“Vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte”. Aquest és l’argument que Iahvè dona als israelites dalt la muntanya del Sinaí en la primera lectura. Es tracta de desvetllar la sensibilitat del poble vers els immigrants, evitant de maltractar-los i d’oprimir-los tal i com ells ho van ser a Egipte. L’exhortació continua amb les viudes i els orfes, argumentant que, si són maltractats, el pes de la indignació divina caurà sobre els culpables. Iahvè també demana de no collar els qui viuen en la precarietat i necessitats de préstecs i empenyoraments, perquè ell escolta el seu clam i actua amb compassió. Iahvè insisteix que si aquests col·lectius li alcen el seu clam, no seran desatesos, així com els insensibles i els aprofitats en rebran les conseqüències. Quan ningú es posiciona a favor dels desfavorits és Déu qui ho fa amb determinació. Així ho proclamava el salmista: “Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva".
Jesús, fidel a la tradició religiosa del seu poble expressada en l’Escriptura, manifesta la necessitat de respondre activament a les necessitats dels altres. Per aquesta raó, quan és interrogat sobre quin és el manament més important de la Llei, respon amb dos manaments. Un extret del llibre del Deuteronomi: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”. Estimar Déu expressa la nostra sensibilitat religiosa i l’opció de fe, que són fonamentals per orientar la vida i llegir els esdeveniments amb uns altres ulls. De retruc, l’apertura a la realitat transcendent eixamplarà la nostra mirada vers la realitat immanent, és a dir, vers els humans i, entre ells, els més necessitats. Per això Jesús afegeix aquest verset del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. Les cartes de sant Joan ens recordaran que no podem estimar Déu, que no veiem, si no estimem el germà, que sí que veiem. L’argument és definitiu!
Així mateix sant Pau, escrivia el següent als cristians de Tessalònica: “Vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats”. Aquest és l’equilibri que ha de viure tot creient en Jesucrist: acollir la paraula de Déu enmig de les dificultats, és a dir, enlairar la mirada vers el cel amb fe. I això ens ha de moure a contemplar les dificultats de la vida també amb fe, i, com també deia l’apòstol: “Plens del goig de l'Esperit Sant”. Es tracta, en suma, d’harmonitzar la fe i la vida, que no poden anar separades, perquè aleshores ni una ni l’altra donen fruit. La fe ha de dinamitzar la vida i, aquesta, ens fa créixer en la fe, i proclamar amb el salmista: “Us estimo, Senyor, vos m’enfortiu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada