- Sabatilles noves! –li diem amb èmfasi mentre les assenyalem simultàniament amb el mentó aixecat i els ulls oberts. La visita a uns interns en un centre penitenciari està arribant a la fi i, després d’haver parlat seriosament i comentat les lectures de la missa del diumenge, la conversa esdevé més distesa.
- I són de marca, de les bones! – li insistim. Ell calla, complagut que ens haguem adonat d’aquest detall. Les seves sabatilles esportives, blanques i lluents, són el centre de les nostres mirades menys de la seva, que ens esguarda a l’expectativa.
- Deu fer poc que les has comprades, no? Estan ben llampants! –seguim burxant-lo.
- Fa uns tres anys que les tinc -respon finalment i de forma categòrica-. Però les cuido molt i les tinc molt ben guardades. Només me les poso en ocasions molt especials –respon mirant-nos als ulls i desvetllant públicament el seu secret.
La nostra broma ha posat en evidència –sense pretendre-ho- la importància que té per ell la visita del grup de voluntaris. Ara entenem el numeret que ens ha fet a l’entrar: s’ha tret la jaqueta de l’uniforme penitenciari que porten tots els interns i ens ha fet riure amb una de les seves bromes habituals; però en el fons ha volgut lluir la camiseta de marca que portava a sota. S’ha posat de vint i un botó per a rebre’ns malgrat les ínfimes possibilitats que li permet l’uniforme de la presó.
Quin privilegi formar part dels seus moments més especials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada