El retorn del religiós a la societat (Diumenge 2)

"Els dos reptes del segle XXI són el canvi climàtic i el retorn del religiós a la societat”. Això deia l’ommipresent Sarkozy, abans d’ahir, en una intervenció davant del cos diplomàtic. El discursos de Sarkozy acostumen a tenir al.lusions a Déu i a la religió, i tenen dures rèpliques en els mitjans de comunicació i en l’oposició francesa. L’acusen de voler trencar el que és un patrimoni i un orgull nacional: la laïcitat de l’Estat.

Una versió catalana d’aquestes rèpliques la trobem, el mateix divendres, en un article a l’Avui titulat “Sarkozy, massa religiós?” on, amb falsa neutralitat, se’l qualifica de catòlic creient i de devot. Als catalans no ens cau bé en Sarkozy: és de dretes, una mica “chuleta”, i té la barra de tenir una dona que és model. Si a més és catòlic i devot, ja li podem posar definitivament creu i ratlla. Però amb ell, el tema religiós és objecte de debat públic, quelcom impensable a casa nostra. A Catalunya, ni els polítics que porten la sigla de cristians s’atreveixen, mediàticament, a fer declaracions religioses. Seria una pèrdua de vots!.

Que un president d’un govern de gran tradició laica com és França parli del retorn del religiós a la societat, significa que hi ha quelcom al darrera. L’economista Xavier Sala Martín, l’home de les americanes de colors, s’està dedicant, amb altres destacats economistes, a considerar la variable de la religió en les seves investigacions. Volen mesurar el seu grau d’influència en l’economia mundial. A la dada política i econòmica, afegim la dada sociològica: la nostra societat comença a estar tipa d’aquesta neutralització sistemàtica del tema religiós. Si som una societat plural, el tema religiós “també” té dret a ser expressat.

Malgrat aquests simptomes la realitat actual segueix desconcertant, especialment als qui anomenem cristians d’espardenya. Defensors del model laic d’Estat, aquests cristians han anat assumit amb convicció un missatge i un llenguatge laic que, si no s’està atent, pot menjar-se, i sovint és així, el missatge i el llenguatge religiós. Aleshores la figura del Crist, desdibuixada, acaba essent només un “bon exemple a imitar” o un “referent moral”. Els pot acabar passant el mateix que a Joan Baptista en l’evangeli que diu, dues vegades, i referint-se al Crist: “Jo no sabia qui era”.

L’evangeli que hem escoltat, enmig de solemnes confessions cristològiques, explica les dificultats de Joan Baptista per reconèixer a Jesús. L’entorn no acompanyaria. Una part important del judaisme del moment esperava una intervenció divina aclaparadora, espectacular, que escombrés el poder repressor romà. Igual que els teocons actuals que volen una intervenció aclaparadora que escombri el laicisme repressor. Però la fidelitat i el carisma del Baptista batejant a la riba del Jordà, lluny de la ciutat, lluny del pensament majoritari, acaba donant els seus fruits. Malgrat l’entorn i malgrat el desconcert Joan Baptista acaba confessant: “Jo he vist i dono testimoni, que aquest és el Fill de Déu”. El seu desconcert es transforma en certesa. La imatge distorsionada que tenia del qui havia de venir i de com havia de venir, li apareix, definitivament, enquadrada. Assaboreix el fruit d’haver-se mantingut fidel, esperançat, expectant, reflexiu, inquiet, rebel.

Que Joan Baptista ens ajudi a passar del desconcert a la certesa, del silenci a la confessió, però sense fer shows, sense fer manifestacions, sense barallar-nos amb ningú... si no és imprescindible.