dissabte, 25 de juny de 2022

Cridats a ser lliures (Diumenge 13)

Se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”, era la conclusió de la lectura del llibre dels Reis, que explicava la crida del profeta Elies a Eliseu, un pagès que menava els bous en època de llaurar. Elies li tira pel damunt el mantell de profeta i Eliseu, captant el sentit del gest, li diu: “Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu”. La resolució d’Eliseu en deixar casa, família i feina assegurada és digna d’admiració! També assenyala l’empenta interior i exterior que brolla quan es rep una crida al servei diví.

La crida al seguiment profètic de la primera lectura presenta una versió més elaborada en l’evangeli, que planteja diferents casuístiques sobre les actituds del seguidor de Jesús. En primer lloc, cal humilitat: per això Jesús renya a Jaume i Joan per la seva prepotència de fer baixar foc del cel perquè no els volen acollir. En segon lloc, cal acceptar la incertesa: per això Jesús afirma que no té on reposar el seu cap. En tercer lloc, cal defugir les dependències: per això Jesús respon amb contundència de desfer qualsevol lligam condicionant. En quart lloc, cal bandejar les nostàlgies: per això Jesús explica que llaurar mirant enrere implica llaurar tort.

Sant Pau dona dues pistes pràctiques de seguiment de Jesucrist quan escriu als cristians de Galàcia. La primera, quan apel·la a la llibertat de ser cristià: “Vosaltres germans heu estat cridats a ser lliures”. Ser deixeble de Crist ens dona una llibertat que permet riure’s dels reconeixements humans i acceptar la incertesa amb confiança, ens allibera de dependències i de nostàlgies que dilueixen la crida interior a viure les realitats divines. En la segona pista, sant Pau explica com esdevenir lliures: “Deixeu-vos guiar per l’Esperit i no satisfeu els capricis de la carn”. Els capricis de la carn són insaciables, com més els satisfàs més grans esdevenen: se’ns manifesten de mil maneres seductores i acabem justificant-los amb tota mena d’arguments. En canvi, les propostes de l’Esperit són més discretes, però aporten la pau interior que la carn mai podrà assolir, instal·lada sempre en els plaers exteriors. L’apòstol ens adverteix que es tracta d’un combat interior constant: “Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre”. Aquesta lluita ens dispersa moltes energies que podríem concentrar en l’essencial.

El salm responsorial que hem proclamat, amb la resposta “Senyor, heretat meva i calze meu”, era un cant de reconeixement i d’agraïment per la crida rebuda a viure les realitats divines. Per això acabava dient: “Al vostre costat, delícies per sempre”. Ens atrevim a recitar-lo de tot cor?

divendres, 24 de juny de 2022


 

VENIU A ESMORZAR

 Hi ha un escriptor que va néixer l'any 59 abans de Jesucrist i va morir l'any 17 després de Jesucrist. Es diu Titus Livi. És un gran historiador de l'Imperi Romà. A través d'ell coneixem moltes coses dels primers segles. Aquest autor té una frase que avui voldria subratllar, encara que, de vegades, aquestes frases es posen en boca de molta gent i avui en dia ja no saps ben bé de qui són. Diu així: La guerra és la sortida dels covards que no afronten els problemes de la pau.” I és cert.La pau posa de manifest molts problemes: la relació entre les persones, els problemes econòmics, les dificultats de la vida de cada dia que són moltes, dures i difícils. Per tant, a vegades, a nivell de països, anar contra un altre unifica tot el país. Estar en contra d'un altre és el que fa que les coses quedin clares: qui és el dolent, contra qui hem de lluitar... La situació és dura però clara. Però els problemes de la pau continuen sense arreglar-se i són més difícils d'identificar.

Això que passa en els pobles passa també a les famílies. Moltes vegades les baralles, la violència de les famílies són fruit de no afrontar els problemes de la pau, i preferimsempre que hi hagi algú de fora que sigui el dolent, abans d’assumir els problemes de la convivència i del dia a dia, o sigui, els problemes de la pau.

No és fàcil, certament,d’assumir els problemes de la pau.No és gens fàcil. Per això, hi ha un locutor de ràdio que, quan li van preguntar sobre les seves creences, va dir: Déu ho fa malament, Déu ens defrauda. Per què? Perquè esperaríem de Déu una quantitat de coses que no dóna. Déu fa les coses malament. Tant és així que el profeta Ezequiel es faria ressò d'aquestes paraules d'aquest locutor, perquè té una frase que diu: El poble d'Israel diu: no està ben encaminada la manera de fer de Déu.” I a través del profeta Ezequiel diu Déu: No és la vostra manera de fer la que està equivocada?”Ve a dir: “Vosaltres voldríeu que jo em manifestés amb força, amb guerra, amb violència, i acabés amb tots aquests problemes a través de la violència i de la imposició. Però la manera de fer les coses de Déu és afrontar els problemes de la pau, els problemes concrets.

Això ho veiem a levangeli quan Jesús es troba amb el gran problema, gravíssim problema, de la seva mateixa crucifixió i mort. Com a Déu encarnat que era, podria haver utilitzat foc baixat del cel i consumir als seus deixebles, que tan malament es van portar i tan covardament el van abandonar. Però Déu no va utilitzar aquests mitjans: va afrontar els problemes de la pau. Així la pau pot regnar.

Què va fer primer de tot Jesús Ressuscitat? Convocar als deixebles. Va anar a buscar-los quasi un per un: Maria Magdalena, els deixebles d'Emaús, Pere... Els va convocant.  Quan no hi són tots, Jesúsels convoca. Què difícil és aquesta convivència! Però s'ha d'afrontar. Els deixebles de Jesús no eren tots iguals, ni pensaven tots de la mateixa manera, ni eren tots al mateix lloc. Per això era difícil afrontar els problemes de la pau. Ell ho va poder fer, va assumir els problemes d’una pau concreta. I encara hi ha un altre aspecte que cal subratllar: el trobament a través de la pobresa. La frase tan solemne de Jesús Ressuscitat és: Veniu a esmorzar.”Tan senzill com això. Veniu, seiem entorn del foc a esmorzar.”

Però tot això ho fa Jesús en la veritat i en l'amor. És el que farà amb sant Pere, que ens recorda les seves dificultats, les seves negacions, és a dir, la veritat. A partir de la veritat, a partir d’afrontar-la, es pot guarir. Sense veritat no es pot guarir. Per tant, afrontar els problemes de la pau és el que ens demana la nostra fe. Es tracta de no buscar les falses sortides del poder, les falses sortides dels crits, les falses sortides de les imposicions, sinó d’assumir els problemes de la pau, que són els problemes de la convivència, de la justícia, de saber fer una vida segons la manera de fer de Jesucrist.

La pregunta adreçada a Pere també és dirigida a nosaltres: Mestimes? Aquesta és la pregunta que hem de saber respondre, no simplement amb la boca sinó amb el cor, i a través la nostra manera de fer.

Homilia Diumenge III de Pasqua
Fra Jacint Duran
1 d'abril de 2022

  

dimecres, 22 de juny de 2022

APLEGAR ELS FILLS DISPERSOS

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. La imatge de la Mare de Déu porta una bola a la mà. A la seva falda, hi seu el nen Jesús. Però us heu fixat mai què porta el nen a la mà? Doncs, hi té una pinya. Crida una mica l'atenció. En català, anar a pinyes o acabar a pinyes o pegar una pinya” són expressions que volen dir acabar a bufetades.És tot un llenguatge de baralla. Certament és una descripció, per desgràcia, bastant realista, entre les nacions d’avui dia, en què es va a pinyes. També entre els pobles mateixos anem a pinyes uns contra els altres, moltes vegades no físicament, o bé en el si de les famíliesi, fins i tot,dins l'Església anem a pinyes

No crec, però, que sigui el sentit del que porta el nen Jesús a les mans. No crec pas que el nen Jesús vulgui tirar-nos la pinya al cap. Per què li han posat, doncs,aquest fruit a la mà? Aquí ens hauríem de remetre a una altra expressió catalana, que és fer pinya. Fer pinya és retrobar-se, fer comunitat, fer grup... estar tots junts. Aquest és el sentit del perquè porta la pinya a la mà el nen Jesús.

Si un dia aneu al monestir de Poblet i resseguiu les escultures i els relleus que hi ha per tot arreu, veureu que allà on la comunitat es retroba, com a signe hi ha una pinya: a la sala capitular, al refetor, al dormitori… A tots els llocs que han estat ideats per retrobar-se, la imatge que hi apareix és una pinya, que implica, com he dit, fer grup, fer comunitat, fer fraternitat.

Aquesta és la imatge que porta el nen Jesús a la mà. La bola vol dir el món. La pinya és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Això que diem de la pinya és justament el que llegim al llibre dels Fets dels Apòstols. Què fan els deixebles? Doncs, fer pinya:es reuneixen en aquesta sala tan històrica que encara avui dia es conserva, la sala alta que hi ha a Jerusalem. Jerusalem deixa de tenir un centre en el seu temple: el centre passa a aquest lloc petit on es reuneixen els deixebles amb les dones i els parents de Jesús, amb Maria, la seva mare, per pregar, per fer pinya. Jesús, el primer que fa en el seu ministeri és fer pinya, fer grup, fer comunitat.

Fixeu-vos que és el primer que fa Maria quan porta Jesús en el ventre. Va a buscar a la seva parenta Elisabet, per fer pinya amb ella, per ajudar-la. Ésben bonica la imatge. Què és el que uneix a Maria i a Elisabet? No simplement els lligams de sang, sinó, sobretot, Jesús. Jesús és aquell que mou Maria. Jesús és aquell pel qual salta Joan. Jesús és aquell pel qual Maria enalteix el Senyor i és aquell pel qual Elisabet dóna gràcies per estar amb la mare del seu Senyor. Fixeu-vos que la imatge és bonica perquè és a l'inici de l'evangeli de sant Lluc: el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes quan ha sentit la teva veu.”Això que trobem a l’inici de l’evangeli és molt semblant al capítol 24 de Lluc, al final, quan els deixebles d'Emaús, després de fer el camí amb Jesús, sense saber que és ell, quan el reconeixen diuen: “No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre, (saltava d'entusiasme dins nostre, podríem dir) quan ens obria el sentit de lEscriptura? Que és el que realment fa pinya? Què és el que realment fa comunitat? Jesús. I no simplement un Jesús teòric, sinó Jesús que fa saltar dintre de nosaltres un aspecte que no sabíem ni tan sols que hi fos. Jesús fa abrandar el nostre cor, que és el que feia que els deixebles estiguessin junts i que, malgrat totes les dificultats, la comunitat cristiana tirés endavant, amb entusiasme, perquè la força de Jesucrist està al nostre interior.

Jesús no simplement ens cohesiona com a comunitat sinó que ens fa instruments de pau, de reconciliació, d'unitat entremig del món. Aquesta és la finalitat per la qual va fundar la seva família, per fer aquesta pinya entre ells i, a partir d'ells, en el món.

Homilia festa Mare de Déu de Montserrat
Fra Jacint Duran
27 d'abril de 2022

EL QUE VAL MÉS QUE TOT

El meu germà vivia a Valldoreix. Quan amb la família fèiem alguna celebració, anàvem a casa seva. Ara fa relativament poc que ja no viu a Valldoreix, sinó que s’ha mudat a Alella. Al mes de desembre em va demanar que anés a veure la nova casa. Li vaig preguntar on era exactament, i em va dir: “quan arribis a Alella, tira dret, veuràs una rotonda, agafa la tercera sortida, veuràs una plaça, volta-la…Després de totes les explicacions que em va fer, he de dir que no vaig acabar entenent res. Llavors, amb l’adreça a la mà, vaig agafar un mapa per orientar-me (jo soc dels antics encara). Lògicament, em vaig perdre. El qui m’hi acompanyava em va dir de posar el GPS. El vam posar i, sí, de seguida es va sentir la veueta aquella: “gire a la derecha, en la rotonda tome la tercera salida...” En fi, després de no sé quantes voltes a la mateixa plaça, no hi havia manera que aquell GPS s’entengués. Per tant, ni amb el que em va dir el meu germà, ni amb el mapa, ni amb el GPS, no va haver-hi manera de trobar la casa. Al final com ens ho vam fer? Ben senzill, vaig agafar el telèfon i li vaig dir: “Carles, on ets?”, i llavors, el meu germà, em va preguntar: “Com es diu aquesta plaça on estàs?” Llavors ell, que sí que coneixia el camí, en dos minuts va venir on ens trobàvem i ell em va portar fins a casa seva.

Això ho explico perquè,de vegades, ens trobem amb coses semblants. Hi ha situacions a la vida que són atzucacs, llocs sense sortida, problemes grossos. I què fem? Busquem algú que ens orienti. Hi ha moltes formes d’orientar-se. Hi ha alguns que, davant de situacions greus, se serveixen de llibres d’autoajuda, fan cas del que es diu en general, alguna paraula que se sent a la televisió... Però la millor manera d’orientar-se no és allò general, sinó allò concret. Què és allò concret? Un amic que et conegui realment, com el meu germà, que coneix Alella i em va poder orientar. Es tracta de cercar algú que et conegui i puguis parlar-hi a cor obert. Això és un dels grans tresors que pot portar la vida: trobar un bon amic que et pugui orientar, que et conegui,perquè no tots els consells que es puguin donar serveixen per a tothom. T’han de conèixer. I, en la mesura que et coneixen, t’orientaran.

L'Evangeli ens diu que Jesús no solament ens coneix, sinó que ens reconeix. Ell sap, de cadascú de nosaltres, quins són els camins, les nostres manies, els nostres problemes, el profund del nostre cor, allò que anhelem i de què, de fet, ni nosaltres en som del tot conscients. Per això, a vegades ens desconcerten les paraules de Jesús, perquè ens posen el dit allà on no sabíem que hi teníem una ferida. Jesús desconcerta, perquè les seves respostes de vegades no responen a les preguntes que nosaltres formulem, però sí a les preguntes que tenim en el fons de la nostra ànima. Jesús coneix perfectament els nostres camins, ens coneix, ens reconeix i, encara més, dóna la vida per nosaltres.

Això és el més desconcertant. Avui el text de l'Evangeli diu una cosa molt estranya, i valdria la pena de pensar-hi: “El que el Pare m’ha donat val més que tot”. I què és el que li ha donat el Pare? A tu, a mi, a nosaltres. Això val més que tot. Als ulls de Jesús, als ulls de Déu, als ulls del Pare, valem més que tot de tot. Aquesta és la cosa estranya, perquè l’amor de Déu és desconcertant. Què veu Déu en nosaltres perquè ens estimi tant? Perquè Déu no pot estimar la dolenteria, no pot estimar una cosa estranya o una cosa dolenta. Déu veu allò que nosaltres no veiem de nosaltres mateixos, tant, que s’enamora de nosaltres i ens estima amb tanta força que és capaç de donar la vida per nosaltres.

Dirà sant Pau: “Déu m’ha estimat i ha donat la seva vida per mi.” És desconcertant. “Allò que el Pare m’ha donat val més que tot”, i això ets tu, sóc jo, som nosaltres.

Per això, el cristià, aquest “val més que tot”, hauria de tenir-ho en el fons de l’ànima, i dir-se: “aquest germà meu tan pesat, tan plom, que posa tantes dificultats, Déu l’estima i Déu no pot estimar la vacuïtat, ni la dolenteria. Com el veu Déu que l’estima amb tanta intensitat?”

Per això Déu ens demana que també coneguem, reconeguem, servim els nostres germans amb la intensitat que Ell ens estima. Ell ens coneix i descobreix en nosaltres alguna cosa tan gran que és capaç de donar-se totalment.

I el que ens demana després de conèixer-nos, reconèixer-nos i de donar la vida per nosaltres,és seguir-lo. Aquest seguir és el que diu avui l’Apocalipsi: “L’anyell degollat que seu en el tron ens conduirà a la font d’on brolla l’aigua de la vida, allí on Déu eixugarà les nostres llàgrimes.”

Per això, ja ara, nosaltres hem de fer-ho present, eixugant tantes llàgrimes, portant als altres aquesta aigua viva que, d’alguna manera, intuïm a través de la pregària, de la nostra fe i de la nostra relació amb Jesús. Aquesta relació amb ell no és una cosa que ens pensem, sinó una cosa que realment vivim i que Jesús ens demana de compartir.

Homilia Diumenge IV de Pasqua
Fra Jacint Duran
08 de maig de 2022

dissabte, 18 de juny de 2022

“Portà pa i vi” (Corpus Christi 2022)

“Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi”. Ho explicava el llibre del Gènesi respecte aquest rei i sacerdot que beneí Abram i que rebé com a agraïment el delme del botí aconseguit pel patriarca. Melquisedec i Abram protagonitzen una escena que tipifica els orígens del culte hebreu: el sacerdot presenta unes ofrenes i beneeix el fidel, i aquest ofereix un delme al sacerdot.

Per aquesta raó el salm responsorial recitava i ens feia repetir: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec”. El salm equipara Melquisedec amb el Messies, considerat igualment sacerdot i rei des dels orígens. La tradició cristiana llegirà cristològicament “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” per referir-se a Jesucrist, considerat igualment sacerdot i rei.

Però a la terra, i com Melquisedec, Jesús també es serví de pa i de vi per inaugurar el nou culte cristià: “Això és el meu cos ofert per vosaltres”, “Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang”, i afegint: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”. Aquesta és la tradició cultual que sant Pau rebé i que comparteix amb els cristians de Corint com quelcom procedent del mateix Senyor. Una tradició i un culte que ens aplega cada diumenge des de fa 21 segles “fins que ell torni”.

A l’evangeli segons sant Lluc, Jesús es serveix de pa i ara de peixos per alimentar la multitud servint-se de la seva pregària: “Alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als seus deixebles perquè els servissin a la gent”. De fet, aquest gest de Jesús amb els pans i els peixos evoca amb claredat la reunió eucarística amb un resultat extraordinari: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres”. La presència de Jesús i la seva pregària transformen la realitat amb el suport dels seus deixebles. Es tracta d’una escena intra i extra eucarística que hem de continuar repetint confiant en la força de les paraules i dels gestos de Jesús i també obeint fidelment les seves insinuacions.

La festa de Corpus que avui commemorem emfatitza la presència sagramental de Jesucrist al voltant del pa i del vi eucarístic: un pa i un vi que considerem especial, compartit en una reunió que esdevé especial, i vivint aquesta trobada com quelcom especial, cor endins i cor enfora.