Fills i hereus per Maria (Solemnitat de Santa Maria 2023)

“Li posaren el nom de Jesús”. Així acabava el fragment de l’evangeli de Lluc: amb Maria i Josep complint les instruccions de l’àngel sobre el nom a posar a la criatura. El nom de Jesús, que literalment significa “Déu salva”, ho expressa tot. El nom i la circumcisió del nen esdevenen la presentació socioreligiosa de l’infant, talment com ho fa una parella cristiana quan bateja el seu fill i omple el full del registre baptismal amb els noms que s’han triat. De fet, el nom de Jesús compleix en la seva persona els continguts reals de salvació: ell és el Messies, l’enviat diví per salvar el poble d’Israel. Per aquesta raó Maria “conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria meditava que l’admiració dels pastors, els seus anuncis emocionats i les reaccions meravellades de la gent confirmaven els anuncis secrets dels àngels: primer a ella que concebria un infant, i segon a Josep perquè tingués cura de la mare i fill.

La salvació divina concretada en Jesús consisteix en que nosaltres també esdevenim fill de Déu. Deixem de ser esclaus amb obligacions per esdevenir fills. Sant Pau ho concretava d’aquesta manera escrivint als Gàlates: “Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, perquè obtinguéssim la condició de fills”. Però Jesucrist no propicia que esdevinguem “fills de papà”, sinó fills que compleixen amb aquest compromís: respectant el pare, agraint la seva providència i actuant responsablement. Sant Pau ho expressava així: “Ja no ets esclau, sinó fill; i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu”.

Si volem ser hereus de la salvació divina, en primer lloc hem d’assumir el que implica ser fills de Déu. En segon lloc, aquesta herència no és cap mèrit ni cap dret, sinó una gràcia. L’herència divina té una dimensió terrenal i una dimensió celestial: gaudim de herència terrenal amb els dons de l’Esperit rebuts des del baptisme i amb totes les possibilitats de desenvolupament que l’Església ens ofereix; l’herència celestial ens permetrà gaudir d’aquests regals terrenals de forma plena, talment com si es tractés d’un aperitiu que haurà precedit el plat principal que arribarà després. Aquest lligam terrenal i celestial l’expressava ja la primera lectura, quan Iahvè li diu a Moisès que la benedicció que els sacerdots realitzaran al poble d’Israel serà sempre un signe de la benedicció divina: “Així interposaran el meu nom a favor d’Israel i jo el beneiré”. Tots els gestos religiosos que realitzem en aquesta vida expressen una vitalitat que no s’acabarà i anuncien una futura plenitud al costat de Déu. Per aquesta raó, l’any nou que comencem és un any menys que resta per arribar a la plenitud.