Sacrifica’l en holocaust (Diumenge 2n Quaresma)

“Sacrifica’l en holocaust”, és la petició divina a Abraham respecte al seu únic fill, Isaac. Una petició irracional des de la perspectiva humana (quin pare sacrificaria el seu fill?), però també des de la perspectiva divina (com pot Déu demanar aquestes coses?), a no ser que hi hagi gat amagat en la petició, com succeeix en realitat. Si fóssim jueus que els dissabtes assisteixen a la sinagoga, ens tranquil·litzaríem ràpidament a l’escoltar que les muntanyes de Morià serà el lloc on realitzar el sacrifici. El mont Morià és on, posteriorment, s’edificarà el temple de Jerusalem, on s'immolaran exclusivament animals. Per tant, Isaac no serà sacrificat. Ho corrobora el final de l’episodi, quan l’àngel de Iahvè atura Abraham, convidant-lo a sacrificar un moltó, i, de fet, inaugurant els futurs sacrificis del temple. Desdramatitzat de bell principi el relat, es clou amb una nova intervenció de l’àngel, prometent a Abraham benediccions i una nombrosa descendència. De fet, la fidelitat, l’obediència i la confiança del patriarca són innegables, però li cal la intervenció divina perquè doni culte a Iahvè de forma assenyada. Semblantment ens passa a nosaltres, quan pensem que, com més exagerats i contundents siguem en les formes religioses, més agradables serem a Déu, quan de fet aconseguirem el contrari: els altres creients ens miraran amb recel i Déu ens mirarà a distància, esperant que posem seny escoltant les instruccions dels seus àngels, com succeí amb Abraham. 

On sí que hi ha dramatisme, és amb Jesús, com explica sant Pau escrivint als cristians de Roma: “Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer”. Però el lliurament que el Pare fa del Fill té, aquí, un sentit redemptor i un final salvador, que forma part del misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús; un misteri que no s'entén i que no s’aprofundeix sense fe.

Igualment, sense fe no s’entén l’episodi evangèlic de la Transfiguració de Jesús dalt la muntanya. Acompanyat dels tres deixebles íntims, Pere, Jaume i Joan, Jesús els mostra el seu segell diví. L’escena que presenta Jesús amb vestits fulgurants, les aparicions de Moisès i Elies, el núvol i la veu divina dient: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”, ho podem resumir amb la paraula mística. Aquells tres deixebles captaren, gràcies a la seva fe, la dimensió divina de Jesús. Van assaborir abans d’hora el que van experimentar després amb la seva resurrecció. Aquesta és l’experiència que els batejats estem convidats a buscar en el nostre itinerari de fe: escoltar Jesús, no com un home erudit i de seny, sinó com a Fill estimat de Déu. Així assaborirem, abans d’hora i en petites dosis, la vida del Ressuscitat.

La vida no serà mai més exterminada (Diumenge 1r Quaresma)

“La vida no serà mai més exterminada per l'aigua del diluvi! és la promesa divina a Noè, que escoltàvem en el llibre del Gènesi. L’aliança que Déu estableix amb Noè després del diluvi és meravellosa, perquè afecta tots els vivents de la terra: humans, animals i éssers vius. Tots quedem aixoplugats per l’ombra protectora de Déu, que garanteix una terra que ens sostindrà i un cel que no ens caurà al damunt, donant-nos serenitat i confiança existencial. Cert que els desastres naturals que periòdicament ens assetgen, com els terratrèmols, tsunamis, tornados, inundacions, incendis, tot i provocar desastres i dolors, mai no trencaran l’equilibri terrenal: aquest és el missatge final del relat del diluvi, que després de l’aiguat sempre ve la calma. L’arc de sant Martí és la bella confirmació que sempre serà així. És cert que l’acció humana pot afectar de manera greu l’ecosistema, però també té la gran capacitat de reconvertir fatalitats i de recomençar de nou, com Noè exemplifica en el relat del Gènesi.

La primera carta de sant Pere feia una lectura al·legòrica del diluvi per explicar el sentit de la mort de Jesús i del baptisme cristià, on la destrucció no té la darrera paraula, sinó el recomençar posterior. En el cas de Jesús, la seva mort suscità la salvació humana: “Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l'Esperit fou retornat a la vida.” Així mateix l’aigua del baptisme on ens submergim, ni que sigui simbòlicament tirant-nos aigua al cap, significa obrir-se a una nova vida amb millors perspectives, i, com deia la carta, amb una “consciència bona gràcies a Jesucrist”.

El primer diumenge de Quaresma presenta cada any l’episodi de les temptacions de Jesús al desert. Enguany escoltàvem la versió de sant Marc, la més austera de totes, però amb detalls rellevants: l’Esperit empeny Jesús al desert durant quaranta dies, el temps que dura el diluvi. Jesús apareix temptat per Satanàs com a element negatiu, però convivint amb animals feréstecs i alimentat per àngels com element positiu. La nostra realitat no és llunyana: temptats per Satanàs però alimentats per àngels, amenaçats per la destrucció però amb capacitat de resistir-la i de recomençar. Superat el que podríem anomenar "entrenament per a la missió", Jesús es presenta a la seva regió, la Galilea, anunciant la bona nova de Déu: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova». Aquest és el missatge que Jesús ens dona el primer diumenge de Quaresma: proposa bones noves, però demanen creure i conversió.

No busco allò que em convé a mi (Diumenge 6)

“No busco allò que em convé a mi”, escrivia sant Pau als corintis. Una resposta impulsiva a la frase seria dir-li a l’apòstol que és un enze, perquè tots acostumem a buscar el que ens convé. Però la frase de sant Pau continuava: “No busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres”. Amb aquest afegit el nostre comentari anterior cau per terra, perquè malgrat tendim a la conveniència personal, sabem adaptar-nos al que convé als altres, sigui pel bé familiar, laboral, conventual, o social. Però l’apòstol encara afegeix que busca “allò que convé als altres, perquè se salvin”. Buscar el bé interior i exterior dels altres (salvar-los en el llenguatge de Pau) aporta més sentit a la vida que buscar reconeixements i privilegis, que els patim tota la vida per mantenir-los. Sant Pau ho resumia tot en una frase prèvia: “en tot procuro d'adaptar-me a tots”, manifestant no feblesa de caràcter, sinó empatia, una virtut que brolla quan tot ho fem per a glòria de Déu i no per a glòria nostra.

“Han de viure sols, fora del campament”, era una de les prescripcions divines a Moisès i Aaron sobre com tractar un leprós. No podem jutjar superficialment aquests criteris del llibre del Levític, primer per distància històrica, i segon, perquè durant els confinaments de la pandèmia, vam fer el mateix amb els contagiats amb l'argument incontestable de protegir la comunitat. Però recordant l’empatia que sant Pau manifestava, podem afegir, que més enllà dels criteris mèdics de com cuidar un malalt contagiós, que sempre canviaran, no podem oblidar l’empatia vers ell, perquè li serà mitja guarició.

Així ho demostrava Jesús en l’evangeli de sant Marc amb un leprós que incompleix els criteris del Levític: en lloc de cridar des de la distància “Impur, impur”, el leprós s’apropa, s’agenolla davant Jesús i li diu “Senyor, si voleu em podeu purificar”. La resposta de Jesús és doble: el toca i li manifesta: “Sí que ho vull, queda pur”. Cert que Jesús obra un miracle guarint el leprós, però si queda pur és gràcies a l’empatia divina que se li manifesta. L’empatia guareix, l’empatia purifica, i si procedeix de Jesús té efectes permanents. Fem-la servir, i deixem que els altres, i sobretot el mateix Jesús, la facin servir amb nosaltres.