dijous, 28 de febrer del 2019

No et refïis (Dijous 7)


"No et refïis...", se'ns deia quatre vegades en la primera lectura. Es tracta d'una exhortació a no caure en la complaença existencial i religiosa que ens fa sentir amos de tot i de tots. Aquesta complaença ens converteix en ídols necessitats de veneració. També converteix els altres en comparses dels nostres capricis. Fins i tot converteix el mateix Déu en un lacai dels nostres criteris.

No ens refiem de nosaltres mateixos ni de les seguretats de tota mena ‒fins i tot religioses‒ que ens procurem. Refiem-nos només de Déu.

dimecres, 27 de febrer del 2019

Dedicar-se a la saviesa (Dimecres 7)


"Dedicar-se a la saviesa és com oficiar en el santuari". Ho deia el llibre del Siràcida. 

Oficiar en el santuari demana preparació, concentració i unció:  
preparació personal i també pràctica de la cerimònia; concentració per realitzar-la correctament; unció espiritual per omplir-la de sentit.

Dedicar-se a la saviesa també demana preparació, concentració i unció: 
preparació per estar atents, oberts i receptius al que ens envolta; concentració per reflexionar sobre el sentit de la vida i sobre el nostre comportament; i unció per apreciar la vibració divina que tothora ens acompanya.

dimarts, 26 de febrer del 2019

Fidels del Senyor (Dimarts 7)


Són quatre les vegades que la primera lectura repetia la frase "Fidels del Senyor...", exhortant tot seguit a confiar en la bondat divina, a esperar els seus favors, a creure en ell, a estimar-lo. L'argument que es dóna per fer tot això és que "El Senyor és compassiu i benigne, perdona els pecats". 

Aquesta és la gran revelació de Iahvè als fills d'Israel dalt el Sinaí, just després del fatídic episodi del vedell d'or, quan Israel no mereix cap perdó. Aleshores Iahvè s'autodeclara un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i gran en l'amor. Els salms evoquen diverses vegades aquesta declaració i el llibre de Siràcida la repeteix en el fragment d'avui per estimular la confiança en Déu, que a diferència de nosaltres no se li acaba mai la corda.

dilluns, 25 de febrer del 2019

Tota saviesa ve de Déu (Dilluns 7)


El llibre del Siràcida, o de Ben Sira, o de Jesús fill de Sira, antigament anomenat Eclesiàstic, ens acompanyarà aquesta setmana com a primera lectura. 

La primera frase del llibre és "Tota saviesa ve de Déu". Malgrat tendim a associar la saviesa amb el coneixement intel·lectual, el llibre de Siràcida i els altres llibres sapiencials fan una proposta diferent: la saviesa és el fruit de creure en Déu i d'actuar en conseqüència.  

Pels llibres sapiencials el savi no és l'intel·ligent, ni el llest, ni el talentós, ni l'eloqüent, sinó el receptiu, el reflexiu, l'humil, el creient que venera Déu i actua sota la seva mirada.

diumenge, 24 de febrer del 2019

Fer res de mal a l'Ungit del Senyor (Diumenge 7)


"No he volgut fer res de mal a l'Ungit del Senyor". Aquesta és la resposta de David al rei Saül, que cercava de matar-lo. David havia respost el mateix al seu ajudant Abisai quan l'animava a matar Saül mentre dormia. Per David, atacar l'ungit del Senyor era atacar el mateix Senyor. Un argument religiós definitiu per dominar els impulsos, per prendre distància amb els esdeveniments, per respectar l'altre encara que et persegueixi. L'argument de ser un ungit del Senyor també ens serveix a nosaltres per neutralitzar revenges quan ens sentim atacats. Pel baptisme també som ungits del Senyor: hem estat ungits amb oli sant, un signe sagramental que ens connecta espiritualment amb Déu i entre nosaltres. Fins i tot sense baptisme, tots som descendents d'Adam i d'Eva i modelats per Déu. Per un creient, qualsevol ésser humà ha estat ungit o ha estat modelat per Déu i es mereix un mínim de respecte. És un argument religiós que ajuda a superar visceralitats, abusos de tota mena, violències de tota mena. Els impulsos celestials ens ajuden a superar els impulsos terrenals. 

Semblantment ens diu sant Pau en la segona lectura. Som éssers terrenals, però per Jesucrist esdevenim també éssers celestials. Es tracta d'un equilibri que mereix atenció. No podem regir la nostra vida amb l'estomac i el baix ventre perquè la terrenalitat ens deixarà sota terra. Tampoc podem regir la nostra vida amb evidències i raonaments perquè no ens trauran de la tomba.  L'ésser celestial que també som, i que els batejats ens comprometem a cuidar i a fer créixer, ens recorda que el destí final de la nostra vida són les altures i no sota terra. L'ésser celestial té una perspectiva i un horitzó que no té el terrenal. A tots ens agrada un bon àpat, però no oblidem l'aliment de la paraula de Déu i dels sagraments. 

L'evangeli ens apuja el llistó de manera exagerada. Jesús ens demana impossibles: estimar els enemics, posar l'altra galta, fer el bé i donar a tothom... Aquesta proposta de màxims vol sacsejar-nos i fer-nos sortir de nosaltres mateixos per posar-nos en la pell de l'altre. Ho deia també l'evangeli: "Feu als altres allò que voleu que ells us facin". Aquest sí que és un barem pràctic i raonable per mesurar-nos amb facilitat. Però per explicar millor aquest evangeli se'ns acut una de les històries dels pares del desert d'Egipte. Uns monjos joves visiten un monjo ancià i li demanen que els doni algun consell. "Si et peguen en una galta, posa l'altre", els diu el monjo venerable. Li responen que això és massa per a ells. "Si no podeu posar l'altra galta, no us hi torneu quan us peguin", els diu l'ancià. "Tampoc ens veiem en cor de fer-ho", li responen. "Doncs al menys aguanteu el cop quan us el donin". Els monjos joves li responen que tampoc són capaços de fer això. Aleshores, el monjo ancià li diu al seu assistent: "Dóna'ls de menjar, que són febles". I als monjos els diu: "Us cal més pregària".