dilluns, 29 de juliol del 2013

ACOLLIR JESÚS, COM SANTA MARTA

Dilluns, 29 de juliol de 2013
Santa Marta
Ex 32, 15-24.30-34/Sl 105/Lc 10, 38-42

Hem pregat al començament: Déu tot poderós i etern, el vostre Fill es dignà a allotjar-se a casa de Marta; us demanem que per la seva intercessió puguem servir fidelment Crist en els nostres germans i mereixem de ser rebuts per vós a la mansió celestial.

Hi ha un “discurs” de Sant Agustí que la Litúrgia de les Hores proposa com a lectura pròpia de la celebració d’avui i que, crec, és un bon comentari a aquesta pregària. Lluny de voler posar una mena d’enemistat o separació entre les germanes Marta i Maria, com podríem estar temptats de fer amb una lectura superficial de l’Evangeli que acabem d’escoltar; i abans, fins i tot, de fer de Marta la patrona de les congregacions religioses de vida activa, mentre Maria ho seria de les de vida contemplativa, jo diria que Sant Agustí i la litúrgia ens proposen una Marta que bé podríem veure com a patrona dels hostatgers.

En primer lloc, Marta és hostatgera de l’hoste més important que ningú mai no podrà rebre: Déu mateix, Jesús, Aquest Jesús de qui l’autor del llibre de l’Apocalipsi (3, 20) ens diu: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obra la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi. Marta és aquella de qui hem escoltat: Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Ser acollidors de Jesús, deixar-lo entrar sense pors, sense recances, en la nostra vida, per deixar-nos modelar, per deixar-nos treballar per l’Esperit de Jesús, un Esperit que, bé ho sabem, transfigura, renova, recrea tot el que toca.

En segon lloc, però, cal veure que Sant Agustí i la pregària que hem fet ens recorden que hi ha una manera d’acollir Jesús que no podem obviar: acollir Jesús en la persona del nostre proïsme. Està bé acollir-lo en el nostre cor, fer de Jesús, com alguns diuen “el nostre Salvador personal” (una expressió una mica equívoca, perquè no només Jesús és el meu Salvador, només faltaria, ho és de tothom), però a Jesús avui i ara, hi ha una manera segura de trobar-lo: en el pobre, en el desesperat, en el qui busca ajuda, o tan sols ser escoltat: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu! (Mt 25, 40). Marta també acollí en Jesús el proïsme, algú itinerant, algú que cercava també l’escalf d’una casa, l’afecte d’uns amics. A casa de Marta, amb Maria i Llàtzer, Jesús va experimentar el sentir-se acollit, el sentir-se estimat.

I en tercer lloc, tant Sant Agustí com la pregària que comentem ens fan posar, de retruc, els ulls en Maria, la germana de Marta, bé que sense anomenar-la. Maria esdevé model d’allò que és la nostra esperança aquí i en el futur: que nosaltres, al final dels nostres dies, també puguem experimentar l’abraçada d’Algú que ens aculli, on asseguts als peus de Jesús puguem per sempre gaudir d’aquella comunió de qui res ni ningú ni al cel, ni a la terra, ni sota la terra mai no ens podrà separar; el dia i el moment en què seurem a la Taula del Regne i el mateix Senyor se cenyirà i ens servirà.


De tot això avui, en la nostra Eucaristia, en fem un tast: demanem al Senyor que entri en el fons del nostre cor, l’amari del seu Esperit i foragiti les nostres pors, els nostres neguits, escoltant atentament la seva Paraula. Ens donem la pau abans de combregar per recordar-nos també que ens cal acollir Déu a través de l’acolliment del germà, de la germana que tenim al nostre costat i de qui no volem passar de llarg o desentendre’ns. I en la comunió, al combregar, experimentem aquest ser rebuts per Ell mateix tal i com som, de la mateixa manera com ho farà el dia que Ell vulgui cridar-nos a la seva presència. Eucaristia: acció de gràcies per un Amor tant gran!

diumenge, 28 de juliol del 2013

LA FOTO PANORÀMICA

Diumenge XVII, 28 de juliol de 2013
Gn 18, 20-32/Sl 137/Col 2, 12-14/Lc 11, 1-13

Hi ha un text de sant Pau, que no és el que avui hem escoltat, que diu el següent: Jo m'agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu (Ef 3, 14b-19).

Són aquestes paraules de Pau: amplada, llargada, alçada i profunditat de l’amor de Crist que m’han vingut al cap quan repassava les lectures que la litúrgia ens proposa avui de meditar. Com nosaltres mateixos, que cerquem de fer les millors fotos per tenir un bon record dels llocs visitats per vacances, pensava que les lectures d’avui volen donar-nos una foto panoràmica del nostre Déu; volen fer evident aquesta amplada, llargada, alçada i profunditat del seu amor com la Bíblia sap fer-ho: per mitjà d’imatges, de flaixos que sorprenen i imprimeixen en el nostre cor un record per meditar-hi.

La primera lectura, la del Gènesi, lluny de voler posar l’accent (com tant ens agrada) sobre la dolenteria de Sodoma i Gomorra i la pluja de foc i sofre, penso que més aviat vol posar l’accent en la misericòrdia del nostre Déu. Un Déu que, segons el text, no es refia del que li arriba “d’oïdes”, sinó que vol fer la comprovació per Ell mateix: Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho! Un Déu que no vol destruir, no vol matar, que cerca salvar, com queda clar en les paraules que li diu a Abraham: No la destruiria per consideració a aquests deu justos que pogués trobar a la ciutat. Un exemple del que nosaltres, els qui portem el nom de cristians, no hauríem de cercar mai: la destrucció de l’altre, sinó la seva edificació, el seu progrés, el seu bé.

La segona lectura, la de Pau, posa de relleu un Déu que és perdó. Dirà Pau: Déu retirà aquest document (tot allò que ens acusava o ens allunyava de Déu) i el clavà a la creu. De retruc la creu esdevé, com deien ja ben aviat els Pares de l’Església, l’Arbre de la Vida. Clavats amb Jesús hi som nosaltres, morts també; però no per restar-hi clavats, sinó per ressuscitar amb Crist també a una nova vida. El perdó de Déu no és mai un perdó a mitges, el perdó de Déu no és un perdó frívol. No es tracta de perdonar per perdonar, el que fem té conseqüències no només espirituals; es tracta de saber que Déu fa el que diu i que quan ens perdona és una nova i plena oportunitat per redreçar els nostres camins; és tornar a posar la primera pedra d’un nou edifici per poder-hi construir al damunt amb solidesa la nostra vida. Perdonar el proïsme, permetre que l’altre pugui tornar a començar de bell nou, és actuar com Déu ho fa, és fer la voluntat de Déu.

En l’Evangeli aquest Jesús ràpid a respondre a la petició del seu deixeble no només ens ensenya a pregar, ens recorda que Déu és un Déu sol·lícit a donar. Déu no és un “garrepa”, tampoc no es vol fer el sord, però fixem-nos que la lectura té també un as amagat: Déu no respon qualsevol pregària, Déu no ens dóna qualsevol cosa que demanem (no és el geni de la làmpada d’Alí Babà): molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. Com el pare que no és capaç de negar el peix al fill que té fam i li ho demana, Déu ens vol donar també allò que és bo,  que pot saciar la nostra fam més pregona: el Seu Esperit. Demanar tenir l’Esperit de Jesús és garantia de resposta immediata de Déu, perquè donar-nos el Seu Esperit és allò bo que Déu mai no ens negarà. Davant d’això tampoc nosaltres no podem ser gasius davant les necessitats dels demés si diem de tenir l’Esperit de Jesús en nosaltres.


Mirem bé aquesta foto panoràmica de Déu que les lectures avui ens ofereixen, perquè hauria de ser la foto panoràmica del nostre cor, segons Pau: allò que sou en el vostre interior.

dimecres, 24 de juliol del 2013

EL MORT, SÓC JO!

Dimarts, 23 de juliol de 2013
Santa Brígida, religiosa, Patrona d’Europa
Ga 2, 19-20/Sl 33/Jn 15, 1-8

Eren ¾ de 10 del matí. Un grup de germans ens trobàvem fent lectio, l’hora de meditació que fem al matí. Imagineu-vos per un moment el silenci en l’oratori. Només, de fora estant, el cant d’algun ocell del jardí més o menys proper i, de cop, solemnes, amb el seu to característic i repetitiu, el so de les campanes de la parròquia tocant a difunts.

Tanqueu, si voleu, per un moment els ulls i imagineu-vos aquesta escena: tot en silenci al vostre voltant, i les campanes de la parròquia de fons, amb el seu toc de difunts tant conegut. Ho imagineu? Ara afegiu aquestes paraules de Pau que acabem d’escoltar: Germans, jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic clavat a la creu juntament amb Crist. La vida que ara visc ja no és la meva; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en aquesta carn, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.

Si heu fet bé l’exercici haureu sentit, més o menys, la mateixa sensació que jo he sentit aquest matí en llegir aquest text i tenir les campanes de fons: toquen a mort... i el mort, sóc jo! Tranquils que no dic això per angoixar-vos, sinó per il·lustrar el que Pau ens diu de la seva experiència fonda amb la seva trobada amb Jesús. Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei, a fi de viure per a Déu. Pau ha experimentat un morir a una forma de fer i entendre les coses: era jueu, era un fariseu i dels més militants (com avui diríem): ¿podem imaginar el trasbals d’idees, d’identitat que comportà per a ell trobar-se amb Jesús? La imatge de caure del cavall i quedar-se cec es queda curta! Pau necessitarà temps per pair-ho i quan comenci a predicar el que creu el portarà a cercar, passat un temps, la confirmació de Pere i els altres apòstols per veure si el que fa és el correcte, si no ho ha interpretat tot malament.

Estic clavat a la creu juntament amb Crist. Avui això de ser clavat en creu ens queda llunyà, és una imatge que, a Occident, a força de representar-la en l’art ha anat perdent el que té d’escandalós. Però quan Pau parla d’això encara podia ser que passés per cruïlles de camins on hi veiés clavats en creu altres persones i recordar-li que així havia mort el seu Senyor: com un sediciós, com un malfactor. No és cap broma que Pau hagi assumit que ara ell mateix és crucificat, mort pel que fa a una manera de viure: està clavat en creu juntament amb Crist. Paraules que recorden el nostre baptisme: sepultats en Crist, però no per restar-hi morts, sinó per ressuscitar juntament amb Ell. És per això que pot afegir: La vida que ara visc (Pau no ha quedat mort i desemparat, no ha quedat anul·lat per Déu) ja no és meva; és Crist qui viu en mi.

La descoberta de Pau, la seva experiència fonda amb Jesús Ressuscitat és que ha mort a un estil de fer les coses, ha mort, si voleu dir-ho així, a un sistema de coses, a uns valors de mort i que engendren mort, per a viure una vida que ell mateix reconeix que és un do: una nova vida, una nova forma de veure les coses, una manera nova d’estimar, d’ajudar, d’actuar, d’acollir, de valorar i apreciar la realitat que es nodreix d’una nova saba: Crist. Aquest Crist que es presenta en l’Evangeli d’avui com el cep veritable, com Aquell que ens recorda: Així com la sarment, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.


Les campanes amb el seu toc de difunt, aquest matí, em recordaven també la realitat profunda a què som cridats tots els batejats, cadascú de nosaltres: a què la saba, la vida del Crist vagi envaint la nostra vida, transfigurant-la, fins que nosaltres mateixos puguem dir algun dia com Pau: Ja no visc jo, és Crist que viu en mi! D’aquesta manera les campanes de difunts que avui tocaven s’han convertit en campanes de resurrecció. 

dimecres, 17 de juliol del 2013

UNA VEU FAMILIAR

Dimecres, 17 de juliol de 2013
Ex 3, 1-7a.9-12/Sl 102/Mt 11, 25-27

Explica un Midraix (comentari rabínic de la Torah, el nostre Pentateuc) sobre el text de  l’Èxode que acabem d’escoltar que, quan Déu va voler revelar-se a Moisès, qui encara era un novell en això de fer de profeta, Déu es digué: “Si em revelo a Moisès en una veu tronadora, l’espantaré. Si ho faig per mitjà d’un xiuxiueig, no em sentirà. Què va fer Déu? –es demana l’autor–, Déu parlà Moisès amb la veu del seu pare, així Moisès va respondre: “Aquí em teniu, pare, què voleu de mi?”. I Déu el va respondre: “Jo no sóc el teu pare. Jo sóc el Déu del teu pare. M’he dirigit a tu amb una veu familiar perquè no tinguessis por.”

M’agrada pensar en Déu com aquesta veu familiar. En primer lloc, perquè expressa aquest desig de Déu de voler-se comunicar amb nosaltres. És Déu i, en principi, com a tal, res no hauria de fer-nos pensar en un Ésser Superior i Transcendent que tingués cap necessitat de comunicar-se amb nosaltres. De fet, podria comportar-se perfectament com els humans ho fem tan sovint amb les rates de laboratori quan les posem en un laberint i mirem què fan i com reaccionen davant diverses situacions programades. De fet hi hagué un corrent de pensament, el Deisme, que creia fa no fa això mateix: hi ha un Déu creador, però un cop feta aquesta feina Déu s’ha desentès de tot plegat. Però la nostra fe, la fe en Jesús, la fe de l’Església que poua també en aquesta antiga fe bíblica jueva, ens parla de Déu com a persona, algú que té una voluntat, que parla, que es comunica i, sobretot, que no és aliè a tot allò que ha creat, sinó el seu origen i qui el sosté amorosament. I, en segon lloc, perquè aquesta veu familiar és també una prova d’algú que cerca de parlar-nos al nostre nivell. És la gran intuïció de l’autor d’aquest Midraix: un Déu que es preocupa de no fer por, de no aterrar, però també que sap trobar la manera de fer-se escoltar. És més: que vol de nosaltres una resposta.

Les paraules de Jesús, la seva vida, els seus gestos, són cabdals per als cristians. De fet ells són la llum amb què il·luminem aquestes antigues històries de la religió d’Israel, per entendre-les, per cercar el seu significat profund més enllà de la lletra i per comprovar també com, sovint, Jesús, tot explicant-les o vivint-les, les depassa carregant-les d’un nou sentit. Jesús en l’Evangeli d’avui, amb aquest esclat de joia i lloança al Pare, recorda efectivament que Déu s’ha revelat i que ha volgut fer-ho a la seva manera: no als doctes i intel·ligents, als savis o als entesos, sinó als senzills. També l’Evangeli ens recorda que ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Ell, Jesús, el Crist ressuscitat, és la Paraula definitiva que ens parla com ningú del Pare.

Avui, però, ens podríem equivocar pensant quina sort la de Moisès escoltant la veu de Déu venint d’aquella bardissa que el foc no consumia, quan tindrem davant els nostres ulls un miracle encara més excels: Déu fent-se petit en forma de pa, que vol venir dins nostre per fer de nosaltres un sagrari, per fer de nosaltres una bardissa inflamada del seu amor des d’on la veu de Déu arribi als altres.


JO SÓC EL DE LA VORA DEL CAMÍ



En un municipi del Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de menjar i una dieta equilibrada.

Tot i les reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni un sol comensal.

I hom es pregunta: Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el menjar compartint el menjador amb els altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un menjador separat dels altres residents.

Crec que aquesta havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat; preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.

No volem mirar la realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici, una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i viure aquesta proximitat. Perquè és així.

Qui és el meu pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí, fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.

El samarità era tan pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia natura. O millor: exercí la seva “proximitat”. Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc jo, ets tu, som tots.

És el que veiem en Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.

Acostant-se a nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la nostra realitat, a la nostra veritat.



diumenge, 14 de juliol del 2013

EL PROÏSME SÓC JO!

EL BON SAMARITÀ de Pelegrí Clavé i Roquer
Diumenge XV, 14 de juliol de 2013
Dt 30, 10-14/Sl 68/Col 1, 15-20/Lc 10, 25-37


Un dels grans problemes que tenim els humans és la necessitat de comprensió, d’afecte, de sentir-nos atesos, acollits... I és un problema, perquè és com una veu interior que ens va recordant allò que ens manca, però sense donar-nos de forma immediata una solució per aquest rau-rau interior. I és un problema també perquè, entre altres coses que ja deixo als entesos, veig que hi ha el fet que aquesta necessitat la posem per davant de tot, tant, que acabem sent com uns forats negres: atraiem tot cap a nosaltres, volem ser compresos, plens d’afecte, sentir-nos atesos, acollits... però a la vegada comprenem poc l’altre, estimem poc l’altre, atenem poc l’altre, l’acollim poc o gens... Haig de dir que, gràcies a Déu, sovint aquests mecanismes hi són, però no sempre som tan interessats i egoistes.

El que ens passa amb el proïsme és el mateix que ens passa amb Déu. Una raó més per a entendre la gran saviesa de Jesús qui, quan li van demanar quin era el manament més gran en va donar dos: Estimar Déu i estimar el proïsme. Van units, no es poden deslligar.

L’Evangeli d’avui ens ho torna a recordar amb l’afegit de la bella paràbola del Bon Samarità. El mestre de la Llei comença precisament demostrant que té un problema de comprensió: de la Llei i, de retruc, de Déu mateix.  Davant la pregunta de Jesús, molt clara: Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes? La resposta de professional (perquè els mestres de la Llei eren els professionals de la interpretació bíblica del moment): Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Quan Jesús, però, li dóna l’aprovat: Has respost bé: fes-ho així i viuràs; ve l’excusa de malpagador: I per a mi, ¿qui són aquests altres? És a dir: Qui és el meu proïsme?

La paràbola és tan bonica que ens la sabem de memòria... però la pregunta de Jesús també se’ns podria fer avui a nosaltres: Què hi ha escrit? Què hi llegeixes? Perquè la paràbola és una trampa per al mestre de la Llei i per a nosaltres, doncs un esperaria que ens preguntessin: Qui és el meu proïsme? I la resposta seria òbvia: Aquell qui necessita de la nostra ajuda (a la paràbola el desgraciat que s’ha trobat amb els bandolers). Però se’ns demana: Quin dels tres s’ha portat com a proïsme? I està clar que això sols ho ha fet un samarità (per a un jueu de l’època el model de pagà, d’irreligiós, de gent amb qui millor no tenir tracte). Vés tu i fes el mateix! (ens podem imaginar l’impacte que significa que et diguin que facis el que ha fet un pagà?) és la invitació de Jesús a no cercar sols qui és el meu proïsme (perquè per poc que ens hi posem, segur que cercarem el que més bé ens cau o de qui puc treure més profit); sinó a sortir de mi mateix per descobrir que SÓC JO EL PROÏSME de l’altre, que efectivament SÓC JO EL GUARDIÀ DEL MEU GERMÀ.

Ha començat l’estiu amb tots els ets i uts, aquest estiu amb la calor i la marxa més lenta de les coses, pot ser un bon moment per tornar a llegir la Paraula de Déu, de cercar espais de lectura i pregària, perquè Jesús, a qui Pau avui ens definia com a imatge del Déu invisible, segueix volent parlar-nos a cadascú de forma especial i diferent, de forma directa. Que sapiguem trobar un temps per a Ell com ho és avui també aquesta Eucaristia.

dimecres, 10 de juliol del 2013

RENOVELLAR-SE, NO ROVELLAR-SE

Dimecres, 10 de juliol de 2013
Festa de Santa Verònica Giuliani, verge
2 Co 4, 6-11.16-17/Sl 58/Mt 16, 24-27

Estem en un món, una societat, on valorem les grans coses: des dels grans descobriments fins als grans riscos. Enmig de tot això podeu posar de tot: grans empreses, grans capitals, grans recursos, grans històries, grans mentides... És la societat en què, per molt que es digui el contrari, sí que importa la mida de les coses.

Sovint, però, no són les grans coses les que mouen el nostre món, sinó les petites. Els grans regals poden impressionar, però no sabran expressar cap afecte, cap sentiment. En canvi, només cal un somriure, el petit i senzill somriure d’un nadó, per entendrir-nos i fer-nos somriure a la vegada. I a més totalment de franc!

Avui només la persona que ha fet la primera lectura ha notat una correcció en el text del tot significativa. Una cosa tan simple i tan petita com dues lletres del nostre alfabet poden donar una paraula capaç de canviar el sentit de tot un text. M’explico. Hem escoltat: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va RENOVELLANT cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant un pes incomparable de glòria que durarà per sempre.

Però el text escrit posava: És veritat que la vida dels homes que vivim per fora es va consumint, però la que vivim dins nostre es va ROVELLANT... Ho heu notat, oi? NO ÉS EL MATEIX UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA RENOVELLANT, A UNA VIDA INTERIOR QUE ES VA ROVELLANT.

Aquesta errada, justament, m’ha il·luminat les paraules de Jesús en l’Evangeli d’avui amb aquesta paradoxa que tant ens costa d’entendre: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Es tracta de si la nostra vida, la nostra vida interior, la que ens carrega de sentit, la que ens omple d’humanitat (perquè la vida exterior, la física, té data de caducitat) és una vida que es va RENOVELLANT o és una vida que es va ROVELLANT.

Santa Verònica Giuliani, caputxina del s. XVIII, la vida de la qual és complexa i alguns aspectes de la seva pietat i devoció actualment ens sobtarien, fou justament una vida que cercava vivament la comunió amb Jesús, identificant-se especialment en l’aspecte de la seva Passió, però que tenia per objectiu aquest renovellament, aquesta maduresa, aquest creixement en la fe. No tingué una vida fàcil ni tant sols entre les seves germanes, doncs expliquen que fins i tot la seva abadessa la va denunciar a la Inquisició i només amb els anys es va poder demostrar que el que vivia i experimentava no eren invencions ni la recerca de protagonisme. De fet, ella va patir tot això sense queixes ni rancúnies. Fins al punt que, finalment, fou rehabilitada i esdevingué ella mateixa abadessa del seu monestir durant 11 anys.

El secret de santa Verònica, com el de tants sants i santes de la nostra Església, era anar aprofundint en aquest amor de Déu per cadascú de nosaltres, en deixar-se treballar per l’Esperit de Jesús, i no permetre de cap de les maneres que la seva vida interior fos una vida rovellada, sinó cada dia RENOVELLADA per la recerca sincera de Déu.


Que en aquesta Eucaristia, on Jesús se’ns torna a fer veritablement present enmig nostre, sapiguem deixar-nos treballar per Ell, l’únic capaç de renovellar la nostra vida, de fer-la fecunda i plena de fruit.

Predicar o convidar? (Diumenge 14)


El catalans ens prenem molt seriosament, i al peu de la lletra, l’afer de les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el número setanta-dos com a quantificació exacta d’una part avantatjada dels deixebles de Jesús. Amb això no estem dient que és una xifra inventada, ni tampoc exagerada.

Setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia, és a dir, el valor matemàtic de la xifra és irrellevant, deixant pas al seu valor simbòlic, que assenyala un col·lectiu que posseeix un nombre qualificat de referents que la representen i la cohesionen. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que baixaren a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès escollí en el desert eren setanta.

Trobarem aquesta xifra en altres llocs de la tradició jueva i amb el mateix significat. Setanta-dos era la quantitat de savis escollits -sis per tribu- que redactaren la versió grega de l’Antic Testament anomenada La Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu format per notables i sacerdots, tenia setanta o setanta-dos membres.

Mencionem aquestes referències per subratllar que, la xifra de setanta-dos deixebles de Jesús, defineix un nombre de persones escollides per enfortir la comunitat i fer-la més gran. Podem suposar que això s’esdevindria, d’alguna manera, ja en vida de Jesús. Pel que resa l’evangeli, ell mateix enviaria els seus deixebles enllà d’un primer cercle de deixebles. Es tractava d’anunciar a tothom el que ells experimentaven: “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

Sabem que en temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, rebent a canvi alguna gratificació. A jutjar pels consells que dóna l’evangeli, hi hauria predicadors aprofitats que rondaven les cases per omplir-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, a fi que el testimoniatge coincideixi amb el missatge.

L’evangeli ens explica que “els setanta-dos tornaren tots contents”, i el motiu de l’alegria era comprovar la força que posseïa el nom de Jesús i l’impacte que provocava en la gent. Res més allunyat de la nostra realitat, que vivim assetjats per predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que acaparen el mercat informatiu i que gairebé ens deixen espai per dir res. Amb el  fitxatge de Neymar, Guardiola al Bayern, els estira i arronsa sobre el dret a decidir, la intercepció de l’avió d’Evo Morales, els espionatges i contraespionatges de tota mena, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”? La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència –més enllà de les nostres comunitats- esdevé també irrisòria.

Potser són temps de canviar l’estratègia evangèlica. Primer, esguardant si tenim “setanta-dues” persones que vertebrin i edifiquin l’Església. Segon, utilitzant la força del nom de Jesús i no les nostres forces ni els nostres noms. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, potser seria millor una invitació a venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i sobretot el trobament amb el Crist faci la resta.

dilluns, 8 de juliol del 2013

EL MÓN ÉS UN PUZLE


  

Albert Einstein va dir en una ocasió:”Tots som molt ignorants, el que passa és que tots no ignorem les mateixes coses”. I certament, ell va ser un dels físics més importants de la història, i sabia molt de física però que no en sabia tant d’art, o de geografia, o de com es fa el pa, o com es jugar al futbol, de com es cuida un nen o un ancià. Hi ha gent que en sap tant de cuidar les plantes com Einstein en sabia de física, o de conduir un camió, o de cosir vestits o,o...Som molt ignorants de tot, però sabem  coses que altres no saben. Entre tots  es fa tot. Sols no faríem res.

Jesús no envia els seus deixebles sols sinó que els envia de dos en dos i els diu que quan arribin a un poblet no vagin de casa en casa sinó que es mantinguin en la mateixa casa i els exhorta a menjar el que els posin a taula. Es tracta, doncs, de no anar sols i quan arribin al poblet fer lligams: menjar a taula, curar, parlar, anunciar el Regne, portar la pau. Fer pinya, fer fraternitat. Els apòstols venen d’una fraternitat de dotze, van de dos en dos i fan fraternitat en cada poblet i tornaran a Jesús i els dotze. En aquesta fraternitat tots son molt ignorants, però tots ignorem coses diferents i entre tots posseïm el misteri del Regne.

I és que quan som junts és quan Jesús tot mirant-nos pot exclamar: “la collita és abundant”, “Hi ha molt a segar”, hi ha molt a collir: “El Regne de Déu és a prop” perquè quan som junts Ell hi és “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom jo sóc enmig d’ells”, diu Jesús. Ell és el Regne i Ell és el que ens vol aplegats, no dispersos i cadascú a la seva. Ell és la nostra alegria” diu el salm, Ell és també la nostra força per això ens pot enviar com ovelles enmig de llops i sense bastó, sense provisions i amb les mans buides, però no sols. Ell ens fa germans i Ell és qui ens acompanya.

És el que succeí el matí de Pasqua que dirà als seus deixebles “aneu per tot arreu, jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Cal veure el món tot ell submergit en la presència de Jesús i per això podem veure les mancances com oportunitats de fraternitat ja que les mancances ens recorden que necessitem dels altres que tenen l’altra part que jo no  tinc; i jo tinc el que manca a l’altre i tots necessitem del Senyor que  ho sosté tot en els seus braços com una mare  sosté al seu fill l’alimenta i el consola, com diu Isaïes.

Des de fa massa temps es veu la persona com una illa, i cada vegada més es veu el no dependre de ningú com  l’ ideal de la persona humana. Però això és un miratge que no correspon a la realitat. Som essers necessitats i és entre tots que  com un immens puzle construïm l’home total on Crist és el cap. Ell tot ho sosté i dona coherència a tot el cos. És per això que sant Pau exclama “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. I Jesús que veu el món on hi ha molt, no ha sembrar, sinó a collir. En un altre lloc Jesús dirà “no us he enviat a sembrar sinó a collir”. Ell és qui sembra. Ell és la llavor sembrada. Ell és el qui fa fructificar , no ens hem de gloriar de res més que de Jesús. Ell ens ho és tot. En Ell formem un tot coherent i amb sentit. Cadascú en sap una part i n’ignora la restant, n’és una part d’aquest Crist total on Ell n’és el cap i el vertebrador.



diumenge, 7 de juliol del 2013

DEIXEBLES DE LA SENZILLESA

Diumenge XIV, 7 de juliol de 2013
Is 66, 10-14c/Sl 65/Ga 6, 14-18/Lc 10, 1-12.17-20

En una societat com la nostra, amb forts tics adolescents que es deixen notar en situacions concretes com ara en polítics que cerquen només el vot, famosos que només cerquen la fama, el ser vistos, empresaris que cerquen el guany fàcil (si voleu els casos més típics i tòpics), on hi ha també la versió més casolana: els grans que volen ser sempre joves, els joves que mai no volen ser adults i es converteixen en gent incapaç de prendre decisions concretes, tots els que volem una vida fàcil i sense complicacions i, per tant, mai no ens mullem en res, els qui estableixen el seu cercle d’amistats a través de l’extorsió, de la pataleta, quan no directament a través del xantatge emocional... Davant de tot això sorprèn l’Evangeli d’avui.

I sorprèn, primer de tot, perquè ens trobem amb un Jesús capaç d’enviar deixebles de dos en dos per fer de precursors seus i del Regne. Sorprèn perquè en la nostra societat és quasi impossible pensar que algú que es pensa que ho sap tot i només ell ho sap fer bé deixi pas a gent inexperta, que saps que s’equivocaran, però que has escollit per a fer de representants teus. Així és Jesús! Sort en tenim que no era un perfeccionista a l’estil nostre, perquè del contrari no hagués enviat mai ningú, ho hagués fet tot Ell sabent que, naturalment, ningú com Ell sap fer bé la seva feina.

Però Jesús envia aquells setanta-dos com ara ens envia a nosaltres. Ho fa, aleshores com ara, sabent com som. El problema és, em temo, que som nosaltres els que no acabem de saber com som; que ens perdem en voler ser més del que som o una altra persona. Més aviat hauríem de ser conscients que, amb els nostres límits, som cristians i això és ja una responsabilitat.  Com a cristians, ho vulguem o no, som enviats i som ambaixadors del Regne. Feu la prova de fer alguna cosa malament (i no penso en cap escàndol) i veureu què ràpid ens assenyalen. Representem un col·lectiu, l’Església, ho vulguem o no. És la prova irrefutable que, com a cristians, representem JA el Regne en allò que fem, en allò que diem.

Ens cal donar un altre pas. Com a cristians no podem deixar-nos seduir per aquesta societat que ens convida a ser eternament adolescents en les nostres responsabilitats i decisions. Jesús ens recorda que som enviats com anyells enmig de llops, i crec que no sols per saber que ens cal tenir els ulls ben oberts a la realitat gens fàcil en què serem immersos, sinó també per a què no tinguem nosaltres la temptació de convertir-nos en llops, sinó de ser sempre anyells. Només ens cal donar un cop d’ull a l’arsenal que porten aquests ambaixadors: NO porten bossa, NO porten sarró, NO porten calçat. No porten res que els pugui distreure, res que els pugui fer-se valdre (diners, béns, privilegis) davant dels altres. Transparents, senzills, per no fer por a ningú, per poder acollir tothom. No són (no som) enviats a jutjar (fixeu-vos que no són sembradors), són enviats a descobrir les llavors del Regne (són segadors).

Només que recordem, també, que aquesta tasca no la podem fer sols: hem de ser conscients que som enviats, que és un altre qui ens legitima i ens capacita per anunciar el Regne; i que no som illes, som comunitat, homes i dones amb diferents talents, amb diferents vocacions per mostrar al món que el Regne és divers i ric en matisos.

Avui, en aquesta Eucaristia, tornem a connectar-nos a la Font i ens gloriem no de com som de macos i llestos, sinó que els nostres noms són escrits en el cel, més encara, són gravats a burí en el cor mateix del nostre Déu.



dissabte, 6 de juliol del 2013

DÉU ÉS UN "LIANTE"

Dimecres, 26 de juny de 2013
Gn 15, 1-12.17-18/Sl 104/Mt 7, 15-20

Déu és un “liante”. Perdoneu el que pot semblar una grosseria aplicada a Déu, però veritablement crec que és un “liante”. I em sembla que, conscient o inconscientment, és el que pensem tots, des dels creients més pietosos als ateus més recalcitrants. Aquests darrers, potser, com el meu company de feina (ja m’heu sentit parlar algun cop) que s’estimava més creure en Sòcrates que en Jesús perquè, justament, Jesús li complicava la vida si se’l prenia seriosament; aquells, els creients més pietosos, perquè quan sembla que tenim apamat Déu... va i se’ns escapa i ens sorprèn.

Que li expliquin si no a Abram qui es trobava tan a gust entre els seus allà, en el llunyà Ur dels caldeus... fins que Déu el crida, i aquella crida el fa sortir, primer, d’entre els seus; després, d’ell mateix, dels seus plans i propòsits. Resignat, com el trobem avui, a campar com pot i esperant que tot plegat acabarà sent d’un altre, d’un servent seu, d’Elièzer de Damasc... Déu torna a intervenir-hi per recordar-li que és Ell, Déu, i no Abram qui té plans ben concrets. És més, en l’experiència de la limitació d’Abram (ancianitat, esterilitat i vida nòmada en el desert) és quan arriba de nou la promesa, promesa de rejoveniment, de fecunditat, d’estabilitat. En la prova Déu esdevé EL DÉU DE LA PROMESA, EL DÉU DE L’ALIANÇA, EL DÉU COMPROMÈS.

Ja ens ho ha recordat poèticament el salmista dient de Déu: (Ell) Recorda sempre l’aliança, la promesa feta per milers de generacions, l’aliança pactada amb Abraham, el jurament fet a Isaac.

Sí, Déu és un “liante”, perquè el Déu compromès, ENS COMPROMET, no ens deixa anar a la nostra. Bé, sí que podem anar a la nostra... però és impossible anar a la nostra si ens prenem seriosament el que Ell és i ens demana; o millor, podem anar a la nostra, però no podem tenir la consciència tranquil·la si hem fet experiència d’aquest Déu compromès en l’acompliment de les seves promeses i compromès amb cadascú de nosaltres, en la nostra humanitat, en la nostra felicitat. El Déu compromès, és el Déu que ens compromet, perquè VOL GENT COMPROMESA.

Jesús, en l’Evangeli, posa en guàrdia els seus davant dels falsos profetes i demana que es fixin en els seus fruits per a no caure en l’engany. Però em sembla que Jesús no només ens ho diu per a no ser enganyats dels de fora; sinó per a no ser enganyats des de dintre, per nosaltres mateixos, que podem quedar-nos amb un embolcall de pietat sense que aquesta doni també els fruits que toquen.

En aquesta Eucaristia deixem-nos alliçonar per Aquest Déu compromès des del principi de la creació en omplir-nos de la seva vida abundant i fer-nos transparència d’Ell mateix per a la gent de la nostra generació.



dimarts, 2 de juliol del 2013

FER BAIXAR FOC DEL CEL




Un amic m’explicava que quan es va treure el permís de conduir li va ensenyar al seu pare per demanar-li que li deixés conduir el seu cotxe. El pare li va deixar el cotxe tot dient: “aquí tens l’arma”. I assenyalant el permís de conduir li va dir: “això és un permís d’armes, recorda-ho sempre”. Si ho pensem una mica certament que el cotxe és un arma i un arma perillosa que ha matat molta gent. Saber conduir bé és una exigència moral.

Quan hom ha après a conduir sap que hi ha un moment clau: quan hom sent que ja no és el cotxe qui et domina a tu sinó que ets tu qui domines el cotxe. Qui no té domini sobre el cotxe i condueix amb por esdevé una arma perillosa.


És com la vida si no tens domini sobre tu mateix sinó que et dominen els impulsos i les pors, llavors és quan les situacions et sobrepassen. Llavors no ets amo del que fas i et podria passar com en el conduir i perdre el domini del volant de la teva vida i esdevenir un perill per tu i pels altres. En aquest casos no som nosaltres mateixos i quedem en mans dels impulsos i les pors: No som lliures, som en mans dels impulsos i les pors que identifiquem equivocadament amb la nostra voluntat. No hi tenim distància per dominar-los i ens dominen. I acabem fent mal i fent-nos mal.

Per conduir bé cal dominar el cotxe i que no sigui el cotxe que et domini a tu. Però també cal saber cap a on vols anar, sinó no cal conduir, ni tant sols moure’s. I un conductor que no sap on va i està dubtant acaba posant en perill la seguretat de la carretera. Això per conduir la vida, encara és molt més important ja que per dominar els propis impulsos i pors cal saber cap a on es va, és precisament  per no saber-ho que hom no pot tenir domini sobre ell mateix. No és lliure, queda a mercè dels seus impulsos, pors i desorientació. 

Pau ho diu clarament: Crist ens ha alliberat d’aquest esclavatge i ens vol lliures.

La llibertat neix de dintre per això Crist ens vol lliures dels nostres impulsos i per això renya als apòstols que plens d’ira i ressentiment volen fer baixar foc del cel quan els samaritans no els acullen en un dels seus poblets. Qui el segueix ha d’estimar als seus enemics. Però per poder fer això diu Jesús: “vine amb mi”, no ens deixa sols a les nostres soles forces.

Jesús ens vol lliures de les nostres pors que ens fan presoners del passat  fent de la nostra vida una pura repetició del mateix: “qui posa la mà a l’arada i mira enrere no és bo per el Regne de Déu”. “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Són paraules dures que volen tallar les cordes que ens encadenen a l”etern retorn” de sempre el mateix.” Tu deixeu-ho tot vine i segueix-me i trobaràs el repòs que tant desitjaves”. Ens posa al davant un camí i ens hi acompanya.

Jesús ens vol lliures de la por al futur i a la quimera de tenir-ho tot lligat i previst: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on recolzar el cap”. “Tu cerca el Regne de Déu i tot això se us donarà de més a més”

Per això Jesús es posa al davant i ens diu:”segueix-me” “i t’ensenyaré el camí que porta a la vida”. “Vine amb mi” i podràs dir:”al costat vostra delícies per sempre” “amb tu a la dreta mai no cauré”. Jesús és cap a on anem i amb qui anem, d’aquí la confiança del creient.