El poder del nom de Jesucrist (Pasqua 4. Diumenge)

“Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”. Amb aquesta rotunditat finalitzava el fragment dels Fets dels Apòstols explicant la guarició d’un invàlid a mans de Pere. L’apòstol proclama que el miracle ha estat possible gràcies al poder del nom de Jesucrist. Per aquesta raó, Pere subratlla que el nom de Jesucrist és l’únic nom capaç de salvar els humans. La raó és clara: Jesucrist és l’únic que ha baixat de les altures ple de divinitat i hi ha retornat. Els humans ens omplim la boca de noms de persones, de sigles de partits, d’institucions, ara de farmacèutiques, on dipositem la nostra confiança de salvació. Però aquesta salvació sempre serà terrenal i de resultats parcials, mai totals. Només Déu, a través de Jesucrist, ofereix una salvació total. Però no en aquesta vida, sinó en l’altra.

Però per creure en la salvació divina, i per creure en Jesucrist com a salvador, és imprescindible sentir-se fill de Déu. Ho proclamava la primera carta de sant Joan: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som!”. El nostre baptisme esdevé una concreció d’aquesta filiació divina, que en aquest món només podem assaborir des de la fe. En el món venidor assaborirem que som fills de Déu en plenitud “perquè el veurem tal com és”.

Mentrestant no arriba aquesta plenitud, que hem d’anhelar com a culminació del nostre camí existencial, tenim la invitació constant del Bon pastor: Jesucrist. Ell és el Fill en majúscula, que acompanya ressuscitat des del cel els fills en minúscula, que som nosaltres. La imatge del bon pastor i del mal pastor és habitual en l’Antic Testament, referida als líders polítics i religiosos del poble, però en el Nou Testament es refereix sempre a Jesucrist. Ell ens mena a les pastures celestials, les millor que hi pugui haver. Ell vol aplegar un gran ramat, com més gran i nombrós millor. Ell té el crèdit d’haver donat la vida per les ovelles i haver-la recobrat després: “El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro”, deia Jesús en l’evangeli de Joan. “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”, sentenciava Jesús. La missió de Jesús és tenir la gran gosadia de donar la vida per les ovelles, un prodigiós salt al vuit que fa feredat de pensar-hi. Déu, el Pare. entoma aquesta gosadia i la recondueix ressuscitant i entronitzant Jesús a la seva dreta. Aquest és el misteri de la nostra fe pasqual, que avui celebrem per quart diumenge seguit, i que continuarem celebrant fins a Pentecosta.

Reinventar-nos (Pasqua 3. Dimecres)

Els Fets dels Apòstols ens explicaven que després de la mort d’Esteve, es desfermà una persecució contra la comunitat cristiana de Jerusalem. Això provocà la dispersió dels seus membres. Es puntualitza que Saule, el futur Pau, entrava a les cases dels creients i arrossegava homes i dones a la presó.

Però com sempre passa, Déu escriu recte amb ratlles tortes. La persecució destinada a reprimir els seguidors de Jesucrist aconseguí els efectes contraris. Ho expliquen també els Fets dels Apòstols: “Els creients que la persecució havia dispersat anaven d’un lloc a un altre tot anunciant la Bona Nova de l’evangeli”.

Seguint aquest referent, no ens alarmem quan ens reprimeixin i ens empresonin amb el desig d’anul·lar-nos. Serà l’ocasió de reinventar-nos.

MAMA, M' AVORREIXO !

 

Hi ha un professor d’institut a Cadis que es diu Pablo Gutiérrez i que acaba de publicar un llibre sobre una experiència pedagògica força interessant que ell ha fet. En aquest llibre hi ha una frase que diu així: “Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa”.

Ell té dos fills, i tant amb els alumnes com amb els propis fills sempre programa les coses de tal manera que quedi temps per avorrir-se. Quan els nens (que són en definitiva els grans filòsofs, els grans pensadors, igual que els avis haurien de ser-ho) no tenen temps d’avorrir-se i passen tot el dia divertint-se, el nen deixa de tenir capacitat de preguntar-se. Perquè en l’avorriment un comença a pensar, a preguntar i a adonar-se que potser hi ha un altre món, que potser hi ha una porta màgica, sagrada, que fa veure les coses des d’una altra perspectiva, que no tot és tan fàcil, que hi ha un "altre món". En l'avorriment es pot arribar a descobrir què és pregar, descobrir la pregària.

Si el nen sempre està divertint-se, no hi haurà manera ni de pensar ni de pregar. I això que passa amb els nens ens passa encara més a nosaltres. Quantes vegades estem preocupats i horroritzats amb la perspectiva d’avorrir-nos i passem dies, hores buscant, dintre dels aparells o en les programacions, alguna diversió, tot per no avorrir-nos. Ens espanta l’avorriment.

Però això és també el que ha passat sempre en la vida de l’home. Nicodem, que surt al capítol tercer de l’evangeli de Joan. Va a trobar Jesús de nit. Nicodem podria ser un d’aquests personatges que es passés tot el dia "divertit", lluny de l'avorriment. Era un dels grans personatges de la noblesa sacerdotal i, per tant, estava en el Sanedrí i estava al dia de totes les incidències i xafarderies. Podia passar tot el dia divertidíssim només passant notícies i rumors d’un cantó a un altre, fent xafarderies un dia i un altre, parlant d’un i de l’altre. I fugir així de l’avorriment. Fins i tot podia participar d’aquells banquets que organitzaven els grans personatges, entre ells Herodes i que va costar al pobre Joan el cap. Era divertit, no s’avorrien...

En canvi, Nicodem va ser capaç d’anar a mitja nit a buscar Jesús. Va ser capaç d’anar-hi perquè ja s’havia interrogat. Ja havia sortit del divertiment general de la seva classe social. Havia estat capaç de pensar.

I en el text del capítol 3 de sant Joan, veiem a Nicodem preguntant, parlant, dialogant amb Jesús. Va ser capaç de fugir de la diversió i preguntar-se, anar a Jesús i així descobrir  tres grans coses aquella nit, que són part del cor de la Bona Nova.

Primer va escoltar dels llavis de Jesús que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo, perquè aquells qui creuen en Ell trobin la vida. Déu estima el món fins l'infinit, per tota l'eternitat.

En segon lloc Nicodem va descobrir que aquest Fill únic de Déu, que és u amb el Pare, ha de ser enlairat, ha de mostrar en la creu fins allà on ens estima, donant-ho tot. Llavors atraurà tothom cap a Ell. Cal mirar fit a fit a Crist aquesta porta santa i sagrada que ens mena a una altra vida que és ja aquí i per sempre.

També va aprendre, Nicodem,  aquella nit que si Déu ho ha fet tot per nosaltres, ho fa i ho farà per salvar-nos, queda a les nostres mans entrar-hi o no, deixar-lo entrar o no. Optem per la llum o optem per les tenebres? Ens toca a nosaltres. Això ningú ho suplirà. I aquesta és la terrible afirmació i exhortació del cristianisme. Déu ho ha fet tot, i ho continuarà fent però nosaltres podem refusar-lo, preferir les tenebres a la llum.

D'aquí la insistència a predicar, tocar a les portes, i desvetllar consciències, i de deixar que la gent deixi de distreure’s i sigui capaç d’afrontar el seu destí etern i infinit pel qual Déu el truca, li ofereix i l’acompanya.

Hi ha un autor que va néixer l’any 155 d'una família pagana i després va convertir-se al cristianisme gràcies a l'exemple dels màrtirs. Sant Jeroni ens en parla d'ell i dels seus escrits. A més tenim alguns escrits d' ell, tot molt a prop dels fets del Nou Testament. Ell té un text que parla de la pregària i que l’ofici diví que l’Església recita cada dia ens l’ofereix. Aquest personatge és Tertulià. Després tindrà algunes actituds una mica més intransigents, però el text que us voldria llegir i que parla de la pregària és d’una gran bellesa. A mi m’agrada molt i demà toca llegir-lo a l’ofici. Diu així:

“L’oració cristiana no fa ploure sobre les fogueres, no tanca la boca dels lleons (en aquella època molts cristians que morien cremats i a la boca dels lleons) i tampoc dona aliment als famolencs. No, no aparta el sofriment físic però ensenya els homes a sofrir, el dona la ciència del sofriment. Perquè quan creix la pregària creix la fe. Abans l’oració (es refereix a l’Antic Testament) desfeia els exèrcits enemics. Ara, en canvi, l’oració ens aparta de la ira, ens fa suplicar pels nostres enemics i ens fa vetllar per aquells que ens persegueixen”. I ara el text de Tertulià parla de la pregària de tota la creació: “Preguen tots els àngels, totes les criatures, els ramats i les feres, fins i tot preguen els ocells que, quan es desperten, s’aixequen cap al cel i estenen les seves ales com dos mans i piulen quelcom que s’assembla a l’oració. Prega el mateix Jesús. Ell i a Ell la glòria pels segles”.

L’avorriment ens pot fer descobrir la pregària. L’avorriment pot centrar-nos en l’essencial.

 

Homilia IV Diumenge de Quaresma
14/03/2021
Fra Jacint Duran

 

  

A casa amb les portes tancades (Diumenge 2 Pasqua)

“Eren a casa amb les portes tancades per por”. Ho escoltàvem a l’evangeli, referit als deixebles de Jesús. Estaven amagats per no seguir les passes fatals del seu mestre. La confiança i l’admiració per les persones ens duren fins que la situació se’ns gira en contra. Però Jesús ressuscitat es manifesta increïblement enmig d’ells, dient-los: “Pau a vosaltres”. No només això, també alena damunt d’ells dient-los: “Rebeu l’Esperit Sant”. Els qui estaven atemorits plegats, ara experimenten junts el Ressuscitat, i reben l’Esperit Sant, també junts. D’aquí la importància d’estar aplegats, compartint el dolent i el bo. Per això Tomàs, absent en un primer moment, gaudeix del Ressuscitat quan s’incorpora al grup de deixebles.

Nosaltres també som a casa, amb les portes tancades, no per por, però sí per prevenció i per complir les mesures sanitàries. Fins i tot tenim de nou les portes de la comarca tancades. És un bon moment per no quedar aïllats i cuidar la vida de la comunitat. Cal fer pinya, compartint incerteses, però sobretot experimentant que el Ressuscitat continua manifestant-se en les nostres assemblees dient-nos: “Pau a vosaltres” i alenant damunt nostre l’Esperit Sant.

La primera lectura, dels Fets dels Apòstols, també ens encoratja a cuidar les persones de la comunitat, de l’assemblea reunida, subratllant la dimensió social. D’aquelles primeres comunitats cristianes es diu: “Tenien tots els bens en comú”, “no hi havia ningú que visqués en la indigència”. Potser es descriu una situació idealitzada, però amb la intenció de subratllar que, compartir la fe en Jesús ressuscitat, demana compartir la realitat de la vida, quan és favorable i quan és adversa.

La primera carta de sant Joan explica quelcom semblant quan diu: “Si estimem Déu, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu”. També deia: “No hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell”. Aquesta és la lògica de la fe en Jesús, extreta de la lògica de l’amor paternal, del qual deriva l’amor filial, i que es tradueix en l’amor fraternal. Creure en Jesucrist demana aquesta dimensió horitzontal i comunitària de la vida. Per la fe esdevenim germans, no de sang, però sí de confessió de fe. Per això la importància de cuidar-nos i de reunir-nos com a germans en la fe. Aquest és el gran repte i la prova del cotó de la nostra vida cristiana.

L’Anyell de Déu pasqual (Pasqua 2021)

“Aquesta és la festa de Pasqua, en la qual l’Anyell veritable és immolat; i es marquen les portes amb la seva sang”. Aquesta frase apareix en el cant Exultet, que inicia solemnement la vetlla pasqual dins l’església, il·luminats per la llum del ciri pasqual, acabat d’encendre, acompanyats per les candeles enceses dels fidels.

“Crist és l’Anyell veritable que esborra el pecat del món”, és una frase semblant, que es proclamarà en el Prefaci I de Pasqua, abans de la consagració del pa i del vi.

Així mateix, l’antífona de comunió de la Vetlla Pasqual ens dirà: “Crist, el nostre Anyell Pasqual, ha estat immolat. Prenguem el pa nou de la Pasqua, el pa de la sinceritat i de la veritat”.

Aquesta presentació de Jesús Ressuscitat com a Anyell Pasqual immolat procedeix de sant Pau, escrivint als Corintis: "Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat" (1Co 5,7). També sant Pere escriu “Crist és l’anyell sense tara ni defecte” (1Pe 1,19). Però sobretot és el llibre de l’Apocalipsi, que descriu a les altures la visió d’un “anyell dret com degollat” (Ap 5,6), una al·legoria a Crist ressuscitat i entronitzat a les altures i que serà el protagonista explícits dels capítols posteriors. El Nou Testament, identifica l’anyell del sopar pasqual de la tradició jueva amb Crist ressuscitat, el nou i veritable anyell pasqual que fent comunió al seu voltant, fem comunió amb Déu mateix. La litúrgia cristiana ho adapta convenientment a les celebracions del temps pasqual on anirem escoltant repetidament aquesta associació.

Per últim, la iconografia de Jesús ressuscitat, que trobem en tants llocs, el presenta amb la figura d’un anyell vivent, ajagut o dret, amb el cap rodejat  per una aureola amb el signe de la creu, i que sosté un estendard amb una banderola on hi ha gravada la creu.