Cant al meu estimat (Diumenge 27)

“Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l'enamorat a la seva vinya.” Així començava un dels poemes més evocatius de la Bíblia hebrea, obra del profeta Isaïes. El que seria un cant popular durant la verema que tractava l’amor de dos enamorats, el profeta ho dedica a Iahvè, enamorat de la seva vinya que és Israel, que no ha correspost a tot el que ha rebut d'ell: “Per què em dona raïms agres quan jo n'esperava bon raïm?” es lamentava Iahvè. El poema afegeix que la vinya serà devastada: un anunci de les conquestes assíries i babilòniques que cauran sobre el poble. “N'esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.” 

El salm responsorial plorava aquesta devastació i clamava Iahvè perquè tingués cura d’Israel: “Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta.” Així mateix, nosaltres, quan ens sembli que Déu ens ha deixat de la seva mà, no ho lamentem, sinó que clamem la seva proximitat sense embuts, bo i reflexionant sobre els nostres comportaments.

Sant Pau exhortava als cristians de Filips a no perdre els nervis: “Germans, no us inquieteu per res.” No és fàcil no inquietar-se per res, però l’apòstol donava pistes: “A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica.” Quantes vegades no haurem perdut la calma i els nervis perquè no hem sabut aturar-nos una estona pregar, tot i saber el bé que ens això ens fa?

L’evangeli de sant Mateu també parlava de vinyes. Jesús explicava la paràbola del propietari d’una vinya que encarregava la seva cura a uns vinyaters. Les sintonies amb el cant de l’enamorat a la seva vinya del profeta Isaïes són evidents, amb un plus de crítica als responsables d’Israel que s’han apropiat sense escrúpols d’una vinya que és propietat divina. De fet, la paràbola llegeix la mort de Jesús com una transformació de la vinya d’Israel gràcies a la seva resurrecció: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen.” Jesús es serveix d’un salm messiànic per anunciar que la vinya del Senyor el presenta com a referent principal i que entre tots hem de fer-la fructificar. Així ho va fer de manera ben carismàtica Sant Francesc d’Assís en el segle XIIè, del qual celebrem els vuit-cents anys de la seva mort amb un any jubilar. Donem gràcies a Déu pels seus fruits en la vinya eclesial. Uns fruits que perduren amb raïms bells i gustosos en la família franciscana, formada per persones laiques, monges i frares.

He parlat prou i massa (Sants àngels de la guarda 2026)

“Em poso la mà sobre els llavis i callo. Ja he parlat prou i massa: no hi tornaré, no diré res més.” Amb aquesta sinceritat s’expressava Job, vençut per la grandesa divina i avergonyit pels seus discursos de milhomes. 

Job ens alliçona a nivell religiós quan tenim la gosadia de qüestionar Déu perquè no actua com nosaltres considerem que ho hauria de fer. Job també ens alliçona en la quotidianitat, quan parlem superficialment o parlem de més, que és ben sovint. 

Una dita popular ens ajuda a posar en pràctica el silenci avergonyit de Job: “En boca tancada no entren mosques”.

Que reconegui el mal que havia fet (Diumenge 26)

“Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà.” Això declarava Iahvè per boca del profeta Ezequiel en la primera lectura. El discurs de Iahvè exhortava cada individu israelita a la reflexió personal de les seves culpes, deixant d’amagar el cap sota l’ala excusant-se amb els pecats de la col·lectivitat. En concret, es demanava reflexió sobre la culpa personal en la invasió dels babilonis, la destrucció de Jerusalem i del seu temple, i la deportació de molts a Babilònia. Avui dia, la nostra societat occidental prioritza l’individu, i el que hauria de facilitar la reflexió personal i l’assumpció individual de culpes, ens fa caure més exageradament en el mateix pecat de culpabilitzar els altres (l’Església, el municipi, el govern, la societat) mentre nosaltres ens espolsem les espatlles de qualsevol responsabilitat.

Sant Pau posava el dit a la nafra als cristians de la comunitat de Filips, i de fet, a totes les comunitats de tots els temps: “No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres.” Ben mirat, l’apòstol proclamava tot el contrari del que l’entorn ens motiva a realitzar: ser competitius, tenir prestigi, destacar, mirar primer el propi interès. Amb les seves cartes a les comunitats, sant Pau no volia canviar el món. Però volia que els creients en Jesucrist tinguessin una manera personal i col·lectiva de funcionar que fos diferent. Apliquem el que anunciava la primera lectura: no ens excusem amb missatges globals que floten en l’ambient, sovint contradictoris als valors de la nostra fe. Posem en pràctica el que deia l’apòstol, començant per un mateix i seguint amb les nostres famílies i comunitats.

A l’evangeli de sant Mateu, Jesús explicava la paràbola d’un home amb dos fills: un de rebec que acabava fent el què el pare li demanava, i l’altre submís que acabava desobeint-lo. Amb aquesta història, Jesús interpel·lava els fariseus i sacerdots amb la pregunta: “Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?” Jesús aprofitava l’obvietat de la resposta per acusar-los, i de retruc, per acusar els qui som creients, i en especial els qui hem assumit algun compromís eclesial: que proclamem un missatge religiós que ens tranquil·litza la consciència i alhora que ens allunya del penediment i de la conversió personal i comunitària. Això és el que Jesús mateix exigia: “Ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure.”