dissabte, 29 de juny del 2024

La bondat i la justícia són immortals (Diumenge 13)

“La bondat i la justícia són immortals”. Ho afirmava el llibre de la Saviesa i ho contraposava a la mort, afirmant que ella no és immortal. És cert que la mort ens afecta a tots els mortals, però el llibre de la Saviesa no la descriu com un destí final, sinó com un pas transitori, afirmant també que: “Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. L’existència eterna dels humans que indicava el llibre de la Saviesa ve a dir-nos que, malgrat la mort sigui un gran tràngol, no és un punt i final, sinó un punt i seguit, insinuant el fonament de la fe cristiana en la resurrecció dels morts, que el salm responsorial també semblava insinuar quan proclamava: “Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts, quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida”.

A l’evangeli de sant Marc, hem escoltat dos episodis on Jesús donava vida, en nom de Déu: guarint una dona que la perdia en forma d’hemorràgies i també reviscolant una adolescent morta. La dona malalta estava convençuda del poder guaridor de Jesús: “Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”. Respecte a l’adolescent morta, Jesús li diu al seu pare Jaire, el cap de la sinagoga: “Tingues fe i no tinguis por”. Abans havia dit a la dona guarida: “La teva fe t'ha salvat”. En ambdós casos, Jesús obra el prodigi perquè els destinataris tenen fe, que és el contrari de tenir por. Tenir fe és posar la confiança i l’esperança en coses que no veiem perquè són transcendents, però que són tan reals que ens fan perdre la por existencial de que tot trontolla, que no hi ha res segur i que tots acabarem malament.

Sant Pau escriu als corintis que a més de fe, tenen altres coses: “Teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l'amor amb què us estimem”. Aquest és el gran regal de viure la fe en comunitat, dins l’Església, que per ella s’obren tantes portes imprevistes que omplen la vida de sentit i també d’estimació. Per això l’apòstol els demana d’afegir una cosa més: “Sigueu també generosos”, és a dir, que també es rasquin la butxaca col·laborant amb els germans necessitats de les comunitats de Judea. La motivació que els dona és clara: “Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa”. Cal reconèixer sense embuts la nostra pobresa humana i existencial, convertida en riquesa interior gràcies a Jesucrist. Aquest gran regal mereix ser compartit de totes les maneres possibles.

dissabte, 22 de juny del 2024

Qui posà les portes que limiten la mar? (Diumenge 12)

“Qui posà les portes que limiten la mar?”, és la resposta de Déu a Job per fer-lo tocar de peus a terra, perquè reconegui la seva immensa petitesa davant el domini diví de totes les coses. Com Job, nosaltres també reptem Déu amb preguntes agosarades i fins i tot insolents, volent-lo posar al nostre nivell humà, quan la seva grandesa és incommensurable. De fet, la persona creient és aquella que sap posicionar-se de manera adequada davant Déu, reconeixent els seus favors i els seus prodigis en bé dels humans, sense interpel·lar-lo amb preguntes que superen pròpies capacitats. El salm responsorial convidava a aquesta reconeixença quan proclamava: “Que reconeguin els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes”.

En l’evangeli de sant Marc, Jesús protagonitzava el poder diví sobre les aigües, en concret les del mar de Galilea o llac de Tiberíades. “Calla i estigues quiet”, crida Jesús, reptant les aigües esvalotades enmig de la cridòria dels deixebles, també esvalotats. Tornada la calma, Jesús qüestiona els seus deixebles, dient-los: “Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?”. L’episodi de l’evangeli és una al·legoria als moments tempestuosos de la nostra vida, que encarem atemorits i dubtant del suport diví. Nosaltres també som protagonistes de l’episodi i, el que Jesús diu als seus deixebles, també va per nosaltres. La seva resposta final, que també hauria ser la nostra, va ser d’admiració i reconeixença: “Qui deu ser aquest...?”. Semblantment ho expressava sant Francesc d’Assís, quan pregava dient: “Senyor, ¿qui ets tu i qui soc jo?

Sant Pau, escrivint als corintis afirmava: “Els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos”. Això és fruit de l’amor de Crist, que ens obliga als creients a viure com una creació nova, oberts a Déu i als altres: allunyats de les maneres humanes, sempre inflades, de valorar les coses i les persones; de situar Déu com un tapaforats subjecte als nostres desitjos. Jesús ens posa al nostre lloc, el de criatures humanes receptives i obertes, bo i donant sentit a les nostres vides, vivint “per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat”. Gràcies a aquest canvi, comença una nova manera de ser i de fer, més serena, més alliberada, més pacífica.

dissabte, 15 de juny del 2024

No ambicionem res més que ser-li plaents (Diumenge 11)

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs”. Magnífica la sentència que el profeta Ezequiel posava en boca de Iahvè en la primera lectura, per expressar el seu poder incomparable. A Catalunya hem viscut una sequera que ha malmès arbres alts i ha assecat arbres verds, però les darreres setmanes hem vist com la pluja ha fet créixer arbres menuts i ha reverdit els secs. Però Iahvè és molt més que la sequera i la pluja juntes, perquè ell és l’autor de tot plegat i la nostra reacció no pot ser més que d’admiració i confiança, com proclamava el salm responsorial: “És bo de lloar l'Altíssim, de cantar al vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit la vostra fidelitat”.

L’evangeli de sant Marc ens explicava dues paràboles de Jesús, que es serveix d’exemples camperols per explicar el Regne de Déu als seus oients: “Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions”. Compara el Regne de Déu amb la llavor sembrada a terra, que germina i creix silenciosament fins a convertir-se en gra. També compara el Regne de Déu amb un minúscul gra de mostassa que es converteix silenciosament en un gran arbust. El silenci amagat és el gran recurs diví per fer créixer els seus designis, dels quals, si volem participar-hi, hem de partir de la nostra insignificança, deixant pacientment que ell actuï en nosaltres, fent-nos créixer segons el seu voler per esdevenir el que ell vulgui, no el que nosaltres volem.

Sant Pau ho expressava molt bé en la segona carta als corintis quan els escrivia: “No ambicionem res més que ser-li plaents”. Seguint el que explicava sant Pau, un creient ha de viure el seu més ençà no com una estada única, sinó com el pas a l’estada millor del més enllà. Per això també deia: “Ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor”. De fet, el Regne de Déu que Jesús anunciava amb paràboles, significa fer-lo créixer pacientment i silenciosament fins que arribi a la seva plenitud, fins que ens toqui, com deia també sant Pau:  Comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui”.