dissabte, 30 d’agost del 2008

Ni guanyar ni perdre: optar per Jesús (Diumenge 22)

A l’hora de triar entre guanyar o perdre, l’elecció és evidentíssima: tots preferim guanyar. A ningú li agrada perdre, en cap àmbit, fins i tot en l’àmbit religiós. Si no, que ens ho diguin als cristians europeus que estem vivint la pèrdua de fidels, la pèrdua de vocacions, la pèrdua de rellevància, la pèrdua d’autoritat moral. És evident que voldríem que la situació fos tot al contrari: voldríem guanyar fidels, vocacions, rellevància i autoritat moral. Ens costa i, en el fons, ens neguem a acceptar aquesta realitat “perdedora” per diferents motius: uns de bons i altres de dolents.

Aquesta dificultat d’acceptació la reflectia Pere a l’evangeli d’avui quan, a l’escoltar els pronòstics perdedors de Jesús, l’amonesta convençut: “De cap manera, Senyor; a vós això no us pot passar!”. Pere no accepta el fracàs de Jesús, i ho podem entendre. ¿Qui acceptaria que aquell home, tan amarat de Déu i tan amorós amb els humans, acabés fracassant? De cap manera! repetiríem nosaltres avui. Semblantment ¿qui arribaria a creure i a acceptar que, quaranta anys després de les entusiastes reformes del Concili Vaticà II, en lloc d’haver guanyat, sembla que hem perdut, i de quina manera! Recordem, només a tall d’exemple, a Jordi Llimona i la seva convicció postconciliar que l’Església havia d’esdevenir un referent indefugible de valors humans i transcendents per a tots els éssers humans, amén dels cristians.

Les nostres dificultats a acceptar la realitat perdedora del Postconcili i les dificultats de Pere a acceptar la realitat perdedora de Jesús són, com hem dit, comprensibles; i són, com també hem dit, per bé i per mal. Per bé perquè hi ha el desig que la utopia desplegada per Jesús i pel Concili Vaticà II esdevinguin realitat. Per mal perquè també hi ha un estatus i un prestigi aconseguits als quals costa moltíssim renunciar.

Per això Jesús, amb una duríssima increpació, posa en evidència a Pere: ”Fuig d’aquí Satanàs!". En l’original grec, literalment traduit, Jesús respon a Pere: “Vés darrera meu, Satanàs!”. Aquesta indicació posicional ens assenyala que el camí del veritable deixeble és anar “darrera” de Jesús i no “davant”, com Satanàs, manipulant i intentant convertir-ho tot en un passeig triomfal. Anar darrera de Jesús no és anar a la recerca de guanyar res ni tampoc de perdre res. Anar darrera de Jesús és optar decidídament i exclussivament per Déu, passi el que passi, vingui el que vingui, peti qui peti: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que m’acompanyi”.

Malgrat les temptacions triomfalistes, Pere optà decidídament per Jesús assumint, en el seu moment, de perdre la vida per ell. El Concili Vaticà II també optà decidídament per Jesús, per això cal saber perdre. Però el guanyar i el perdre humans són diferents del guanyar i el perdre divins. El guanyar humà, deprés d’un primer esclat de triomf aclaparador, acaba portant neguits, insatisfaccions, enveges, frustracions, buidor; en definitiva, acabes perdent. El perdre diví, després d’un primer esclat de fracàs aclaparador, acaba portant serenor, confiança, lucidesa, perseverança, vida; en definitiva, acabes guanyant.

dijous, 28 d’agost del 2008

Ajut religiós (Cròniques sarrianenques 6)

Acabada l’eucaristia s’acosta un intern per explicar un problema: no pot dormir a les nits i això el té preocupat. Li responem com un psicòleg: té algun problema important no detectat que ha de descobrir. Aleshores podrà dormir.

Insatisfet per la resposta, insisteix que realment ho passa malament i que ja porta uns quants dies així. La segona resposta és de metge: si tant li costa dormir, que demani alguna pastilla que l’ajudi a calmar-se.

Novament insatisfet, expressa que quan dorm sembla que hi hagi "alguna cosa dolenta" dins seu que l’estigui assetjant. Aquest llenguatge ens fa reaccionar. Comprenem que aquell xicot no buscava ajut de psicòleg ni de metge, buscava ajut de sacerdot. Li diem que "no tingui por" i que, per ajudar-lo, li oferim una benedicció. Posant-li la mà sobre el cap li dediquem la benedicció de sant Francesc, desitjant-li la pau.

Ara sí que ha quedat satisfet de la resposta. Dóna les gràcies i se’n va. Cercava una resposta religiosa i fins que no l’ha obtinguda no ha marxat. Quina prevenció a oferir-li, de bones a primeres, el que venia a cercar!

dimarts, 26 d’agost del 2008

"¿Lo he hecho bien, verdad?" (Cròniques sarrianenques 5)

Celebració de l’eucaristia en un centre penitenciari. És el moment de les pregàries que, com sempre, són espontànies. Un intern prega pels morts de l’avió accidentat a l’aeroport de Barajas. Acostumen a fer-ho quan hi ha un accident o una desgràcia natural.

Acabada la celebració, l’intern que havia fet la pregària s'atansa i em retreu de no haver mencionat aquests morts en el cànon eucarístic. Li responc que havia fet uns instants de silenci pensant-hi i que no havia dit res perquè ell ja havia fet la pregària. Ell s’atura un instant, rebent l’explicació com si fos una lloança, i exclama: “¿Lo he hecho bien, verdad, padre?”.

La seva reacció ha estat entendridora. Se sentia orgullós de la pregària que havia fet i, com un nen petit, cercava el reconeixement. Una pregària que, en el fons, expressava públicament la seva sensibilitat i que l’havia fet sentir, per un instant, bona persona.

Ha aprofitat l’avinentesa per recordar la seva condició d’intern indigent (sense recursos) i aconseguir el seu caramel de premi: algun caleró “para llamar por telèfono a la família”.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Sant Pere, la clau i el duro (Diumenge 21)

L’expressió “Donar la clau i el duro” -ja una mica passada per citar un duro- expressa molt il.lustrativament la confiança dels pares en el seu fill o filla adolescent. El noi o la noia, després de donar mostres suficients de seny i de responsabilitat es fa mereixedor de les claus de casa i d’algun caleró per les seves despeses. Donar la clau i el duro és, en definitiva, un gest de reconeixement.

Les lectures d’avui, com hem escoltat, també parlen de “donar la clau i el duro”, o més pròpiament, de donar o de treure la clau. A la primera lectura, Sobnà, el cap del palau reial, és bandejat del seu càrrec. La seva irresponsabilitat provoca que li sigui arrabatada la clau del palau i lliurada a Eljaquim: ell serà el nou responsable d’obrir i de tancar les portes.

A l’evangeli, Jesús dóna les claus del Regne del cel a Pere, unes claus evidentment simbòliques, però que expressen la total confiança que Jesús diposita en l’apòstol. En aquest cas, Pere no es fa mereixedor de les claus per mostrar la seva responsabilitat i el seu seny, sinó per manifestar la seva sensibilitat religiosa: “Sortós de tu, Simó: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”. Pere no es deixa portar pels estats d’opinió, pels debats públics, pels sondejos, les enqüestes i estadístiques sobre Jesús. Pere respon des de la seva experiència més pregona de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Aquesta sensibilitat religiosa, la honestedat personal d’expressar la seva opinió -encara que no sigui la majoritària ni la políticament correcte-, fan a Pere mereixedor d’una confiança absoluta: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

Amb aquesta frase, fonament del primat de Pere en l’Església, volem posar-nos, un cop més, entremig de discursos teocon d’apologia enfervorida de l’autoritat i de discursos progressistes de crítica tòpica i caducada. Dient “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església” podem suposar que Jesús no pretenia fundar una Església jeràrquica, absolutista, dirigent i piramidal; però tampoc pretenia fundar una Església democràtica, assemblearia, participativa i electiva. Tot això són afegits nostres segons la nostra “tendència”. L’evangeli només ens diu que Jesús escull a Pere com a referent de tots els altres deixebles per la seva sensibilitat religiosa, la seva honestedat interior i la seva personalitat en dir les coses clares. Per tant, el seu criteri religiós ha de ser respectat pels altres deixebles. I respectat no vol dir obeït, ni acatat, ni aclamat, simplement respectat.

Aquests criteris d’elecció continuen essent vàlids encara avui, no només per a escollir papa, sinó per a qualsevol responsabilitat o càrrec dins l’Església, i perquè no, dins la societat civil. Calen preveres, religiosos i religioses, laics i laiques sensibles religiosament i que mirin la realitat amb uns altres ulls; honestos amb que ells pensen i creuen, sense deixar-se influenciar; amb la personalitat suficient per no convertir-se el lloros de repetició ni de les consignes eclesials, ni de les consignes de la societat laica, sovint tant dogmàtica, o més, que l’Església.

Tots els col.lectius, també l’Església, necessitem referents, bons referents. Donem-lis el valor i el respecte que es mereixen: ni més del compte, però tampoc, ni menys del compte.

dijous, 21 d’agost del 2008

La llimona i la vida (Cròniques sarrianenques 4)

La vida és com la flaire d’una llimona acabada de collir de l’arbre: intensa, penetrant, captivadora. La vida prèn, també, les diferents coloracions de la llimona: el verd immadur, el groc lluent de plena efervescència, el groc més apagat de pèrdua de forces...

La llimona –i la vida- està impregnada d’un gust àcid. Hi ha qui, seduït per aquesta acidesa, mossega les llimones directament, com també hi ha qui, delerós i atrevit, mossega la vida. La majoria, però, rebaixem l’acidesa de la llimona amb aigua o amb sucre, per assaborir, més suaument, el seu gust i les seves propietats, talment com fem amb la vida que, per assaborir-la adequadament, hi afegim afecte, valors, fe, art, cultura...

La llimona -com la vida- té la capacitat de donar gust a les coses, un gust característicament accentuat, saborosament penetrant, naturalment fresc, nutritivament recomfortant, si és utilitzada, això sí!, en la mesura i la dosi adient, cosa no sempre fàcil d’aconseguir.

La llimona –i la vida- ens juga males passades quan, d’imprevist, un raig més intens, ens malmet el gust de tot. Aleshores, tot sembla irrecuperable. Però si deixem que aquest raig traicioner i inesperat vagi macerant tot els ingredients, constatarem, amb sorpresa, que aquesta acidesa ha quedat notòriament reduïda i que els ingredients han recuperat, novament, les seves peculiaritats. Un personalíssim gust afegit d’acidesa assumida ho ha fet madurar tot, donant nous matisos, nous colors, noves perspectives.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Dona, quina fe que tens! (Diumenge 20)

L’evangeli d’avui ens presenta a un Jesús desconegut. El seu comportament i el seu discurs no són els habituals. Davant de la petició d’ajut de la dona cananea “Jesús no li contestà ni una paraula”, diu textualment l’evangeli. Animat pels seus deixebles a despatxar la dona ell, a sobre, afegeix: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Tenint la dona als seus peus i clamant ajut li respon: “No està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossets”. El comportament de Jesús i dels seus deixebles en aquest evangeli el podem descriure amb un mot: xenofòbia.

L’evangeli respira una descarada, intencionada i provocativa animadversió vers els habitants del nord, de procedència no jueva, anomenats despectivament “cananeus”, representats per una dona cridanera i empipadora -com acostumem a qualificar a les dones que no són del nostre col.lectiu-. Però la fe i l’humilitat de la dona, no la seva insistència ni reverències, provoquen el respecte de Jesús: “Dona, quina fe que tens!”.

Aquest evangeli, interpretat literalment -i malament- ens podria servir per fer apologia de la xenofòbia, és a dir: podem ser xenòfobs com Jesús i els seus deixebles llevat que l’estranger manifesti, reiteradament, fe i humilitat. Aleshores l’acceptarem.

També podríem fer una lectura apologètica del laicisme dient que l’evangeli és una crítica a la xenofòbia religiosa, present, com hem escoltat, en el judaisme i en el cristianisme primitiu. Fent aquesta lectura, oberta i progressista, els creients guanyem punts dins la nostra societat laica que, condescendent, ens diu que ja era hora que reconeguéssim aquestes coses i les manifestéssim públicament; i ens felicita per voler abraçar, finalment, i com tothom, els omnipresents valors laics del respecte a la pluralitat i a la diversitat.

Perquè avui dia, com més pluralitat i més diversitat millor; tot és “multi”: multicultural, multidisciplinar, multilingüe, multiconfessional, multinacional, multiracial, multimèdia, multicolor, multimil.lionari, multicines, multiusos. Tanmateix, malgrat aquest vocabulari tan plural i divers; malgrat escoltem aquestes proclames laiques per activa i per passiva; malgrat tinguem sovint aquest discurs a la boca com a políticament correcte... per dins ens bull l’olla, i ens costa Déu i ajuda acceptar els qui no són com nosaltres, no sols en l’àmbit religiós: en tots els àmbits. En la nostra societat laica, per exemple, els creients sovint ens sentim tractats com la dona cananea de l’evangeli. Semblem, com ella, estrangers a casa nostra, captaires de respecte.

Però més enllà de xenofòbies i animadversions, que són l’embolcall del relat, l’evangeli gira al voltant d’un fet: la fe i la humilitat de la dona cananea, que capgiren tota l’escena i provoquen el respecte i el reconeixement de Jesús. La fe i la humilitat, dos valors humans i religiosos, considerats de poca categoria, tenen la virtut de trencar prejudicis, de crear espais de reconeixement i de respecte, d’aconseguir transformar la realitat: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”.

divendres, 15 d’agost del 2008

Pòdium celestial (Assumpció de Maria)

Aquests dies el pòdium, amb els esportistes esgraonadament ubicats al seu damunt, és una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb les medalles, la victòria i el reconeixement dels qui pugen al damunt. L’himne del país del vençedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.

L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, havia el santuari celestial i que portava, com si fos la medalla, l’arca de l’aliança. En el segon graó apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que portava, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó apareixia un vencedor imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.

Per a nosaltres aquest pòdium esdevé surrealista o de pel.lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Estaven acostumats a aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que ubicàven, en el cel, a personatges i a situacions històriques del moment. Submergint-nos en aquell context històric (opressió de l’imperi romà, revoltes jueves, persecucions de jueus i de cristians...) entendrem millor els personatges d’aquest pòdium celestial.

L’espai més alt i destacat és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agresivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.

La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. En tercer lloc, i darrera Israel, han quedat, tot i les aparences, les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del vencedor: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.

Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura d’aquesta dona amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. Aquest text de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpetació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel, o seguint la denominació de l’Església oriental: la Dormició de Maria.

L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vençent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Ambient de Shabat (Cròniques sarrianenques 3)

Migdia de dissabte. Baixem les escales que uneixen el vestíbul del convent amb la plaça. Deixem a la nostra esquerra, distrets, el cedre centenari. Caminem rutinàriament en direcció a la plaça Cirici i Pellicer mentre repassem, mentalment, les coses que anem a comprar al supermercat.
Percebim una tranquil.litat atípica que, progressivament, aguditza la nostra atenció esborrant de la nostra ment la llista de la compra i fent-nos desplegar, receptius, els sentits.
Increïble: no veiem a ningú caminant pel carrer! Més increïble encara: cap cotxe circulant! No recordem haver viscut, en aquest indret, un moment així, tan espectacularment buit i serè. La nostra memòria ens transporta, involuntàriament i ràpidament, a Jerusalem, en ple dia de Shabat, on una profunda calma religiosa envaeix la ciutat. Gairebé respirem la mateixa vibració!
Acaronats interiorment per aquesta vivència constatem, mentre baixem per la plaça, que el sol, estival i brillant, ens ve de cara, però sense molestar. Instintivament ens girem vers el convent que, fruit de l’impacte directe dels raigs solars, pren un relleu especial, com si les seves velles parets estiguéssin impregnades d’una finíssima resplendor, entre material i espiritual. Ens aturem i gaudim, per uns moments, d’aquella visió, que ens mostra el convent com si acabés de baixar del cel.
Tantes bones vibracions ens esvaeixen les prevencions d’anar, en ple migdia –l’hora punta- a comprar al supermercat i trobar-nos-el ple de gent. El trobem gairebé buit i comprem, en un moment, el que calia. Tornem al convent serens i complaguts de gaudir d’un dissabte barceloní d’agost que quasi s’ha convertit en un Shabat a Jerusalem.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Mar i muntanya (Diumenge 19)

Les lectures d’avui parlen de muntanyes, de mar, de vents i de temporals..., recreant-nos, sense voler, l’ambient d’estiu i de vacances: una època de fer excursions per les muntanyes, de banyar-se o navegar pel mar; una època, també, de tempestes inesperades.

No obstant, la pretensió de les lectures és recrear, no un ambient estival, sinó un ambient de presència i d’absència de Déu. La simbologia bíblica veu les muntanyes com un espai, clar i definit, de trobament amb la divinitat: Abraham i Isaac a la muntanya de Morià, Moisès al Sinaí, Elies a l’Horeb –ho hem escoltat avui-, Elies al Carmel, Jesús al Tabor, Jesús pregant a la muntanya–l’evangeli d’avui.

La presència d’Elies dalt l’Horeb –l’altre nom que rep la muntanya del Sinaí- és fruit d’un camí de recerca, dramàtic i solitari, dels orígens de la fe. Elies refà, en direcció contrària, el camí de l’Èxode fins arribar dalt del Sinaí. Busca Déu! Busca la puresa d’aquell moment originari! La lectura que hem escoltat és una catequesi bellísima sobre com es revela Jahvè: res d’espectacularitats, res de signes aclaparadors. Jahvè es manifesta en "la veu d’un silenci tènue": així de discret, així de real! Elies ens suggereix que ens endinsem, com ell, contracorrent i solitaris, pel desert de la nostra societat laica incapaç de donar aigua viva, i que refem el camí vers els orígens de la fe, on Déu és més que uns valors, o que una filosofia, o que una creença, o que una ideologia, o que la veu de la consciència. Els orígens de la nostra fe es concreten en un trobament real amb Déu, el pare de Jesucrist. Això és fa a través del recolliment, del silenci interior i de la pregària atenta. Aleshores, com Elies, captarem aquesta “veu d’un silenci tènue”, aleshores assaborirem l’orígen de la fe.

Però baixem de la muntanya i de tot el que ens recrea i dirigim-nos al mar que, com mencionàvem, simbolitza l’absència de Déu. El mar és el lloc on les forces del mal despleguen -imprevisiblement- el seu domini, el lloc de la inseguretat existencial, de la violència i del càstig: ho expressen al Gènesi les aigües subterrànies i els monstres marins mitològics, Moisès abandonat al Nil, el Mar Roig i els egipcis, Jonàs i la balena, Jesús i la tempesta apaivagada.

No entendrem l’evangeli d’avui en profunditat sinó entrem dins d’aquest simbolisme. El relat de la tempesta apaivagada no és un relat de miracle, és un relat d’exhorcisme: Jesús -després de pregar dalt la muntanya- camina per sobre i atura el mal, expressat per les ones i el vent. Per això els deixebles acaben prostrant-se i dient: “Realment sou Fill de Déu”.

Aquesta lectura simbòlica ens permet continuar recreant el text en l’ara i aquí. Nosaltres, com els deixebles, continuem tenint ones i vents contraris que ens dificulten d’avançar pel camí de la fe. Nosaltres, com els deixebles, no ens acabem de creure que Jesús pugui caminar per damunt de les dificultats que a nosaltres ens tenen aclaparats. Nosaltres, individualistes com Pere, i també oportunistes, deixem la barca de la comunitat, que no hi ha manera que tiri endavant, per caminar sols i acabar, irremisiblement, enfonsant-nos.

7) “Quan haguéren pujat a la barca el vent amainà”. Ens animem a pujar a la barca? Ens animem a pujar a la muntanya?

dimarts, 5 d’agost del 2008

La tendresa que salva (Cròniques sarrianenques 2)

Ha vingut, com sempre, d’improvist. Li agrada venir a visitar-nos i explicar-nos com li van les coses. Deu venir perquè necessita, sense adonar-se’n, algú que l’escolti de debó, que li manifestin clarament que confien en ell, que li diguin que té capacitat de tirar endavant, que li recordin el que està bé i el que no.

Quan parla ho fa amb un to volgudament fatxenda que no aconsegueix dissimular la seva tendresa interior. La seva fatxenderia juvenil és un evident mecanisme de defensa que intenta, sense aconseguir-ho, protegir una accentuada sensibilitat que, discretament i porugament, se li barreja amb la fatxenderia. Una barreja que, en el seu cas, esdevé simpàtica i entranyable.

Explicant les seves batalletes de noi del carrer també se li escapa una mirada d’infant, vergonyosa i tímida, que demana ser agombolat una estona. Aquesta mirada posa en ebullició els sentiments paterns i materns dels adults que el tracten i que, de diferents maneres, se l’afillen. És d’aquells nois que li falten les hores de carícies, de moixaines i de bressolament que et fan emocionalment equilibrat. Ell ho sap, i inconscientment o conscientment, les reclama.

Malgrat les seves mancances emocionals, formatives i econòmiques, no ha malmès aquella part interior que ens fa bons i humans, no ha caigut en els cercles viciosos de la marginalitat. La seva tendresa interior, de moment, el salva.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Diumenge 18)

L’estòmac satisfet amoroseix el cor, amoroseix els nervis, amoroseix el cap, i fins i tot, amoroseix l’esperit. Tenir l’estòmac serè i content ajuda, indefectiblement, a estar serè i content. Un bon àpat ajuda a neutralitzar les penes o a recuperar l’humor. En llocs de precarietat i de pobresa, un àpat festiu és com si el cel davallés, per una estona, a la terra: és un moment de recuperar l’alè vital, de recuperar el gust per la vida.

Les lectures d’avui ens parlen, pedagògicament i intencionadament, de menjar i de beure. Ens exciten els sucs gàstrics per parlar-nos de la realitat espiritual i transcendent, que és descrita com un aliment més suculent, més exquisit, i més beneficiós que l’aliment gastronòmic. Ens dèia Déu, per boca del profeta Isaïes, en la primera lectura: “Escolteu bé i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Veniu a mi i us saciareu de vida”.

Nosaltres mengem, essencialment, per nodrir i protegir el nostre cos, per saciar el nostre instint de gana. Quan mengem també volem saciar, de vegades, i inconscientment, els nostres neguits, les nostres fams immaterials, les nostres buidors existencials. Menjar compulsivament és una evidència d'aquesta pretensió. Pensem que, omplint l’estòmac omplirem, d’alguna manera, el buit que tenim al cor, o a l’ànima, o a l’esperit. Per això podriem adaptar les paraules divines de la primera lectura dient: “Veniu a mi que jo saciaré totes les vostres buidors: les materials i les existencials. Jo us ompliré la panxa, el cor, l’ànima i l’esperit”.

Aquest és el sentit del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos. Quan Jesús diu als deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” els està proposant quelcom més que preocupar-se del proveïment material d’aliments. Els està dient que es preocupin del nodriment integral de l’ésser humà, especialment del nodriment religiós. Per això l’evangeli, al.ludint indirectament a l’eucaristia, ens explica que Jesús “alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent”. Jesús converteix un moment de nodriment particular en un acte religiós col.lectiu.

Però Jesús, multiplicant els pans i els peixos, no organitzà un tiberi col.lectiu, no organitzà una botifarrada o un arrossada de festa major gratuïta, que arribà per a tothom, i que encara en sobrà per donar i per vendre. Jesús organitzà un àpat integral d'on tothom surt ple. Però ple en tots els sentits.

Jesús omple de fe, de religiositat, de transcendència, l’existència humana. Aquests són els efectes multiplicadors. Aquí és on rau el miracle: la fe ho multiplica tot. Aquest és, també, l’encàrrec que fa als deixebles, a nosaltres: omplir-ho tot de transcendència, de religiositat, de fe... i el miracle ja vindrà...

dissabte, 2 d’agost del 2008

"A poc a poc ens anem integrant" (Cròniques sarrianenques 1)

Ell era a la porta d’accés d’un pàrking. Portava roba de feina. Feia anys que no ens vèiem i la sorpresa del trobament ha estat mútua. Ha saludat en català, i malgrat barrejar-lo amb el castellà, volia demostrar, parlant-lo, els seus avenços. La conversa s’ha desenvolupat en català i ell aprofitava per anar dient frases fetes: “De mica en mica s’omple la pica”, “No es pot dir blat sinó està al sac i ben lligat...”. Volia fer notar, com a bon ucraïnès culte, en el seu cas metge otorrino i fisioterapeuta, que es manté despert intel.lectualment.

Després d’esperar quatre anys va aconseguir els papers i ara combina la feina de vigilant de pàrking amb la de fer massatges a domicili. Afegeix, orgullós, que també s’ha tret el carnet de conduir. Les “hores lliures” les aprofita per seguir estudiant amb l’esperança de poder homologar el seu títol de metge. La seva dona -també metge i ucraïnesa- sí que ha conseguit homologar el títol i ja fa tres anys que exerceix a Catalunya. El seu fill ja té tretze anys! Han deixat l’habitació en un pis compartit del Poble Sec i ara viuen en un pis de l’Eixample. Ha parlat d’hipotèques, de la crisi actual, de les notícies dels diaris... Amb un somriure confiat i serè afirma: “A poc a poc ens anem integrant”.

Recordo les dificultats dels seus primers anys, les feines més humils que amb coratge van assumir, els enganys i les pèrdues de diners que van patir per fer venir el seu fill a Catalunya, les dificultats de trobar una habitació on puguéssin viure els tres. Tot ha quedat esvaït amb el seu somriure tranquil.