dissabte, 30 d’agost de 2008

Ni guanyar ni perdre: optar per Jesús (Diumenge 22)

A l’hora de triar entre guanyar o perdre, l’elecció és evidentíssima: tots preferim guanyar. A ningú li agrada perdre, en cap àmbit, fins i tot en l’àmbit religiós. Si no, que ens ho diguin als cristians europeus que estem vivint la pèrdua de fidels, la pèrdua de vocacions, la pèrdua de rellevància, la pèrdua d’autoritat moral. És evident que voldríem que la situació fos tot al contrari: voldríem guanyar fidels, vocacions, rellevància i autoritat moral. Ens costa i, en el fons, ens neguem a acceptar aquesta realitat “perdedora” per diferents motius: uns de bons i altres de dolents.

Aquesta dificultat d’acceptació la reflectia Pere a l’evangeli d’avui quan, a l’escoltar els pronòstics perdedors de Jesús, l’amonesta convençut: “De cap manera, Senyor; a vós això no us pot passar!”. Pere no accepta el fracàs de Jesús, i ho podem entendre. ¿Qui acceptaria que aquell home, tan amarat de Déu i tan amorós amb els humans, acabés fracassant? De cap manera! repetiríem nosaltres avui. Semblantment ¿qui arribaria a creure i a acceptar que, quaranta anys després de les entusiastes reformes del Concili Vaticà II, en lloc d’haver guanyat, sembla que hem perdut, i de quina manera! Recordem, només a tall d’exemple, a Jordi Llimona i la seva convicció postconciliar que l’Església havia d’esdevenir un referent indefugible de valors humans i transcendents per a tots els éssers humans, amén dels cristians.

Les nostres dificultats a acceptar la realitat perdedora del Postconcili i les dificultats de Pere a acceptar la realitat perdedora de Jesús són, com hem dit, comprensibles; i són, com també hem dit, per bé i per mal. Per bé perquè hi ha el desig que la utopia desplegada per Jesús i pel Concili Vaticà II esdevinguin realitat. Per mal perquè també hi ha un estatus i un prestigi aconseguits als quals costa moltíssim renunciar.

Per això Jesús, amb una duríssima increpació, posa en evidència a Pere: ”Fuig d’aquí Satanàs!". En l’original grec, literalment traduit, Jesús respon a Pere: “Vés darrera meu, Satanàs!”. Aquesta indicació posicional ens assenyala que el camí del veritable deixeble és anar “darrera” de Jesús i no “davant”, com Satanàs, manipulant i intentant convertir-ho tot en un passeig triomfal. Anar darrera de Jesús no és anar a la recerca de guanyar res ni tampoc de perdre res. Anar darrera de Jesús és optar decidídament i exclussivament per Déu, passi el que passi, vingui el que vingui, peti qui peti: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que m’acompanyi”.

Malgrat les temptacions triomfalistes, Pere optà decidídament per Jesús assumint, en el seu moment, de perdre la vida per ell. El Concili Vaticà II també optà decidídament per Jesús, per això cal saber perdre. Però el guanyar i el perdre humans són diferents del guanyar i el perdre divins. El guanyar humà, deprés d’un primer esclat de triomf aclaparador, acaba portant neguits, insatisfaccions, enveges, frustracions, buidor; en definitiva, acabes perdent. El perdre diví, després d’un primer esclat de fracàs aclaparador, acaba portant serenor, confiança, lucidesa, perseverança, vida; en definitiva, acabes guanyant.