Aquests dies el pòdium, amb els esportistes esgraonadament ubicats al seu damunt, és una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb les medalles, la victòria i el reconeixement dels qui pugen al damunt. L’himne del país del vençedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.
L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, havia el santuari celestial i que portava, com si fos la medalla, l’arca de l’aliança. En el segon graó apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que portava, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó apareixia un vencedor imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.
Per a nosaltres aquest pòdium esdevé surrealista o de pel.lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Estaven acostumats a aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que ubicàven, en el cel, a personatges i a situacions històriques del moment. Submergint-nos en aquell context històric (opressió de l’imperi romà, revoltes jueves, persecucions de jueus i de cristians...) entendrem millor els personatges d’aquest pòdium celestial.
L’espai més alt i destacat és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agresivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.
La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. En tercer lloc, i darrera Israel, han quedat, tot i les aparences, les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del vencedor: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.
Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura d’aquesta dona amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. Aquest text de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpetació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel, o seguint la denominació de l’Església oriental: la Dormició de Maria.
L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vençent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.
L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, havia el santuari celestial i que portava, com si fos la medalla, l’arca de l’aliança. En el segon graó apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que portava, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó apareixia un vencedor imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.
Per a nosaltres aquest pòdium esdevé surrealista o de pel.lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Estaven acostumats a aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que ubicàven, en el cel, a personatges i a situacions històriques del moment. Submergint-nos en aquell context històric (opressió de l’imperi romà, revoltes jueves, persecucions de jueus i de cristians...) entendrem millor els personatges d’aquest pòdium celestial.
L’espai més alt i destacat és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agresivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.
La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. En tercer lloc, i darrera Israel, han quedat, tot i les aparences, les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del vencedor: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.
Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura d’aquesta dona amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. Aquest text de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpetació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel, o seguint la denominació de l’Església oriental: la Dormició de Maria.
L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vençent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada