Ha vingut, com sempre, d’improvist. Li agrada venir a visitar-nos i explicar-nos com li van les coses. Deu venir perquè necessita, sense adonar-se’n, algú que l’escolti de debó, que li manifestin clarament que confien en ell, que li diguin que té capacitat de tirar endavant, que li recordin el que està bé i el que no.
Quan parla ho fa amb un to volgudament fatxenda que no aconsegueix dissimular la seva tendresa interior. La seva fatxenderia juvenil és un evident mecanisme de defensa que intenta, sense aconseguir-ho, protegir una accentuada sensibilitat que, discretament i porugament, se li barreja amb la fatxenderia. Una barreja que, en el seu cas, esdevé simpàtica i entranyable.
Explicant les seves batalletes de noi del carrer també se li escapa una mirada d’infant, vergonyosa i tímida, que demana ser agombolat una estona. Aquesta mirada posa en ebullició els sentiments paterns i materns dels adults que el tracten i que, de diferents maneres, se l’afillen. És d’aquells nois que li falten les hores de carícies, de moixaines i de bressolament que et fan emocionalment equilibrat. Ell ho sap, i inconscientment o conscientment, les reclama.
Malgrat les seves mancances emocionals, formatives i econòmiques, no ha malmès aquella part interior que ens fa bons i humans, no ha caigut en els cercles viciosos de la marginalitat. La seva tendresa interior, de moment, el salva.
Quan parla ho fa amb un to volgudament fatxenda que no aconsegueix dissimular la seva tendresa interior. La seva fatxenderia juvenil és un evident mecanisme de defensa que intenta, sense aconseguir-ho, protegir una accentuada sensibilitat que, discretament i porugament, se li barreja amb la fatxenderia. Una barreja que, en el seu cas, esdevé simpàtica i entranyable.
Explicant les seves batalletes de noi del carrer també se li escapa una mirada d’infant, vergonyosa i tímida, que demana ser agombolat una estona. Aquesta mirada posa en ebullició els sentiments paterns i materns dels adults que el tracten i que, de diferents maneres, se l’afillen. És d’aquells nois que li falten les hores de carícies, de moixaines i de bressolament que et fan emocionalment equilibrat. Ell ho sap, i inconscientment o conscientment, les reclama.
Malgrat les seves mancances emocionals, formatives i econòmiques, no ha malmès aquella part interior que ens fa bons i humans, no ha caigut en els cercles viciosos de la marginalitat. La seva tendresa interior, de moment, el salva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada