dilluns, 29 de juny del 2009

Cloenda de l’any paulí (Cròniques jerosolimitanes 2009-2)

Són quasi les sis de la tarda. La basílica de sant Esteve, en el recinte de l’École Biblique et Arqueologique Française, està plena de religiosos i religioses, capellans, seminaristes, laics i laiques. Les Segones Vespres de la solemnitat de sant Pere i sant Pau són a punt de començar. Seran l’acte de cloenda de l’any paulí a Terra Santa.

La tomba del pare Lagrange, actualment beat, situada al bell mig del llarg presbiteri que fa alhora de cor per la pregària dels dominics, acull discretament una nodrida representació de la comunitat catòlica masculina i femenina de Jerusalem i voltants. Representant als caputxins hi ha un servidor i hem tingut la sort que ens han fet seure molt a prop de la tomba del destacat biblista fundador de l’escola bíblica que ens acull.

Entren en processó, amb creu alçada, cirials i acòlits, les personalitats eclesiàstiques. Només sabem distinguir el nou patriarca llatí Fouad. S’adreçen, per un costat de la nau, a la capella lateral del Santíssim on fan una genuflexió, uns moments de silenci i prenen discretament el seu lloc en la presidència.

Tot seguit entra el cardenal Kaspers, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, vingut expressament a cloure l’any paulí. L’entrada també és en silenci i va acompanyat igualment amb la creu alçada, els cirials i acòlits. Va revestit amb una capa pluvial vermella digníssima però gens ostentosa. Dos diaques, amb dalmàtiques, sostenen els costats de la capa. El cardenal porta entre les mans, encesa, una llàntia daurada que diposita damunt l’altar central.

Malgrat la cerimònia se celebra en la casa dels dominics, són els franciscans els qui, més avesats als cerimonials, tenen cura de la celebració. Tots tenim a les mans un bell llibret, editat per a l’ocasió, per seguir devotament la solemnitat, íntegrament cantada en gregorià, fins i tot la lectura breu.

En el moment del Magníficat, amb tota la naturalitat del món, els qui ocupen la presidència, el patriarca llatí, els altres bisbes i algun altre patriarca, encenen la seva candela de la llàntia de l’altar i es desplacen per tota la nau encenent les candeles de la resta dels assistents. Un detall que manifesta l’habitual naturalitat amb que se celebren les solemnitats a Terra Santa. No són gens pomposes ni encarcarades.

El cardenal ens fa l’homilia una mica en francès i la resta amb un anglès amb un accent terriblement alemany. Acabada la celebració, espera somrient i afable a la porta, per saludar tots els assistents. La nostra primera intenció com a bon català progre i crític amb la jerarquia, ha estat de no saludar-lo, però tot era tan natural i cordial que ens ha semblat de mala educació esquivar-lo. Hem pensat que la correcció havia d’estar pel damunt dels estereotips.

divendres, 26 de juny del 2009

L’hora dels armenis (Cròniques jerosolimitanes 2009-1)

Deixem el grup de pelegrins a l’aeroport de Tel Aviv. Són les tres de la matinada. Arribem a quarts de quatre a Jerusalem. Acompanyem el darrer pelegrí a la seva residència i, per fer temps, anem al Sant Sepulcre, que ja és obert.

Entrem a la ciutat emmurallada per la Porta de Damasc i enfilem pel carrer que segueix el que era l’antic Cardo Màximo del segle segon. Són escasses les persones que hem trobat pel trajecte. Una pagesa dorm asseguda sobre una caixa. Està ocupant el lloc amb la mercaderia mig preparada per quan surti el sol, en ple divendres, un bon dia per a vendre.

Arribem a la porta del Sant Sepulcre. A l’entrada hi ha, com sempre, un policia israelià vigilant. Pugem al Gólgota pels alts i enlairats graons. Una monja ortodoxa ocupa folgadament el lloc de venerar la santa creu. Un monjo grec ortodox i una monja ortodoxa parlen suaument però molt entretinguts. Constatant, després d’una bona estona, que els tres estan molt a gust fent el que fan, decidim anar al sepulcre.

Són les quatre menys pocs minuts. Un sagristà armeni està acabant de preparar els ornaments litúrgics per a celebrar el seu ofici. Ens mira de reüll per si intentem entrar dins la tomba. Captem la mirada i ens quedem discretament allunyats. És l’espai de temps que la comunitat armènia disposa del recinte del sepulcre: de les quatre fins a dos quarts de sis. Prèviament, de les dotze de la nit fins a les tres, ho ha fet la comunitat greco-ortodoxa.

A les quatre en punt apareix un acòlit vestit amb una túnica preciosa d’un gris clar amb creus brodades amb fil d’or. Es situa de cara a l’entrada del sepulcre, però suficientment allunyat per deixar oficiar al diaca i al prevere que apareixen seguidament. El diaca porta una dalmàtica molt elegant, també de color gris clar i amb creus brodades amb fil d’or. El prevere porta una capa pluvial de color beige amb creus brodades en relleu. El coll de la capa és alçat i rígid, de tres cossos, que la solemnitza i distingueix. Té un color beige més pujat -tirant a marró- que coincideix amb el color del capell hexagonal que també llueix en el seu cap. La comunitat armènia destaca pel bon gust i la distinció en el vestir.

Amb els tres armenis oficiant, les dues monges i el monjo ortodox del calvari, som els únics que estem en l’edifici del Sant Sepulcre. Una calma dificilíssima d’assaborir en aquest recinte.

Estem cansats d’estar drets i els ulls ens pesen. Seguim la celebració asseguts en un banc de la capella de les aparicions a Maria Magdalena. Al cap d’una estona ja dormim, acompanyats pel cant semitonat del lector, el dring dels cascabells de l’encenser del diaca i el cant que, més llunyà, recita el prevere dins la tomba.

Abans d’adormir-nos constatem que encara no havíem estat en el Sant Sepulcre en aquesta hora dels armenis. Somriem pensant que és una manera adient d’iniciar el nostre sojorn a Jerusalem.

Ens despertem per moviment que comencen a fer els franciscans, obrint la seva sagristia i preparant els ornament pel seu torn: a dos quarts de sis comença la primera missa llatina dins el sepulcre. Decidim marxar. Per les portes del Sant Sepulcre entra vigorosament la claror. Ja és de dia.

Anem, a poc a poc i fent temps, pels carrers encara buits de vianants i amb un tràfic escàs, fins a la casa caputxina de Jerusalem. Ja estan aixecats i a punt de començar la seva pregària.

divendres, 19 de juny del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 19, 31-37
“Miraran aquell que han traspassat” (Jn 19, 37)
Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús


“En tal o en qual té molt bon cor”. Com és el llenguatge humà d’expressiu!!!! Una frase curta i amb això ja ens entenem. Amb ella “en tal o en qual” queda qualificat com algú que és bona persona, algú a qui ben segur que li podrem demanar un favor, perquè ens atendrà; algú que potser ens donarà un cop de mà desinteressadament o que sabrà estar al nostre costat fins i tot sense demanar-li-ho, perquè la seva bondat el farà sol·lícit a qualsevol necessitat, encara que aquesta sigui només insinuada.

D’aquesta manera, amb la referència a un òrgan del nostre cos, el cor, entenem que hi fan niu els millors sentiments dins d’una persona.

Em sembla que la festa d’avui també va per aquí, tot i que amb alguns matisos importants.

El primer matís és que el cor que avui tenim present en la celebració no és un cor qualsevol, tot i que bategà físicament com un cor qualsevol: és el cor de Jesús. Un cor tan especial que el qualifiquem de “sagrat”.

El segon matís, i és el que ens ajudarà a entendre el qualificatiu de “sagrat”, la seva especialitat, és que el cor de Jesús és el cor de Déu mateix. Celebrant el Sagrat Cor de Jesús estem celebrant el misteri de l’Encarnació en allò que té de més pregon: Déu que ens estima amb entranyes de misericòrdia, com hem escoltat avui en la primera lectura del profeta Osees.

I el tercer matís és el que ens dóna la lectura de l’Evangeli que avui hem sentit proclamar: “Miraran aquell que van traspassar”. El cor de Jesús és un cor traspassat, un cor ferit, un cor trencat, signe de la seva manera desinteressada de donar-se per a la humanitat sencera.

Crec, però, perquè som així de limitats els humans, que faríem malament de quedar-nos sols amb el cor d’una manera superficial, sentimentaloide. Perquè la Paraula de Déu, més concretament els Evangelis, ens fan parar esment també en les mans de Jesús que guarien tota xacra (física i espiritual); en els peus de Jesús diligents en cercar l’ovella perduda, en els llavis de Jesús que sempre sabien dir una paraula de salvació, de perdó, de consol; en els ulls de Jesús que mai no feien accepció de persones.

Avui, en aquesta Eucaristia, tenim Jesús viu i present enmig nostre en allò més íntim d’Ell mateix, amb el seu cor, però demanant-nos que també nosaltres siguem, per al nostre proïsme, les seves mans, els seus peus, els seus llavis, els seus ulls.

diumenge, 14 de juny del 2009

Corpus Christi 2009

Eucaristia solemne, aquesta tarda, a la catedral de Barcelona. Presideix el senyor cardenal i suposem que l’acompanyen nombrosos concelebrants. Després processó amb el Santíssim pels carrers de la ciutat antiga. Corpus Christi tradicional.

Eucaristies matinals a la presó Model. En la primera no hi cap una agulla. Els interns canten fervorosos, llegeixen les lectures, fan moltes pregàries improvisades, responen a tot. Corpus Christi vibrant. A la segona assisteixen interns més tocats. Abans de començar t’encerclen demanant diners, tabac i targes telefòniques; no llegeixen ni quasi responen, els costa fer pregàries, uns marxen a mitja missa, després de donar-se la pau es pensen que la missa s’ha acabat i altres també marxen. Alguns combreguen concentrats. Corpus Christi malgrat tot.

Eucaristia vespertina als caputxins. El prevere ni sap entonar el Tantum ergo tan indicat per la diada d’avui. De fet, no sap entonar. Avui se sent incòmode celebrant una eucaristia normal, però també se sentiria incòmode si hagués de fer una benedicció solemne amb la custòdia o una processó pels carrers del voltant. L’ambient no ho porta. Corpus Christi per sortir del pas.

La festa del Corpus engloba la celebració tradicional, la vibrant, la malgrat tot, la de sortir del pas, i qualsevol altre eucaristia que se celebri avui. Totes són Corpus Christi. Que la comunitat reunida sigui distingida o rebutjada, atenta o despistada, nombrosa o escassa...; que la presideixi el cardenal, un prevere sermonejador, o un que no sap entonar..., tot això certament que condiciona, però no és l’essencial de la celebració. L’essencial de la festa continua essent el contingut, el “Preneu i mengeu” i el “Preneu i bebeu” a través dels quals el Senyor Jesús es fa present, tant si s’esdevé enmig d’una solemnitat com enmig d’una gran precarietat.

Si ens aproximem al relat de la institució de l’eucaristia que ens expliquen els evangelis hem de dir que no va ser per tirar cohets, valgui l’expressió. Aquell darrer sopar pasqual va ser solemne perquè el sopar pasqual jueu era i és encara avui solemne. Però el simbolisme que Jesús li donà passà mig desapercebut, i fins i tot traït pels assistents. No va ser un moment òptim, però va ser el moment que calia fer-ho, malgrat l’entorn i la receptivitat no fossin els desitjables.

Els mateix podem dir de les nostres eucaristies que mai tenen el moment òptim. Abans ens queixàvem que s’hi anava per obligació o per quedar bé. Ara ens queixem que només hi anem els grans. En el futur segur que també ens queixarem d’alguna cosa. Però el fonamental és que ens hem mantingut i ens mantenim fidels a celebrar-la, malgrat l’entorn i la receptivitat no hagin estat i no siguin els desitjables.

Beneïda sigui la incomoditat i la queixa de no celebrar l’eucaristia amb tota la intensitat i vibració que es mereix. Vol dir que la valorem i que l’estimem.

dissabte, 13 de juny del 2009

Sant Antoni de Pàdua 2009

Veient el sant Antoni de marbre que tenim al bosc, la meva cunyada es recordà d’una imatge del sant que tenien a casa seva, quan era petita, i que el seu germà utilitzava per fer-la obeir. Li deia que si no es portava bé la canviaria pel nen que el sant portava en braços.

Aquest joc infantil testimonia la presència natural i quotidiana en les llars que tenien les imatges d’aquest sant i les seves capelletes, com també d’altres sants. Aquesta tradició ha anat desapareixent no només per raó de la pèrdua de religiositat sinó també perquè l’espiritualitat catòlica, a partir del Concili Vaticà II, ha esdevingut més cristocèntrica i litúrgica.

El pobre Concili Vaticà II no té la culpa que simultàniament a les seves noves propostes la societat catalana hagi fet uns canvis tan radicals. No obstant, a favor d’ell hem de dir que avui dia hi ha molts més Nous Testaments i Bíblies en les llars cristianes que abans, quelcom que el mateix sant Antoni, el gran amant i predicador de la Paraula, aplaudiria. El Concili animà a recuperar el tresor de la tradició bíblica i en això estem. Potser més endavant ens dedicarem a recuperar el tresor de la tradició iconogràfica.

dijous, 11 de juny del 2009

L’estimulant mort de Jesús (Divendres 10)

Sant Pau adreça als corintis –en la segona carta- uns mots àltament estimulants, una de les pàgines més encoratjadores del Nou Testament, un missatge que té el do de produir una efervescència interior inqualificable, un evocació que manté perenne la seva vibració. Malgrat les contrarietats, les poques opcions de sortida, les persecucions i les lluites acabem tirant endavant per una raó definitiva: “sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos”. Es tracta d’una frase tan colpidorament real!

L’espiritualitat franciscana és especialment hereva d’aquesta afirmació paulina i maldem per reproduir-la en el nostre avui conventual i provincial. No volem deixar-nos enlluernar per un entorn que ens té encerclats i que mira, afalagador i afamat, els nostres espais; aturem a uns mitjans de comunicació que ens persegueixen per banalitzar la nostra identitat i els pobres que acollim i que allotgem; en la lluita per la nostra supervivència sabem trobar nous camins esperançadors. I tot això perquè intentem portar -malgrat les temptacions, pecats i contradiccions- “la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti l’esclat de la vida de Jesús”.

La Torà i Jesús (Dijous 10)

Si ahir Jesús defensava la Llei avui sembla que la qüestioni. Però no és així, Jesús no qüestiona la Llei, sinó la interpretació dels seus mestres i dels fariseus. Però filant més prim, podem dir que els evangelis critiquen la monopolització de la Torà que farien aquests cercles de jueus més erudits, tancant les portes o menystenint quelcom tan tradicional dins del judaisme com és la pluralitat interpretativa de la Torà.

Sabem de cert que en temps de Jesús hi havia debats rabínics sobre la importància i la interpretació dels manaments de la Llei, debat on el corrent fariseu deixà una forta empremta. Jesús i la tradició evangèlica també diuen la seva i utilitzen una clau de lectura molt concreta: el proïsme. Una clau de lectura present en altres rabins, com per exemple Akiva, que en el segle segon proclamava que estimar el proïsme era un principi fonamental de la Torà.

Jesús no es carrega la Torà, ni s’inventa una nova interpretació. Jesús és la Torà convertida en ésser humà i oberta a tots els pobles. Aquesta és l'originalitat de Jesús, no les crítiques i menypreus que tant ens agrada fer a la Llei de Moisès.

dimecres, 10 de juny del 2009

Pau o Mateu? (Dimecres 10)

La conclusió de les dues lectures d’avui ens convida a aplicar la dita: “Qui us entengui, que us compri”. Sant Pau desqualifica obertament la Llei jueva i, l’evangeli de Mateu, no sols reivindica la Llei sinó també els Profetes. A qui fem cas...?

Els estudiosos ens expliquen que els destinataris dels dos escrits són diferents, per tant, el missatge és diferent. Sant Pau es veu sovint qüestionat per sectors judaitzants a qui respon, també sovint, amb contundència. Contràriament, l’evangelista Mateu no vol que s’oblidi el patrimoni de la tradició jueva en una comunitat on el col.lectiu provinent del paganisme és creixent.

Mirant enrera la tradició cristiana se sent més hereva de les desqualificacions paulines que de les vindicacions mateuanes. Detall curiós atesa la major rellevància que donem als evangelis davant les cartes paulines. Serem capaços de trencar aquesta nefasta tradició?

dimarts, 9 de juny del 2009

El sí de Jesús (Dimarts 10)

Amb el seu característic apassionament, sant Pau proclama que anunciar a Jesucrist no és un “ara sí, ara no”, sinó que és una afirmació definitiva: ”En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí”.

El sí de Jesús és ben clar, però no eixordador.
El sí de Jesús és d’acompliment, però no tancat.
El sí de Jesús és convençut, però no coaccionador.
El sí de Jesús és ferm, però no taxatiu.
El sí de Jesús és saccejador, però no enutjat.
El sí de Jesús és poderós, però no autoritari.
El sí de Jesús és concret, però no excloent.
El sí de Jesús és divinitzat, però no hieràtic.
El sí de Jesús és mediador, però no relatiu

dilluns, 8 de juny del 2009

Feliços... (Dilluns 10)

L’evangelista Mateu quan posa en boca de Jesús la paraula «feliços», l’original grec utilitza l’adjectiu makarios, que té diversos matisos: afortunat, feliç, sortós, beneït, benaurat.
Píndar, el poeta grec, utilitza makarios tant per designar la condició supra-terrenal dels déus com l’alegria del poble per una extraordinària bona fortuna. El grec clàssic també l’utilitza per expressar l’estadi dels morts que han assolit la vida supracelestial dels déus.

Quan Jesús, en l’evangeli de les benaurances, diu nou vegades makarioi fa referència a aquella manera de viure la vida que et fa sentir a prop de Déu malgrat les dificultats, o millor dit: és assumint les dificultats que hom troba Déu, i hom aprèn a mirar-ho tot amb uns altres ulls, més alliberats, més bondadosos, més lúcids...

dissabte, 6 de juny del 2009

La banalització de Déu (Trinitat 2009)

És molt fàcil banalitzar el Déu cristià”. Afirmem això per posar de manifest com se’ns pot girar en contra el que és més específic del cristianisme. El tret diferencial del Déu cristià és la seva proximitat, una proximitat que s’expressa en forma trinitària: Déu com a Pare, com a Fill i com a Esperit Sant. Són tres figures que signifiquen la voluntat divina d’apropar-se incondicionalment als humans.
Aquesta proximitat apareix bellament evocada en molts textos de l’Antic Testament i també forma part de la tradició del judaisme. Un exemple és el fragment del llibre del Deuteronomi que hem escoltat, on es convida al poble a ponderar els privilegis experimentats quan eren alliberats d’Egipte, en la muntanya del Sinaí i en el seu trajecte pel desert: “Vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls”, ressalta convençudament Moisès. El Nou Testament intensifica i canalitza la proximitat divina amb Jesús de Natzaret que, ressuscitat i exalçat, diu als deixebles: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Sant Pau, hereu d’aquesta experiència d’un Déu proper, afirma que el creient no és un esclau obedient i submís, sinó un fill i un hereu; per tant, beneficiaris confiats de la paternitat i maternitat de Déu.

Comfortats i conhortats religiosament per aquest missatge podem caure, i de fet caiem, en la concepció d’un Déu tant i tant proper que esdevé un simple “col.lega”. Ens oblidem que Déu és Pare, entranyable i amorós, però Pare; que s’apropa a través del Fill, humà i compassiu, però Fill en majúscules; que ens comunica el seu Esperit diví, que és un do regalat, però no un certificat de garantia divina. Aquest Déu trinitari, íntim i proper, és la creu i la glòria del cristianisme: la glòria per la seva incondicionalitat amb els humans; la creu pel seu aigualiment davant la prepotència humana clarament manifesta en èpoques en que s’assoleixen espectaculars avenços a molts nivells.

Aquest problema de banalització divina no el té ni el tindrà mai l’islam que proclama incansablement “Déu és gran”. Tampoc l’acusa ni l’acusarà l’hinduisme i el budisme on Déu és més inconcret. Aquestes religions també tenen els seus problemes, evidentment, però no el de la banalització de Déu. És curiós constatar que la banalització religiosa s’esdevé precísament on hi ha més tradició social judeocristiana: en Europa. El continent americà també han rebut l’herència judeocristiana però moltíssims segles després i encara manté un respecte general per l’àmbit religiós.

La societat que banalitza Déu és la que pretén, subtilment i estratègicament, arraconar-lo. La nostra societat plural, oberta, democràtica i laica, si vol ser honesta i fidel als seus principis no pot banalitzar Déu per autoafirmar-se. L’evangeli de Mateu ens dèia que davant la presència de Jesús Ressuscitat: “En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren”. Les tendències a casa nostre actualment són al revés i diríem: “En veure’l en dubtaren. Alguns, però, es prosternaren”. No ens avergonyim de ser aquests “alguns” i prosternem-nos davant de Déu perquè la tendència, tard o d’hora, canviarà. Els qui venen darrera nostre tenen necessitat del nostre testimoniatge i també tenen dret a assaborir la proximitat d’un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.