dilluns, 29 de juny de 2009

Cloenda de l’any paulí (Cròniques jerosolimitanes 2009-2)

Són quasi les sis de la tarda. La basílica de sant Esteve, en el recinte de l’École Biblique et Arqueologique Française, està plena de religiosos i religioses, capellans, seminaristes, laics i laiques. Les Segones Vespres de la solemnitat de sant Pere i sant Pau són a punt de començar. Seran l’acte de cloenda de l’any paulí a Terra Santa.

La tomba del pare Lagrange, actualment beat, situada al bell mig del llarg presbiteri que fa alhora de cor per la pregària dels dominics, acull discretament una nodrida representació de la comunitat catòlica masculina i femenina de Jerusalem i voltants. Representant als caputxins hi ha un servidor i hem tingut la sort que ens han fet seure molt a prop de la tomba del destacat biblista fundador de l’escola bíblica que ens acull.

Entren en processó, amb creu alçada, cirials i acòlits, les personalitats eclesiàstiques. Només sabem distinguir el nou patriarca llatí Fouad. S’adreçen, per un costat de la nau, a la capella lateral del Santíssim on fan una genuflexió, uns moments de silenci i prenen discretament el seu lloc en la presidència.

Tot seguit entra el cardenal Kaspers, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, vingut expressament a cloure l’any paulí. L’entrada també és en silenci i va acompanyat igualment amb la creu alçada, els cirials i acòlits. Va revestit amb una capa pluvial vermella digníssima però gens ostentosa. Dos diaques, amb dalmàtiques, sostenen els costats de la capa. El cardenal porta entre les mans, encesa, una llàntia daurada que diposita damunt l’altar central.

Malgrat la cerimònia se celebra en la casa dels dominics, són els franciscans els qui, més avesats als cerimonials, tenen cura de la celebració. Tots tenim a les mans un bell llibret, editat per a l’ocasió, per seguir devotament la solemnitat, íntegrament cantada en gregorià, fins i tot la lectura breu.

En el moment del Magníficat, amb tota la naturalitat del món, els qui ocupen la presidència, el patriarca llatí, els altres bisbes i algun altre patriarca, encenen la seva candela de la llàntia de l’altar i es desplacen per tota la nau encenent les candeles de la resta dels assistents. Un detall que manifesta l’habitual naturalitat amb que se celebren les solemnitats a Terra Santa. No són gens pomposes ni encarcarades.

El cardenal ens fa l’homilia una mica en francès i la resta amb un anglès amb un accent terriblement alemany. Acabada la celebració, espera somrient i afable a la porta, per saludar tots els assistents. La nostra primera intenció com a bon català progre i crític amb la jerarquia, ha estat de no saludar-lo, però tot era tan natural i cordial que ens ha semblat de mala educació esquivar-lo. Hem pensat que la correcció havia d’estar pel damunt dels estereotips.