dissabte, 28 d’agost del 2021

Praxi al servei de la fe (Diumenge 22)

“Compliu, guardeu, poseu en pràctica” són els verbs més repetits en el fragment del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. De fet, si llegíssim el Deuteronomi sencer ens adonaríem que continuen sent els verbs més repetits. La insistència en observar els manaments lliurats per Iahvè dalt el Sinaí és perquè Israel esdevingui un poble assenyat i intel·ligent. També perquè gaudeixi de la proximitat divina. Així ho expressava la lectura. El llibre del Deuteronomi vol conscienciar els israelites del gran valor social i religiós dels decrets i les prescripcions de la Torà, que el seu compliment implicarà beneficis socials i religiosos de tota mena, i que el seu incompliment implicarà desastres de tota mena. Així de clar parla el Deuteronomi.

L’heu de posar en pràctica”, ressaltava també la carta de sant Jaume, referint-se a la paraula divina. Una paraula que té el poder de salvar, especificava. La carta insisteix que no ens limitem a escoltar aquesta paraula, sinó que la posem en pràctica. Ho concreta sense embuts dient: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”. La carta de sant Jaume, com el llibre del Deuteronomi, insisteixen molt en la praxi com a testimoniança de la nostra fe. Antic i Nou Testament es donen la mà en aquest sentit.

L’evangeli també plantejava un debat sobre la praxi religiosa, en concret sobre les purificacions rituals amb aigua, pràctica que la tradició jueva manté per viure la seva religiositat en qualsevol moment del dia. Igualment fa la tradició cristiana, proposant pràctiques rituals que ajudin a viure la fe en la quotidianitat. El problema que Jesús discuteix no és la inutilitat d’aquestes pràctiques. Com a bon  jueu practicant, Jesús no les qüestiona, sinó que les posa en el lloc que els correspon, que és de complement. Per això sentencia: “Abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”. Jesús qüestiona que el complementari es mengi el que és prioritari. Aquesta crítica als seus contemporanis, Jesucrist la continua fent des de les altures a les esglésies cristianes: amb tants segles de tradició, hem establert prescripcions i rituals amb la bona intenció de contribuir a la purificació interior, per posar els nostres pensaments, sentiments i accions tothora en Déu. Si oblidem aquesta finalitat, aleshores la praxi cristiana serà pura parafernàlia, pràctiques buides de contingut.

dijous, 26 d’agost del 2021

Fidels i prudents (Dijous 21)

Estigueu a punt”, deia Jesús als seus deixebles a l’evangeli. La frase al·ludeix a la segona vinguda de Crist a la fi dels temps, quan vindrà com a Fill de l’home i a l’hora menys pensada. Per això som nosaltres, més que els deixebles, els qui hem d’estar a punt.

Jesús indicava la manera d’estar a punt: essent servents fidels i prudents. Fidels a la confessió de fe en Jesús mort, ressuscitat, enlairat a les altures, i jutge de vius i de morts a la fi dels temps. Prudents a no estirar més el braç que la màniga en tot el que fem, per no bolcar el carro de la nostra existència.

La petició del salmista ens donava la clau per a ser servents fidels i prudents: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”.

dilluns, 23 d’agost del 2021

Posar en pràctica les virtuts teologals (Dilluns 21)

En la primera lectura, sant Pau, escrivint als cristians de Tessalònica, s’alegra de la capacitat d’aquella comunitat cristiana de portar a la pràctica les tres virtuts teologals: la fe, que propaguen al voltant; la caritat, que no es cansen de fer el bé; i l’esperança, que aguanta les adversitats.

Tant de bo que sant Pau escrivís avui a la comunitat cristiana dels caputxins d’Igualada i s’alegrés per les mateixes coses: per la nostra fe que propaguem, per la nostra caritat que no es cansa de fer el bé, i per la nostra esperança que aguanta les adversitats.

dissabte, 21 d’agost del 2021

La misteriosa unió de Crist amb l’Església (Diumenge 21)

“Entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen”, diu Jesús a l’evangeli. Sorprèn que Jesús acusi de no creure precisament als seus seguidors. De fet, Jesús els acusa per les seves queixes i murmuracions, i fins i tot per escandalitzar-se dels seus discursos. Les conseqüències d’aquest enfrontament les explicitava l’evangeli: «molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren». La raó d’aquesta crisi i de l’allunyament de molts deixebles l’explica la paraula “creure”, que segons l’evangeli, significa acceptar Jesucrist com a fill de l’home que puja on era abans, és a dir, a les altures. La divinitat terrenal i celestial de Jesús és el cavall de batalla del concepte “creure” en l’evangeli de Joan. Per això Pere, en nom dels dotze, afirma: “Nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. L’Església actual també viu una crisi interna per raons semblants: molts fidels s’allunyen perquè “no creuen” en la divinitat de Jesucrist. Aquest allunyament prové de “no creure” en la dimensió transcendent de la condició humana, i en “no creure” en una vida celestial després de la vida terrenal, en una vida futura després de la present.

Per aquesta raó esdevé tant útil el discurs de Josuè als israelites en el llibre de Josuè, exigint-los de no fer la viu-viu religiosament i optar decididament per Iahvè: “Mai de la vida no abandonarem el Senyor”, és la resposta convençuda del poble, que malgrat les futures infidelitats, declara: “Estem decidits a adorar el Senyor”. Nosaltres també estem decidits a adorar el Senyor, i aplegar-nos aquí n’és una mostra. Malgrat les nostres infidelitats i pecats, som aquí.

Per últim, la carta als Efesis explica el misteri de la unió de Crist amb l’Església. Per a expressar la submissió que l’Església deu a Crist, i per explicar l’amor que Crist professa a l’Església, la carta es serveix de la metàfora esponsal entre marit i muller. Aquesta comparació seria molt entenedora als seus primers oients, però no serveix per la nostra mentalitat de gènere actual. El que sí que continua essent actual és aquest gran misteri d’unió de l’Església amb Crist: l’amor incondicional de Crist s’encarna en el col·lectiu de creients de totes les ètnies, llengües, cultures i ritus que creuen en ell com el Sant de Déu. La submissió reverent de les diverses esglésies es manifesta quan ens reunim assíduament en el seu nom i fem realitat la frase del salmista: “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança”.

divendres, 20 d’agost del 2021

Eixamplant horitzons socials (Divendres 20)

El llibre de Ruth, del qual hem escoltat els versets inicials, esdevé una lliçó actualíssima d’integració social.

En primer lloc, Noemí viu de manera soferta la seva condició de dona emigrada: amb el marit i els fills morts, desprotegida socialment, torna a les seves arrels de Betlem. Es tracta de supervivència, però també d’un exercici de fidelitat als propis orígens malgrat la humiliació de tornar amb les mans buides.

En aquest retorn l’acompanyen les dues nores, però només Ruth restarà al país. L’altra tornarà a la seves arrels de Moab. Ruth esdevé ara la dona emigrada i pobra, que opta per integrar-se en la nova realitat, assumint costums i religió.

El deure del nadiu és acollir, i el deure de l’emigrat és integrar-se. És fàcil de dir, però no tan fàcil d’acomplir per ambdues parts. Es tracta d’una realitat que vivim només sortint al carrer.