"No tingueu por" deia Jesús tres vegades en l'evangeli de
Mateu: "No tingueu por dels homes",
"No tingueu por dels qui maten
només el cos" i "No tingueu
por" en general. L'evangeli situa en temps de Jesús la problemàtica
que afectarà dècades després a un cristianisme incipient que començava a incomodar
i a sofrir persecucions del seu context religiós, social i polític: el judaisme
fariseu, els dirigents saduceus, els tetrarques, els governadors romans, el emperadors,
que veien aquell nou col·lectiu de seguidors de Jesús hostil al Judaisme i a
l'Imperi romà. No és difícil fer
actualitzacions d'aquestes frases de Jesús, però sense oblidar que sempre ha estat difícil expressar alliberadament la nostra fe: durant la persecució
religiosa en la Guerra Civil, durant la connivència manipuladora del
nacionalcatolocisme, avui dia amb el desdeny subtil (i no tant
subtil) sota l'empara d'un estat laic.
No obstant, les coses prenen un caire diferent quan els conflictes succeeixen portes endins com descriu
dramàticament el profeta Jeremies en la primera lectura. Les seves denúncies
valentes provoquen l'assetjament dels seus propis germans israelites que
cerquen la seva perdició. L'únic a qui el profeta pot clamar ajut és a Déu,
perquè el seu entorn és tot en contra seva. Per això també podem aplicar
el "No tingueu por" a les
situacions internes que envolten la nostra realitat eclesial. La situació del
profeta Jeremies no és quelcom únic, sinó que s'ha repetit en no poques
ocasions dins el Judaisme i el Cristianisme, que personatges rebutjats en el
seu moment històric, posteriorment han estat reconeguts. Posem només un
exemple: Martí Luter, un autèntic proscrit dins el catolicisme i 700 anys
després estem commemorant les seves 95 tesis com un progrés eclesial.
No són poques les vegades que
confonem la unitat i la comunió en la fe amb l'obediència submisa i acrítica
als dirigents eclesials. Això pot arribar a fregar el pecat d'idolatria. Qüestionar,
dissentir, no compartir declaracions o decisions concretes dels nostres
dirigents religiosos no significa ser un mal cristià o ser un mal catòlic, sinó
exercir de manera responsable la nostra creença, que sempre toparà amb tots
aquells que com diu la dita són "més papistes que el papa". Els
cristians no som seguidors d'autoritats religioses humanes, que són canviants;
les respectem i les escoltem siguin o no de la nostra corda; els cristians som
seguidors de Jesucrist, el Fill de Déu, que ha enviat l'Esperit Sant a la seva
Església perquè la governi. Tots hem rebut aquest do des del nostre bateig, un
do que ens empeny a no tenir por i a expressar la nostra fe de manera
alliberada a dins i a fora de l'entorn eclesial.