dijous, 29 de gener del 2009

Barri i presó: construïnt ponts (Cròniques sarrianenques 20)

Comencem referint l’anècdota d’una família propera, que veient-nos sortir un diumenge del centre penitenciari de la Model no s’atreví, per vergonya, a saludar-nos. Ells eren a la sala d’espera del centre per visitar a un familiar proper, intern allí. Aquesta família mai ens havia fet cap referència. Assabentats indirectament d’aquest fet, comprenem aquest silenci i ens preguntem: si una família completament normal que estima, que cuida i que visita a un familiar empresonat tendeix a tapar i a dissimular aquesta realitat, que serà de les famílies i dels entorns que no pateixen aquesta experiència?

Diem això perquè imaginem que tenir un familiar a la presó pot ser inimaginable per a molts; aleshores, la preocupació per aquest àmbit és relativa. Si preguntéssim a tots els veïns de Sarrià o del districte si tenen familiars a la presó, imaginem que seria un dels barris de Barcelona amb un percentatge més baix. Per tant, intuïm que la realitat penitenciaria no és, en la pràctica quotidiana, una problemàtica important pel barri perquè l’afecta molt escassament.

Aquí és on entra l’associació Cedre, que malgrat no li afecti aquesta realitat sí que la viu i la comparteix. Per això surt del barri per anar al centre penitenciari de joves, ara ubicat a Granollers. S’intenta fer de pont amb el carrer, portant aire fresc i jovial, però la seva acció mediadora està habitualment condicionada per les quatre parets del centre. Però Cedre també actua en el barri, concretament a La Caseta, un espai d’acollida situat al convent dels caputxins de Sarrià, destinat a joves que estan complint una condemna i que comencen a gaudir del que s’anomena “règim obert”. Poden sortir de la presó per anar adaptant-se. Aleshores fer de pont amb la societat depèn majoritàriament de nosaltres. Col.laborem i ens coordinem amb l’administració penitenciaria i ella ens fa confiança en la cura d’aquestes persones. El seu camí de reinserció social comença, de forma natural, per l’entorn on viuen: el barri de Sarrià. Hi són empadronats, compren al mateix supermercat, agafen el mateix transport públic i van al mateix metge que la resta.

És innegable que fer de pont entre el barri i la presó és una tasca difícil, però fer-ho a Sarrià encara ho és més. Sembla contradictori dir que un espai adequat, en un entorn positiu, en un bon barri i amb bons equipaments ocasioni més dificultats. Aclarim que pels residents l’espai és idoni però no per Cedre. Ho expliquem: l’administració penitenciària es complau en tenir La Caseta en un àmbit com aquest, però com és un barri de la zona alta, deu pensar que tenim prou solvència, i malgrat reconegui que estem molt mal subvencionats ens diuen que no hi ha més pressupost. L’administració del Districte, agraeix i es complau amb aquest espai d’acollida, però com aquesta realitat, sortosament, no afecta a la zona, ens quedem fora de les subvencions perquè hi ha altres prioritats. Un altre dada és la invitació que vam fer a diferents agents i entitats del barri el passat mes d’octubre en motiu de la inauguració de l’ampliació de La Caseta: la resposta va ser escasíssima.

Cedre també té l’objectiu de sensibilitzar l’entorn respecte al món de les presons. Imaginem que dient el que acabem de dir, més que sensibilitzar, aconseguirem el contrari. No obstant comptem amb un suport incondicional dels frares caputxins que ens han cedit per dues vegades espais conventuals per ubicar La Caseta. Comptem amb 170 socis que es creuen el que fa l’associació. Comptem amb particulars, industrials i entitats privades que ens donen suport. Comptem amb una comunitat cristiana que fa de coixí i d’on surten voluntaris, menjar, roba i aportacions econòmiques. Però tenim una assignatura pendent: sensibilitzar el barri. La nostra xerrada d’avui n’és un inici decidit. Per això la Secretaria de Serveis Penitenciaris i també el govern del Districte ens ha volgut donar suport participant en aquesta taula. No seríem honestos si no ho reconeguéssim.

Però no partim de zero: gent del barri són socis o voluntaris de Cedre, hi ha un negoci del barri que ha tingut treballant a un antic resident uns tres anys i actualment en té un altre, l’Associació de Veïns compta amb nosaltres a l’hora de distribuir la Veu de Sarrià, participem en la Fira d’entitats, la casa Orlandai ens ha ofert àmbits de col.laboració pels nostres residents, participem a ràdio Sarrià...

No obstant, el pont de Cedre entre el barri de Sarrià i la presó encara trontolla. Volem que sapigueu que assumim amb convicció aquest paper mediador i assumim les dificultats que això implica. Però volem dir-vos que no som la gallina dels ous d’or, que tenim un problema d’endeutament que ens obligarà a demanar un crèdit. Necessitem que tots vosaltres esdevingueu, cadascú des del vostre àmbit, un pont que complementi les nostres llacunes i febleses. La pretensió de Cedre no és esdevenir importants, ni grans, ni prestigiosos, sinó atendre dignament al col.lectiu jove més precari que surt de la presó.

diumenge, 25 de gener del 2009

El present com a oportunitat (Diumenge 3)

No podem deixar perdre l’oportunitat present”, dèia sant Pau a la segona lectura. Citem aquesta frase no perquè sigui l’any paulí ni perquè avui celebrem la festa de la seva conversió. L’Apòstol urgeix a no desaprofitar el present -el nostre present- que sempre esdevé una oportunitat, que sempre esdevé un avui de Déu: un kairós, com diu l’original grec; un mot que expressa el moment adequat per una acció divina.

Per tant, no malbaratem el nostre present amb discursos de lamentació social i religiosa dient que el món cada dia va pitjor i que cada cop hi ha menys creients. Aquests discursos, tòpics i parcialíssims, ens instal.len en el desconcert, ens escarxofen en la passivitat i ens fan malversar les oportunitats.

Sant Pau ens exhorta a viure el present com tothom -amb la muller, plorant, alegrant-nos, comprant, vivint la vida- però sense quedar-nos hi enganxats, sense oblidar, com diu ell, que “aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. L’equilibri de saber gaudir i implicar-se en el moment present i alhora relativitzar-lo sols ho pot aconseguir, al nostre entendre, una persona amb una fina sensibilitat religiosa.

Assaborir o patir el present és un acte humà i de fe, però absolutitzar-lo sols és un acte humà, i una mostra de poca fe. Absolutitzar el present és evadir-se de l’enllà i instal.lar-se únicament en l’ençà, perdent la perspectiva de l’autèntic absolut que és Déu. Absolutitzar el present és deixar-se seduir per múltiples cants de sirena que anul.len la nostra llibertat, absorbeixen el nostre criteri, aigualeixen la nostra sensibilitat humana i religiosa, i ens fan combregar amb rodes de molí.

Per això són tan actuals els mots de sant Pau dient-nos que aprofitem l’oportunitat que ens regala el nostre avui, sempre amarat de crides divines. Ho constatem a l’evangeli amb Pere, Andreu, Joan i Jaume. Els quatre estaven implicats en el seu present: eren pescadors, estaven treballant, Joan i Jaume ficats en el negoci familiar amb jornalers i tot. Els quatre no van desaprofitar l’oportunitat que Jesús els oferia: ”Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”. Els quatre van relativitzar la seva quotidianitat, per això “immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell”. Els quatre deixebles no van fugir, ni van abandonar, ni van rebutjar el seu present; tan sols el van relativitzar. Simplement van veure en Jesús un present sense límits, transcendent i obert, més humanitzat i amarat de Déu, més vibrant i profund.

Jesús continua fent-se “present en el nostre present” i dient-nos que “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop”. En definitiva, Jesús ens diu que, seguint-lo, “un altre present és possible”. I nosaltres... ¿ens quedarem a la barca amb mil excuses o aprofitarem la invitació? Ensenyarem als nostres infants, adolescents i joves a tenir una bona barca o els ensenyarem a estar atents als imprevistos de la fe? Ens conformarem en mirar només al nostre voltant o ens atrevirem a mirar a l’horitzó, o encara més, al cel?

dissabte, 24 de gener del 2009

Una visita diferent (Cròniques sarrianenques 19)

Anem a visitar un malalt psíquic que ha ingressat a l’hospital. Fa molts anys que ens coneixem. La conversa és franca, natural i emotiva. Abans de marxar ens vol presentar als seus companys d’habitació i va repetint, en veu alta, perquè tothom ho escolti: “és frare i és sacerdot”. Tals manifestacions públiques ens ruboritzen però el to convençut i joiós amb que ho diu ens fa reaccionar positivament i saludem cordialment a tothom.

Al carrer meditem perquè ha ressaltat amb tanta vehemència la nostra condició religiosa... Intuïm que la nostra visita, per ell, ha estat diferent. La nostra presència portaria afegida, ho pretenguéssim o no, el que som i el que signifiquem.

Potser per això hem pogut parlar fàcilment del sentit de la vida, de saber valorar les petites coses que ens envolten, de ser agraïts amb la família que ens estima. Potser per això l’abraçàvem i l’acariciàvem. Potser per això ha volgut que els altres sabéssin que erem quelcom més que un amic. Potser per això ens ha donat, repetides vegades, les gràcies de la visita.

Un profund respecte ens ha envaït al captar el que és capaç de significar pel altres -sense pretendre-ho, sense merèixer-ho- un religiós/a o un prevere.

dimecres, 21 de gener del 2009

El Circ Crec torna al Caire (13-22 de febrer de 2009)

Cliqueu damunt la imatge, llegireu millor el que hi diu


diumenge, 18 de gener del 2009

Referents espirituals (Diumenge 2)

L’experiència religiosa no és una broma, ni una fotesa, ni una ridiculesa, ni quelcom ja superat per l’home i la dona contemporanis. L’experiència religiosa configura, fonamenta i alimenta la vida de fe dels creients, que no som pas pocs. Sense l’experiència religiosa la fe esdevé un simple formalisme, una ideologia, una obsessió, una manipulació o un fonamentalisme.

Però, què volem dir quan diem experiència religiosa? L’experiència religiosa no és cercar la pau interior: això és fer relaxació o fer ioga, un pas opcional i previ. L’experiència religiosa no és recitar parenostres i avemaries: això és pregar, quelcom fonamental que ens facilita un llenguatge i un marc adequat. L’experiència religiosa no és pensar o reflexionar sobre Déu: això és fer teologia, quelcom importantíssim però posterior, que posa mots i ordre a aquesta experiència. L’experiència religiosa no és llegir la Bíblia, ni llibres religiosos, ni fer catequesi: això és formació, quelcom previ que ajuda a captar-la o quelcom posterior que ajuda a aprofundir-la. L’experiència religiosa no és ser bo, ni ser solidari ni tenir valors: això és ètica, una conseqüència indefugible. L’experiència religiosa no és fer signes ni cerimònies: això és litúrgia, que ajuda a preparar-la i a expressar-la. L’experiència religiosa no és voler comunicar-se amb el més enllà: això és espiritisme, o pensament màgic, que va en direcció contrària. L’experiència religiosa no és fer campanyes als autobusos: això és apologia, l’eina que utilitzen els qui se senten qüestionats o amenaçats.

L’experiència religiosa és -sintèticament i senzillament- assaborir la presència de Déu. Per assaborir-la cal estar, primerament, receptius, oberts, permeables, sensibles a Déu, que parla a través de les seves mediacions, sovint humanes, com és el cas del sacerdot Elí a la primera lectura i de Joan Baptista a l’evangeli. Ells són dos homes de Déu, habituats a experimentar-lo. Això els dóna la sensibilitat i l’aptitud de reconèixer-lo més fàcilment. El sacerdot Elí capta que és Déu qui parla a Samuel i, senzillament, li diu com reaccionar: “Si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. El Baptista reconeix qui és Jesús i els ho diu als seus dos deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”.

Elí i Joan Baptista són dos veritables referents espirituals, humils, lúcids i sabedors que han de ser un mitjà i no un fre per accedir a Déu, el referent en majúscules. Al seu redós tenen a Samuel i als dos deixebles que, seguint les seves indicacions, aconsegueixen una genuïna experiència religiosa: Samuel aprèn a reconèixer la veu de Déu i els dos deixebles descobreixen la messianitat de Jesús.

Tots els qui d’alguna manera, assumim ser referents religiosos (pares, avis, catequistes, monitors, voluntaris, religiosos i religioses, capellans) no podem defugir d’esdevenir com Elí i el Baptista: uns referents espirituals que assenyalen, que orienten, que condueixen, que possibiliten gaudir d’una experiència religiosa. Una experiència que va precedida per un aprenentage i que posteriorment implica unes conseqüències.

divendres, 16 de gener del 2009

Evocació de la mare

Contemplem, bocabadats, l’esclat de vida que irradia un nou nat. Contemplem, impotents, com la vida es dilueix i fineix davant els nostres ulls.

Cuidem la vida que creix, encara mancada d’autonomia, amb tota mena de detalls. Igualment cuidem la vida que decreix, cada cop més depenent, amb tota mena de detalls, com ha sabut fer –exquisítament- el meu germà.

Quan som petits depenem plenament dels altres. Quan som grans i malalts també. Acceptar aquesta vulnerabilitat i dependència és el que precísament ens humanitza, el que ens constitueix i ens defineix com a éssers humans. Quan som infants ho acceptem espontàniament; quan som ancians sovint ho fem a la força.

És en aquestes èpoques de la vida quan assaborim més intensament les moxaines, les carícies, els petons i les abraçades, quan gaudim més regaladament del tresor invaluable de l’estimació feta de gestos, de detalls, de mirades. Quan som infants això ens obre il.lusionats a la vida. Quan som ancians ens ajuda a acomiadar-nos-hi agraïts i confortats, com ho ha fet la Laura.

Quan som joves i adults –i per tant autònoms, forts i capaços- només mantindrem viva la nostra qualitat humana si sabem tenir cura dels qui vénen i dels qui se’n van, dels qui creixen i dels qui decreixen, dels febles i dels desprotegits: “Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”. I amb el temps comprovarem que aquella dedicació envoltada de neguits, cansaments, patiments, llàgrimes, maldecaps i malhumors prendrà, misteriosament, sentit; es convertirà en benedicció; esdevindrà un pòsit de pau interior per haver comprovat que hem estat on devíem i hem fet el que calia. Aleshores la nostra existència s’omplirà de lucidesa perquè haurem ajudat a créixer i haurem acompanyat a morir. Aquest és el nostre procés vital: “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”.
Aquest ha estat el procés vital de la Laura, que fou una dona forta, discretíssimament forta, delicadament forta, una fortalesa posada a prova ja als set anys amb la mort del seu pare, una fortalesa que mantingué durant la seva llarga malaltia i que la feu viure amb una dignitat admirable fins al seu darrer alè. També fou una dona noble, discretíssimament noble, delicadament noble. Ens repetia incansable i severa, quan intuïa mentides o enganys: “S’ha de ser noble a la vida”. També fou una dona de fe, d’una fe callada, discreta i delicada. Sense esforç, tan sols ensenyant-los a pregar, aconseguí que els seus dos fills fossin creients. La fe va ser la seva íntima i amagada heretat, la fe ha estat l’invaluable i intangible tresor que ens ha traspassat.

Agraïts per aquest testimoniatge integral de vida diem amb sant Francesc d’Assís: “Lloat siguis Senyor meu, per aquells que suporten malaltia i tribulació. Feliços els qui ho acullin en pau, perquè tu, Altíssim, els coronaràs”.

diumenge, 11 de gener del 2009

Rebaixes de gener (Baptisme del Senyor)

El profeta Isaïes sembla que ens proposi, a la primera lectura, unes rebaixes de gener alternatives i molt millors. Ens diu: “Veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res”. Es tracta d’una proposta fantàstica, intel.ligent i seductora que fa el mateix Déu; màrqueting total! diríem avui. Això d’omplir el rebost i la panxa sense rascar-se la butxaca atrau a qualsevol.

Però segons Isaïes l’autèntica intenció divina va més enllà d’aquest saciar-se bàsic: “Veniu a mi i us saciareu de vida”, ens diu després. Es una invitació que ofereix quelcom més que benestar material: ofereix benestar existencial. Es tracta d’acostar-se a Déu, d’intimar amb ell, de prendre’l seriosament, de deixar-lo intervenir decidídament en les nostres vides, de dedicar-li moments de recolliment i pregària durant la jornada, de mirar les persones i els esdeveniments segons la seva perspectiva, de no deixar-se aclaparar pel bombardeig inesgotable de consignes socials que ens fan perdre la pau i ens allunyen d’ell. En una paraula, es tracta de confiar més en Déu que en les altres coses, posar més el cor en Déu que en les altres coses. Aleshores ens omplirem de vida.

Pels cristians, aquest aliment diví gratuït i que omple de debó queda concretat en la persona de Jesús de Natzaret. Per a nosaltres ell és el gran i millor regal que Déu podia fer a la humanitat. Ell és qui ens sacia de vida. Accedir a ell no necessita carnet ni quotes mensuals, trimestrals o anuals; ni tampoc cal comprar cap entrada ni cal passar per detectors de metalls, ni acreditar-nos. Tantes facilitats ens desconcerten i ens confonen, i en el fons, ens fan pensar que quelcom tan accesible i barat deu ser un engany: “duros a quatre pessetes”.

La imatge de l’evangeli on el cel s’esquinça, l’Esperit de Déu que baixa i la veu divina que diu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”, ens corrobora que Jesús no són duros a quatre pessetes. Encara que tots els autobus de Barcelona i del món sencer diguéssin que Jesús és un muntatge o una fal.làcia, això potser afectaria la nostra sensibilitat creient, però no restaria res a la seva grandesa i a la seva figura, perquè Jesús no necessita de les nostres valoracions per ser qui és. Ell és el Fill, l’estimat de Déu, en qui ell és complau. És això el que l’acredita, és això el que el defineix, i no pas els nostres debats, judicis, valoracions i comentaris. És el que ens dèia la pimera carta de Joan: “el testimoniatge dels homes no es por comparar amb el de Déu”.

Déu i Jesús no estan de moda en la nostra societat catalana, o sí, a jutjar pel diaris del passat divendres que semblaven una trona de predicar comentant, en diferents articles d’opinió, les campanyes publicitàries dels autobusos ateus i dels autobusos creients. Intuïm que malgrat ens definim com un Estat laic i som una societat laica, en el fons i més majoritàriament del que pensem, no ens sentim gens laics. Però no ho podem dir, perquè sona involucionista i antiprogressista.

A poc a poc ens anem adonant que les propostes de la nostra societat laica per bones i ben intencionades que siguin, són només aigua, no porten Esperit Sant. Això sols ens ho dóna de forma clara i definitiva Jesús de Natzaret.

dimarts, 6 de gener del 2009

Amb estrella o estrellat (Epifania 09)

Hi ha qui neix amb una estrella i hi ha qui neix estrellat”, diu la dita. Segons l’evangeli d’avui Jesús és dels qui nasqué amb estrella, que és el mateix que dir que va néixer envoltat de bons auguris. L’escena de l’estrella guiant els tres mags i aturant-se “sobre el lloc on hi havia el nen” és prou expressiva i sobren els comentaris. L’escena següent és també molt descriptiva: els tres mags prostrats a terra reverencien l’infant, i li fan homenatge amb regals dignes d’un rei.

Si el naixement de Jesús irradiava “bona estrella” no passa el mateix amb la seva vida pública que, segons els evangelis, fou més aviat “estrellada”: disputes, persecució, empresonament, maltractes, condemna injusta a mort i execució ignominiosa. La vida de Jesús sembla, aparentment, marcada per una “mala estrella”. Però aquesta impressió queda esvaïda del tot per la seva resurrecció, que demostra que aquesta mala estrella era una aparença. Més encara, Jesucrist assumeix tots els mals auguris de la vida humana per anul.lar-los. Jesús omple l’existència humana de positivitat, de llum i d’esperança.

Jesús ressuscitat i glorificat al cel esdevé la bona estrella que il.lumina tot ésser humà que creu en ell. Aquest és el secret de què parla la carta als efesis: “que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

Amb Jesús s’han acabat els bons i els mals auguris, la selecció aleatòria de persones i de pobles. Amb ell l’existència humana perd qualsevol càrrega determinista i s’omple d’una llum perenne, inesgotable i fidel. Semblantment encoratja el profeta Isaïes al poble d’Israel que, desesperançat, sent que l’estrella de Déu els ha abandonat definitivament. Per això els diu: “Alca’t ja Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor”.

Malgrat el món pensi que viu envoltat de tenebres, Isaïes proclama convençudíssim que la llum divina il.lumina Israel i a tots els pobles. Malgrat els afanys controladors d’Herodes i els seus cortesans, l’estrella de Jesús brilla per a tots els humans. Malgrat les boires i les tenebres de la crisi actual, la nostra fe ens fa mirar el cel i veure l’estrella de Jesús que ens omple d’una alegria immensa.

diumenge, 4 de gener del 2009

Jesús: un debat sempre obert (Nadal 2)

Les lectures d’avui no són aptes quan s’acaba d’arribar d’un inacabable àpat nadalenc, ni tornant -amb l’adrenalina ben alta- d’un partit del Barça. Són textos que mereixen concentració i més d’una atenta llegida. De fet, les lectures de tots els diumenges s’ho mereixen, però n’hi ha de més entenedores que ens permeten connectar més ràpidament i fàcilment amb el seu contingut.

Les lectures d’avui utilitzen un vocabulari filosòfic i teològic, habitualment poc present en el discurs religiós quotidià. El principi grec de saviesa fa de denominador comú de totes elles, ja sigui per a ser refutat a favor de la “Hokmà” (la saviesa hebrea) com fa el llibre de Ben Sira, ja sigui per ajudar a explicar la figura del Crist com fa la carta als Efesis i l’evangeli de Joan.

La saviesa hebrea – la Hokmà- és una ajudant intimíssima de Yahvè, creada per ell i col.laboradora del poble d’Israel, enmig del qual resideix. Es tracta d’una saviesa d’arrel semita, diferent a la saviesa grega que gira al voltant del coneixement, que és el que la carta paulina als efesis desitja als cristians d’allí: que tinguin “coneixement” de Déu. Serà la manera, segons la carta, que entenguin i coneguin a Jesús. El pròleg de l’evangeli de Joan, una obra mestre de la incipient teologia cristiana, associa a Jesús amb el “logos” diví, amb el principi filosòfic creador del qual tot brolla, en el qual tot té sentit, i sobre el qual tot es sosté.

Aquestes lectures expressen els esforços filosòfics i teològics de creients jueus i cristians per explicar qui és Jahvè i qui és Jesús als seus contemporanis, quelcom que perdura encara encara avui a l’hora de fer teologia i de fer aproximacions a Jesús. Per exemple, en la dècada dels anys seixanta i setanta, Jesús apareixia amb tons revolucionaris i hippies, ja fos amb connotacions obreres o a l'estil Che-Guevara; a la dècada dels vuitanta apareixia com un llibertador dels pobles oprimits llatinoamericans; a la dècada dels noranta era un Crist còsmic i ecològic; a l’actual dècada del dos mil, té connotacions interreligioses i universalistes.
No obstant, detectem en joves que actualment fan opcions de vida sacerdotal, de vida religiosa o consagració personal, una preferència per un Jesús catòlic, apostòlic i romà. No ho diem com una lamentació ni com una crítica, sinó com a expressió d’un nou sentir que puja i que reivindica un Jesús més propi i més eclesial.

A nosaltres ens agradaria que també aparegués la reflexió i el debat d’un Jesús amb barretina, calçant espardenyes, bevent en porró, i dient “Déu vós guard”, perquè voldria dir que a casa nostra hi ha altres temes “transcendents” a part de la financiació econòmica i del Barça.

També aquesta aproximació catalana seria parcial i tindria fisures, com totes les altres; però ajudaria a avançar el debat i la reflexió teològica, com totes les altres.

dijous, 1 de gener del 2009

Santa Maria, Mare de Déu 2009

La festa d’avui, la solemnitat de la Mare de Déu, tanca la celebració de la vuitada de Nadal. Avui, com hem fet repetidament durant l’Advent contemplem, un cop més, a Maria, però no en la seva immaculada concepció, ni en el misteri de l’encarnació. Avui contemplem la seva maternitat, contemplem a Maria com a mare.

Una mare que, com dèia l’evangeli de Lluc, “conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. És l’únic que l’evangeli d’avui ens explica sobre ella, amén que estava amb Josep i el nen a la menjadora. La segona lectura ni tan sols diu el seu nom: “Déu envià el seu fill, nascut d’una dona”.

Ja sabem que el text es refereix a ella però sant Pau, curiosament, no cita mai el nom de Maria en les seves cartes. En aquest sentit el podríem qualificar de poc marià, de poc devot de la Mare de Déu, però la intenció de les seves cartes i per extensió, de les cartes pastorals, no és fer un recorregut per la vida de Jesús, sinó d’exhortar i animar en la fe a les naixents i creixents comunitats cristianes amb constants problemes teológics i morals.

Aquest recorregut per la vida de Jesús el fan els quatre evangelistes ja en els darrers decennis del segle I. Els evangelistes Mateu i Lluc són els qui més es dediquen a recrear teològicament els orígens humans i divins de Jesús, el que els estudiosos anomenen “relats de la infància”; en definitiva, els textos que escoltem durant aquest temps de Nadal.

Els relats de la infància, inclòs l’evangeli que hem escoltat, pretenen aconseguir la quadratura del cercle, que és explicar que Jesús era plenament diví ( per això parlen de concepcions virginals, d’anunciacions a pastors, d’estels que guien); però també que Jesús era plenament humà (dificultats de trobar lloc adient pel part, la circumcisió, la presentació al temple, etc...). Maria és qui, com a mare, expressa brillantment aquesta unió entre cel i terra, entre diví i humà, entre do i vida, entre misteri i evidència.

Per això quan l’evangeli d’avui converteix, sorprenentment, a Maria en espectadora del naixement i diu que “conservava aquests records en el seu cor i els meditava” ens està dient que el creient ha de fer exàctament el mateix quan s’acosti a la divinitat i la humanitat de Jesús: conservar i meditar com Maria o no podrà assaborir el misteri.

Aquesta frase orienta als creients i a l’ensems ve a expressar la vivència de la maternitat de Maria que apareix com quelcom més que una dona objecte digne de ser fecundada per la divinitat. Això és massa simplista. Maria acull, pensa, decideix, contempla, medita i actua. Maria no és una panxa passiva a omplir, és un ésser femení, creient i receptiu, atent i decidit que, en un segon moment, desplega la seva fe femenina acollint el do de la maternitat.

Una maternitat que avui celebrem, una maternitat que ens fa pensar en totes les dones que han acollit o acullen aquests bell i gran misteri de la vida. Avui és també la seva festa i un dia per conservar i meditar interiorment aquest gran do.