Evocació de la mare

Contemplem, bocabadats, l’esclat de vida que irradia un nou nat. Contemplem, impotents, com la vida es dilueix i fineix davant els nostres ulls.

Cuidem la vida que creix, encara mancada d’autonomia, amb tota mena de detalls. Igualment cuidem la vida que decreix, cada cop més depenent, amb tota mena de detalls, com ha sabut fer –exquisítament- el meu germà.

Quan som petits depenem plenament dels altres. Quan som grans i malalts també. Acceptar aquesta vulnerabilitat i dependència és el que precísament ens humanitza, el que ens constitueix i ens defineix com a éssers humans. Quan som infants ho acceptem espontàniament; quan som ancians sovint ho fem a la força.

És en aquestes èpoques de la vida quan assaborim més intensament les moxaines, les carícies, els petons i les abraçades, quan gaudim més regaladament del tresor invaluable de l’estimació feta de gestos, de detalls, de mirades. Quan som infants això ens obre il.lusionats a la vida. Quan som ancians ens ajuda a acomiadar-nos-hi agraïts i confortats, com ho ha fet la Laura.

Quan som joves i adults –i per tant autònoms, forts i capaços- només mantindrem viva la nostra qualitat humana si sabem tenir cura dels qui vénen i dels qui se’n van, dels qui creixen i dels qui decreixen, dels febles i dels desprotegits: “Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”. I amb el temps comprovarem que aquella dedicació envoltada de neguits, cansaments, patiments, llàgrimes, maldecaps i malhumors prendrà, misteriosament, sentit; es convertirà en benedicció; esdevindrà un pòsit de pau interior per haver comprovat que hem estat on devíem i hem fet el que calia. Aleshores la nostra existència s’omplirà de lucidesa perquè haurem ajudat a créixer i haurem acompanyat a morir. Aquest és el nostre procés vital: “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”.

Aquest ha estat el procés vital de la Laura, que fou una dona forta, discretíssimament forta, delicadament forta, una fortalesa posada a prova ja als set anys amb la mort del seu pare, una fortalesa que mantingué durant la seva llarga malaltia i que la feu viure amb una dignitat admirable fins al seu darrer alè. També fou una dona noble, discretíssimament noble, delicadament noble. Ens repetia incansable i severa, quan intuïa mentides o enganys: “S’ha de ser noble a la vida”. També fou una dona de fe, d’una fe callada, discreta i delicada. Sense esforç, tan sols ensenyant-los a pregar, aconseguí que els seus dos fills fossin creients. La fe va ser la seva íntima i amagada heretat, la fe ha estat l’invaluable i intangible tresor que ens ha traspassat.

Agraïts per aquest testimoniatge integral de vida diem amb sant Francesc d’Assís: “Lloat siguis Senyor meu, per aquells que suporten malaltia i tribulació. Feliços els qui ho acullin en pau, perquè tu, Altíssim, els coronaràs”.