diumenge, 18 de gener de 2009

Referents espirituals (Diumenge 2)

L’experiència religiosa no és una broma, ni una fotesa, ni una ridiculesa, ni quelcom ja superat per l’home i la dona contemporanis. L’experiència religiosa configura, fonamenta i alimenta la vida de fe dels creients, que no som pas pocs. Sense l’experiència religiosa la fe esdevé un simple formalisme, una ideologia, una obsessió, una manipulació o un fonamentalisme.

Però, què volem dir quan diem experiència religiosa? L’experiència religiosa no és cercar la pau interior: això és fer relaxació o fer ioga, un pas opcional i previ. L’experiència religiosa no és recitar parenostres i avemaries: això és pregar, quelcom fonamental que ens facilita un llenguatge i un marc adequat. L’experiència religiosa no és pensar o reflexionar sobre Déu: això és fer teologia, quelcom importantíssim però posterior, que posa mots i ordre a aquesta experiència. L’experiència religiosa no és llegir la Bíblia, ni llibres religiosos, ni fer catequesi: això és formació, quelcom previ que ajuda a captar-la o quelcom posterior que ajuda a aprofundir-la. L’experiència religiosa no és ser bo, ni ser solidari ni tenir valors: això és ètica, una conseqüència indefugible. L’experiència religiosa no és fer signes ni cerimònies: això és litúrgia, que ajuda a preparar-la i a expressar-la. L’experiència religiosa no és voler comunicar-se amb el més enllà: això és espiritisme, o pensament màgic, que va en direcció contrària. L’experiència religiosa no és fer campanyes als autobusos: això és apologia, l’eina que utilitzen els qui se senten qüestionats o amenaçats.

L’experiència religiosa és -sintèticament i senzillament- assaborir la presència de Déu. Per assaborir-la cal estar, primerament, receptius, oberts, permeables, sensibles a Déu, que parla a través de les seves mediacions, sovint humanes, com és el cas del sacerdot Elí a la primera lectura i de Joan Baptista a l’evangeli. Ells són dos homes de Déu, habituats a experimentar-lo. Això els dóna la sensibilitat i l’aptitud de reconèixer-lo més fàcilment. El sacerdot Elí capta que és Déu qui parla a Samuel i, senzillament, li diu com reaccionar: “Si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. El Baptista reconeix qui és Jesús i els ho diu als seus dos deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”.

Elí i Joan Baptista són dos veritables referents espirituals, humils, lúcids i sabedors que han de ser un mitjà i no un fre per accedir a Déu, el referent en majúscules. Al seu redós tenen a Samuel i als dos deixebles que, seguint les seves indicacions, aconsegueixen una genuïna experiència religiosa: Samuel aprèn a reconèixer la veu de Déu i els dos deixebles descobreixen la messianitat de Jesús.

Tots els qui d’alguna manera, assumim ser referents religiosos (pares, avis, catequistes, monitors, voluntaris, religiosos i religioses, capellans) no podem defugir d’esdevenir com Elí i el Baptista: uns referents espirituals que assenyalen, que orienten, que condueixen, que possibiliten gaudir d’una experiència religiosa. Una experiència que va precedida per un aprenentage i que posteriorment implica unes conseqüències.

1 comentari:

Anònim ha dit...

jejeje, pobre Elí. A ell també li va costar una mica enterar-se de que anava la jugada... :P