ÉS ELL QUI ET PARLA

Dimecres, 30 de setembre de 2015

Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Ne 2, 1-8/Sl 136/Lc 9, 57-62

Hi ha unes paraules molt boniques de sant Jeroni que adreçà a un noble de Roma que fan així: Si pregues, parles amb l’Espòs; si llegeixes la Paraula de Déu, és Ell qui et parla.

I el que fa boniques aquestes paraules és, per a mi, la intuïció des d’on sant Jeroni parteix per adreçar-les a aquest noble que, potser, està iniciant-se en el camí de la fe. De quina intuïció parlo? La intuïció que el cristianisme no és un sistema d’idees ni de convencions, sinó essencialment la relació amb una Persona ben concreta: Jesús de Natzaret i aquest cregut i adorat com a Fill de Déu.

Aquesta intuïció, però, sembla que està també a la base del que sant Lluc ens diu en l’Evangeli d’avui. Al menys si el llegim partint d’aquest Jesús que ens convida a entrar en una relació de tu a tu amb Ell. I això, a més, ens facilita d’entendre les exigències que avui escoltem del seus llavis sense espantar-nos o escandalitzar-nos.

Jesús comença el seu camí vers Jerusalem que és el camí del Calvari, tot i que en l’escena encara quedi lluny. Un camí fet d’obediència al Pare, de negació expressa de la seva voluntat per ajustar-se al projecte del Pare. El camí de la creu, el camí del cristià, és també un camí sovint construït a base de “nos”, de renúncies. En aquest camí, que és el camí de seguiment de Jesús, els “nos” s’han de dir, tot i que costen, perquè ens obren a quelcom millor: una comunió plena amb Crist. El primer cas és el d’un voluntari que s’ofereix per a tot; però la resposta del Mestre és radical: Vine, si vols –sembla dir-li–, però sàpigues no hi haurà seguretats. O, millor dit, els ulls se’t obriran i veuràs que en aquest món no hi ha cap cosa sòlida, per sempre... l’únic que hi serà SEMPRE en el teu camí és Jesús. Seguir-lo no comporta cap guany humà, cap avantatge material ni social, però la seva presència no ens mancarà mai.

En el segon i tercer casos és Jesús mateix qui crida: Vine amb mi! I apareixen com per art de màgia les condicions: Permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare. No cal que interpretem, fent-ne una reacció inhumana la resposta de Jesús, que el deixeble té el pare allí mateix en cos present. Només cal pensar que ens trobem amb una reacció ben humana, la d’aquell que s’excusa dient: Deixa’m solucionar quatre temes pendents i ara hi corro... però que mai no solucionem, perquè tenim por al desconegut. Però segueix ressonant avui dins nostre aquest: Vine amb mi! Què hi respondrem?

El tercer cas respon dient: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva... i també aquesta és una resposta natural, però Jesús desemmascara el que hi ha darrera: no trencar amb aquelles coses que, sense adonar-nos ens esclavitzen, tiren de nosaltres, i no ens deixen abraçar la llibertat que Jesús ens proposa en seguir-lo.

Avui Jesús ens demana, com sempre, una resposta sincera, perquè vol tractar-nos de tu a tu. Avui, com deia sant Jeroni, és Ell qui et parla. Què hi respondrem?

Clar i català (Diumenge 26)

 

 

“Els qui sou rics, ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt”. Amb aquest to amenaçador començava la segona lectura d’avui. Però aquesta denúncia tan contundent es mantenia amb diferents atacs fins al final de la lectura.

Però l’inici d’aquesta acusació contra els rics ja l’escoltàvem la setmana passada. De fet, tota la carta de sant Jaume, que estem proclamant els darrers diumenges com a segona lectura, és una denúncia constant contra els privilegis, les riqueses, la hipocresia, l’abús de poder, la insensibilitat.

La carta de sant Jaume és una carta poc espiritual i teològica per dir-ho d’alguna manera; es tracta d’una epístola molt pràctica, molt pastoral diríem en termes eclesials, que utilitza un to de fermesa que no admet rèplica. No fa discursos llargs, ni exhortacions, ni admonicions: simplement posa en evidència el que està succeint i demana un canvi. La carta de Jaume la podem resumir així: la fe sense les obres no serveix per res.

Aquest to punyent de la carta de Jaume ens fa pensar en els discursos que fa el papa Francesc, o per ser més concrets, en les declaracions que els mitjans de comunicació ens ofereixen d’ell. Són discursos pragmàtics, directes, que parlen sense pèls a la llengua i tocant de peus a terra denunciant la hipocresia, la burocràcia, els abusos de poder, la passivitat i l’abandó dels més necessitats.

El viatge a Cuba i als Estats Units que el papa està fent són una mostra fefaent d’aquests discursos incisius: servir les persones i no les ideologies deia a la societat cubana tan ideologitzada; prou a la pena de mort deia als congressistes nordamericans; els abusos sexuals són un crim deia a l’església nordamericana; menys burocràcia i més efectivitat deia a la ONU.

Però la personalitat dels discursos papals no ens ha de portar als catòlics a ser més papistes que el papa, aprofitant els seus discursos per caure en intransigències, rigorismes i exclusions, com succeeix als deixebles de Jesús en l’evangeli que no accepten la guarició d’un que no és del grup. El mateix li passa a Josuè en la primera lectura que no accepta que l’esperit profètic de Moisès es vessi damunt dos que no estaven congregats en aquell moment.

"Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”, respon Moisès. “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”, respon Jesús. “No molesteu els qui fan el bé”, ens diria el papa Francesc.

Princesa de Barcelona (Mare de Déu de la Mercè 2015)

Avui i ahir s’ha cantat en les esglésies barcelonines els goigs a la Mare de Déu de la Mercè. També els tenim en el nostre cançoner, però les limitacions musicals de qui us parla impossibiliten que els cantem. Cert que alguna estrofa grinyola a la nostra mentalitat contemporània, però tot plegat, lletra i música, irradia tradició, quelcom que amb el pas dels anys aprenem a valorar.

El més destacat, com sempre succeeix en els goigs, és la tornada que proclama: “Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat”. La mare de Déu de la Mercè és anomenada amb el bell títol de “Princesa” , i recordant la seva invocació per allunyar una plaga que envaí la ciutat l’any 1637 se li continua demanant: “protegiu vostra ciutat”.

Però deixarem de banda el títol de “Princesa de Barcelona” per evitar associacions amb el més alt càrrec del consistori barceloní, i ens traslladarem a principis del segle XIII, quan aquesta devoció a Maria com a mare de les mercès i de les misericòrdies, naixia a Barcelona.

Les devocions marianes estan acompanyades d’algun tipus d’aparició  com és també el cas de la marededéu de la Mercè. La tradició explica que s’aparegué a un grup de barcelonins demanant-los que atenguessin els captius cristians de la moreria que eren nombrosos en aquells temps. D’aquí nasqué l’orde religiós dels mercedaris, fundat en la catedral romànica de Barcelona el 10 d’agost de 1218 per Pere Nolasc i un grup de barcelonins, amb el suport del rei Jaume I i el vist i plau del arquebisbe Berenguer de Palou. La seva tasca fou ben definida: la redempció dels captius cristians.

Amb el pas dels segles la marededéu de la Mercè ha esdevingut patrona de la nostra ciutat (amb santa Eulàlia) i també patrona dels empresonats. Els frares mercedaris avui han hagut de dividir-se, celebrant alhora la patrona de Barcelona i seguir atenent les seves tasques pastorals en els recintes penitenciaris de la ciutat: la presó d’homes de la Model i la presó de dones de Wad-Ras.

Més enllà de polèmiques de com encaixar el patronatge de la marededéu de la Mercè en les noves sensibilitats de la ciutat, els barcelonins gaudim d’una tradició mariana que prové del segle XIII i que gràcies als frares mercedaris s’ha difós arreu del món amb un missatge de misericòrdia vers els més desemparats i i els més arraconats de la societat. Es tracta d’una tradició viva que els barcelonins creients continuarem celebrant amb devoció i convicció.

UN POBRE FRARE QUE PREGA

Dimecres, 23 de setembre de 2015

Sant Pius de Pietrelcina, prevere

Esd 9, 5-9/Tb 13/Lc 9, 1-6

Que n’és de bo trobar sentit a les coses que fem cada dia! Recordo encara ara el dia en què em van acomiadar de la feina. Una de les coses que em demanava era què havia de fer a partir del primer dia sense anar a treballar. Si tenia sentit o no, per exemple, llevar-me d’hora com acostumava ara que el dia no tenia la fita d’anar a treballar, ara que no havia de fitxar per entrar, ara que ningú no m’anava a cridar l’atenció si arribava tard.

A vegades cal experimentar la limitació per adonar-se que alguns límits i barreres ens han estat imposats, ens vénen de fora i són aquests els que realment ens limiten, ens cosifiquen o ens deshumanitzen. Com quan hom tria llevar-se d’hora senzillament perquè és bonic començar el dia amb calma, sense presses i no perquè toca anar a la feina i no puc arribar tard. Com quan hom perd el metro i experimenta que pot arribar a destí senzillament tot donant un passeig descobrint els carrers de la ciutat que mai no havia vist viatjant sota terra. Com quan hom perd la feina o cau malalt i descobreix a canvi la família i els amics com un tresor de tendresa en la necessitat.

Jesús sembla demanar un impossible: predicar el Regne de Déu i curar... però sense recursos, sense llasts, sense el sobrepès dels recursos enlluernadors, dels programes, de les estadístiques, de les convencions... només escoltant aquesta veu que ens convida a fer el mateix que Ell fa: anunciar la Bona Nova i guarir tothom. Jesús demana als seus més íntims experimentar la missió des de la pobresa de recursos, des de la limitació, amb la sola confiança en aquella paraula que els convida a sortir d’ells mateixos i donar-se. Què n’és de bo saber-se un mateix convidat a experimentar el mateix que aquells Dotze i de la mateixa manera: des de la confiança en Aquell que ens envia!

No sóc més que un pobre frare que intenta pregar! Deia sant Pius de Pietrelcina, el sant caputxí que avui celebrem, als periodistes d’arreu del món que arribaven a San Giovanni Rotondo cercant el miracle o el fet sobrenatural. Saber-se senzillament un home, una dona, que intenten pregar, sense més pretensions, sense més càrregues... volent descobrir només qui és Déu, com és Ell, com de gran és el Seu amor per nosaltres... per descobrir aleshores, com sant Pius, que tenim una missió, que la nostra vida té una fita que no podem eludir: estimar Déu i estimar el proïsme. Dóna’ns, Senyor, fermesa i perseverança per complir la missió que ens has encomanat!

LA ICONA DE SANT JOAN

Dimarts, 15 de setembre de 2015

La Mare de Déu dels Dolors

1 Tm 3, 1-13/Sl 100/Jn 19, 25-27

El relat de l’Evangeli d’avui és com una gran icona bizantina que la litúrgia ens presenta per ser contemplada amb un silenci respectuós.

És una icona senzilla, amb pocs personatges: Jesús; Maria, la seva mare; la germana de la seva mare i Maria de Cleofàs; també Maria Magdalena. Tant senzilla és aquesta icona que si no fos per Jesús mateix quasi ens oblidaríem de veure que hi és també, al costat de Maria, el deixeble estimat per Jesús.

No hi ha remor de fons. No se senten ni els planys ni les crítiques dels altres dos condemnats al costat de Jesús. No hi ha ningú més al costat de Jesús. Cap altra creu. Només la Creu. Tampoc no se senten altres crits ni aldarulls. L’evangelista Joan ens sumeix en un silenci solemne. Vol que contemplem Jesús. Tot apunta, assenyala, indica vers aquest Jesús clavat en creu. La Creu que ahir recordàvem com a Arbre de la Vida.

Tot i que en el centre de la icona hi és Jesús... és Aquest qui ens fa veure Maria, la seva Mare: Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava. Què vols dir-nos, Jesús? Fins i tot a la Creu ets tan humil que ens fas desviar la mirada cap a un altre, cap a una Altra?

Mare, aquí tens el teu fill... La gran por dels deixebles ara, representats en el deixeble que Ell estimava, és què fer davant la mort definitiva de les seves esperances, dels seus anhels de llibertat, de salvació; què fer davant el tast de sentir-se ara pobres i orfes sense Jesús. Jesús, però, de la Creu estant, pensa en tot. Ara que ja no hi serà present com fins aleshores ho havia estat entre els seus, ara que tornarà al Pare: Mare, aquí tens el teu fill. Amb Maria els deixebles de Jesús podem experimentar que no estem orfes. Amb Maria, símbol de l’Església, experimentem la comunitat, la fraternitat de tots aquells que junt amb Maria, som acollits com a fills en el Fill. Amb Maria ja no estem sols ni orfes. Som a casa.

Aquí tens la teva mare... El gran repte dels deixebles, representats en el deixeble que Ell estimava, serà acceptar la missió d’acollir, de rebre en el seu si, en el seu petit cercle, tancat al principi, tots aquells que Déu farà germans i germanes al pas dels segles. Al peu de la Creu aquesta missió ja intueix que obrir-se, acollir l’altre, el diferent, fer-lo sentir família, germà i germana, té un preu. El preu del sofriment que implica estimar sovint sense sentir-se correspost, de cercar aquell que no vol ser trobat; el preu d’estimar sense fer diferències, ni cercant segones intensions, perquè estimar desinteressadament, buscant el bé de l’altre abans que el propi és patir, és morir. El preu de la Creu.

Contemplem aquesta icona, assaborim-la, que les seves vives imatges deixin la seva empremta en el fons del nostre cor. Estimar, morir... i morir estimant...; acollir, donar i donar-se... és el retrat de la vida, de la nostra vida, la del creient crucificat amb Jesús.

"Senyor, quina creu!" (Diumenge 23)

“Senyor, quina creu!” és una exclamació popular i espontània que  utilitzem sovint. La diem quan hem de suportar persones i situacions que ens carreguen, que ens desplauen o que ens incomoden. Quan diem “Senyor, quina creu!”, a més d’invocar de forma natural el nom de Déu, assumim que no podem canviar aquesta realitat o aquesta persona, i que ens cal suportar-ho amb paciència.

 

Adonem-nos que no es tracta de cap expressió irrespectuosa, ans al contrari, “Senyor, quina creu!” expressa de manera simple el sentit de “carregar-se la creu” que Jesús menciona en l’evangeli.

 

Si compartíssim que significa per a cadascú de nosaltres aquest “carregar-se la creu” per seguir Jesús, sortiria de tot: malalties i limitacions de tota mena pròpies o dels més estimats, pecats i males accions que arrosseguem dins la consciència i que no confessem, frustracions, inseguretats, conflictes familiars, problemes laborals, crisis econòmiques, la mort d’algú estimat, i un llarguíssim etcètera que reflectiria les dificultats de tota mena que tenim per seguir Jesucrist.

 

Doncs tot aquest llast que ens limita, que ens afeixuga i que ens fa sofrir, més que rebutjar-lo, l’hem d’incorporar en el nostre seguiment. Jesús ens vol conscients de les nostres limitacions i de les nostres situacions, que ben sovint ens demanen de negar-nos a nosaltres mateixos en bé dels altres –un altre requisit per ser deixeble seu-. Jesús no cerca super-herois amb poders invencibles. Jesús convida els vençuts, els febles, els limitats, els humils, els qui callen i sofreixen per amor als altres.

 

Perquè si cerquem la pròpia complaença, si anem davant de tothom obligant els altres a seguir-nos, és quan ens perdem. Però si cerquem la complaença comuna, si anem fraternalment aplegats darrera Jesús, és quan ens salvem.

ESCOLA DE FORMACIÓ

Divendres, 11 de setembre de 2015

1 Tm 1, 1-2.12-14/Sl 15/Lc 6, 39-42

Potser ja coneixem com una dita quasi nostra, com un proverbi més, aquesta dita que avui trobem a l’Evangeli: Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? I segur que sabem aplicar-la molt bé: normalment quan algú ens diu una cosa que no ens agrada, especialment si és una persona que coneixem, segur que pensem dins nostre això: perquè no t’ho aplicaràs tu, savi? Perquè de seguida ens vénen a la memòria els defectes del nostre proïsme que són, per a nosaltres, la biga en l’ull de l’altre que m’acaba de judicar.

Però no sembla que Lluc pensi en totes aquestes disquisicions, tot i que pugui haver al darrera la idea de la correcció fraterna feta, com sempre ha de ser, amb molta caritat. Dic que no sembla que Lluc tingui pensat això per la frase que posa tot just davant de la pregunta sobre l’estella i la biga que hem escoltat i que és la següent: No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el mestre. No, no sembla pas que Lluc estigui interessat en la correcció... sinó més aviat en la saviesa, la saviesa que no és coneixement intel·lectual, sinó la manera de viure del savi, per a Lluc la del cristià que cerca semblar-se al Mestre: la saviesa que és la d’aprendre, abans d’ensenyar; la de sospesar pros i contres, abans de judicar un esdeveniment o el pecat d’altri; la d’edificar sòlidament la meva vida, abans de fer runes la vida dels altres. La biga és el símbol de tot allò que encara no s’ha convertit en mi.

Només un cop formats –diu Jesús–, els deixebles arriben a ser com el mestre. És l’experiència mateixa de sant Pau, viscuda de forma dramàtica en pròpia carn, aquell capaç de dir de Déu, com hem sentit a la primera lectura: Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Pau ha hagut de ser conscient del que feia, a qui injuriava, perseguia i blasfemava. Pau ha hagut de ser instruït (cfr. Gàlates capítols 1 i 2) per veure abans de fer res com era de gran la seva biga.

Tomàs de Celano (2a Celano, CXLII) anomenarà aquesta saviesa, aquesta instrucció, simplicitat; i parlant de sant Francesc explica quin era el tipus de simplicitat que li agradava, la que procurava per a ell i que valorava quan la trobava en els altres: És la simplicitat que posa la seva glòria en el temor de Déu i no sap dir ni fer res de mal. La simplicitat que s’examina ella mateixa per no condemnar ningú, que adjudica als més dignes el poder que no ambiciona per a ella. La simplicitat que no s’enlluerna per la glòria de la cultura grega (el mer coneixement), preferint més aprendre que ensenyar. La simplicitat que, en la interpretació de les lleis divines (...), busca no l’escorça, sinó el moll de l’os; no l’embolcall, sinó el contingut; no la quantitat, sinó la qualitat, el Bé suprem i immutable.

Que mai no ens manqui el desig profund de cercar aquesta simplicitat, aquesta saviesa, la que ens va transfigurant cada cop més en Jesús, el nostre Mestre.

NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR

Diem sovint: “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on és i com parla.

Quin és l’idioma de Déu?

Jesús, com quasi tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i, molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era, de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder. Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.

Segons sant Marc, Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí, sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema sabakhthani, que vol dir “Déu  meu, Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble. Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota en el parlar que ets dels seus”, li diran.

Els evangelis, malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia, aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules: Efatà, que vol dir “obre’t”.

En Jesús, Déu escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta, sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el Pare no necessita sàvies complicacions.

Això ens recorda sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.

L’arameu, la seva llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.

Cal escoltar, obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia. Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer saltar aigua d’esperança en els deserts.  A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu”.

De les pedres en fan pans (Diumenge 23)

“Els catalans de les pedres en fan pans”, no és cap eslògan electoral, sinó una dita popular que expressa la nostra capacitat de transformar coses impensables.

 

Aquesta imatge de transformar radicalment la realitat també la trobem en les lectures d’avui per expressar la salvació divina. El profeta Isaïes, en la primera lectura, no parla de pedres convertides en pans; parla de cecs, sords, coixos i muts; també menciona estepes, deserts i terres xardoroses. Tot plegat queda meravellosament transformat per l’acció divina: els cecs hi veuen, els sords hi senten, els coixos salten, els muts parlen. Una acció divina que actua també en l’entorn: l’aigua, els torrents i les fonts brollen enmig de l’estepa, el desert i les terres àrides.

 

Són imatges espectaculars i altament encoratjadores que el profeta Isaïes utilitza per anunciar als cors alarmats que la salvació divina ja és aquí, que els temps messiànics han arribat, que el poble oprimit serà alliberat, que cal ser valents i no tenir por. Es tracta d’un missatge que travessa espai i temps i que segueix essent vàlid per tants pobles que lluiten pels seus drets o que desitgen viure en pau.

 

Aquests temps messiànics tenen el seu zenit en Jesucrist: el Messies d’Israel i el Messies universal. L’evangeli ens narra la guarició d’un sordmut, a qui Jesús li diu : “Efatà, obre’t”, per expressar que cal estar oberts i atents en tot moment a la salvació divina. Aquesta escena de l’evangeli i moltes altres ens expliquen que Jesús es dedicà a guarir el que era inguarible: sordmuts, cecs, leprosos, paralítics, esguerrats; fins i tot endimoniats; i el més difícil: tornar a la vida alguns morts.

 

Jesús dedicà la seva vida a recuperar els irrecuperables, a consolar els desconsolats, a donar d’esperança, dignitat i il·lusió als qui les havien perdudes. Jesucrist és la màxima expressió de la salvació divina, però sense fer soroll, prohibint de fer propaganda per no malmetre el tarannà del seu messianisme, desplegat des de la proximitat, optant pel tu a tu, amb màxima discreció.

 

Potser per això ens costa creure fermament en ell i en la seva capacitat de transformar les nostres vides i la nostra realitat: algú tant discret i proper no pot ser bo! I menys encara venir del cel.

EL TRENCADÍS

El trencadís és una tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.

Fer una trencadissa és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i crear.

Davant la vida de cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.

I tot això depèn del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.

És en el nostre cor on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a fer trencadissa.

Però també del cor pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.” És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències de tantes trencadisses.

Hem de ser molt conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té poder”. Al final  demanarem que la comunió  ens “conforti, ens reforci i ens mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el trencadís de la Nova creació en Ell.

LA MISSIÓ CONFIADA A JESÚS

Dimecres, 2 de setembre de 2015

Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat... aquestes paraules del verset abans de l'Evangeli i que fa uns dies també sentíem proclamar en la que per a Lluc és la primera aparició pública de Jesús, la revelació de la seva missió messiànica tot citant Isaïes a la sinagoga de Natzaret, veiem com es van acomplint mica en mica, però d’una forma ja imparable, en altres llocs.

Avui no és Natzaret qui rep la seva Paraula, sinó Cafarnaüm, la ciutat que esdevindrà el seu, podríem dir, “quarter general” fins al punt que la casa de Pere esdevindrà la casa de Jesús, model d’església en el seu viure, compartir i fer.

I veiem que Jesús té clara la seva missió fins al punt que a aquells que el volen retenir per al seu, diguem-ne, “ús particular”, els diu: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Per això no es quedarà a Galilea sinó que aviat el veurem anant a Judea, fins arribar a predicar al mateix Temple de Jerusalem. Jesús, ple de l’amor del Pare, ja no s’aturarà i cercarà de comunicar a cadascú aquesta immediatesa i predilecció del Pare per cadascú (transexual o no, qui llegeix que entengui) dels seus fills: Jesús imposava les mans a cadascun i els curava.

Aquesta agenda de Jesús (pregar, guarir, alliberar, predicar), la seva missió, no és sols la seva missió... és també la nostra. Ja s’intueix un xic en el mateix text on hi ha alguns (no sabem quants ni quins) que van pregar Jesús per la sogra de Pere... i aquesta fou guarida... i un cop guarida la veiem servint, posant en comú allò que té, expressant en forma pràctica la salut que ha rebut, posant en joc dons i talents. Com veiem d’altres que porten els seus malalts davant Jesús.

Els deixebles de Jesús imiten el Mestre també pregant, guarint, alliberant, predicant... compartint amb Jesús el seu anhel per portar el Regne arreu... és la missió que encarregà als seus abans de pujar a la dreta del Pare: que sapiguem guarir, atendre, entendre, donar, ajudar i estimar els qui ho necessitin i, d’aquesta manera, anunciar la Bona Nova a tothom!!!!