Divendres, 11 de setembre de 2015
1 Tm 1,
1-2.12-14/Sl 15/Lc 6, 39-42
Potser ja coneixem com una dita quasi nostra, com un proverbi més, aquesta
dita que avui trobem a l’Evangeli: Per
què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga
que tens dintre el teu ull? I segur que sabem aplicar-la molt bé:
normalment quan algú ens diu una cosa que no ens agrada, especialment si és una
persona que coneixem, segur que pensem dins nostre això: perquè no t’ho aplicaràs tu, savi? Perquè de seguida ens vénen a la
memòria els defectes del nostre proïsme que són, per a nosaltres, la biga en
l’ull de l’altre que m’acaba de judicar.
Però no sembla que Lluc pensi en totes aquestes disquisicions, tot i que
pugui haver al darrera la idea de la correcció fraterna feta, com sempre ha de
ser, amb molta caritat. Dic que no sembla que Lluc tingui pensat això per la
frase que posa tot just davant de la pregunta sobre l’estella i la biga que hem
escoltat i que és la següent: No hi ha
cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles
arriben a ser com el mestre. No, no sembla pas que Lluc estigui interessat
en la correcció... sinó més aviat en la saviesa, la saviesa que no és
coneixement intel·lectual, sinó la manera de viure del savi, per a Lluc la del
cristià que cerca semblar-se al Mestre: la saviesa que és la d’aprendre, abans
d’ensenyar; la de sospesar pros i contres, abans de judicar un esdeveniment o
el pecat d’altri; la d’edificar sòlidament la meva vida, abans de fer runes la
vida dels altres. La biga és el símbol de tot allò que encara no s’ha convertit
en mi.
Només un cop formats –diu Jesús–, els deixebles arriben a ser com el mestre. És l’experiència mateixa
de sant Pau, viscuda de forma dramàtica en pròpia carn, aquell capaç de dir de
Déu, com hem sentit a la primera lectura: Li
agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que
primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Pau ha hagut de
ser conscient del que feia, a qui injuriava, perseguia i blasfemava. Pau ha
hagut de ser instruït (cfr. Gàlates capítols 1 i 2) per veure abans de fer res
com era de gran la seva biga.
Tomàs de Celano (2a Celano, CXLII)
anomenarà aquesta saviesa, aquesta instrucció, simplicitat; i parlant de sant
Francesc explica quin era el tipus de simplicitat que li agradava, la que
procurava per a ell i que valorava quan la trobava en els altres: És la simplicitat que posa la seva glòria en
el temor de Déu i no sap dir ni fer res de mal. La simplicitat que s’examina
ella mateixa per no condemnar ningú, que adjudica als més dignes el poder que
no ambiciona per a ella. La simplicitat que no s’enlluerna per la glòria de la
cultura grega (el mer coneixement),
preferint més aprendre que ensenyar. La simplicitat que, en la interpretació de
les lleis divines (...), busca no l’escorça, sinó el moll de l’os; no
l’embolcall, sinó el contingut; no la quantitat, sinó la qualitat, el Bé suprem
i immutable.
Que mai no ens manqui el desig profund de cercar aquesta simplicitat,
aquesta saviesa, la que ens va transfigurant cada cop més en Jesús, el nostre
Mestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada