Dimarts, 15 de setembre de
2015
La Mare de Déu dels Dolors
1 Tm 3, 1-13/Sl 100/Jn 19,
25-27
El relat de l’Evangeli d’avui és com una gran icona bizantina que la
litúrgia ens presenta per ser contemplada amb un silenci respectuós.
És una icona senzilla, amb pocs personatges: Jesús; Maria, la seva mare; la
germana de la seva mare i Maria de Cleofàs; també Maria Magdalena. Tant
senzilla és aquesta icona que si no fos per Jesús mateix quasi ens oblidaríem
de veure que hi és també, al costat de Maria, el deixeble estimat per Jesús.
No hi ha remor de fons. No se senten ni els planys ni les crítiques dels
altres dos condemnats al costat de Jesús. No hi ha ningú més al costat de
Jesús. Cap altra creu. Només la Creu.
Tampoc no se senten altres crits ni aldarulls. L’evangelista Joan ens sumeix en
un silenci solemne. Vol que contemplem Jesús. Tot apunta, assenyala, indica
vers aquest Jesús clavat en creu. La Creu que ahir recordàvem com a Arbre de la
Vida.
Tot i que en el centre de la icona hi és Jesús... és Aquest qui ens fa
veure Maria, la seva Mare: Jesús veié la
seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava. Què vols dir-nos,
Jesús? Fins i tot a la Creu ets tan humil que ens fas desviar la mirada cap a
un altre, cap a una Altra?
Mare, aquí tens el teu
fill... La gran por dels
deixebles ara, representats en el
deixeble que Ell estimava, és què fer davant la mort definitiva de les
seves esperances, dels seus anhels de llibertat, de salvació; què fer davant el
tast de sentir-se ara pobres i orfes sense Jesús. Jesús, però, de la Creu
estant, pensa en tot. Ara que ja no hi serà present com fins aleshores ho havia
estat entre els seus, ara que tornarà al Pare: Mare, aquí tens el teu fill. Amb Maria els deixebles de Jesús podem
experimentar que no estem orfes. Amb Maria, símbol de l’Església, experimentem
la comunitat, la fraternitat de tots aquells que junt amb Maria, som acollits
com a fills en el Fill. Amb Maria ja no estem sols ni orfes. Som a casa.
Aquí tens la teva mare... El gran repte dels deixebles, representats
en el deixeble que Ell estimava, serà
acceptar la missió d’acollir, de rebre en el seu si, en el seu petit cercle,
tancat al principi, tots aquells que Déu farà germans i germanes al pas dels
segles. Al peu de la Creu aquesta missió ja intueix que obrir-se, acollir
l’altre, el diferent, fer-lo sentir família, germà i germana, té un preu. El
preu del sofriment que implica estimar sovint sense sentir-se correspost, de
cercar aquell que no vol ser trobat; el preu d’estimar sense fer diferències,
ni cercant segones intensions, perquè estimar desinteressadament, buscant el bé
de l’altre abans que el propi és patir, és morir. El preu de la Creu.
Contemplem aquesta icona, assaborim-la, que les seves vives imatges deixin la
seva empremta en el fons del nostre cor. Estimar, morir... i morir estimant...;
acollir, donar i donar-se... és el retrat de la vida, de la nostra vida, la del
creient crucificat amb Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada