dissabte, 27 de febrer del 2021

Aquí em teniu (Diumenge II Quaresma)

Aquí em teniués la resposta immediata d’Abraham quan escolta el seu nom des de les altures. La primera vegada, és per obeir el que se li demana: sacrificar el seu fill. La segona vegada, és per desobeir el que se li havia demanat: aturar el sacrifici. El que, des d’una perspectiva humana, sembla que Déu jugui amb Abraham, des d’una perspectiva divina, es tracta d’un alliçonament, d’una prova, perquè el fidel, en aquest cas Abraham, comprengui que els sacrificis humans son rebutjats per Iahvè. Per això l’àngel atura Abraham i reconeix la seva reverència, però substitueix per un moltó la pràctica antiga d’oferir el propi fill en sacrifici a la divinitat. Abraham és posat a prova i és lloat per la seva obediència, però una obediència que no ha de ser cega, sinó atenta i reflexiva. Altrament, si Abraham hagués sacrificat el seu fill, s’hagués convertit en un radical, en un fonamentalista religiós. No fent-ho, ens va obrir el camí del diàleg receptiu i enraonat amb Déu.

Però sant Pau, contràriament, escrivint als cristians de Roma explica que Déu “va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer”. L’apòstol reinterpreta teològicament el relat del sacrifici d’Isaac i l’aplica a Jesucrist. Per això afirma que Déu oferí en sacrifici el seu Fill. El que, des d’una perspectiva humana esdevingué una mort ignominiosa i trista, des de la perspectiva divina esdevingué una mort intencionadament salvadora. La mort de Jesús entesa com un sacrifici voluntari de Jesús i volgut per Déu Pare, és una mort que ens allibera de condemnes. La raó definitiva és perquè després de la mort hi ha la resurrecció. Així ho concreta Pau: “va ressuscitar i està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres”.

De fet, la resurrecció és la clau de volta de la nostra fe. La mort de Jesús (diguem-li si volem, el sacrifici de Jesús), té valor perquè després hi ha resurrecció: per a ell en primer lloc, i després per a tots els qui creguin en ell. Sense l’apèndix de la resurrecció, la mort de Jesús hagués estat l’eliminació d’un religiós radical que s’enfrontà a les autoritats i provocà la seva immolació. Quan Pere, Jaume i Joan contemplen l’episodi de transfiguració de Jesús es pregunten: “què volia dir això de ressuscitar entre els morts”. Doncs la resposta a la seva pregunta és contemplar la persona de Jesús i els esdeveniments de la seva vida des de la perspectiva divina de la resurrecció. De retruc, també contemplarem els esdeveniments de la nostra vida des de la resurrecció, i capgirarem el sentit i la manera de veure la realitat, que quedarà transfigurada per una realitat transcendent que ho il·luminarà tot amb els seus raigs.

dimecres, 24 de febrer del 2021

JESÚS PLORA

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, ja fa bastant anys, va organitzar cursets per la formació permanent per la gent, cursets de moltes coses diferents. I ho feia en diferents locals que l'Ajuntament disposa. Veient les arrels de la nostra cultura van pensar que un curs que s'havia de donar era sobre la Bíblia, cosa estranya, però va sortir de l'Ajuntament. Em van demanar a mi que fes aquest curset. Hi vaig anar i vam fer-ho, si no m'equivoco, a les Escoles. Es va reunir força gent. Abans de començar els hi vaig preguntar: "Quins problemes teniu? Quines preguntes us suscita la Bíblia?" I una de les primeres va ser: "Per venir cap aquí he mirat una mica la Bíblia i he vist una cosa una mica estranya, que no sé ben bé què es això. La Bíblia, a més d'estar escrita, està plena de numerets per allà enmig. Què són aquests numerets?" Com sabeu vosaltres, la Bíblia és una autèntica biblioteca, hi ha de tot. Hi ha cartes, trossos històrics... de tot. I, antigament, la Bíblia se citava de moltes maneres però avui en dia, aquests numerets que deia aquest senyor són els versets de cada un dels capítols. La Bíblia se cita dient el llibre, el capítol i el  verset. Abans no era així. Això va començar a l'Edat Mitjana. Abans es deia un tros, la gent que tenia més bona memòria, i llavors ja sabien on estava. La nostra memòria ha anat cada vegada a pitjor.

Ara es cita la Bíblia dient el nom del llibre, el capítol i el verset. Quan es diu: "llibre del Gènesi, capítol 3, de l'1 al 3", doncs busques el llibre del Gènesi, el capítol tercer, i els versets corresponents.

Però hi ha una cosa curiosa, que els versets no són igual de llargs uns que els altres. Hi ha versets que són molt llargs, igual que hi ha capítols molt llargs... Hi ha versets molt llargs i altres que són molt curts.

L'altre dia, parlant entre els frares, amb uns jocs que anàvem fent, ens vam preguntar quin era el verset més curt de la Bíblia. No ens en vam sortir. No ho sabíem. Vosaltres ho sabeu? És curtíssim. Només té el subjecte i el verb, no té res més. És al capítol 11 de sant Joan, verset 35. Què diu aquest verset que només té una paraula i un verb? Doncs una cosa realment bonica: "Jesús plorà".

Quan vam fer el joc amb els frares em va commoure. "Jesús plorà". Aquest és el verset més curt de la Bíblia. I en aquest capítol 11 de l'evangeli de sant Joan, Jesús plora tres vegades. Es commou. És la mort de Llàtzer. I quan veu que Marta i Maria, les seves germanes, i els jueus ploren, Jesús es commou, plora. Jesús plora.

És allò que va dir un japonès: "M'he fet cristià perquè el vostre Déu plora". El nostre Déu plora, té compassió.

Avui veiem l'evangeli de sant Marc que és molt escuet. No fa masses explicacions. Però, malgrat tot, Marc és l'evangelista que parla més dels sentiments de Jesús. I avui ens ho diu: "Jesús, compadit, el tocà". Jesús es compadeix. Igual que en l'enterrament del fill únic de la vídua de Naín, quan Jesús veu aquella dona plorant per la mort del seu fill únic, diu el text: "Jesús es commogué, es compadí". Igual que es compadeix de la multitud que no té pa: "Jesús veié la gent i es compadí". O del cec, abans de curar-lo. És un Déu que es compadeix. És com un reflex d'un dels elements típics de l'Antic Testament. Hi ha fins i tot una paraula que es va repetint una i altra vegada a l'Antic Testament aplicada a Déu, a Yahvé: el "Heset", l'amor, l'estimar. "Quina mare hi hauria que s'oblidaria del fill de les seves entranyes? Però ni que hi hagués una que se n'oblidés, jo mai m'oblidaria de tu", diu Isaïes de Déu. O el profeta Osees: "les meves entranyes es commouen veient el desastre del meu poble". És un Déu que es compadeix, que té entranyes.

I això mateix Jesús ho aplica a les seves paràboles. En la paràbola del Fill Pròdig, el pare no simplement perdona el fill, com un jutge que és magnànim, sinó que quan el veu es commou, diu el text del capítol 15 de sant Lluc. Es commou, va corrents i l'abraça. I vol que aquesta compassió també la tinguem nosaltres, com es troba en la paràbola del Bon Samarità, l'únic que es compadí d'aquell que havia estat apallissat.

Perquè, deixeu-me fer una imatge poètica: Les llàgrimes de Crist que reguen el món fan néixer no simplement simpatia, sinó creen una nova realitat. Al bell mig de l'hivern, quan tots els arbres estan pelats, tot pelat, tot sec, que sembla tot mort, de cop i volta l'ametller floreix. Al bell mig de l' hivern, a finals de gener i principis de febrer. Al mig de l'hivern, quan tot està sec i mort, floreix l'ametller. Per això trobem en el llibre de Jeremies que Déu dirà: "Jo sóc com un ametller que vigila enmig de la mort". Déu és un ametller, i podríem dir que Jesús és, en la seva Pasqua, aquell ametller que floreix al bell mig de l'hivern del nostre món, no simplement ell, sinó que anticipa i fa present la primavera de la humanitat, la primavera de la vida de l'home, la primavera que està promesa a tota la humanitat.

La mort i resurrecció de Jesús és com l'ametller florit que ha florit gràcies a les llàgrimes de Crist. Per això dirà Jesús: "Benaurats els qui ploren", perquè comparteixen les llàgrimes de Jesús. Perquè davant de la misèria de l'altre es compadeixen, ploren, són capaços de commoure's, no tenen un cor de pedra sinó que es commouen. I aquest commoure's els porten a moure's, a crear al seu entorn, enmig de l'hivern, la florida d'una nova realitat, la florida d'una nova comunitat. Com dirà sant Pau: "Ja no busco el que em convé a mi sinó el que convé als altres". Aquí hi ha el principi. I podríem demanar al Senyor de fer-nos nostres les paraules de sant Pau: "Seguiu el meu exemple com jo segueixo el del Crist". Com més la nostra vida sigui aquesta florida i recordi l'arbre florit del Crits més aportarem una nova realitat, la primavera que el Senyor té promesa per a tota la humanitat. La Pasqua definitivament, realment ja present quan floreix al bell mig de l'hivern del nostre mon.

Homilia Diumenge VI durant l'any
14/07/2021
Fra Jacint Duran

dissabte, 20 de febrer del 2021

Estem més salvats que condemnats! (Diumenge I Quaresma)

No hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra”. Aquesta és la sentència divina que hem escoltat en el relat del llibre del Gènesi, que amb l’establiment d’una aliança, amb l’arc de sant Martí com a signe, clou el relat del diluvi. De fet, tantíssimes cultures, d’orient a occident del planeta, tenen un relat de diluvi com a mite ancestral. Però el relat bíblic té un final diferent: davant l’amenaça contínua que la malícia humana pot provocar un nou diluvi ‒un argument que utilitza l’ecologisme catastrofista‒, el relat del Gènesi declara que això no passarà. L’aliança amb els éssers creats, amb l’arc de sant Martí com a testimoni, ho segella. El missatge del diluvi bíblic és que, per gran que sigui la malícia humana i intenses les catàstrofes que puguem provocar o que ens sobrevinguin, Déu ho resisteix tot. Déu preservarà l’ordre terrenal perquè els humans de bona voluntat, per pocs que siguin, com Noè i la seva família, continuïn l’aventura de viure l'existència humana amb dignitat i oberts al Transcendent.

La primera carta de Sant Pere diu quelcom semblant, quan fa referència al diluvi com una al·legoria del baptisme: “se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total. L’aigua prefigurava el baptisme, que ara us salva”. Si del diluvi hi hagué salvació, i el compromís diví de protegir tots els éssers humans, amb Jesucrist aquesta salvació s’amplia a tots els qui creuen en ell. També s’amplia la confiança humana que la nostra existència reposa misteriosament i positivament en mans de Déu. En definitiva, el missatge és que estem més salvats que condemnats, gràcies a Jesucrist.

A l’evangeli de Marc se’ns presenta la versió més austera del relat de les temptacions, que ens ofereix una imatge expressiva de la lluita interior de Jesús: “vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels”. Nosaltres també vivim amenaçats per “animals feréstecs”: les passions interiors que ens ataquen i roseguen el bon seny; la pandèmia que ens menja la salut, l’economia i la confiança; els opressors de tota mena que imposen la seva voluntat. Però també ens “alimenten els àngels”: interiorment amb consols i avisos espirituals, exteriorment amb la protecció mèdica que se’ns procura enmig de la pandèmia, amb tantes persones que al voltant nostre vetllen per nosaltres. Per això té tanta raó Jesús quan predicant la Bona Nova, diu que “El Regne de Déu és a prop”; perquè malgrat les amenaces d’animals feréstecs, els àngels que ens rodegen testimonien aquesta veritat que Jesús proclama: que el Regne de Déu no és lluny, sinó que és a prop. Convertim-nos a aquesta manera de veure les coses, que ens repeteix el missatge: que gràcies a Jesucrist, encarnació del Regne de Déu, estem més salvats que condemnats. Aprofitem-ho!

dimecres, 17 de febrer del 2021

LA GRATUITAT

Hi ha un senyor, que no  recordo el nom, o millor, no el se pronunciar,que va néixer a Amèrica del Nord i va morir l'any 1915 a Irlanda. Aquest senyor té una frase que m'ha arribat per whatsapp i diu així: "Un amic és aquell que ho sap tot de tu i, malgrat tot, t'estima".  Ho sap tot de tu. Malgrat saber-ho tot...t'estima. Segons això, el que hauria de portar nom d'amic, per antonomàsia seria Déu. Per això la litúrgia oriental sovint parla de Déu com "L' amic dels homes". Déu, certament, ho coneix tot de nosaltres, més, fins i tot, que nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens estima. Això va inspirar al beat Ramon Llull un dels seus llibres més coneguts, i que acaba el llibre "Blanquerna", que és "El llibre d'Amic i Amat", parla de la relació entre Déu i l'home. El fidel és l'amic i Déu és l'Amat. És una relació d'amics que coneix profundament tot el que som i, malgrat tot, ens estima profundament, totalment.

Però quan parlem d'amistat, ha d'haver un element imprescindible, sense el qual no hi ha amistat sinó sols aparença. Aquest element és la gratuïtat. En la mesura que no hi ha gratuïtat, no hi ha amistat. Quan jo vull treure algun profit de l'amistat, s'estableix una altra relació, però no és una relació d'amistat. L'amic és aquell amb el qual hi sóc i estimo, i no hi trec cap profit. Per això, la relació amb Déu, que és el gran amic, és la relació amb la qual no hi trec cap profit. Per què? Perquè Ell tampoc hi treu cap profit. Ens posa en el món de la gratuïtat.

Avui hem llegit un fragment d'un llibre de l'Antic Testament, que és el llibre de Job, que si el món occidental no estigués tan sonat com ho estem tots plegats, formaria part de la bibliografia dels textos més bells i més profunds que s'han fet de la literatura universal, el llibre de Job. Està fet més o menys al segle Vè abans de Jesucrist, i segurament va ser escrit en arameu, quan Israel ja havia perdut el costum de parlar en hebreu, i el text està traduït de l'arameu a l'hebreu, llengua litúrgica. Un text d'una gran bellesa. I es pregunta: Com és possible que jo serveixi Déu amb tot el cor i tota l'ànima i les coses em vagin tan malament? Com és possible que als bons els hi vagin malament les coses i els dolents vagin "viento en popa a toda vela"? Com és possible? Per què Déu no recompensa els bons? I la pregunta de fons és: Per què serveixo a Déu? De què serveix?

I per això ens introdueix  en el món de la gratuïtat. Però, abans, el llibre de Job mostra moments d'una gran tensió força lírica, en la qual Job es revolta contra Déu. Diu: "La vida de l'home és com la d'un treballador, com la d'un esclau, però arriba al final i el sou no arriba". És el que diu la primera lectura d'avui. "Senyor, pensa que la meva vida és com un respir, com un somni, com una ombra, i treballo per a Tu i no cobro res". Per això arribarà un moment que, en el llibre de Job, influït pel capítol 20 de llibre de Jeremies, dirà unes paraules molt fortes: "Maleït el dia que vaig néixer. Que no sigui beneït el dia que la meva mare m'infantà", estic fart. Aquestes paraules tan fortes del llibre de Job, que són un ressò del de Jeremies, estan molt presents també en el nostre cor com a creients. Job som nosaltres.

Però hi ha una cosa curiosa en el llibre de Job, una cosa contrastant, molt fortament contrastant. El final acaba amb un gran silenci, silenci profundíssim, en el qual Déu parla, però tampoc se l'entén el que diu i, malgrat tot, Job dirà: "He parlat una vegada, i dues no hi tornaré. Em posaré la mà a la boca i no hi tornaré a parlar". I en un altre text diu: "Et coneixia només d'oïdes però ara t'han vist els meus ulls". Què vol dir això? Què ha passat aquí?

Hi ha un text molt bell del llibre de Job que també fem servir  en molts funerals, i diu així: "Però el meu defensor viu i, a la fi, s'alçarà de la pols. Jo contemplaré Déu, jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d'un altre". Jo contemplaré Déu amb els meus ulls, "contemplaré en futur", i també ha dit "l'he vist" en present. Què ha passat aquí? No ho sabem. És el misteri de la relació amb Déu. Aquest misteri profund que es troba en els profetes, quan Isaïes entra al temple i tot s'omple de fum, tot trontolla, i ell queda corprès. És la presència d'un Déu que fa descalçar Moisès, és aquell vent suau i tranquil que fa que Elies es tapi la cara. Déu és gratuït, es dona gratuïtament, i demana la gratuïtat.

El gran Job de la història és Jesús. Jesús, que va fer seves les pregàries de Job, amb totes les seves forces. Ell que a primera hora es llevava per pregar i a última hora encara estava pregant. I era capaç de fer-se seva l'oració de tots els Jobs de la Història. "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?" Jesús és el Job per antonomàsia, aquell sobre el qual es va sentir: "Tu ets el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo".

El Senyor avui ens convida a viure la relació amb Ell gratuïtament, per poder entrar al seu temple, el temple de la gratuïtat que Job experimenta com silenci i buidor, i nosaltres l'experimentem sabent que hi ha algú dintre. "Tothom us està buscant", dirà sant Pere, i és això el que el nostre cor anhela, és això el que desitja, el que va més enllà de qualsevol recompensa.

V diumenge durant l'any
07/02/2021
Fra Jacint Duran

dissabte, 13 de febrer del 2021

Impur! Impur! (Diumenge 6)

Impur, Impur!, era el crit del leprós per advertir la comunitat. La seva malaltia l’obligava a preservar la distància de seguretat per evitar el contagi. També havia d’anar tapat fins a la boca. Així ho prescriu el llibre del Levític quan tracta de malalties contagioses com la lepra. Per això, el sacerdot ‒que feia la funció de metge‒, era qui revisava les erupcions del malalt i diagnosticava si eren contagioses o no. Per això, els leprosos havien de viure aïllats de la resta, per no contagiar la comunitat.

El que ens semblava una mostra d’insensibilitat social dels judaisme, resulta que des de fa un any ho estem aplicant amb tot el rigor possible pel bé col·lectiu. Tots veiem normal advertir els altres de la nostra malaltia, portar mascareta, mantenir la distància de seguretat, fer-nos proves de detecció, estar aïllats o fer quarantenes. Es tracta de mesures que per un costat beneficien la societat, i per l’altre i aïllen el malalt. De fet, la primera lectura és un retrat de la nostra realitat actual. Només canvia la malaltia i els agents que la prescriuen.

Seguint amb aquesta clau de lectura actual, ¿permetríem que Jesús avui dia toques amb la mà un contagiat sense portar guants, sense vestit protector i sense pantalla facial com fan als hospitals? Quan el leprós demana a Jesús: “Si voleu podeu purificar-me”, i Jesús el guareix tocant-lo amb la mà, no està proclamant-se un negacionista de la lepra, sinó que actua amb compassió: per això realitza aquest gest de contacte humà. Com enyorem nosaltres els contactes durant aquesta pandèmia! Petons, abraçades, carícies, encaixar les mans. En el cas del leprós, Jesús no és cap inconscient, sinó que assumeix el risc del contacte, com també ho fa el personal mèdic i les familiars quan un malalt necessita compassió. No hi ha transgressió, sinó convicció que aquell instant de contacte, de presència, de compassió, és guaridor: que neutralitza virus i enforteix ànimes. Per això “la gent venia a trobar-lo de tot arreu”, acabava dient l’evangeli. Perquè Jesús no només feia el miracle de guarir, sinó que a més era compassiu.

En aquest mateix sentit, sant Pau, escrivint als Corintis, aporta un indicació valuosa de com actuar de manera compassiva, sense amagar-nos rere protocols objectius i neutrals: “busco no allò que em convé a mi, sinó el que convé als altres”.

dijous, 11 de febrer del 2021

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA


L'altre dia, aquí a la sortida de l'Església, després de missa, hi havia dos que estaven parlant, i al passar pel costat vaig sentir el que estaven dient. Es tractava que un, si no ho vaig entendre malament, volia anar a Besalú. I l'altre, amb un mapa –es veu que no tenia el Google Maps– intentava explicar-li, de viva veu, la manera d'arribar.

Després d'explicar-li que havia d'anar primer cap aquí i després cap allà, l'altre li va dir: "jo, tot això, ja ho entenc, però quan arribo a aquest punt no hi ha manera d'entendre'm i em perdo". En aquest punt? però aquí no hi ha problema, tots els camins porten a Roma". Què volia dir amb aquesta frase? Que vagis on vagis, arribaràs al lloc. Aquesta frase "tots els camins porten a Roma" és una frase que deu ser bastant antiga. Ara ja no es fa servir tant, per això em va cridar l'atenció. "Tots els camins porten a Roma". Quan hom es troba en una situació que ell es pensa difícil i li diuen: "tira endavant, no veus que tots els camins porten a Roma? Ja hi arribaràs". És per entendre que faci el que faci ho aconseguirà.

Això, a l'època de Jesús tenia una vigència total, perquè Roma era el centre. Actualment, si anem seguint, tots els camins de l'Europa antiga, la base de l'Europa actual, tots anaven a petar a Roma, qualsevol camí que agafessis, perquè era el centre neuràlgic: els calers, el poder, la força armada... tot estava a Roma.

Per tant, això ho sabien perfectament en aquella època. I, en la nostra, també. Podríem dir que a través dels segles Roma ha anat capitalitzant el símbol del poder. Ara actualment hi ha altres Romes que també tenen molts camins i moltes autopistes que hi porten.

Hi ha un poeta que tots coneixeu, Josep M. de Segarra, que ha escrit "El poema de Nadal", que suposo que el coneixeu. I en un moment diu això mateix: "tots els camins porten a Roma, certament, però no tots els camins porten a Betlem". A Roma hi porten tots. Als Romes actuals tothom hi sap anar, és fàcil, t'orientes fàcilment. Per anar a Betlem, actualment, és molt difícil. Tots els camins porten a les Romes dels nostres temps. És fàcil arribar-s'hi. Hi ha molts camins per arribar-s'hi. Però no n'hi ha massa que portin a Betlem.

Jo diria que hi ha dues maneres de fer a la vida: Anar cap a Roma o anar cap a Betlem, com diu el nostre poeta.

Anar cap a Roma es pot fer de moltes maneres, però tots els camins tenen un denominador comú: la desconfiança. Al món, perquè creixi actualment i perquè es destrueixi, ha d'haver-hi desconfiança. La desconfiança és la base de la nostra base econòmica. La desconfiança l'hem estat treballant durant segles a occident. La desconfiança és la base de tot. Fixeu-vos que hem anat criticant-ho tot: la història pròpia, la història dels altres, els grans personatges de la història... tot ho hem criticat. Digueu-me una cosa que no hàgim criticat. Tot. No queda " títere con cabeza". Ens ho hem carregat tot. I quan ens ho hem carregat tot, perquè ja no sabem què fer, hem inventat les mentides. Hem anat repetint mentides, mentides i mentides, grosses, petites, i totes amb un embolcall científic, perquè quedi bé. Quan hem dit tantes mentides, quan hem criticat tot, el cor queda amb profunda desconfiança, que és el contrari per arribar a Betlem.

I això va començar precisament carregant-se la fe cristiana, la fe en Déu. Vam començar criticant-ho tot, a vegades amb part de raó... però és tan criticable la fe?... Ens ho hem carregat tot. Hem fet mentides vestides de ciència: al Nadal i a la Setmana Santa sempre hi ha algun reportatge d'aquells que t'ho desmunten tot de la fe. I lògicament què queda? Res. Quan un no té fe, quan un desconfia, la vida se'n va avall.

Per això, per anar a Betlem, només s'hi pot anar per un petit camí, petit, estret, humil, profundament humil, estem cansats de savis. Humil. La persona humana, no el savi, som el que som, desnarits, petits i desgraciadets. I aquests temps ens ho refreguen pel nas continuament. Som petits, no tenim el coneixement de tot. Ni en tindrem mai. Cal recordar-ho. Per tant, hem de parlar amb molta humilitat i amb molta confiança, amb lucidesa, com diu Jesús, "ser mansos com coloms i vius com les serpents", però com anyells, confiats. Aquest és el camí que porta a Betlem. Aquest és el camí que fa que aquest camí estret i costerut que porta cap a Betlem, s'ompli de molsa, de llum, de tendresa, que faci aquesta olor especial de Nadal. És el que transforma la duresa de l'hivern en una candidesa especial que fa que uns se n'adonin que hi ha el sagrat, que hi ha la vida, que hi ha aquest misteri profund que està en el cor de les coses. I no de qualsevol manera. Perquè el que creiem els cristians és que Déu s'ha fet home, definitivament en la persona de Jesús de Natzaret. Mirem els cristians de no desfer la nostra fe, de no aigualir-la. La nostra fe és ben clara, Jesús de Natzaret és Déu encarnat. I d'aquí ve la nostra esperança. Un Déu que no queda en els núvols, un Déu que no queda dissolt, es un Déu personal i que s'ha fet un nen per a nosaltres.

Podríem dir que el camí que porta a Betlem aquest any passa per aquesta situació tan estranya que estem vivint. La Sagrada Família va viure coses molt semblants. Ens trobem en una situació estranya, fora dels nostres contextos habituals. El que fèiem habitualment no ho podem fer. Portem màscares, que a vegades no sabem ben bé qui som cadascun. Fem coses estranyes. Igual li va passar a la Sagrada Família, a Jesús, a Josep i a Maria, que van haver de sortir per qüestions jurídiques del seu poble. Estaven en una situació diferent, com la nostra, estranya. No estaven en el seu hàbitat normal. Fora. I això per burocràcies moltes vegades. Ells hi van canviar la vida, com nosaltres. Com nosaltres que estem tocant amb molta cruesa les nostres limitacions. Ells també. I com nosaltres es troben aïllats, Josep, Maria i Jesús. Van quedar aïllats, uns dels altres, en uns subterranis que eren pel bestiar, allunyats, com nosaltres.

I ara el Senyor ens demana aquest punt concret: confiança, humilitat, senzillesa, no per assumir la pau romana que és imposada per la força, sinó la pau del Cel que és proposada. Truca a la porta aquest infant demanant si pot entrar, ell que és Déu i home, i un infant posat en el nostre portal. Homilia

 

Nit de Nadal

Fra Jacint Duran

dissabte, 6 de febrer del 2021

No es pot passar pàgina! (Diumenge 5)

Si hi ha una cosa on coincidim tots els ciutadans del món, és en voler passar pàgina de la pandèmia i recuperar la vida normal. Però no podem fer-ho, perquè la realitat s’imposa amb tanta força que no la podem amagar. Semblantment, algun eslògan electoral proposa de passar pàgina a la situació del país; però tampoc ho podem fer, perquè seria ignorar una realitat que no es pot amagar.

Quelcom semblant li passa a Job en la primera lectura: voldria passar pàgina del seu dolor físic i moral, però no ho fa. El seu aclaparament li fa passar nits en blanc, plenes de neguit. Arriba a afirmar, en el seu ensorrament: “els meus ulls no tornaran a veure la felicitat”. Però les seves queixes inacabables van adreçades a Déu, posant davant d’ell la seva realitat i demanant una resposta.

L’antífona que repetíem al salm responsorial era la “resposta” a l’estat anímic de Job: “Lloeu el Senyor que conforta els cors desfets”. La lloança a Déu no significa passar pàgina al sofriment, sinó encarar la seva realitat oberts al consol diví.

Sant Pau també expressa que no pot passar pàgina a la seva proclamació de l’Evangeli, que li porta neguits i penes de tota mena. “Hi estic obligat”, afirma amb rotunditat. L’apòstol se sent màximament compromès amb la realitat que l’envolta, que és proclamar la bona nova de l’evangeli per tota la Mediterrània i animar les naixents comunitats cristianes. Per aquest motiu expressa: “estic disposat a fer tot el que calgui per poder tenir-hi part”.

A l’evangeli, Jesús no passa pàgina de la realitat que l’envolta. Al contrari, per això ha vingut de les altures: a ungir amb la seva presència la quotidianitat, sempre difícil, sempre conflictiva, sempre desafiant. Jesús tampoc passa pàgina de la seva identitat jueva. Al contrari, totes les esperances messiàniques del poble d’Israel, expressades i repetides pels profetes, ells les fa realitat curant malalts, traient dimonis, i predicant a les sinagogues que els nous temps del Regne de Déu ja han arribat. Uns nous temps que si volem concretar-los, primer cal creure que son possibles, i segon, cal lluitar per aconseguir-los sense passar pàgina quan la realitat es complica.

dimecres, 3 de febrer del 2021

INMEDIATAMENT (Diumenge III durant l'any)

Aquests dies he llegit dues entrevistes a nois molt joves (La Vanguardia), que m'ha fet pensar molt. Un, que es diu Aleixo Paz, que és nascut a Girona, de família gallega. L'entrevistadora li pregunta: "Com estàs?" i diu: "Tan emprenyat i tan perdut com sempre. Això d'aquí és l'infern". Déu n'hi do aquest xicot, que té vint anys. I continua dient en una altra part de l'entrevista: "Crec més en el de baix que en el de dalt, que és segur que no existeix". Una mica més enllà afirma: "Si fos per mi, jo no estaria viu".  

Aquestes paraules tan dures que pronuncia aquest xicot també estan registrades en un reportatge que s'ha fet que es titula "El niño de fuego". Aquest noi, quan tenia vuit anys, el seu pare era camioner, i ell es va colar dintre del camió del seu pare, i en el viatge, que el pare al final va veure que hi havia el nen, en el viatge va tenir un accident gravíssim. Ell transportava fuel, gasoil, i va quedar creuat a la carretera i un altre camió el va envestir. Es va incendiar, van intentar sortir del camió però desprès van patinar perquè estava tot ple de fuel, amb tanta mala coincidència que en aquell moment va rebentar tot i ell va quedar absolutament cremat al 90% del cos. Normalment aquests casos es moren. Ell, malgrat voler-ho, ha quedat viu. Te vint anys. D'aquí les seves expressions duríssimes.

Però hi ha hagut una altra entrevista que contrasta, que és feta per un xicot de Sabadell que té vint-i-cinc anys. Aquest xicot ha fet un llibre que es diu "Aprendre a morir per saber viure". I això no ho diu perquè sí. Ell té una malaltia progressiva que cada vegada l'anirà aniquilant més. Actualment, amb 25 anys,  només pot moure els dits de les mans, res més.

En aquest llibre i en l'entrevista ell fa un plantejament absolutament contrari a l'altre jove, malgrat que les situacions poden ser molt comparables. Ell diu: "Tinc il·lusions. Sé que moriré i no tardaré massa, però espero amb il·lusió poder viure els minuts que em falten, les hores que em falten, els dies, els mesos, potser anys, però viure'ls amb il·lusió. Crec en Déu. Crec en la vida". I continua dient: "La felicitat –i que ho digui ell és molt important– depèn de coses molt petites. Enlloc d'estar centrat en un mateix, centrar-se en els altres". Això és la porta de la felicitat, segons ell. I fa una afirmació molt contundent, perquè l'entrevistador li diu: "No has pensat mai en l'eutanàsia?" I ell diu: "La meva  vida té sentit".

Podem afirmar amb el primer que l'infern és aquí, però podem afirmar, amb el segon, que també el Cel és aquí.  Podem posar-nos en la pell d'aquestes nois i comprendre-ho, però podem fer i optar per opcions i actituds diverses.

Això és el que diu avui Jesús en l'evangeli. Jesús comença la seva predicació en  l'evangeli de Marc, precisament, amb què Joan és empresonat i després serà assassinat, i ell mateix serà perseguit i morirà d'una manera molt cruel. I, malgrat tot, Jesús ha dit –semblant a aquest xicot: el Regne de Déu és enmig de vosaltres. El Cel està entremig de vosaltres. El Regne de Déu està dintre de vosaltres. El Regne de Déu és un foc que jo, diu Jesús, he abrandat enmig del món i que no s'apagarà. El Cel és aquí.

Jesús també ha dit que l'infern és aquí. Enmig nostre.  Jesús és molt realista. Per això envia als seus deixebles i els diu: "Us faré pescadors d'homes". Per què? Perquè veu que la humanitat està ofegant-se dintre d'un mar d'angoixa. Els creients som pescadors d'homes perquè els traiem de l'angoixa en què una i altra vegada caiem els humans.

Hi ha el Cel i l'infern, per sempre i aquí, ara. Nosaltres podem optar. Per això la manera de fer-ho és la manera en què ho van fer els deixebles, sense més diferències. Quina? "Segueix-me". Seguir Jesucrist, escoltar-lo, deixar-se instruir, optar per les maneres de fer d'Ell i no simplement com una llei o programa, sinó com algú que t'acompanya en el camí. "Veniu amb mi", diu Jesús. Estar amb Jesús i deixar que el seu Esperit actuï. Va dir  Joan Baptista: "Jo us batejo amb aigua però Ell us batejarà amb Esperit Sant". I aquest Esperit és el que posa el Cel a la terra. Aquell que està picant a la porta dels nostres cors perquè el Cel esclati la seva glòria en nosaltres.

Per això dirà sant Pau: "No podem deixar passar aquesta oportunitat". Hi ha mil oportunitats a la vida en les quals podem tancar la porta al Cel o la podem obrir. Podem tancar la porta a l'infern o la podem obrir. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i no d'una manera llunyana, sinó com dirà l'evangeli: "immediatament", ara, en aquest moment.

Demanem al Senyor, tal com deia el salm: Senyor, instruïu-nos, mostreu-nos els vostres camins, envieu el vostre Esperit, que brilli, que abrandi els nostres cors. Que ens transformi en pescadors que alliberin el cor de l'home de la desesperació.

 Fra Jacint Duran