dimecres, 30 de juny del 2010

Els dimonis, els porcs i els porquers (Dimecres 13)

Al nord-oest de Jordània, tocant a la frontera amb Síria i Israel, hi ha les restes arqueològiques de la ciutat de Gadara, la capítal del “país dels gadarens” citat a l’evangeli. Es tracta d’una població construida principalment amb pedra basàltica de la qual es poden contemplar restes del Cardo Maximo amb algunes botigues, el Decumanus columnat, dos teatres, un temple, grans edificis, una basílica bizantina... Però més destacable són les vistes esplèndides del llac de Tiberíades gràcies a l’emplaçament elevat de la ciutat. Una vegetació amable i un ventet agradable fan d’aquest indret un espai molt delitós.

L’episodi evangèlic ubicat en aquesta contrada és estrany i misteriós. L’atenció de l’escena l’acaparen dos endimoniats ferotges, un gran ramat de porcs, els dimonis que entren dins els porcs i que rodolen muntanya avall, els porquers que fugen i expliquen el que ha passat, i els ciutadans i les ciutadanes que li diuen a Jesús que marxi d’allí.

En canvi, passen desapercebuts els dos pobres homes que són guarits, que ni personalitat pròpia tenen: són anomenats endimoniats, fins i tot després d’ésser curats. El més important del relat, una guarició, queda diluït pels dimonis, els porcs i els porquers.

Podem llegir el text com una al·legoria dels nostres temps, on uns personatges misteriosos i difícils d’identificar desvien la nostra atenció d’allò que és important, instal·lant-nos en l’anècdota i la banalitat, i convencent-nos que sense Jesús estarem més tranquils.

dimarts, 29 de juny del 2010

La clau i l'evangeli (Sant Pere i Sant Pau 2010)

La iconografia que presenta plegats a sant Pere i a sant Pau no és abundant ni habitualment antiga. Les icones més conegudes i modernes ens els mostren abraçant-se, o sostenint l’Església entre els dos, o simplement un al costat de l’altre,. Els apòstols hi llueixen els seus trets distintius però, per subratllar la paritat entre ells, ningú destaca més que l’altre, i cadascú ocupa matemàticament la meitat de l’escena pictòrica.

No passa així amb un oli de El Greco (de 121x105cm i datat entre el 1587 i el 1592), on es pot apreciar un desequilibri intencionat entre els dos apòstols i clarament afavoridor de sant Pau.

Un primer detall és que Pau ocupa més de la meitat del quadre i Pere resta en un segon pla. Les seves postures són significatives: Pau amb l’esquena recta i el cap dret, i Pere lleument encorvat i amb el cap una mica inclinat. Un altre detall és el mantell de Pau, vermellós i elegant; el de Pere és apagat i cobrint-lo com una manta. La mirada de Pau és viva i directa, la de Pere és absent i pansida. Les mans de Pau omplen la part baixa de l’oli irradiant moviment i llum, amb una d’elles damunt un gran evangeli; les mans de Pere estan més enfosquides, especialment l’esquerra, mig amagada i amb la clau difícilment perceptible.

Ens preguntem: Per què aquesta desqualificació subtil de Pere? O diguem-ho al revés: Per què aquest enaltiment remarcable de Pau? Es tracta d’una crítica al papat romà? Es tracta d’una reivindicació del pintor dels seus orígens grecs, més paulins? O potser es diria Pablo el qui li va encarregar i pagar el quadre?

Potser el missatge de El Greco és més senzill que tot plegat: més important que la clau ho és l’evangeli.

dilluns, 28 de juny del 2010

Els incòmodes missatges d’Amós (Dilluns 13)

El profeta Amós rep el desagradable encàrrec de qüestionar a una societat que vivia rebolcant-se en l’autocomplaença. El regne del Nord passava per una època de gran bonança econòmica que, a jutjar per les crítiques del profeta, provocava una escandalosa manca de moralitat, i també, una religiositat ritualista i buida de continguts.

Ens atrevim a dir que no hi ha cosa més difícil que plantar cara a una societat quan viu un moment de satisfacció, ja sigui econòmica, política, social, i també religiosa. Les critíques són refutades amb prepotència i menyspreu, i deixant en evidència a l’acusador. És el que li passà al pobre profeta, que hagué d’exiliar-se ben aviat al regne de Judà a causa del seu discurs punyent i desafiant.

És cert que el discurs d'Amós és provocador. El profeta acusa públicament i sense embuts a les clases benestants i als dirigents polítics i religiosos. Però darrera d’aquest llenguatge combatiu hi ha una manifesta dimensió religiosa: advertir que Déu Omnipotent i Totpoderós posarà a tothom al seu lloc, fins i tot als poderosos que pensen que es poden escapar de tot. La justícia divina posarà ordre a les injustícies humanes. Aquest és en síntesi, el missatge desafiant del profeta Amós; un missatge vàlid -encara avui- per a tots els qui, en qualsevol àmbit de la vida, abusen dels altres.

dissabte, 26 de juny del 2010

Camins sense retorn (Diumenge 13)

Li tirà a sobre el seu mantell de profeta”. Sabem que en temps d’Elies els profetes portaven un mantell com a distintiu de la seva consagració a Déu; per tant, eren reconeguts de lluny estant per vestir aquesta peça de roba. Aleshores, el gest de tirar el mantell pel damunt a Eliseu esdevé altament expressiu: es tracta d’una invitació a marxar amb Elies i la possibilitat d’esdevenir profeta.

Avui dia es fa difícil repetir aquests gestos simbòlics a casa nostra, perquè bona part dels consagrats a Déu no porten cap indumentària distintiva. No obstant, el problema no se solventaria portant hàbit o sotana, perquè prescindir d’alguna peça d’abillatge per fer aquest gest seria ràpidament denunciat com un acte d’assetjament sexual.

Deixant les ironies, tornem al relat i centrem-nos en les reaccions d’Eliseu, un capatàs de sembradors; per tant, algú amb una bona feina que és capaç d’abandonar sense pensar-ho dues vegades. Com a bon fill s’acomiada del pares i celebra una festa sacrificant els seus dos bous i coent-los amb la fusta dels arreus. Eliseu, sacrificant els animals i convertint els arreaments en llenya, fa quelcom més que un banquet de comiat amb un exquisit rostit de bou. Eliseu posa de manifest que el camí que iniciarà amb Elies és un camí sense retorn. Per això crema tot el que posseeix. “Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”.

L’evangeli ens explica que el camí de Jesús a Jerusalem també és sense retorn: “Els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decidídament d’encaminar-se a Jerusalem”. Jesús dóna el mateix missatge, fins i tot amb cruesa, als qui volen seguir-lo de prop: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte del Regne de Déu”.

Consagrar-se a Déu és un camí sense retorn, però també ho són les opcions fonamentals de la vida: casar-se és un camí sense retorn (encara que anuncis de cotxes amb molta capacitat vegin normal haver tingut varies dones); tenir fills és també un camí sense retorn (malgrat esdevingui tan fàcil interrompre l’embaràs). Encara més, la vida que ens han regalat és un camí sense retorn. Fins i tot la mort, és també, un camí sense retorn.

L’expressió “camí sense retorn” que intencionadament mencionem ens provoca un cert vertígen, però la nostra existència està envoltada d’aquests camins. És cert que les nostres opcions de vida sofreixen crisis i temptacions de tirar enrera; és cert que podem entendre que algú, per circunstàncies concretes i impossibles d’assumir, abandoni el camí triat; però també és cert que no podem relativitzar les opcions més fonamentals de la vida humana, inclosa la consagració a Déu.

És veritat que a casa nostra manquen homes i dones que consagrin la seva vida a Déu, però també manquen homes i dones que es consagrin en la seva opció matrimonial o que es consagrin a tenir fills. Fer aquest discurs és convertir-se en un conservador recalcitrant, però es tracta d’un discurs molt més agosarat i generós que el discurs estandard de passar-la bé que són quatre dies. En el fons, es tracta de triar entre caminar per la vida o anar fent la viu-viu.

diumenge, 20 de juny del 2010

Pregunta i respostes (Diumenge 12)

Qui diu la gent que sóc jo?”, pregunta Jesús als seus deixebles. Avui dia les respostes serien més o menys aquestes: “la figura central del cristianisme”; “un predicador jueu que va viure durant el segle primer a Palestina i que morí crucificat”; “una de les figures més influents de la història de la humanitat”.

Es tracta de respostes correctíssimes i habituals en els diccionaris, vàlides tan per qui desconeix a Jesús com per qui en sap moltíssim. No obstant, per a un creient cristià tenen gust a poc. Indubtablement són respostes objectives i imparcials, però són, per dir-ho clar i català, respostes fredes, asèptiques, incolores, inodores e insípides. En una paraula, són definicions mancades de vibració religiosa i que aigualeixen el valor fonamental del personatge, que és essencialment religiós.

En canvi, les respostes sobre Jesús que els deixebles han escoltat de la gent (la vox populi) sí que tenen vibració religiosa: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics”. Jesús és associat a personatges destacats de la tradició jueva com Elies o un antic profeta, o també és associat amb un personatge religiós d’aquella època com Joan Baptista. Aquells jueus i jueves contemporanis a Jesús captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós.

Les respostes de la vox populi del temps de Jesús ens fan pujar un graó en el procés d’aproximació a ell: de la definició neutra dels nostres temps passem a la definició religiosa del temps de Jesús. No obstant, encara es pot pujar un altre graó. Es tracta de respondre a la pregunta que Jesús fa, en exclussiva, als seus deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La qüestió s’adreça sols als qui conviuen amb ell, als qui experimenten quotidianament la seva presència i companyia. La contesta de Pere no decep: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Amb aquesta resposta Pere manifesta molt més que sensibilitat religiosa. Pere, posant mots a la seva experiència religiosa, fa una confessió de fe, que és l’àmbit del creient madur. El creient madur és el que treballa la sensibilitat religiosa perquè es converteixi en experiència de Déu, i d’allí en surt amb naturalitat la manifestació de fe.

Si volem ser creients vitalment identificats amb Jesucrist no ens podem conformar amb definicions generalistes que li retallen les ales, el baixen del pedestal o li manlleven l’aureola. Tampoc ens podem conformar amb simpatitzar o sintonitzar religiosament amb Jesús, perquè malgrat el vegem, sempre el veurem lluny. Cal pujar al graó de l’experiència religiosa, on captarem la seva grandesa, on intuïrem la seva divinitat, on la vibració religiosa es convertirà en adoració i pregària, i seguidament, en confessió convençuda de fe.

dimecres, 16 de juny del 2010

El mantell d'Elies (Dimecres 11)

Qui més qui menys, es queda una mica fascinat quan veu pel·lícules del gènere fantàstic. Els seus protagonistes exhibeixen unes capacitats extraordinàries que nosaltres no posseïm i que desvetllen la nostra admiració. La primera lectura que hem escoltat és també d’un estil semblant: el profeta Elies, i després el seu deixeble Eliseu, despleguen el seu potencial aturant les aigües del riu Jordà per creuar-lo a peu eixut.

No obstant, el més fantàstic del relat és l’escena on un carro de foc arriat per cavalls de foc s’emporta Elies al cel en la torbonada. Aquí ja no són els humans sinó el mateix Déu qui desplega les seves incomparables capacitats. El missatge d’aquest espectacular viatge ascensional és ben entenedor: Déu s’emporta al cel de forma solemne aquells que li són especialment fidels.

També nosaltres, d’una forma més senzilla, creiem que els nostres difunts són enduts al cel, i així com Eliseu recull el mantell de profeta del seu mestre, nosaltres recollim el mantell que ens han deixat els nostres familiars difunts: el mantell del seu testimoniatge de vida, el mantell dels seus consells i ensenyaments, el mantell de la seva estimació i cura per nosaltres.

Agafar, com fa Eliseu, el mantell dels nostres difunts no és guardar una prenda de record, sinó assumir un repte important: es tracta d’acceptar amb comprensió els defectes que inevitablement tenien; és redescobrir bells matisos amagats del seu tarannà, és qüestionar-se sobre el més enllà, el sentit de la vida i les coses que fem; és donar un testimoniatge que permeti, en el seu dia, passar el nostre propi mantell als qui vinguin darrera nostre.

diumenge, 13 de juny del 2010

Un gerret d’alabastre ple de perfum (Diumenge 11)

Les descobertes arqueològiques fetes a Natzaret, a Qumran, a Massada, al barri herodià de Jerusalem i altres llocs de Terra Santa ens permeten contemplar recipients de perfum de l’època de Jesús. Habitualment els veiem de vidre, i més extraordinariament d’alabastre, com és el cas de la pecadora penedida que irromp en la casa del fariseu Simó i que portava, segons diu el text: “un gerret d’alabastre ple de perfum”.

No obstant, el que crida l’atenció de l’escena evangèlica no és ni la qualitat del receptacle ni la flaire del seu contingut, sinó l’escena en sí. És difícil recrear en les nostres latituds i, menys encara, en la nostra època, una dona plorant als peus d’un home, mullant-los-hi amb llàgrimes i eixugant-los-hi amb els cabells. Per arrodonir-ho, a més, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum. La ministra d’Igualtat del govern estatal li diria a la dona que és una bleda, i a Jesús l’acusaria de denigrar-la amb un tracte vexatori.

Però encara que ens situem a l’orient -on l’emotivitat pren, en alguns casos, una escenografia pública-; encara que ens remuntem vint segles enrera -on les relacions home-dona eren diferents-, l’escena resta amb interrogants. La raó és que es tracta d’una escena religiosa. Jesús esdevé el protagonista principal, i la dona i el fariseu Simó són els protagonistes secundaris.

El relat ens mostra un Jesús amarat d’humanitat, comprensiu amb una dona que, superant la vergonya, provoca una escena així. També es mostra un Jesús amarat de divinitat, amb capacitat de perdonar els pecats, que clou el relat evangèlic amb rotunditat: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau!”.

La dona del perfum, amb les seves manifestacions, exagerades per la nostra sensibilitat, expressa públicament la seva reverència i el seu reconeixement a Jesús. El fariseu Simó, en canvi, és hospitalari, correcte, educat, bona persona, sensible, respectuós, però no fa cap manifestació de reverència i de reconeixement a Jesús.

Podríem dir que Simó tipifica el prototipus de català dels nostres temps: ple de qualitats però insensible per a expressar la reverència i reconeixement a Jesucrist. Encara més, Simó també podria tipificar el prototipus de creient català, per qui el pecat ha perdut la seva dimensió religiosa i ha esdevingut només un error, una mancança o un defecte que, amb el propi esforç, es pot superar. La dona expressa, en canvi, la necessitat de la mediació religiosa de Jesús, i sobretot, del consol de les seves paraules plenes de gràcia: “Els teus pecats et són perdonats”.

La dona del perfum tipifica, amb una exageració que podem qualificar de pedagògica, el veritable creient. Tampoc es tracta, opinem, de copiar l’escena. En el punt mig hi ha l’equilibri.

He pecat (2Sam 12,13) - Diumenge onzè durant l'any C

Una de les experiències que, com a prevere, trobo més impressionant, és el sagrament de la reconciliació, el que solem anomenar la confessió. Certament que no es pot dir que tingui moltes oportunitats d’experimentar-ho. Si hi ha un sagrament que ha tingut mala premsa és precisament aquest, i són pocs avui els qui s’hi acosten. Sobretot tinc l’oportunitat de fer-ho amb els infants que han de fer la Primera Comunió. En ells trobo normalment una gran sinceritat i una manera molt planera i directa de dir el que no han fet bé. Però el que realment impressiona és quan això ho fa un adult, quan algú és capaç de dir, sense buscar excuses, que ha faltat contra el seu matrimoni, que ha jugat brut amb els diners o amb les persones, que ha mantingut per amor propi una distància o una tensió amb persones estimades, que ha avortat o ha afavorit un avortament, que sofreix una addicció que el manté a mig gas en el compliment dels seus compromisos com a pare o com a treballador, etc.

De fet, a vegades tinc la impressió que el pas de la infantesa a l’edat adulta sovint el vivim bàsicament com el progrés de la capacitat d’autojustificar-nos i buscar raons per no admetre el que hem fet malament. Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar es veuen clares en la història de David i Betsabé, que la primera lectura ens posa al davant. El rei David comença desitjant la dona del seu veí, d’aquí passa a fer-la portar a palau, continuarà cercant el sistema de tapar el seu pecat i acabarà per fer matar el marit enganyat. És una dinàmica molt humana: la manca de decisió a l’hora d’admetre el propi pecat, la pròpia mala actuació, ens en fa esclaus, i ens fa entrar en una espiral que va de mal en pitjor. David retroba la seva integritat i la seva grandesa quan, davant de Natan el profeta, admet, senzillament i sense matisos, que ha pecat.


A l’evangeli, el fariseu Simó, que ha convidat Jesús, sembla dividir el món en dues seccions: els pecadors, com la dona que toca Jesús, i els qui no ho són, com ell, que sí que es creu en condicions de convidar a casa un profeta. Jesús respon d’una manera intel·ligent. En la seva paràbola no hi apareix cap personatge sense deutes: hi ha dos deutors, i cap dels dos no té res per a pagar. En aquestes condicions, en realitat, importa gaire que el deute sigui molt o poc? Sovint també nosaltres ens sentim com Simó, mirem la nostra vida i ens sembla que tot és transparent. Jesús ens suggereix que no ho devem haver mirat prou bé. També ens ho diu sant Pau: Ningú no és just per haver complert amb les obres de la llei. No és un principi abstracte; és un fet d’experiència. Més encara, negar les pròpies equivocacions, amagar-les, no voler-les veure, ens hi lliga, ens en fa esclaus, ens porta a repetir-les i, sovint, a empitjorar-les. La pròpia Església, com a institució, ho ha viscut, tal i com han posat de manifest els escàndols destapats en els darrers temps.


Potser en el fons ens passa com aquests comensals de Jesús, que no tenen prou fe per acceptar que hi pugui haver un perdó dels pecats. I aquest és, precisament, el gran missatge que porta Jesús: que l’amor de Déu és més gran que les nostres equivocacions, que Ell no es cansa d’allargar-nos la mà una vegada i una altra, d’alçar-nos de les nostres caigudes i de donar-nos empenta per seguir el camí del Bé. Però cal primer fer la dura experiència de reconèixer, sense pal·liatius, que ens hem equivocat. Possiblement és aquesta duresa el que ha donat mala premsa a la confessió en l’Església. Però l’experiència diu que, quan algú dóna sincerament aquest pas, se’n torna amb la certesa del perdó, i amb l’alegria i la força renovada que dóna haver experimentat que som estimats immensament, gratuïtament i sense condicionaments. És el que va creure i viure la pecadora de l'evangeli. I per això ella estimava molt.

dimarts, 8 de juny del 2010

Reflexions des de l'Oviedo

Sí, el títol està ben escrit. No són reflexions des d'Oviedo, ciutat que encara no he tingut el plaer de visitar, sinó des de l'Oviedo, és a dir, fra Lluís Oviedo, un frare franciscà de València que ensenya a Roma i ens va fer una xerrada als caputxins de Catalunya sobre el tema "Brots d'esperança de la vida religiosa en una Europa secularitzada". Aquest professor, en els darrers anys, s'ha dedicat a investigar, sobre el terreny i amb estadístiques fiables, com és que, en un clima general de manca de vocacions, algunes congregacions i realitats de vida comunitària cristiana atrauen un cert nombre, a vegades considerable, de persones.

Les conclusions dels seus estudis, en realitat, no fan més que confirmar algunes coses que es veuen bastant a simple vista. En general, són comunitats que utilitzen signes externs, com l'hàbit; que cuiden molt les celebracions litúrgiques i la vida de pietat (sovint, però no sempre, amb un estil molt "clàssic"); que tenen un discurs molt valoritzador de la pròpia identitat; que manifesten amb insistència la seva comunió amb la jerarquia de l'Església, molt especialment amb el Sant Pare. Certament, les diferències amb la manera de fer "postconciliar", o, si més no, amb les tendències que aleshores resultaven més visibles, són òbvies. No voldria entrar ara aquí en valorar aquests canvis, que miro de prendre com a simples fets objectius. Però en aquests dies he anat fent les meves pròpies reflexions, i les voldria compartir.

En primer lloc, cal agrair un estudi d'aquestes característiques. Estem acostumats a discursos que parteixen de qüestions de principi abstractes i després volen baixar a la realitat. En aquest cas, l'intent és seguir el camí invers, partir de la realitat i intentar llegir-hi quines són les necessitats o inquietuds que manifesta.
No seria honest esquivar la pregunta sobre el per què de l'èxit d'aquestes opcions. Alguns qualifiquen el nostre temps de postmodernitat, en el sentit que s'haurien deixat de banda les grans opcions del pensament modern. Jo estic més d'acord amb els qui parlen d'hipermodernitat, en el sentit que s'ha fet una popularització d'aquest pensament que no té en compte els seus límits. I quins són aquests límits? Bàsicament que no es pot portar la crítica fins a les seves darreres conseqüències, ja que aleshores la raó humana sense fonament. És el que en els documents de l'Església sol ser anomenat "relativisme".

Si a aquesta hipermodernitat, que no sap posar aturador a la constant crítica de tot i a la relativització absoluta, hi sumem que molts dels nostres infants, adolescents i joves creixen amb els pares malauradament molt més absents del que ells mateixos voldrien, i prenent els seus models d'una televisió únicament preocupada per l'audiència i un internet que no té filtres de cap mena, comprendrem la necessitat que poden (que podem!) sentir de referents que es vegin, que es palpin, que es presentin aparentment sense ambigüitats i amb decisió.
Cal prendre nota d'aquesta necessitat. En la nostra Església ens hem habituat a un discurs exclusivament centrat en les coses essencials de la fe (no entro aquí a discutir si hem encertat en discernir quines són). Però ens costa entendre que, a l'hora de transmetre la fe a les noves generacions, cal alguna cosa més. Exceptuant casos concrets, no se'ls pot demanar directament la maduresa de copsar el que és essencial i engrescar-s'hi. Cal acceptar que, discurs i actuació, ha de cuidar alguns detalls, secundaris si es vol, però que, d'una manera o altra, comuniquen, molt especialment quan la fe està encara tendra. I aquesta responsabilitat és de tots, ningú no pot sentir-se'n deslliurat.
En segon lloc, però, voldria fer ressaltar que també aquest discurs, i fins les mateixes estadístiques, és una construcció intel·lectual i, per a la vida cristiana, té els mateixos perills que qualsevol altra abstracció. Quins són? Penso en els sants que, al llarg de la història, han donat origen a moviments o congregacions que han renovat i reconfigurat l'Església. Certament que són persones amb una intuïció clara del món on viuen. Però no comencen ni per un tractat de teologia ni per un estudi de camp. Si no m'equivoco, l'aventura comença sobretot en el propi interior. Comença en el moment en què la pregària se'ls revela com alguna cosa més que l'expressió de la pròpia vida interior, quan descobreixen, de la mà de la Sagrada Escriptura i dels sagraments de l'Església, la presència interior del Ressuscitat que parla i obre perspectives noves.
Certament que cal prendre nota d'aquestes reflexions, però convertir-les en principis i aplicar-los servilment possiblement no portaria enlloc. Per una banda, el tracte directe amb la realitat posa de manifest desitjos, anhels i dificultats que les estadístiques no aconsegueixen de reflectir. Quan s'obre el món interior de les persones, ens adonem que hi ha moltes possibilitats per explorar que no es poden quantificar. Per l'altra, començo a pensar que el camí correcte per actuar normalment va de dins cap enfora, partint d'aquella veu que és a l'origen de la pròpia vocació i dóna sentit i inspiració a tota la vida. Personalment em sento content del que he viscut i visc en la vida religiosa, i l'experiència em porta a creure que és una de les maneres de viure més boniques que poden existir.
Aleshores, per què ens costa tant proposar-la als altres? Vivim en un món que ens titlla de passats de moda, d'irracionals o de paràsits amb molta facilitat. En aquest context, ens costa acabar-nos de refiar del valor i la bellesa d'allò que ja vivim i de l'experiència de Jesucrist que n'és el fonament. Hem pensat que es tractava de canviar les formes, quan de fet no se'ns accepta per una qüestió de fons: la nostra vida es basa en la fe en Déu, i no s'entén sense ella. Precisament perquè el nostre món viu d'esquena a Déu, la proposta de la nostra forma de vida, la preocupació per ser vehicle de la seva crida, hauria de ser sentida com una necessitat urgent.