Qui més qui menys, es queda una mica fascinat quan veu pel·lícules del gènere fantàstic. Els seus protagonistes exhibeixen unes capacitats extraordinàries que nosaltres no posseïm i que desvetllen la nostra admiració. La primera lectura que hem escoltat és també d’un estil semblant: el profeta Elies, i després el seu deixeble Eliseu, despleguen el seu potencial aturant les aigües del riu Jordà per creuar-lo a peu eixut.No obstant, el més fantàstic del relat és l’escena on un carro de foc arriat per cavalls de foc s’emporta Elies al cel en la torbonada. Aquí ja no són els humans sinó el mateix Déu qui desplega les seves incomparables capacitats. El missatge d’aquest espectacular viatge ascensional és ben entenedor: Déu s’emporta al cel de forma solemne aquells que li són especialment fidels.
També nosaltres, d’una forma més senzilla, creiem que els nostres difunts són enduts al cel, i així com Eliseu recull el mantell de profeta del seu mestre, nosaltres recollim el mantell que ens han deixat els nostres familiars difunts: el mantell del seu testimoniatge de vida, el mantell dels seus consells i ensenyaments, el mantell de la seva estimació i cura per nosaltres.
Agafar, com fa Eliseu, el mantell dels nostres difunts no és guardar una prenda de record, sinó assumir un repte important: es tracta d’acceptar amb comprensió els defectes que inevitablement tenien; és redescobrir bells matisos amagats del seu tarannà, és qüestionar-se sobre el més enllà, el sentit de la vida i les coses que fem; és donar un testimoniatge que permeti, en el seu dia, passar el nostre propi mantell als qui vinguin darrera nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada