Pregunta i respostes (Diumenge 12)

“Qui diu la gent que sóc jo?”, pregunta Jesús als seus deixebles. Avui dia les respostes serien més o menys aquestes: “la figura central del cristianisme”; “un predicador jueu que va viure durant el segle primer a Palestina i que morí crucificat”; “una de les figures més influents de la història de la humanitat”.

Es tracta de respostes correctíssimes i habituals en els diccionaris, vàlides tan per qui desconeix a Jesús com per qui en sap moltíssim. No obstant, per a un creient cristià tenen gust a poc. Indubtablement són respostes objectives i imparcials, però són, per dir-ho clar i català, respostes fredes, asèptiques, incolores, inodores e insípides. En una paraula, són definicions mancades de vibració religiosa i que aigualeixen el valor fonamental del personatge, que és essencialment religiós.

En canvi, les respostes sobre Jesús que els deixebles han escoltat de la gent (la vox populi) sí que tenen vibració religiosa: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics”. Jesús és associat a personatges destacats de la tradició jueva com Elies o un antic profeta, o també és associat amb un personatge religiós d’aquella època com Joan Baptista. Aquells jueus i jueves contemporanis a Jesús captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós.

Les respostes de la vox populi del temps de Jesús ens fan pujar un graó en el procés d’aproximació a ell: de la definició neutra dels nostres temps passem a la definició religiosa del temps de Jesús. No obstant, encara es pot pujar un altre graó. Es tracta de respondre a la pregunta que Jesús fa, en exclussiva, als seus deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La qüestió s’adreça sols als qui conviuen amb ell, als qui experimenten quotidianament la seva presència i companyia. La contesta de Pere no decep: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Amb aquesta resposta Pere manifesta molt més que sensibilitat religiosa. Pere, posant mots a la seva experiència religiosa, fa una confessió de fe, que és l’àmbit del creient madur. El creient madur és el que treballa la sensibilitat religiosa perquè es converteixi en experiència de Déu, i d’allí en surt amb naturalitat la manifestació de fe.

Si volem ser creients vitalment identificats amb Jesucrist no ens podem conformar amb definicions generalistes que li retallen les ales, el baixen del pedestal o li manlleven l’aureola. Tampoc ens podem conformar amb simpatitzar o sintonitzar religiosament amb Jesús, perquè malgrat el vegem, sempre el veurem lluny. Cal pujar al graó de l’experiència religiosa, on captarem la seva grandesa, on intuïrem la seva divinitat, on la vibració religiosa es convertirà en adoració i pregària, i seguidament, en confessió convençuda de fe.