Les descobertes arqueològiques fetes a Natzaret, a Qumran, a Massada, al barri herodià de Jerusalem i altres llocs de Terra Santa ens permeten contemplar recipients de perfum de l’època de Jesús. Habitualment els veiem de vidre, i més extraordinariament d’alabastre, com és el cas de la pecadora penedida que irromp en la casa del fariseu Simó i que portava, segons diu el text: “un gerret d’alabastre ple de perfum”.
No obstant, el que crida l’atenció de l’escena evangèlica no és ni la qualitat del receptacle ni la flaire del seu contingut, sinó l’escena en sí. És difícil recrear en les nostres latituds i, menys encara, en la nostra època, una dona plorant als peus d’un home, mullant-los-hi amb llàgrimes i eixugant-los-hi amb els cabells. Per arrodonir-ho, a més, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum. La ministra d’Igualtat del govern estatal li diria a la dona que és una bleda, i a Jesús l’acusaria de denigrar-la amb un tracte vexatori.
Però encara que ens situem a l’orient -on l’emotivitat pren, en alguns casos, una escenografia pública-; encara que ens remuntem vint segles enrera -on les relacions home-dona eren diferents-, l’escena resta amb interrogants. La raó és que es tracta d’una escena religiosa. Jesús esdevé el protagonista principal, i la dona i el fariseu Simó són els protagonistes secundaris.
El relat ens mostra un Jesús amarat d’humanitat, comprensiu amb una dona que, superant la vergonya, provoca una escena així. També es mostra un Jesús amarat de divinitat, amb capacitat de perdonar els pecats, que clou el relat evangèlic amb rotunditat: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau!”.
La dona del perfum, amb les seves manifestacions, exagerades per la nostra sensibilitat, expressa públicament la seva reverència i el seu reconeixement a Jesús. El fariseu Simó, en canvi, és hospitalari, correcte, educat, bona persona, sensible, respectuós, però no fa cap manifestació de reverència i de reconeixement a Jesús.
Podríem dir que Simó tipifica el prototipus de català dels nostres temps: ple de qualitats però insensible per a expressar la reverència i reconeixement a Jesucrist. Encara més, Simó també podria tipificar el prototipus de creient català, per qui el pecat ha perdut la seva dimensió religiosa i ha esdevingut només un error, una mancança o un defecte que, amb el propi esforç, es pot superar. La dona expressa, en canvi, la necessitat de la mediació religiosa de Jesús, i sobretot, del consol de les seves paraules plenes de gràcia: “Els teus pecats et són perdonats”.
La dona del perfum tipifica, amb una exageració que podem qualificar de pedagògica, el veritable creient. Tampoc es tracta, opinem, de copiar l’escena. En el punt mig hi ha l’equilibri.
No obstant, el que crida l’atenció de l’escena evangèlica no és ni la qualitat del receptacle ni la flaire del seu contingut, sinó l’escena en sí. És difícil recrear en les nostres latituds i, menys encara, en la nostra època, una dona plorant als peus d’un home, mullant-los-hi amb llàgrimes i eixugant-los-hi amb els cabells. Per arrodonir-ho, a més, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum. La ministra d’Igualtat del govern estatal li diria a la dona que és una bleda, i a Jesús l’acusaria de denigrar-la amb un tracte vexatori.
Però encara que ens situem a l’orient -on l’emotivitat pren, en alguns casos, una escenografia pública-; encara que ens remuntem vint segles enrera -on les relacions home-dona eren diferents-, l’escena resta amb interrogants. La raó és que es tracta d’una escena religiosa. Jesús esdevé el protagonista principal, i la dona i el fariseu Simó són els protagonistes secundaris.
El relat ens mostra un Jesús amarat d’humanitat, comprensiu amb una dona que, superant la vergonya, provoca una escena així. També es mostra un Jesús amarat de divinitat, amb capacitat de perdonar els pecats, que clou el relat evangèlic amb rotunditat: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau!”.
La dona del perfum, amb les seves manifestacions, exagerades per la nostra sensibilitat, expressa públicament la seva reverència i el seu reconeixement a Jesús. El fariseu Simó, en canvi, és hospitalari, correcte, educat, bona persona, sensible, respectuós, però no fa cap manifestació de reverència i de reconeixement a Jesús.
Podríem dir que Simó tipifica el prototipus de català dels nostres temps: ple de qualitats però insensible per a expressar la reverència i reconeixement a Jesucrist. Encara més, Simó també podria tipificar el prototipus de creient català, per qui el pecat ha perdut la seva dimensió religiosa i ha esdevingut només un error, una mancança o un defecte que, amb el propi esforç, es pot superar. La dona expressa, en canvi, la necessitat de la mediació religiosa de Jesús, i sobretot, del consol de les seves paraules plenes de gràcia: “Els teus pecats et són perdonats”.
La dona del perfum tipifica, amb una exageració que podem qualificar de pedagògica, el veritable creient. Tampoc es tracta, opinem, de copiar l’escena. En el punt mig hi ha l’equilibri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada