diumenge, 13 de novembre del 2011

Demanar comptes (Diumenge 33)

L’amo tornà i els demanà comptes”, explicava la paràbola evangèlica dels talents. Més enllà de la paràbola, la nostra existència està marcada per aquesta realitat. De ben petits, a l’escola, i d’adolescents i joves a la universitat, els professors i els pares ens demanen comptes periòdicament del nostre esforç acadèmic. Més tard, en la vida laboral, els amos ens demanen comptes del nostre rendiment en el treball. Si arribem a ser amos, el gremi, el sector, o el govern, ens demanen comptes de la nostra gestió. Als governs, els demanen comptes els altres governs, o estaments supra-estatals. Ningú no se n'escapa!

La paràbola dels talents adapta a la vida de fe aquesta realitat tan estesa i determinant: també haurem de donar-ne comptes. Tanmateix, el cas de la fe roman més inconcret i indefinit. Una aproximació infantil és pensar que, arribat el moment, el resoldrem amb quatre llagrimetes de penediment que commouran la infinita comprensió del Déu.

No obstant, una opció més madura i responsable, i per aquí va el missatge de la paràbola, és que nosaltres mateixos ens demanem comptes periòdicament de com gestionem la pròpia fe, la qual, en definitiva, és una resposta interior i personal al do que Déu ens regala.

La crisi econòmica que estem vivint és una evidència que la vida regalada i el diner fàcil acaben, més tard, o més d’hora, passant factura, amb conseqüències ben doloroses. Una imatge nítida per preguntar-nos si a nivell de fe succeeix el mateix o, en canvi, podem fer passar bou per bèstia grossa.

dimecres, 9 de novembre del 2011

El segon cognom? (Des de l’Ajuda 6)

Les pluges provoquen talls de llum molt pintorescos al barri de sant Pere. Mentre un edifici es queda a les fosques, l’immoble veí segueix gaudint de llum. Aquests contrastos arriben a l’extravagància quan es tracta del mateix edifici, com és el cas del convent. Incomprensiblement, la subministració de força es manté activa, però el ramal de la llum queda estroncat, o viceversa.

No us podeu imaginar l’atordiment que això pot provocar, arribant fins i tot al bloqueig mental, per mor d’endevinar quins aparells de la casa funcionaran i quins no. En aquests casos, la radicalitat és indefectiblement més efectiva. El tall de llum clàssic, negre, absolut, desvetlla el sentit pràctic, però els entremitjos són sempre desconcertants.

Una d’aquestes interrupcions, no sabem precisar si ha estat de llum, o de força, o de tot alhora, ha espatllat la rentadora mentre girava animosa el seu tambor, i la roba, negada d'aigua i sabó, xarbotava a l'interior.

Truquem al servei assistencial del fabricant. L'havíem avisat recentment per substituir el programador de rentats que s’havia fet malbé.

- Dígame el nombre, por favor- demana la telefonista.
- Frares caputxins- li responem.
- ¿Y el segundo apellido?-

diumenge, 6 de novembre del 2011

Ni oli ni torxa (Diumenge 32)

Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen”, diuen les noies desassenyades a les prudents, confiant en el seu suport. Semblantment, els grecs demanen oli als països més assenyats de la Unió Europea, confiant en el seu suport. Igualment, els qui han viscut despreocupats durant els anys de bonança i ara veuen com la bossa els toca fons, demanen suport.

La resposta de les noies prudents és educadament negativa: “Aneu a comprar-ne”, i això provoca que es quedin fora del convit. La resposta als grecs és més contundent: “Espavileu o us expulsarem de l’euro”. Veurem si quedaran dins o fora del convit europeu. La resposta als qui han viscut de forma regalada pot seguir la mateixa línia: “Tal faràs, tal trobaràs”.

En aquestes aproximacions no volem ser insensibles als més afectats per les recessió econòmica, que són els qui viuen en la precarietat o en el seu llindar. Però aquests, d’alguna manera o altra, sí que reben ajuts.

Dit això, la negativa de les noies prudents de la paràbola esdevé més acceptable en temps de crisi -quan tothom s’espavila com pot- que en temps de bonança, quan l’oli regalima per totes bandes i compartir-lo no representa cap dificultat. En època de vaques grasses, les noies prudents fan l’efecte de ser unes repel•lents insensibles, però quan les vaques són magres, fan honor al títol que la paràbola els atorga.

No obstant, la narració evangèlica no aborda temes econòmics, sinó tracta de la vinguda del Regne del cel que, com la crisi, apareixerà de sobte, i també repercutirà segons les disposicions de cadascú. Els més febles seran els primers a participar-hi, els prudents després, però adverteix als qui viuen amb descura la fe, des de l’autoritat eclesial aposentada al fidel que arriba a misses dites: que no ens refiem. L’oli de la fe no es pot improvisar.

Podríem eixamplar l’horitzó de la paràbola, i pensar en els que ni arriben a tenir fe, i que a més, la crisi els afecta de forma directa i restrictiva. Són els qui no tenen ni oli ni torxa, res transcendent ni intranscendent on agafar-se, cap seguretat interior ni exterior. Res de res, la inconsistència més absoluta.

Les precarietats existencials i econòmiques són una bona oportunitat per esperonar-nos al seny i a la prudència en l’administració dels nostres béns i les nostres vides.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Xavuot (Cròniques jerosolimitanes 26)

(La festa s’esdevingué el mes de juny, però fins ara no hem fet l’escrit)

Les cartelleres dels carrers, els fanals, i altres espais públics comencen a exhibir múltiples cartells anunciant la vetlla de Xavuot, la festa que commemora el lliurament de la Torà al poble d’Israel dalt la muntanya del Sinaí. Les sinagogues hi anuncien el seu programa, presentant els horaris i els noms dels experts que, un rere l’altre, parlaran aquella nit. Es tracta d’una vigília dedicada íntegrament a la catequesi, amb breus intervals de descans entre xerrada i xerrada.

Si la comunitat sinagogal és més o menys ortodoxa, les conferències duraran fins l’alba o només fins la matinada. Així mateix, la quantitat i el renom dels ponents variarà segons la seva capacitat econòmica. Els continguts dependran si és una comunitat ortodoxa, conservadora o reformista.

Amén d’aquests detalls organitzatius, el fonamental és que, així com el poble d’Israel i Moisès es prepararen per rebre la Torà, tot Israel ha de preparar la festa de Xavuot, reflexionant sobre els manaments i la seva incidència en la vida personal, comunitària i social.

Els oficis sinagogals del capvespre són més breus i senzills. Cal deixar temps per anar a casa a sopar, i reunir-se novament, disposats a escoltar -segons els ànims i la pietat de cadascú- el màxim possible de xerrades.

El matí següent els carrers estan deserts, irradiant un silenci religiós, amarat de les lliçons de la Torà que han ressonat durant la nit en totes les sinagogues de la ciutat.