diumenge, 26 de desembre del 2010

Protecció divina (Sagrada Família 2010)

Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta de l’àngel de la guarda de sant Josep. Són dos cops que apareix aquesta frase en l’evangeli, i que converteixen aquest misteriós àngel en l’autèntic protagonista del relat. És ell qui avisa a Josep que fugin a Egipte. És ell qui anuncia la mort d’Herodes i li diu de tornar a Israel. Més veladament, l’evangeli diu que Josep, en una revelació enmig d’un somni, decidí anar a Galilea un cop arribats a Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, són un escenari religiós molt expressiu i entenedor. El missatge és clar i doble. Per una banda, Déu protegeix solícitament la Sagrada Família. Per altra banda, Josep sap estar atent, alhora, a les circunstàncies que l’envolten, i a la veu de Déu que li parla.
Nosaltres també –com sant Josep- procurem protegir les nostres famílies dels impactes provocats per la quotidianitat o els imprevistos. Es tracta d’assolir el màxim de seguretat i de preveure possibles infortunis, mitigant tant com puguem els seus efectes. Per això ens fem assegurances mèdiques, assegurances de vida, assegurances de la llar, assegurances a tot risc del vehicle, assegurances d’accidents, assegurances de viatges, etc...
No obstant, veiem com quelcom anecdòtic o secundari el procurar-nos algun tipus de protecció divina. Els àngels de la guarda actualment els tenim a l’atur, avorrits que ningú els demani suport i ajut. El que ens passa o ens pugui passar estem convençuts que és fruit de les circumstàncies i de l’atzar, on Déu no té art ni part, llevat de quan quelcom greu ens sacceja: aleshores sí que denunciem la seva passivitat. Però tots els masses piquen. L’altre extrem d’excloure a Déu de la nostra realitat seria caure en un dirigisme diví, on tot està prescrit i marcat, on els humans esdevenim unes simples titelles.
Sant Josep representa un posicionament intermig digne de tot elogi i digne de ser imitat. Cal mirar de front la quotidianitat que ens envolta, per difícil que sigui, i respondre amb les nostres capacitats. Cal també mirar al cel, per estar atents a les sempre misterioses i subtils intervencions divines. Les nostres circunstàncies personals, de parella, i familiars, per molt que les cuidem materialment, sempre necessitaran d’una cura que prové del cel. Acostumem-nos a tenir-la present, a demanar-la, i potser constatarem que això que un àngel parli en somnis és molt més que una imatge literària.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Matí de Nadal a la presó Model (Nadal 2010)

Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.
Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona per acompanyar una família que el va ajudar i ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.
Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.
Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.
Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Senyals prodigiosos (Advent 4)

Demana al Senyor un senyal prodigiós”. Així de fàcil Déu li posa les coses al rei Acaz. Déu s’ofereix a obrar el prodigi que el rei li demani, sigui quin sigui, tan avall o tan amunt com al rei li plagui. Aquest oferiment diví tan extraordinari és, sorprenentment, rebutjat pel Acaz: “No en vull demanar cap, no vull temptar el Senyor”. Quins falsos escrúpols! o quina prevenció! o quina curtedat la del rei! de rebutjar una proposició divina de tals dimensions!

És aleshores quan el profeta Isaïes entra en acció, exercint de mediador entre Déu i la casa reial de Judà. En primer lloc critica la mediocritat i poca lucidesa del rei: “¿No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu?”. En segon lloc anuncia que encara que el rei rebutgi un signe diví, aquest vindrà: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”.

Semblantment passa a l’evangeli. El prodigi diví obrat amb l’embaràs de Maria és rebutjat per Josep en un primer moment. Vol desfer l’acord matrimonial en secret, i deixar Maria a l’intempèrie. En aquest cas, el mediador és un àngel, que fa recapacitar a Josep, el qual, finalment, “la prengué a casa com a esposa”. Els designis divins, malgrat els estira i arronsa, acaben finalment concretant-se en la realitat dels humans.

També podem establir paral·lels amb la nostra realitat. Déu continua proposant i oferint signes de la seva presència, potser no tan prodigiosos com li oferia a Acaz, però tanmateix signes. El nostre moment històric, com sempre passa, està massa preocupat per esperar signes portentosos del cel. Tenim crisi econòmica, ens volen pujar l’edat de jubilació, els controladors fan vaga i no ens deixen viatjar, ens pujaran la llum i la tarja de metro al començar l’any, i el Barça lluirà propaganda a la samarreta. Enmig de tantes contrarietats qui està per esperar miracles divins! A més, en els nostres temps, els qui fem signes prodigiosos som els humans gràcies a la ciència i a la tècnica. No ens calen intervencions divines. La ciència i la tècnica són els nostres déus actuals i només a ells hem de donar culte.

I nosaltres continuarem encaparrats com el rei Acaz, o sabrem reaccionar com sant Josep, però sigui quina sigui la nostra reacció, Déu continuarà pacientment i amorosament desplegant els seus designis, ja sigui de forma directa, ja sigui amb l’ajut dels qui, sabent-ho o no, li fan de mediadors. Els propòsits divins, malgrat els estira i arronsa humans, acaben finalment concretant-se en la nostra realitat, perquè Déu és l’únic Senyor de la història.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Esclava o serventa? (Immaculada Concepció 2010)

Sóc la serventa del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Segurament ens haurà cridat l’atenció el petit canvi que hem fet: en lloc de dir “Sóc l’esclava del Senyor”, com hem escoltat a l’evangeli, hem dit: “Sóc la serventa del Senyor”. Abans de fer valoracions, subratllem que la darrera edició de la Bíblia Catalana Interconfessional introdueix aquest canvi intencionadament. Suposem que hi ha dos motius, un de pastoral o pedagògic, i un altre de teològic.

La paraula grega original que s’amaga sota les paraules catalanes “esclava” i “serventa” té ambdós possibles sentits. Per tant, les dues traduccions són formalment correctes. No obstant, rera aquest mot grec batega una paraula hebrea que, també pot traduïr-se per esclau i per servent, però en el context bíblic, i quan es refereix a relacions amb Déu, sempre té la impostació de servent: els levites i sacerdots que treballen al temple no són esclaus, són servents; ocupar-se del culte al temple no és esclavatge, és servei; els coneguts càntics del “Servent de Jahvè” del profeta Isaïes no se’ns ha acudit mai d’anomenar-los càntics de “l’Esclau de Jahvè”. La lògica teològica és evident. Tots els qui estan a prop de Déu no són esclaus, sinó servents. Doncs amb Maria igual.

A més d’aquest argument de fidelitat al pensament bíblic, el motiu més definitiu del canvi és el pastoral o pedagògic. Avui dia ens fa mal a les orelles la frase “Sóc l’esclava del Senyor”. Però més que mal a les orelles, fa mal a la nostra sensibilitat. Cal posar-hi molta devoció perquè aquest “esclava” no ens afecti, i sobretot, veient la imatge de les benintencionades religioses netejant l’altar de la Sagrada Família.

La imatge de la dona submisa a tot, fins i tot a Déu, sortosament ha desaparegut. Aquest canvi social ha implicat, decennis després, un canvi en aquesta traducció, que converteix a Maria en una dona responsable, madura i lliure. La seva resposta no és de submissió, sinó de compromís religiós i de servei generós i incondicional a Déu. Algú podria dir que d’esclava a serventa no hi ha pas tanta diferència. Li podriem respondre que no és mateix estar obligat que estar a disposició.

La festa d’avui proclama que Maria no és esclava del pecat. Aquesta nova edició de la bíblia catalana ens diu que Maria no és esclava del Senyor. Ja és serventa! Anem avançant!