Viure les adversitats amb fe (Dissabte 30)

 

“El final d’aquest procés em serà favorable”.  Ho explica sant Pau als seus germans de la comunitat de Filips. L’empresonament li desvetlla el sentiment habitual en tot reclús de desemparament i abandó, però no obstant això, l’apòstol llegeix la seva situació des de la fe. Per això considera que no serà avergonyit, que és també la vivència de tot empresonat. Ell afirma que, passi el que passi, esdevindrà una victòria. Tan si és executat com si és alliberat, Crist sempre serà glorificat en el seu cos.

“Estic pres” (Divendres 30)

“Estic pres i em presento als tribunals per defensar l’evangeli i afirmar-lo”. Ho escriu sant Pau a l’inici de la carta als filipencs, la primera comunitat que fundà a occident. L’apòstol comparteix la seva condició d’empresonat, de súbdit romà considerat rebel a l’autoritat imperial. La causa del seu empresonament era una causa nova: l’evangeli de Jesucrist, un moviment popular que prenia força i s’estenia amb  rapidesa, amenaçant la pax romana, imposada i defensada amb brutalitat.

Sant Pau i molts altres seguidors de Jesucrist moriren defensant aquesta nova causa, víctimes de les decisions judicials imperials. Però algun segle després, aquest imperi es desintegrava mentre que la difusió de l’evangeli esdevenia imparable. Els empresonaments injustos i la repressió de causes populars no deixen de ser un desgast progressiu de qui ho realitza.

Combat espiritual (Dijous 30)

 

La carta als Efesis utilitzava vocabulari bèl·lic i llenguatge de confrontació per explicar les dificultats de viure i anunciar la fe en segons quins moments. Es parla d’armar-se, d’armament, de lluitar amb l’enemic. Descriu el creient com un guerrer, proveït de cuirassa, ben calçat, amb casc, escut i espasa.

Tot plegat, pot resultar molt inspirador a col·lectius cristians amb mentalitat combativa, que veuen enemics per totes bandes, fins i tot en les pròpies files. Però la carta apunta a una lluita espiritual, no a una lluita física. El veritable enemic no és extern, sinó intern. El primer combat a realitzar, i el més dur, és sempre amb un mateix. Aleshores no ens quedaran forces per buscar enemics externs.

La fe com a únic requisit (Sant Simó i sant Judes 2020)

La carta als Efesis dibuixava l’Església com un gran edifici on cap resident és considerat estranger o foraster. Quina imatge més expressiva!

El propietari d’aquesta construcció és Déu mateix, que hi resideix a través del seu Esperit Sant. Els fonaments són els apòstols, entre ells sant Simó i sant Judes, i també els profetes. La pedra angular que corona l’edifici és Jesucrist. Tothom qui truqui a la porta serà benvingut, i serà acollit amb l’únic requisit de la seva fe. I si no té fe, algun racó se li trobarà.

Que el punt no faci perdre la línia (Dimarts 30)

Fra Lluís Sans deia que “hi ha que es fixa tant en els punts que perd la línia”. La frase ens serveix per explicar la carta als Efesis, quan diu i repeteix que les dones es sotmetin als seus marits. Aquest punt ens fa perdre la línia de les intencions del paràgraf, però al final, ho explica millor: “que cadascú estimi l’esposa com a ell mateix i que l’esposa sigui respectuosa amb el marit”. Aquí sí que no hi tenim res a dir.

La carta als Efesis està llegint la relació espòs-esposa com el paradigma de la relació Crist-Església: Crist estima l’Església, com l’espòs a l’esposa; i l’Església respecta Crist, com l’esposa a l’espòs. És cert que la comparança reflecteix una preeminència i una submissió. En el cas Crist-Església és evident; i en el cas espòs-esposa abans també ho era, però les coses han canviat, afortunadament; com també canvia la nostra manera d’interpretar l’Escriptura: avui dia es faria una altra comparació més escaient, però el relat sagrat mereix respecte i esforç intel·lectual per adaptar-lo.