"Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu". Així de tallant i de lúcid respon Jesús al parany de fer-lo relliscar amb declaracions susceptibles de ser manipulades. L'escena és molt actual i molt habitual en els mitjans de comunicació, sempre atents a buscar o a provocar la declaració mediàtica, ja sigui oportuna o no, ja sigui visceral o reflexionada, ja sigui polèmica o encertada. Jesús, amb una gran personalitat, s'allunya d'aquesta dialèctica relliscosa, estèril i nociva, que es converteix en una font constant de polèmiques i de conflictes. Al respecte, ens ve a la memòria una dita castellana paral·lela a la frase de Jesús: "Al pan, pan; y al vino, vino".
El profeta Isaïes, en la
primera lectura, sembla que expliqui el contrari de Jesús quan diu: "El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà
dreta, i el condueix per sotmetre-li les nacions". Utilitzant la frase
de Jesús, el profeta aquí diria que Déu i el Cèsar caminen agafats de la mà. L'explicació
d'aquest canvi de plantejament l'extraiem dels respectius contextos històrics:
el rei persa Cir va ser qui dominà l'Antic Pròxim Orient després dels
babilonis. Ell permeté als israelites exiliats de tornar a la seva terra,
d'organitzar-se segons les seves tradicions, i de reconstruir el temple de Jerusalem.
Aquest rei estranger era vist com un salvador, per això se'l qualifica d'ungit
del Senyor. Molt diferent del Cèsar romà, emperador que tenia el poble d'Israel
sotmès i colonitzat militarment i econòmicament. Cada moment té la seva
resposta, i nosaltres hem de trobar la que correspon al nostre temps i situant Déu i al Cèsar en el lloc que els correspon i a la distància més adequada.
Sant Pau, quan escriu als cristians de Tessalònica, lloa el coratge de la comunitat per propagar la seva fe, els diu que la seva caritat no es cansa de fer el bé, i que l'esperança en Jesucrist els fa aguantar les adversitats. L'apòstol, des de que vivim envoltats de la pandèmia, ens sembla molt interpel·lant en els fragments dominicals de les seves cartes, amb uns missatges molt nítids i útils per a nosaltres, que mantenim el coratge de viure fidels a la nostra fe. Potser no sembla un coratge tan encès com el de la comunitat de Tessalònica, però tanmateix és coratge.
Per això assumim el repte de seguir encarnant les tres virtuts teologals de la fe, l'esperança i la caritat que Pau ressenyava. Hem de continuar propagant la nostra fe, no amb altaveus i parafernàlies, sinó amb silencis eloqüents, discursos senzills i testimoniatges interpel·lants. No hem de cansar-nos de fer el bé, material i espiritual, i més quan les circumstàncies socials són tan amenaçadores i la quotidianitat exigeix un esforç afegit que ens complica la vida. I l'esperança en Jesucrist ha de ser el nostre suport per aguantar les adversitats presents i futures, que segons les prediccions, es preveuen complicades, o si més no, molt incertes. Enmig d'aquesta boira, l'esperança en Jesucrist esdevé el far antiboira que ens permet avançar amb precaució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada