diumenge, 25 d’octubre del 2020

Obrir-se a l’imprevisible (Diumenge 30)

Quin és el manament més gran de la Llei?”. Aquesta és la pregunta que adrecen a Jesús els seus contemporanis, erudits en religió, per provar  les seves capacitats. Jesús els respon no amb un manament, sinó amb dos. El primer i principal de tots, seguint la tradició jueva, és estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Es tracta de l’anomenat Xemà, els versets del llibre del Deuteronomi que la tradició jueva segueix recitant com la seva confessió de fe. El missatge és clar, estimar Déu no a mitges, ni a estones, sinó completament i sempre. Tot un repte que convida a no despistar-se i a ser fidels a les opcions de fe realitzades.

Però Jesús, sense que li demanin, afegeix el manament d’estimar els altres com a un mateix, una altra citació d’un llibre bíblic, en aquest cas del Levític. Jesús afirma que és un manament “molt semblant”, perquè el primer ha de portar-nos al segon: el nostre amor a Déu, que no veiem, es verifica en el nostre amor als altres, que veiem. I el nostre amor als altres ha de ser, com a mínim, el mateix que ens tenim a nosaltres mateixos. Entenem “nosaltres mateixos” com la nostra persona i el nostre cercle immediat: família, amics i entorn social. Sortir del nostre cercle immediat de confort i obrir-nos als altres, que són desconeguts i imprevisibles, mostrarà la nostra capacitat d’obrir-nos a l’Altre en majúscula, que és Déu, i que també és imprevisible. Amb aquests dos manaments, comuns a la tradició jueva i cristiana, Jesús associa teoria i pràctica. La qualitat del nostre amor a Déu es verificarà en la qualitat del nostre amor als altres. El nostre amor als altres mostrarà la nostra capacitat d’estar receptius amb Déu.

La primera lectura, del llibre de l’Èxode, ens deia el mateix. Aprofitar-se de l’immigrant, de la viuda o de l’orfe; aprofitar-se del qui necessita diners o del qui ha d'empenyorar-se, per a un creient és atemptar contra el mateix Déu. El text és molt taxatiu afirmant que qui ho faci serà castigat adequadament, però no perquè caiguem en una dinàmica religiosa de temor i obligació, de compliment i de càstig, sinó com un advertiment del seriós compromís humà que implica creure en Déu. Cap llei humana no ens castigarà si ens aprofitem dels altres sense incórrer en cap delicte. Però l’opció de fe va més enllà de la legalitat, i assumeix uns compromisos morals i interns que afegeixen un plus a la nostra relació amb els altres.

Per això, sant Pau lloa la comunitat de Tessalònica per la transformació que ha provocat l’evangeli de Jesucrist en les seves vides, abandonant estàndards de vida, i assumint una major exigència interior i exterior, que més que anul·lar la persona, la reivindica i la qualifica.