diumenge, 27 de desembre del 2009

Mirada agraïda (Sagrada Famíla 09)

Dins la presó Model de Barcelona hi ha, al menys que coneguem, dos interns molt propers als caputxins de Sarrià. Un d’ells va estar molt implicat en les activitats de la comunitat cristiana durant anys. Una resposta evasiva a aquesta notícia seria que “una flor no fa estiu”: que una comunitat cristiana tan ample tingui -només- dues persones a la presó és un percentatge baixíssim i no minva el nostre “prestigi”. Una resposta acusadora seria que és normal que ens passi això amb els discursos tan moderns i tan poc ortodoxos que es pronuncien aquí.

No pretenem anar per cap de les dues direccions. Volem donar suport als dos interns manifestant que cada cop hi ha més persones normalitzades a la presó, i no ens referim als casos mediàtics, sinó a persones que, en virtut dels nous delictes i l’enduriment generalitzat de les penes, ingressen amb més facilitat que abans a la presó, barrejant tot tipus de delictes i de perfils. Diguem-ho de forma més provocadora: cada cop se sent parlar més el català dins les presons. Els nostres governants ho llegirien cofois i positius dient que es tracta d’una dada de normalització lingüística.

Al voltant d’aquests dos interns referits i dels altres més de deu mil que resideixen en les presons catalanes hi ha un entorn, hi ha una educació, hi ha algun referent religiós, hi ha, sobretot, una família. En molts casos pròxima i sensible. En altres casos, en un altre país o que no volen saber res d’ell. Aquests dies de festa, com la resta de l’any, veurem en la sala d’espera dels centres penitenciaris a les dones, parelles, pares, fills, parents, amics, amigues dels interns. Esperen que els cridin per veure’ls durant mitja hora, separats per un vidre i enmig d’una irritant cridòria col·lectiva. És frustrant. Altres tenen la possibilitat d’un bis a bis, un contacte personal durant una hora, precedit per un intens escorcoll. És humiliant.

No obstant, dins la presó es quan l’intern palpa la importància de la família, quan pren consciència, amb agraïment i emoció, del que ha rebut, per mínim i irrisori que hagi pogut ser. La majoria dels interns pateix més pel sofriment que provoquen a les seves famílies que per les dificultats que suporten dins del centre penitenciari. Aquest sofriment estem segurs que els humanitza i és un estímul per a la seva futura reinserció. La raó és definitiva: “No vull que la meva família pateixi més per mi”

Enllà del duríssim món penitenciari on el sofriment familiar és més agut, és evident que en totes les famílies, pam més pam menys, hi ha dificultats, patiments, circunstàncies adverses, males èpoques, trencaments. El temps de Nadal és un temps familiar per excel·lència, que posa en evidència aquestes “imperfeccions” i que ens pot remetre, si ens deixem portar pel desànim, a la tristor i al negativisme.

La festa de la Sagrada Família que celebrem avui ens és un encoratjament humà i religiós de cohesió familiar. Maria, Josep i el Nen, malgrat les dificultats de tot tipus que ens expliquen els evangelis de la infància, saben tirar endavant plegats, respectant-se, escoltant-se, comprenent-se, ajudant-se.

Animem-nos a mirar les imperfeccions i els defectes de les nostres families amb ulls bondadosos, amables i tendres. Esguardem a cadascun dels nostres familiars amb els ulls de la fe.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Sant Esteve 2009

Unes relíquies del protomàrtir sant Esteve serviren al prevere espanyol Orosi per organitzar, a la tardor de l’any 417, una missió popular per l’illa de Menorca per propagar la devoció del sant. La missió provocà, poc després, l’aixecament de la comunitat cristiana contra la comunitat jueva, amb qui havien viscut, fins d’aleshores, en un respecte mutu i una pacífica convivència. El conflicte s’esdevingué del 2 al 9 de febrer de l’any següent i desembocà amb la conversió –més aviat forçada- de 540 jueus al cristianisme.

Si ens preguntem perquè una missió per difondre la devoció de sant Esteve provocà l’aixecament contra la comunitat jueva, la resposta la tenim en els Fets dels Apòstols. El relat del seu martiri té un accent clarament antijueu amb detalls molt expressius: “es corsecaven de ràbia i estrenyien les dents”, i també: “es llançaren tots contra ell, cridant tant com podien”. Tanta malícia jueva ens fa obviar un detall del principi de la narració: “Alguns de la sinagoga...”. No parla de tots els jueus, sinó d’alguns, evidentment els més radicals, com a autors de la lapidació d’Esteve.

Els cristians llegim el text dels Fets dels Apòstols amb la mateixa simpatia per Esteve que els espectadors de la pel·lícula Àgora senten per la martiritzada filòsofa Hipàtia. Els cristians ens queixem que la pel·lícula té una visió reduccionista del cristianisme, defensant que no tots els cristians eren com els qui van matar Hipàtia. Igualment es queixen els jueus respecte al text dels Fets dels Apòstols: no tots els jueus d’aquella època eren com els qui van matar Esteve.

dijous, 24 de desembre del 2009

Acollir l’Imprevist (Nadal 2009)

Els imprevistos són una constant en la nostra vida. Posen a prova les nostres capacitats i ens fan tastar els nostres límits. Si som rígids, metòdics i complidors, viurem els imprevistos com un daltabaix que ens trenca els esquemes. Si som despreocupats, improvisadors i desorganitzats, els viurem sense valorar-los adequadament. És evident que en el terme mig hi ha l’actitud correcta: cal ser previsors però amb la flexibilitat suficient per encaixar l’inesperat.

Però hi ha imprevistos i imprevistos: no és el mateix agafar la grip, que et diagnostiquin una malaltia incurable. No és el mateix una reducció de jornada laboral, que quedar-nos a l’atur. No és el mateix discutir-se amb la parella, que separar-se. No és el mateix trobar-se un bitllet de deu euros, que et toqui la grossa de Nadal. Els primers imprevistos són passatgers, els segons ens marquen per sempre. Els primers ens alteren la quotidianitat, els segons ens la capgiren de dalt a baix.

Nadal és celebrar un imprevist dels que marquen per sempre, dels que ens capgiren de dalt a baix. Nadal és celebrar que Déu gosa apropar-se als humans en forma de nen. Quin altre esdeveniment pot ser més inesperat que aquest? El Déu Invisible, Inaccessible i Inefable esdevé inesperadament visible, accessible i expressable: un nen que neix a Betlem, que creix a Natzaret, que predica per la Galilea i la Judea, i que mor crucificat a Jerusalem. Un naixement insospitat, una existència encara més insospitada, que culmina amb la manifestació de la seva resurrecció, el summum de l’insospitat.

Nadal és celebrar l’encarnació inesperada de Déu. Però també és celebrar la capacitat humana d’acollir un Déu imprevisible, que segueix desconcertant als humans quan rebutgem tot el que no entri dins les nostres definicions, anàlisis i estructures; que segueix desconcertant als humans quan ens instal·lem en la passivitat, l’hedonisme i la vida fàcil. Nadal també desconcerta els creients quan vivim la fe de forma rígida i complidora, perquè Deú no tindrà manera de fer-nos vibrar. Nadal també desconcerta els creients quan vivim la fe de forma despreocupada i improvisada, perquè Déu ens passarà pel costat sense adonar-nos-en.

Maria i Josep representen aquest equilibri humà i creient, capaç d’acceptar l’Imprevisible en majúscules. Maria, una jueva adolescent, acollí un embaràs sense entrar en dialèctiques si calia o no consultar als pares per aturar-lo o continuar-lo. Josep, no sense dificultat, també acollí l’imprevist amb elegància i estimació, fent costat a Maria, fent confiança a Déu.

El Déu imprevisible segueix capgirant els nostres esquemes religiosos i socials, tan si són rígids i controladors, com si són superficials i despreocupats. Però Josep i Maria segueixen dient-nos que acollir l’Imprevist és quelcom que està al nostre abast. Bon Nadal!

dilluns, 21 de desembre del 2009

diumenge, 20 de desembre del 2009

L’embaràs de Maria (Advent 4)

Opinem que no hi ha res que entendreixi i humanitzi més a un baró que la presència d’una dona embarassada. Silenciosament, sense pronunciar cap mot, la seva panxa li comunica un missatge de respecte que li desvetlla una delicada i sincera veneració. El caminar protector, els moviments pausats, el rostre serè d’una dona embarassada desarmen al més armat, emocionen al més insensible, entendreixen al més endurit. El baró, contemplant una embarassada, constata que el melic de la dona està més ple de vida i mereix més atenció que el seu, i dolçament resignat, amablement vençut, reacciona amb el bo i millor que té.

La reacció femenina davant una embarassada és diferent, molt diferent. Del respecte masculí passem a la complicitat femenina, de la reverència masculina passem a l’expressivitat femenina, de la timidesa masculina passem a l’emotivitat femenina. L’encontre esdevé, en definitiva, més viu, intens i efusiu. I no diguem si l’encontre s’esdevé entre dues embarassades. Aleshores allò esdevé un autèntic festival, però no un festival d’aparador, sinó un festival de vida.

Aquesta és l’escena de l’evangeli d’avui, la de dues dones embarassades que es troben: “Maria entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet”. La reacció d’Elisabet és un autèntic festival d’entusiasmes interns, d’exclamacions, i fins i tot de crits. Elisabet parla des de la complicitat de dona embarassada que, captivada i meravellada per la vida que porta a dins, expressa les seves vivències a qui sap que les entendrà, perquè està experimentant el mateix.

En aquest encontre femení Maria apareix menys vehement i més discreta. Silenciosament, sense pronunciar cap mot, la seva panxa irradia una presència que, abans d’hora, ja parla nítidament de Déu. L’embaràs de Maria omple de fe l’embaràs d’Elisabet. Ja no es tracta d’hormones femenines que sintonitzen, sinó de persones creients que viuen i comparteixen plegades el misteri de la fe: “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”.

L’embaràs de Maria és una barreja d’admiracions masculines i exultances femenines, de perplexitats masculines i de confiances femenines. L’embaràs de Maria amara d’humanitat i de tendresa la vinguda de Jesús. L’embaràs de Maria amara de festa i alegria la vinguda de Jesús.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Bones noves i la Bona Nova (Advent 3)

La vida dels catalans seria ben tediosa si no fos per les alegries que ens dóna el Barça i per la consulta sobre la independència d’avui. Fins i tot hauríem de donar gràcies al Tribunal Constitucional per la seva tardança a pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè ens permet omplir pàgines dels periòdics, animar tertúlies radio-fòniques, i discutir-nos amb algun parent, amic o conegut.

El nostre panorama català està tan normalitzat, tan ponderat, tan discret, que tira més aviat cap a avorrit. Esperem que algú, amb un mínim de personalitat i de capacitat mediàtica, ens estimuli, ens faci vibrar, ens alliberi de la monotonia i ens faci mirar enllà. Esperem, en definitiva, una mena de messies popular –això sí laic, no religiós- que parli clar i català, que ens digui cap a on hem d’anar i el què hem de fer, més enllà d’assenyadíssims missatges institucionals, de sermons previsibles, de normes cíviques, de controls variables de velocitat, de noves i complicades pràctiques administratives.

L’evangeli ens ambientava un context semblant: “La gent, que vivia en expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies”. Nosaltres també vivim aquesta expectació –més aviat social que religiosa- i les nostres sospites d’aquest messies popular podrien recaure sobre en Pep Guardiola o l’alcalde d’Arenys de Munt, els actuals herois locals. Admirats del seu caràcter, empenta i fermesa, ens agradaria preguntar-lis el mateix que li preguntaven a Joan Baptista: “I nosaltres, què hem de fer?”.

Les respostes de Joan Baptista no tenen res d’especial: ser sensibles amb els altres, i ser honestos i complidors en les feines. Però dites per ell, aquestes exhortacions tenien un pes moral i una força que no tindrien en la boca d’altres, hi havia un plus acreditat pel seu testimoniatge de vida. Però el secret de Joan Baptista ens el dóna la darrera frase de l’evangeli: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova”.

El secret del Baptista i dels nostres herois locals no és el seu carisma personal sinó que ens anuncien bones noves. Per això ens captiven, perquè necessitem bones noves que ens alegrin la vida, però sobretot, que ens omplin de nous reptes i de noves aspiracions, com més elevades i utòpiques millor.

Per això també necessitem la Bona Nova -en singular i en majúscules- per les mateixes raons: per alegrar la nostra vida de fe i per omplir-la de nous reptes i de noves aspiracions. Perquè ser creient no és viure envoltat de tedi i de rutina; ser creient és restar sempre obert a l’enllà, és sentir-se fascinat per aquell que ens porta bones noves celestials: Jesús de Natzaret.

dimarts, 8 de desembre del 2009

La serp (Immaculada Concepció 2009)

Ahir es va inaugurar la cimera sobre el clima a Copenhagen amb un ambiciós objectiu: aconseguir acords que neutralitzin el canvi climàtic. Un exemple dels seus efectes en els éssers vius el tenim en la serp si llegim, linealment (cosa que no s’ha de fer) el llibre del Gènesi. Fixem-nos que, segons el relat del paradís, la serp originàriament tenia la capacitat de parlar com els humans i, avui dia, el màxim que trobem, és l’espècie cascavell que emet un so amb la cua per avisar de la seva presència. En quin moment –ens preguntem irònicament- les serps es van quedar mudes...?

Tampoc podem oblidar que, si llegim literalment el text del Gènesi (cosa que no s’ha de fer), la serp va sofrir una mutació a causa de la maledicció divina, obligant-la a arrossegar-se sobre el ventre i a menjar pols. Per si fos poc, a més dels efectes del canvi climàtic i de la maledicció divina, els humans li carreguem el mort de tots els nostres mals a causa del seu parlar astut i enganyós.

Intentant descriure (cosa que no s’ha de fer) com seria la serp que es va acostar a Adam i Eva, apareix una solemne caricatura: un animal amb potes estil llargandaix, amb la gran capacitat de parlar com els humans, i amb prou intel·ligència per entabanar-los. Que un animal parli, només passa en les faules, en algun relat bíblic, en els dibuixos animats o en la pel·lícula de la mula Francis, i segons quin sigui l’animal, el seu parlar serà valorat com a positiu o com a negatiu, com és el cas evident de la serp.

Comparant-la amb un altre animal, la serp és “l’ase dels cops”, i ens serveix per expressar el mal que, de paraula, som capaços de desplegar els humans. Quan manifestem que algú té una “llengua de serp” o una “llengua viperina” estem afirmant que el seu parlar és manipulador, malintencionat i mentider. Quan aquest discurs esdevé insultant i agressiu diem que aquesta persona “vomita verí”. Es tracta, evidentment, d’un llenguatge simbòlic i relacionat amb la serp, però altament expressiu.

La festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, celebra que Maria no tenia “llengua de serp”, que mai de la vida no va “vomitar verí”. Celebrem que la malícia, la mentida, l’engany, mai van formar part del seu llenguatge ni es van covar dins el seu cor. La nostra experiència humana i el nostre raciocini ens poden fer qüestionar aquestes afirmacions marianes, però si som capaços de creure, amb els ulls clucs, que una serp va parlar amb els humans i va enredar la troca d’aquesta manera ¿per què no ens creiem que Maria va néixer immaculada i sense pecat? Per què el nostre racionalisme és tan selectiu i primmirat amb segons quines coses, i tan badoc i infantil en altres?

Maria concebuda sense pecat, Maria embarassada per obra de l’Esperit Sant, Maria assumpta al cel. No es tracta de pietismes que el creient actual ha de relativitzar amb un cert aire de suficiència. Tampoc són descripcions acuradíssimes de fets cronològics. Es tracta de venerar a Maria com una dona plena de Déu, com una dona “plena de gràcia”, abans de nèixer, quan visqué, i després de morir, “perquè a Déu res no li és impossible”.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Salvació universal (Advent 2)

Tothom veurà la salvació de Déu”. Així acabava l’evangeli, arrodonint una metàfora geològica on fondalades, muntanyes, turons, serralades i terrenys escabrosos s’anivellaran per gaudir del gran esdeveniment: contemplar la salvació divina. Aquestes són les paraules i els desigs del profeta Isaïes en temps de l’exili a Babilònia, quan Israel esperava una intervenció divina enmig del descoratjament i desconcert col·lectiu. L’evangelista Lluc es fa seva aquesta imatge del profeta per expressar l’activitat messiànica de Joan Baptista: preparar els camins del Senyor perquè tohom el pugui veure, tothom.

Quan el profeta Isaïes i l’evangelista Lluc diuen “Tothom veurà la salvació de Déu” eixamplen intencionadament els horitzons. Isaïes anhela una salvació universal, oberta a Israel i a tots els pobles. Igualment Lluc, proclama que la predicació d’aquell grup de jueus seguidors de Jesús ha d’arribar també als gentils, és a dir, arreu. Aquesta és, en essència, la gran proposta del judaisme, del cristianisme i també de les altres religions: l’accés a la salvació divina. Aquest és el comú denominador de totes les religions, que s’expressa -i aquí comencen les diferències i els problemes- de forma sovint particularista, oposada, i fins i tot excloent. Una paradoxa que posa en evidència, no la grandesa divina, sinó la limitació humana per assumir correctament un missatge de salvació universal.

Des de la nostra perspectiva creient, l’ésser humà, pel sol fet d’estar concebut i de néixer sota la mirada atenta de Déu, ja és un ésser salvat. Naixem salvats i morim salvats: aquesta és l’oferta divina. La nostra tasca només es concreta a viure com a salvats, a fer-nos dignes d’aquesta salvació. La tasca dels humans és, en primer lloc, descobrir aquesta meravellosa realitat i valorar-la; aleshores la nostra vida quedarà amarada de positivisme i de sentit. En segon lloc es tracta de gaudir de la salvació, de gestionar-la adequadament, sense deixar-se seduir per falses salvacions, ni deixar-se atemorir per falses condemnacions. Oblidar o negar que naixem i morim salvats és caure en la mentalitat que naixem condemnats i morim condemnats, o diguem-ho més finament: que naixem per atzar i morim per desgast biològic. Aleshores la nostra vida esdevindrà una condemna, o diguem-ho més suau: un deambular sense sentit.

Tothom veurà la salvació de Déu”, ens anuncien convençuts Isaïes i sant Lluc. L’Advent es fa seva aquesta proclama i ens anima a nivellar, personalment i comunitàriament, el que estigui desnivellat. Una tasca inacabable, però que val molt la pena de fer: “Tothom en sortirà beneficiat”.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Expectació (Advent 1)

Expectació” és un terme que descriu adequadament el temps litúrgic que avui iniciem, però cal precisar bé el seu contingut. L’expectació de l’Advent no s’assembla a l’expectació del Barça-Madrid, ni tampoc a l’expectació de les consultes municipals per a la independència del tretze de desembre, ni a l’expectació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ni a l’expectació que la crisi econòmica se superi a finals de l’any 2010.

Aquestes expectacions tenen diferents dosis d’emoció, d’anhels, d’esperança, o de treball, però totes coincidèixen en un denominador comú: la seva incertesa. No sabem, malgrat les previsions, estudis i enqüestes, quin serà el resultat definitiu de cap d’elles.

Ben mirat, l’expectació és una constant que amara la nostra vida a molts nivells i que, malgrat la incertesa que porta implícita, sovint ens dinamitza la vida. Per dir-ho de forma imatjada, l’expectació ve a ser com la pastanaga que es lliga amb una canya davant de l’ase per estimular-lo a anar endavant.

L’expectació de l’Advent o l’expectació religiosa és quelcom diferent. No es tracta de posar pastanagues espirituals al davant, ni de fer càlculs, ni d’esperar –excitats- esdeveniments sobrenaturals. És tracta simplement de creure, de tenir fe. I això ens permet entrar en un àmbit diferent, en una cronologia diferent, en un calendari diferent que avui iniciem. En aquesta expectació no hi ha dates, ni plaços, ni terminis, sinó que tot resta obert i sense límits. Per tant, cal una actitud oberta i atenta, un mirada en perspectiva i vers l’infinit, i un caminar serè i esperançat, sense presses ni delers.

La fe ens aporta unes certeses interiors que ens fonamenten i asserenen, sense la necessitat d’extres que animin, entretinguin o estimulin la nostra existència. La fe té un dinamisme interior connatural, que és l’expectació reposada a descobrir la presència de Déu en la nostra vida, que és l’expectació confiada que Déu, Senyor de la història, ho portarà tot a bon port.

Aquesta és, en definitiva, la proposta de l’Advent: de centrar la nostra vida en expectatives de fe, concretades en la persona del Crist Ressuscitat. Les altres expectatives complementaran i afectaran també la nostra vida, però la seva incertesa no ens desestabilitzarà ni ens farà perdre els papers, ni el temps, ni la salut, ni els valors, ni la moralitat, ni la fe.

Aquesta és, també, l’exhortació de l’evangeli: “Estigueu atents sobre vosaltres”. “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”.

divendres, 27 de novembre del 2009

L'ABRAÇADA DE DÉU

Posem que es diu Pere (el nom és fictici, el personatge no). En Pere arriba puntual el diumenge al matí, a missa. Ve mudat. Amb una muda senzilla, però ben mudat. Pentinat, qui sap si per ell mateix o no, però, de ben segur, ho haurà fet sota la tendra mirada de la seva mare, ja gran.

Seu sempre al primer banc. Però no us confoneu: res a veure amb aquells fariseus de l’evangeli que cercaven els primers bancs de la sinagoga per mostrar a tothom la seva pietat!!! No, en Pere seu al primer banc per participar de la missa ben a prop, sense pors ni vergonyes. No es vol perdre res del que allà s’esdevindrà. Si us quedeu a missa amb ell veureu que ho segueix tot atentament. Encara algú pot pensar: “Què pot entendre, de tot això, aquest noi?”. Però jo estic convençut que en Pere no es deixa enlluernar per les coses exteriors, ell entén allò profund, entén el Misteri. Sap que allà hi passa alguna cosa important que l’atrau i el captiva. Allà l’espera el seu Senyor, com cada diumenge.

La missa ha finit. I en Pere, amb tota devoció, compleix un estricte ritual abans de marxar. Puja a l’altar major i el besa. S’apropa a la creu-majestat del presbiteri i se senya. El mateix farà en cada altar i capella laterals, davant la imatge de Sant Francesc, de Sant Antoni, de la Moreneta...

Però el millor és quan, abans de tornar cap a casa, se t’apropa i et dóna una abraçada. Una abraçada ferma i, alhora, tendra. Sostinguda, gens fugissera. No és com aquelles abraçades que es donen per compromís, fluixes i sense esma. No, és una abraçada plena de tendresa i perllongada. Com si, tot donant-te-la, et digués un rotund T’ESTIMO, ETS ESPECIAL PER A MI.

Quan me la dóna intueixo com és l’amor de Déu. Ha de ser així: una tendra i perllongada abraçada que et fa sentir únic i especial. Perquè en Pere, quan t’abraça, no té cap interès amagat, no cerca res, ni tan sols que li caiguis bé. En Pere, senzillament, et vol abraçar perquè vol i t’estima. Ara puc entendre també que Déu vingués en aquest món com un nen i demanés als seus de saber-nos tornar com nens. Déu, cada Nadal, ara que ens hi preparem per celebrar-ho, ve per abraçar-nos infinitament i desinteressadament.

Per cert, en Pere, no us ho havia dit encara... té síndrome de Down.

fra Jesús Romero, caputxí

dijous, 19 de novembre del 2009

Solemnitat de Crist Rei

Amb la solemnitat de Crist Rei acabem l’any litúrgic. Es tracta d’un calendari alternatiu que pretén donar ritme i vibració a la nostra fe; un calendari que ens fa propostes alternatives, que ens ofereix paraules alternatives, que ens encoratja a un estil de vida alternatiu, que no amaga el cap sota l’ala amb visions deterministes, fatalistes, victimistes o infantilistes de la vida. L’any litúrgic ens convida a resseguir els misteris de la vida, il·luminats pels misteris de l’encarnació, la mort i la resurrecció de Jesucrist.

El zel religiós (Dijous 33)

Segons el primer llibre dels Macabeus, el zel religiós de Mataties és el detonant de la revolta macabea. Tres cops, en tres versets seguits, apareix el verb “tenir zel”. El relat justifica la violència de Mataties i l’associa amb el sacerdot Pinhàs: “Sentia el zel per la Llei com l’havia sentit Pinhàs”.

El sacerdot Pinhàs és un referent veterotestamentari del zel religiós. El llibre dels Nombres explica que Pinhàs atravessà amb una llançada a Zamrí i la dona moabita amb qui estava ajagut. Amb aquesta acció aplacà una epidèmia i el sacerdot rebé, com a recompensa divina, una aliança de pau i un sacerdoci perpetu. Així d’impactant!

El zel religiós tendeix a agafar-se de la mà amb la violència i l’agressivitat. Ho trobem en l’Antic Testament (no hem citat a Elies, el profeta ple de zel per Déu, degollant a quatre-cents cinquanta profetes de Baal i quatre-cents-profetes d’Astarté). Ho trobem també, més moderat, en el Nou Testament, quan Jesús expulsa aïradament els mercaders del temple i explica que és a causa del seu zel.

Avui dia el zel religiós té diferents rostres: del més violent del terrorisme i el suicidi, al més subtil del rigorisme i l’autoritarisme, passant per l’entremig de condemnar i excloure.

dimecres, 18 de novembre del 2009

La mare Israel (Dimecres 33)

Mirat fredament, és una veritable tragèdia, per una mare, contemplar com els seus set fills, un darrera l’altra, són torturats i executats davant seu. El sofriment d’aquests moments esdevé quelcom inimaginable.

No obstant, el relat del segon llibre dels Macabeus ens mostra, sorprenentment, a una mare serena i desafectada, que exhorta als seus fills a morir dignament, i que fins i tot és capaç de construir uns inspirats discursos sapiencials. Podem afirmar que la lògica humana d’aquest relat és nul·la.

Però si a aquesta mare li posem el nom d’Israel, tot queda il.luminat i esdevé fàcilment entenedor. La mare és una al·legoria d’Israel, que malgrat la persecució que pateixen els seus fills, no deixa de manifestar la seva confiança en Jahvè, el Creador: “El creador del món és qui modela els homes abans de néixer i sap com s’ha format cadascun”. També diu: “Déu ho ha fet tot del no-res”. La mare Israel tampoc perd la perspectiva d’una vida futura quan afirma: “ell us retornarà bondadosament l’alè i la vida”.

Però el més significatiu és que, en el relat, la mare no mor, per la senzilla raó que Israel mai pot morir. Per això estimula als seus fills dient: “Fes-te digne dels teus germans i accepta com ells la mort perquè et pugui recobrar junt amb ells quan Déu es compadirà de nosaltres”.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Realitat, ficció o alliçonament? (Dimarts 33)

El suplici del jueu Eleazar és un relat que recrea, intencionadament i amb tota mena de detalls, les reflexions, converses i turments del venerable mestre de la Llei. La intenció és edificar al lector o al oient, estimulant-lo a la resistència davant les adversitats del moment. Es tracta de subratllar la malícia dels torturadors, però sobretot, destacar la integritat, el coratge i l’exemple del torturat. El final de la lectura és prou eloqüent: “Així donà la seva vida. La seva mort deixà el record d’un home virtuós i l’exemple d’una noble generositat, no sols per als joves, sinó per a tot el poble”.

El relat d’Eleazar, i el de la mare amb els set fills torturats i executats, van inspirar els autors cristians a l’hora de redactar els seus relats de martiri. Més que voler fer una crònica històrica, a tall de reportatge dels fets, es tractava de desplegar, a través del martiritzat, una catequesi sobre la importància de la professió de fe, el valor del sofriment i la confiança en la vida eterna.

La nostra sensibilitat, benestant i educada, se sent incòmoda davant aquests relats de sang i fetge. No obstant, fa poques dècades, aquests relats prenien vida a casa nostra en la persecució religiosa del 36. El problema és que no sabem trobar el gènere literari adequat per convertir aquests màrtirs tan propers en un exemple i un encoratjament a professar la fe en les nostres circunstàncies.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Resistència no violenta (Dilluns 33)

El poble d’Israel visqué sota el terror”. Aquesta és la valoració que fa el primer llibre dels Macabeus de la repressió religiosa, desplegada per Antioc IV Epífanes, a partir de l’any 175 abans de Crist, per tot el territori d’Israel.

La narració dels fets té una doble intenció: per una banda vol expressar el dramatisme, el sense-sentit i la humiliació de la persecució religiosa; per l’altra banda vol encoratjar, no sols a la reacció i a la resistència, sinó a la revolta, que és el que s’esdevindrà pocs anys després amb els macabeus.

Persecució religiosa, imposició religiosa, revolta religiosa, forma part, lamentablement, de la història de la humanitat, amb molta sang vessada, moltes vides escapçades i molts odis creats. Tan violent pot ser un fonamentalisme religiós com un fonamentalisme laic. Tenim exemples pels dos costats.

Sembla que l’única solució davant aquestes follies és el martiri. Així ho expressava el relat: “S’estimaven més morir que deixar-se contaminar amb menjars prohibits i violar l’Aliança de Déu”. El martiri és, en definitiva, l’opció per la resistència no violenta. La revolta és l’opció per la resistència violenta.

El dilema està servit, però Jesús crucificat decanta, dolorosament, la balança.

diumenge, 15 de novembre del 2009

L'ermita de Santa Maria (Des del Montnegre 9)

L’estiuet de sant Martí és una realitat aquest matí de dissabte. Fa un dia clar, el sol llueix, la temperatura és agradable, i el vent que ha bufat durant la nit s’ha apaivagat. Sortim de la rectoria i prenem, decidits, el camí cap a l’ermita de Santa Maria. Ens vam perdre la festa de la seva restauració -el sis de setembre- i ens delim per contemplar com ha quedat.

El nostre pas és apressat però gaudim del paisatge tardoral de la muntanya: el fullam dels castanyers comença a canviar de color i a caure de les branques, les cireres d’arbós ja són a terra, el poliol està florit, i els ocells fan silenci. En alguns revolts encarats al nord apareixen ben perfilades, a l’horitzó, les siluetes de les muntanyes més llunyanes. El Montseny ens mostra les seves fagedes, inconfundibles pels seus tons definídament ataronjats.

L’alzina grossa de can Preses, amb els seus vint i un metres d’alçada i el seu brancam multiforme amara el seu voltant d’una vibració solemne i reverencial.

Deixem la pista i enfilem, a la dreta, el camí que s’enlaira sobtadament i de forma continuada fins a Santa Maria. Uns metres abans d’arribar a l’ermita, a la dretra del camí, la font del Degotall fa honor al seu nom amb un raig petit i discretíssim, a diferència de la font de Santa Maria que, abans que els nostres ulls la vegin, se’ns ha fet audible amb el soroll alegre i viu del seu raig espetegant sobre la pedra.

Però el que ha absorbit la nostra atenció ha estat l’ermita restaurada. Quina senzillesa més elegant i captivadora! Quin bell contrast del blanc de la façana amb la pedra de les parets laterals! Quins graons d’accés més rústics fets amb troncs! Quina majòlica evocadora de la restauració més solemne! Quina porta de ferro més simpàtica i entranyable amb la inscripció “año 1886”! Quin interior més auster i digne, amb un llantió encès i un test amb anthuriums sota la peanya on reposa la imatge de la marededéu!

L’emoció ens ha envaït al veure l’ermita, i mentre ens agafavem delicadament als barrots de ferro de la porta, hem recitat l’Àngelus. Després, asseguts amb l’esquena arrepenjada al roure centenari, l’hem contemplada en silenci una bella estona.

Per què Déu permet les desgràcies? ( Diumenge 33)

Hi haurà un temps de desgràcies...” diu el profeta Daniel. “Després d’aquelles desgràcies...” manifesta l’evangeli de Marc. És cert que utilitzem la paraula desgràcia per exagerar situacions, com per exemple: “serà una desgràcia que el Barça no guanyi tots els títols aquesta temporada”, o “quina desgràcia que no ens hagi tocat la loteria de Nadal!” No obstant, el sentit genuí del mot es refereix a esdeveniments impactants que ens alteren vívament i que afecten, d’alguna manera, la nostra religiositat. Etimològicament parlant, una “des-gràcia” és veure’s mancat de gràcia, és sentir-se desasistit de la gràcia i la protecció divina. Per què, sinó, quan passa alguna desgràcia ens preguntem: “Com és que Déu ho ha permès?

Aquesta era, fonamentalment, la pregunta que es farien els jueus contemporanis del profeta Daniel: “¿Com és que Jahvè ha permès que els grecs profanin el nostre temple de Jerusalem i que ens persegueixin a causa de les nostres pràctiques religioses?” La mateixa pregunta, en diferents circunstàncies, es farien els cristians contemporanis de l’evangeli de Marc: “¿Com és que Déu permet que siguem perseguits, empresonats, i executats pels romans pel fet de ser seguidors de Jesucrist?”

Tant si som molt creients o poc creients, tant si som si som molt progres o molt carques, les desgràcies ens remeten a la descura divina o a la possibilitat d’algun càstig diví. La conseqüència d’aquesta mentalitat és, indefectiblement, caure en el fatalisme o el determinisme, on els humans esdevenim unes titelles manipulades pels designis imprevisibles de Déu. Preguntar-nos perquè Déu permet les desgràcies, o pitjor encara, valorar-les com un càstig diví, és posar de manifest la feblesa i la inconsistència de la nostra fe. Davant d’una “des-gràcia”, desproveïts de respostes, ens refugiem en un victimisme infantil que carrega a Déu totes les culpes.

La resposta que dóna el profeta Daniel a aquesta mentalitat és clara: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”. Els justos són els creients que, malgrat la desgràcia, confien i no abandonen, que prefereixen callar abans que carregar-li a Déu el mort de la situació, que eviten el recurs fàcil del fatalisme i el determinisme; la seva integritat serà un referent per a tots. L’evangeli de sant Marc eixampla la panoràmica dels esdeveniments dient: “El cel i la terra passaran, però les paraules de Jesús no passaran”. És a dir, les desgràcies, les eufòries, fins i tot el Barça, acabaran esvaïnt-se; però els mots de Jesús continuaran ressonant per tota l’eternitat perquè provenen de la mateixa boca de Déu, l’Immutable, l’Inefable, l’Etern.

divendres, 13 de novembre del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ LLUC 17, 26-37
“Qui miri de conservar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà”
(Lc 17, 33)


Ja sabeu que el 2012 serà la fi del món? El proper dia 20 de novembre (i ara faig una publicitat que ningú no em pagarà!) s’estrena la pel·lícula 2012, dirigida per Roland Emmerich, que té com a base la predicció de la fi del món segons un antic calendari Maia.

Vés per on avui, en sentir l’Evangeli, veiem que aquesta pregunta per la fi del món, pel futur o, en cristià, pels dies del Fill de l’home (la seva Segona Vinguda) no és nova. A Jesús també li demanen com i quan serà i ens sorprèn encara ara la seva resposta: no se sap! A la pregunta pel quan i pel com, Jesús sols respon amb imatges de la quotidianitat i amb paraules de saviesa.

Amb imatges de la quotidianitat, perquè, sigui quan sigui el dia, serà per sorpresa: seguirem menjant i bevent, comprant i venent, plantant i construint, plorant i rient... Amb paraules de saviesa, perquè aquesta quotidianitat demana concrecions, opcions, actituds pràctiques que efectivament ens aboquen al resultat de perdre o guanyar la nostra vida. Penso que això és el que ens vol dir Jesús amb aquest qui miri de conservar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà. Tenim present que aquestes paraules Jesús les diu camí de Jerusalem, sabent quin final l’espera?

Aquestes paraules de Jesús m’han recordat també unes altres, les paraules de St. Francesc d’Assís a St. Antoni de Pàdua: Em plau que expliquis als frares la sagrada teologia, mentre que, en l’estudi d’aquesta, no extingeixis l’esperit d’oració i de devoció, tal com es conté en la Regla. Em sembla un bon consell, ple de saviesa, com el de Jesús. Perquè els humans som aquells que saben que saben... i que es creuen que saben!!! Aquells que tenim una gran capacitat de dispersió, de quedar-nos penjats en els núvols de les mil i una elucubracions, sense aterrar en allò que és la realitat, el dia a dia del món que ens envolta, del veí que tenim al costat.

Que l’Eucaristia d’aquesta nit sigui per a nosaltres un exercici de concreció. Ara i aquí Jesús és enmig nostre. Ara i aquí Ell se’ns mostra amb tot el seu misteri: el de la seva vida, el de la seva passió, el de la seva mort, el de la seva resurrecció, el de la seva ascensió, el de l’esperança de la seva vinguda. I contemplant aquest misteri, entrant en comunió amb Ell, ens demana de viure com Ell va viure. Que no ens manquin mai les seves forces!!!!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Mèrits (Dimarts 32)

Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Aquesta frase i l’exemple del servent a disposició incondicional del seu amo podem suposar que voldrien neutralitzar la recerca de mèrits i de reconeixement dins la primitiva comunitat cristiana. Escrits molt pròxims al Nou Testament com la Didaché avisen de guardar-se dels predicadors que visiten la comunitat i que, després dels seus discursos, demanen diners o es queden massa temps allotjats en les cases fent valer el seu estatus.

No és fàcil escapar-se d’aquest desig de reconeixement, de guanyar mèrits, o de fer valer la nostra condició. S’ha de ser molt simple, o molt acomplexat, o molt virtuós per no caure-hi. Podem arribar a convertir-nos en uns insuportables per tanta ostentació de mèrits i reconeixements; o al contrari, podem esdevenir uns amargats pel fet de no sentir-nos reconeguts o de no haver fet cap mèrit, per petit que sigui, en algun moment de la nostra vida.

Jesús equilibra la balança: es tracta de fer el que Déu ens mana. Això ens dignifica i ens hauria d’omplir suficientment per no anar a la recerca d’extres, com sovint fem.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Dedicació de la basílica de sant Joan del Laterà 2009

El profeta Ezequiel el podríem qualificar de surrealista, amb una imaginació desbordant que arriba a la genialitat. És el cas de la imatge inspiradíssima de la deu d’aigua que surt del llindar del santuari i que, a través del torrent de Cedró, arriba fins al Mar Mort sanejant les seves aigües i omplint d’ufana tots els racons per on llisca l’aigua. És tracta d’una imatge inaudita, per no dir impossible, que el profeta visualitza i ens recrea, barrejant amb brillantor la seva creativitat i la seva estimació pel culte al temple de Jerusalem.

Ezequiel fa una lectura al·legòrica del jardí de l’Eden i dels seus rius i l’adapta al temple de Jerusalem, en aquell temps destruït. Però malgrat la seva ruïna, d’allí sortirà la deu de vida que renovarà i transformarà tot l’entorn per dur, hostil i difícil que pugui ser. Son unes imatges entusiasmades i entusiasmadores per un poble d’Israel derrotat, ocupat pel babilonis, i exiliat.

Aquesta imatge refrescant i estimulant potser és més agradable durant les calors de l’estiu que durant els primers freds i ventades de tardor, però tanmateix és una imatge que la litúrgia de la dedicació de la basílica del Laterà es fa seva: ajuda a expressar el desig irradiador de comunió que brolla de la primera catedral de la diòcesi de Roma amb tots els cristians de ritus llatí, i també, amb tots els cristians dels altres ritus.

Et ne nos inducas in temptationem...

No començo en llatí per fardar. Malauradament, el meu coneixement de la nostra llengua mare és molt limitat. Però és que el parenostre en llatí, en aquest punt, té un matís que en català es perd. Literalment diu: No ens indueixis en la temptació.
La frase en ella mateixa té quelcom d’escandalós. Com? Déu induint-nos en la temptació? Semblantment, en l’evangeli que el Ritual de l’Orde Franciscà Seglar preveu en el ritu d’iniciació (Mc 1, 12-15), es diu clarament que l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on va ser temptat per Satanàs. L’Esperit i Satanàs... quin contuberni més estrany, no?
Nosaltres demanem a Déu que no ens indueixi en la temptació, que ens n’alliberi. Però, ben mirat, el sol fet de pensar que podem ser induïts en la temptació per les seves mans amoroses ja és en si mateix un alliberament. Si és Ell el qui ens hi indueix, vol dir que confia que podem fer front a la prova, que està disposat a donar-nos la seva gràcia que ens enforteixi, que ho vol convertir en una oportunitat de créixer en la fe, la confiança, l’abandó...
La temptació a vegades ve dels nostres desigs. Però la més seriosa ve sovint dels nostres sofriments. Quan santa Isabel, que aquest mes celebrem, es veié expulsada de casa, gairebé proscrita, separada de les persones que estimava, traït el record del seu difunt i venerat espòs... quina temptació tan gran de caure en el ressentiment, en la ira, en el desig de venjança! Però ella entra a l'església del convent dels franciscans i canta, rebent agraïda de Déu aquesta terrible prova que es converteix, en el seu cor creient, en el preludi d’una nova llibertat.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Els pots de farina i les gerres d’oli (Diumenge 32)

La viuda de Sarepta no és l’única a qui manca farina al pot i oli a la gerra. Un matrimoni immigrat proper, amb situació legal i esgotat el subsidi d’atur, abandonaran a final de mes el pis on han viscut sis anys perquè ja deuen cinc mesos de lloguer. Evidentment no és el problema del propietari qui, a través de la immobiliaria, començarà a fer les pertinents accions legals de desahuci.

Aquest és un petit exemple -entre molts altres- que testimonien que estem passant una època econòmica on les gerres de farina i els pots d’oli es van buidant de forma progressiva després d’uns anys en que tot vessava i regalimava a cor què vols. Els més desprotegits, com sempre, en són els més afectats.

Però hi ha altres gerres i altres pots que de tan plens i tan cofois que estaven, més que buidar-se, han reventat tacant-ho i esquitxant-ho tot. Em refereixo als pots i a la gerres de la cultura i la política catalana. Després d’unes dècades apassionants d’edificació d’un estat democràtic, de reconstrucció de la identitat i el govern nacional, ambdues gerres i pots havien quedat tan saturats d’autocomplaença i satisfacció que els aprofitats de torn, veient tant de contentament, no han pogut resistir la temptació de ficar-hi les dues mans en benefici propi.

És interessant constatar que avui, el president Montilla, demanava perdó públicament, talment com va fer el papa Joan Pau II en l’any jubilar 2000 pels pecats de l’Església. Només es demana perdó quan hi ha consciència de culpa. Un altre detall és que en els mitjans de comunicació apareixen, junt a les notícies tòpiques i típiques de sempre, més sermons i discursos del que és habitual.

Però encara podem parlar d’un altre pot i una altra gerra: l’eclesial. Aquests es va anar buidant, de forma desconcertant i simultània, mentre s’anaven omplint els altres pots i gerres mencionats. Pensàvem que seria temporal però ja ens passa com a la viuda, sembla que estiguem tocant fons, que les existències s’estiguin acabant, al menys al nostre país.

De totes maneres, malgrat la preocupació de veure el pot i la gerra eclesial tan buida no ens alarmem del tot. Com la vídua de la primera lectura, fem confiança: ella als mots del profeta Elies, nosaltres als mots de Jesús de Natzaret, que valora més el donatiu de la vidua pobra que la subvenció del govern, la comissió del proveïdor, el donatiu de l’amic ric, o el favor de l’amic influent.

L’evangeli critica als mestres de la Llei pel seu orgull i prepotència, quelcom que, inevitablement, es fa present tant en l’àmbit econòmic, cultural, polític i eclesial quan els pots i les gerres estan plens: “els agrada de passejar-se amb els seus vestits, que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients i els primers llocs a les taules”. Jesús no es mossega la llengüa: “Són els qui seran judicats més rigorosament”. Evidentment per Déu, no per nosaltres, que d’excusar-ho tot passem, immediatament, a tallar colls.

Ferran Mascarell deia avui en un periòdic: “Catalunya ha progressat, sí, però ha deixat de banda els valors col·lectius i el sentit de comunitat”. Acabava dient: “El fonament de tota comunitat és la confiança. La confiança és un dret”. Sembla el sermó d’un capellà a l’església! Bromes a part, són mots que poden ajudar a omplir, alhora, tots els pots i gerres.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Cristians de catacomba (Tots Sants 2009)

El món no ens reconeix com no l’ha reconegut a ell”. Aquesta frase de la primera carta de Joan queda mig eclipsada per les manifestacions, vibrants i enceses, que som fills de Déu, i que caminem vers una absoluta identificació amb Jesús, el Fill en majúscules. Que el món no reconegui a Jesús ni als seus deixebles apareix sovint en els escrits anomenats joànics, que reflecteixen les dificultats que patia l’Església primitiva: exclusió social i, de vegades, persecució religiosa, per part del judaisme de l’època; i persecució política, expoliació de béns i execucions, per part de l’imperialisme romà.

L’Apocalipsi, enmig de les seves visions carregades de simbolisme i de missatges criptics, també al.ludeix a la cruesa del moment històric, quan fa referència als màrtirs que han assolit la glòria del cel: “Aquest són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”.

Les Benaurances també traspuen les dificultats d’aquelles dècades quan posen en boca de Jesús aquests mots d’encoratjament: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” i “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”.

Les vicissituds del cristianisme han estat, segons l’època i la zona geogràfica, molt variades. Tan sols centrant-nos a casa nostra, en els darrers cent anys hem viscut un cristianisme fervorós i popular, una Setmana Tràgica, la persecució religiosa de la Guerra Civil, el nacional-catolicisme, el Concili Vaticà II, i ara vivim un nacional-laicisme.

Es tracta de canvis sovintejats i molt significatius i, en alguns casos, oposadíssims. Però el més important és subratllar que en tots els moments han aparegut creients que han destacat per la seva fidelitat, pel seu saber estar en aquell moment històric, per saber irradiar l’esperit de Jesús de forma nítida i convincent. Són els sants que ens han precedit, una corrua inacabable de creients de tota condició que en la seva època, en la seva àrea geogràfica, han irradiat la fe en Jesús als seu voltant i l’han transmès a les generacions posteriors. Alguns donant la vida, altres com a referents religiosos, molts de forma discreta.

Els cristians catalans, malgrat els nostres complexes i la nostra hipercrítica, podem celebrar la festa de Tots Sants orgullosos de la nostra tradició religiosa, un patrimoni humà i espiritual que ens ha de servir per respondre sense dramatismes ni actituds reaccionàries al nostre moment històric. Malgrat les dificultats de transmissió de la fe i la pèrdua de visibilitat social hi ha una vitalitat intrínseca real i tangible. Qui sap si són temps de cristianisme de catacomba, amb tot allò de positiu que té aquesta qualificació. La realitat és que, quan comences a furgar, vas trobant més creients, més respecte, i més religiositat de la que a bell ull aparentem.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Fidels difuns 2009

A ciutat s’acostuma a dir que a pagès la gent és més tranquil·la, i a pagès s’acostuma a dir que la gent de ciutat és més nerviosa. Hi ha una part de raó perquè l’entorn, evidentment, hi ajuda, però no sempre és així: coneixem persones de pagès ben neguitoses i persones de ciutat molt calmades.

Quan Jesús ens diu a l’evangeli: “Que els vostres cors d’asserenin”, no ens està dient que estiguem tranquils i relaxats. No és el mateix ser una persona tranquil.la que una persona serena. Ésser tranquils és, principalment, fruit del caràcter, o també depèn l’entorn on vivim, o dels problemes que tinguem. Però ésser serens és quelcom diferent i que no s’improvisa, és fruit de saber viure la vida amb sentit i amb lucidesa, agraïts pel que tenim i pel que rebem; tenir el cor serè és fruit de saber acceptar cada etapa de la vida, és fruit de saber encarar amb diginitat els moments difícils, especialment el moment de la mort. En definitiva, una persona serena és més que una persona tranquil.la, és algú que irradia afabilitat, proximitat, equilibri i no saps perquè, et trobés a gust al seu costat.

Pels creients ésser una persona serena és també saber mirar les coses amb els ulls de la fe. Per això Jesús, després de dir que els nostres cors s’asserenin, conscient que això no és sempre fàcil ni immediat, afegeix: “Confieu en Déu. Confieu en mi”. Confiar en Déu i en Jesús és saber que on no hi arribem nosaltres, hi arriba ell, o més ben dit, és saber que amb ell, podem arribar a tot arreu, fins i tot al cel. És el que ens dèia sant Pau la segona lectura, que no es tracta de ser ciutadans únicament d’un municipi, sinó de ser ciutadans del cel: “Germans, tenim la nostra ciutadania al cel, d’allà esperem un Salvador, que tranformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós”. Allà esperem gaudir, en plenitud, la serenor que haguem pogut tastar en vida.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Trencar motllos (Diumenge 30)

Als matins, després de llevar-nos, acudim adelerats, quasi compulsivament, a un mitjà informatiu: encenem la ràdio o la televisió, ens connectem a internet, agafem el diari, mirem el telefon mòbil. Sembla que les hores de son i el repòs nocturn siguin un destorb que ens aïlla del món, com si el silenci i la tranquil.litat fóssin un gran pecat social que cal combatre amb l’impacte constant de veus, sons, músiques, titulars, missatges, colors i imatges.

Els mitjans de comunicació són, per bé i per mal, companys inseparables de la nostra quotidianitat i sovint ens plantegen la realitat com un gran escenari on els més qualificats i brillants pugen i baixen incessantment per captar la nostra atenció. Allí fan les seves actuacions i proclamen els seus discursos, i la immensa majoria ens quedem a baix, perplexes de comprovar que la nostra quotidianitat és quelcom absolutament avorrit e irrisori, convençuts que només val el que és mediàtic, capcots perquè la discreció, la humilitat i la simplicitat és l’excusa dels mediocres, anhelant que un dia puguem acostar-nos a l’escenari i ens hi facin pujar, ni que sigui un instant.

Aquest seria també el món de Bartimeu, el captaire cec de l’evangeli, que passava la jornada al costat del camí, escoltant la remor i les veus dels protagonistes, els nombrosos vianants que diàriament anaven i venien a Jericó, ja fos direcció Jerusalem, o creuant el riu Jordà, o remuntant la vall del Jordà, o baixant cap al Mar Mort. Enmig d’aquella concurreguda cruïlla de camins, un magnífic escenari, Bartimeu era un espectador passiu d’una realitat, de la qual, sols podia arreplegar-ne algunes engrunes en forma d’almoina.

Però un dia, Bartimeu creu que val la pena trencar la passivitat i fer sentir la seva veu. Ha escoltat que per aquell camí que no veu hi passa Jesús de Natzaret i li diu cridant: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!” Bartimeu no demana almoina, demana compassió. No demana engrunes, demana poder veure-hi. La seva gosadia, la seva insistència malgrat l’intent de silenciar-lo, i sobretot la seva fe, provoquen el miracle.

Jesucrist continua present pels camins del nostre món, disposat a fer miracles si tenim la sensibilitat per reconèixer-lo, la gosadia de cridar-lo en veu alta (quina vergonya!), la insistència de cridar-lo malgrat ens facin callar, la fe de creure que ell pot transformar la realitat. Aquest Jesucrist és fàcilment accessible pels qui no estan absorts pujant i baixant de l’escenari mediàtic. Són la resta d’Israel com resa Jeremies: una gentada immensa; són els qui callen i observen, els qui escolten i reflexionen, els qui dormen i descansen a la nit, els qui no compten ni es veuen.

Jesucrist defuig escenaris i rodes de premsa, no li calen. Ell obre els ulls de la fe i de la lucidesa als qui s’apropen a ell. Aleshores ja no freturarem per pujar a l’escenari, ni ens empassarem -sense crítica- tot el que ens diuen les notícies. Ell serà la Bona i Gran Notícia que ens farà accedir a les notícies amb unes altres orelles i uns altres ulls.

Convidats a viure

Sovint la posició de l’Església en temes com l’avortament o l’eutanàsia provoca reaccions enceses, tant a favor com en contra. Com que, a més, tot funciona a base de titulars periodístics, no hi ha manera de poder fer un diàleg serè amb totes les matisacions que caldria.
Personalment, penso que el que hi ha en joc és la topada de dues concepcions diferents de la persona i de la seva dignitat. El nostre món actual veu la vida com un llibre en blanc: cadascú el rep i hi escriu el que vol, mentre deixi escriure també als altres. Des d’aquesta perspectiva, el que dóna dignitat a la persona és la seva llibertat, entesa només com a capacitat d’autodeterminar-se. Mentre aquesta no existeix (el cas del nen en el ventre de la mare), no es pot parlar de persona ni de dignitat ni de drets. Si aquesta capacitat d’autodeterminar-se es veu excessivament restringida pel sofriment, s’accepta que la vida ha perdut la seva raó de ser i que s’hi posi fi.
La nostra fe veu la vida com una invitació. Per tant, no està en blanc, té un contingut, donat per Déu, i la nostra autodeterminació consisteix en dir-li sí o no, obrint-nos al seu amor sense mesura que ens crida al bé i a la benaurança o, per contra, tancant-nos en nosaltres mateixos i en el nostre petit món d’interessos mesquins. Des d’aquesta perspectiva, la capacitat d’autodeterminar-se segueix sent molt important. Però està en funció d’un bé més gran: la invitació rebuda de Déu a compartir la seva Vida fins a l’eternitat. Aquesta invitació és una crida present ja des del nostre mateix començament, abans que puguem percebre-la, i creiem que és capaç de donar sentit a qualsevol situació, per dolorosa que sigui. És ella la que ens dóna, del principi a la fi, la nostra dignitat.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Sofriment (Diumenge 29)

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu servidor”. És tracta, segons la nostra opinió, de la frase més punyent de tota la Bíblia, sobretot si l’aïllem del seu context. El profeta Isaïes ens explica, al llarg de quatre càntics, els patiments del Servent de Jahvè; un personatge enigmàtic que la tradició jueva identifica amb el poble d’Israel, i la tradició cristiana amb Jesucrist. Són dues lectures diferents de quelcom que a un creient li costa molt d’acceptar, i amb raó: que Déu es complagui en el sofriment del poble d’Israel o de Jesús.

La sofrença és un tema tabú i defugim parlar-ne malgrat sigui intrínseca a la nostra existència. Isaïes aborda el tema elaborant un discurs profund, poètic, agosarat i provocatiu, amb frases incisives com la que hem citat. El profeta planteja, segles abans, el que serà un dels fonaments teològics del cristianisme: el sofriment expiatori o el sofriment vicari de Jesús. Ell, sense cap culpa, carrega damunt seu les culpes de tots. Ell assumeix voluntàriament els nostres patiments patint amb nosaltres i per nosaltres.

Això que ens pot semblar tan teològicament complicat i tan humanament absurd: sofrir -sense cap culpa- pels altres, no està gens allunyat de la nostra realitat personal. Coneixem el patiment d’acompanyar uns pares envellits i malalts; el dolor de tenir uns fills amb addiccions, o accidentats, o separats, o allunyats de la fe; la sofrença de tenir la parella malalta física o psíquicament, o d’haver-la perdut; el dolor d’estar allunyat de la teva família treballant en un país estranger; l’aclaparament d’estar en la llista de reducció de plantilla d’una empresa; el sofriment de veure’s exiliat, perseguit, empresonat, torturat, vexat, explotat, marginat, exclòs, a causa de la nacionalitat, la condició social, les idees o les creences... En definitiva, són moltes i variades les sofrences que ens toca assumir sense tenir-ne “cap culpa”.

Davant d’aquest patiment no provocat per nosaltres apareixen els interrogants existencials: el defugim, ens deixem triturar per ell o intenten donar-li algun sentit...? El que ens angoixa del sofriment no és la nostra incapacitat d’assumir-lo, car tenim recursos fisiològics, psicològics, morals i religiosos; el que ens aclapara i ens ensorra és que el dolor sigui en va, que no tingui sentit, que no valgui la pena.

El referent de Jesucrist és fonamental per a nosaltres: ell no només donà sentit a la seva vida, també donà sentit a la seva passió i a la seva mort. Mirats fredament van ser uns esdeveniments irracionals i absurds, però ell sabé transformar-los i omplir-los de contingut: “Ell ha donat la seva vida com a preu de rescat per tots els homes”. Així de clar ens ho deia l’evangeli.

Igualment nosaltres, ajudats pels nostres valors i religiositat, donarem sentit al nostre patiment si ho busquem. No es tracta de resignar-se, ni menys encara de donar respostes barates com “Déu ho vol així”. Es tracta de submergir-se en les tenebres d’aquest dolor acompanyats exclussivament per la fe. Aleshores, misteriosament, hi descobrirem un sentit, i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el nostre patiment; i de retruc, humanitzarem i ungirem amb el bàlsam de la fe el sofriment del nostre entorn; i de retruc, tot serà viscut d’una altra manera, la manera que Déu vol que visquem les coses: impregnades de fe.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Acomplexats o alternatius? (Diumenge 28)

L’autor del llibre de la Saviesa és un afortunat quan afirma, com aquell que no diu res: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de Saviesa, i em vingué”. La naturalitat amb que ens explica l’obtenció d’aquests dons és irritant, gairebé insultant. A aquest personatge tan agraciat li podriem dir, amb certa recança, que totes li ponen.

No obstant, pel que segueix explicant, hi ha una sèrie d’opcions prèvies fetes per ell que afavoreixen i canalitzen l’adquisició d’aquests dons divins: “La prefereixo a ceptres i trons”, “comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res”, i també diu: “l’aprecio més que la salut i la boniquesa”. L’autor del llibre de la Saviesa, més que parlar d’incompatibilitats, amb aquestes afirmacions vol qüestionar l’estil de vida desplegat pels grecs a través del seu imperi i caracteritzat pel poder ostentós, els luxes, la medicina i el culte al cos humà.

Faltaria citar allò de més significatiu de l’imperi grec: la seva filosofia, que el llibre de la Saviesa s'atreveix a relativitzar a favor d’una saviesa fonamentada, no en la capacitat intel.lectual de l’home, sinó una saviesa oberta a l’Esperit diví. El poble d’Israel, petit i històricament apallissat, vivia acomplexat davant l’espectacularitat d’un tarannà tan complet i seductor com el grec: homes i dones intel.ligents, poderosos, rics, ben cuidats i ben plantats. La fe incondicional en Jahvè i les seves tradicions culturals i religioses els semblarien ridícules davant unes propostes tan afalagadores.

Aquest ambient social que ens descriu el llibre de la Saviesa no ens és gens llunyà, al contrari: vivim uns temps, al menys a Catalunya, on els cristians també estem acomplexats de les nostres vivències de fe i de la nostra tradició i pràctica religiosa. Ens sentim desfassats i ridículs davant les propostes espectaculars i de tot tipus que ens fa la nostra societat: la ciència, les noves tecnologies, la medicina, la moda, el progrés, el Barça, tenen absorbides les nostres energies que, intentant posar-nos al dia de les seves constants novetats, ens fan oblidar o menysvalorar la nostra religiositat.

Ja no desitgem, com l’home de l’evangeli, preguntar a Jesús què podem fer per obtenir la vida eterna. El que vivim aquí és tan estressant i accelerat que qualsevol pretén que esdevingui etern! És millor creure en el no-res perquè així saps que estaràs tranquil. Però Jesús fa un proposta de vida alternativa, aparentment folla, aparentment inviable, però definitivament més alliberada i feliç: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”.

divendres, 9 d’octubre del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ LLUC 11, 15-26

“Però si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres” (Lc 11, 20)

Diuen que hi ha experiències traumàtiques que, en algunes ocasions, poden comportar el fenomen de quedar-se mut. I això ha de ser un infern terrible per aquelles persones que ho arriben a patir. Tancar-se en un mateix és una variant alienant i reductora de la persona que la pot portar a l’autodestrucció, a ser presonera d’ella mateixa, a viure com un vegetal.

M’ho ha fet pensar, justament, una porció de l’Evangeli d’avui que la litúrgia omet, el verset 14 del capítol 11 de Lluc. El que desencadena la discussió de Jesús amb la gent té com a fons haver expulsat un dimoni d’un home que el mantenia mut i el fet que part de la gent es meravella d’aquest miracle, doncs l’home torna a parlar després de l’exorcisme.

Confrontats amb Jesús, amb la seva vida tal i com la trobem als evangelis, penso que podem reaccionar d’aquestes dues maneres que són perilloses en si mateixes: quedar-nos muts (no saber què dir i, per tant, restar distants d’aquest personatge que considerem del passat i prou, cosa que ens porta a la indiferència) o meravellar-nos (trobar-lo interessant, trobar-lo fins i tot atractiu per la seva bonesa o per la seva manera de contestar els poders fàctics i religiosos del moment, cosa que ens porta a la banalització). Però Jesús no vol que restem ni muts ni meravellats. Prendre’l seriosament comporta qüestionar-lo i qüestionar-nos. Comporta dubtar i cercar respostes als nostres dubtes.

Jesús no condemna els dubtes. Més aviat, en l’evangeli de Lluc que hem sentit, Jesús els qüestiona. Jesús sap com som, sap que el nostre camí vers la maduresa passa per la pregunta i el dubte. És per això que trobem que Jesús no condemna les acusacions que li fan (i això que arriben a dir que fa miracles pel poder del dimoni!!!!), les qüestiona, vol que no ens quedem a la superfície de la realitat que ens envolta, sinó que hi anem a fons i, un cop fet això, sospesar les conseqüències.

Per això, després de desmuntar els arguments dels seus crítics, pot encarar-los en allò que és important: que si fa els miracles pel poder de Déu, ÉS QUE EL REGNE HA ARRIBAT. I, per tant, si això és així, cal prendre partit: Els qui no van a favor meu, van en contra, qui amb mi no recull, escampa.

Però això té els seus riscos. Les controvèrsies i els ànims contra Jesús es multiplicaran. I, d’alguna manera, Jesús vol recordar als seus que això també els succeirà. Tot i que Ell és el més fort que ha vençut el fort, Satanàs (recordem l’exorcisme), aquest tornarà una i una altra vegada a cercar allò que creu que és seu (tornarà a la casa, ara neta i polida). Jesús, el més fort, serà mort; i els seus seguidors seran perseguits.

Avui, en aquesta Eucaristia, Jesús torna a posar-se davant nostre i ens qüestiona. No ens vol muts, tancats en nosaltres mateixos, ens vol adults i madurs, aprofundint dia a dia la nostra relació amb Ell, feta de dubtes, de caigudes i d’encerts, potser; però amb la seguretat que Ell pot i vol bandejar del tot les pors que ens tenallen, que Ell és la resposta al desig més íntim del nostre cor.

dijous, 8 d’octubre del 2009

El dia del Senyor (Divendres 27)

Que tremolin els habitants del país perquè arriba el dia del Senyor”, diu el profeta Joel als seus contemporanis. L’expressió “el dia del Senyor” la trobem en la tradició profètica -especialment en Amós i Sofonies- per anunciar una intervenció divina imminent i sense contemplacions. Les al.lusions a aquest dia són sempre categòriques i amenaçants.

Aquest discurs profètic pretén ser una teràpia de xoc que saccegi l’autocomplaença del poble, especialment de les seves autoritats civils i religioses. Del “dia del Senyor” ningú no podrà escapar-se, proclamen els profetes, a diferència del “dia dels humans” on els més astuts i vividors ho toregen quasi tot, i els més revestits de poders, dignitats o reconeixements, gaudeixen d’immunitat, d'impunitat o de submissió.

L’autocomplaença és un mal social, moral i religiós: instal.la en la irrealitat, anul.la la sensibilitat i l’autocrítica, bandeja categòricament qualsevol oposició, fomenta la prepotència i l’orgull, distorsiona la moralitat, promou la passivitat i la permissivitat. L’autocomplaença és molt subtil i traïdora: fins i tot el nostre discurs -crític amb ella- pot estar-ne amarat.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Els dos esquirols (Sant Francesc d'Assís 2009)

Sota les feixes del nostre hort conventual, en la part que anomenem “el bosc”, habiten dos esquirols. Es tracta d’uns animals simpatiquíssims i enjogassats que, quan es deixen veure, capten immediatament la nostra atenció. Resseguim, bocabadats, la seva prodigiosa agilitat que els permet desplaçar-se amunt i avall per soques i branques, i saltar als arbres veïns com aquell que no fa res: són uns acròbates naturals. La seva capacitat d’asseure’s sobre les potes del darrere i menjar amb les potes davanteres els fa entranyables i propers. En definitiva, se’ls veu a gust i feliços en aquest habitat; i de retruc, nosaltres també assaborim la seva complaença.

Però canviem, per uns moments, els papers: com deuen reaccionar els dos esquirols quan, des de les alçades del seu arbre, atents i observadors, veuen passar els frares? Què se’ls deu passar pel caparró quan veuen quotidianament a fra Fidel, silenciós i delicat, netejant i regant el bosc? o quan escolten i veuen el motocultor que fra Manolo, entusiasta i concentrat, utilitza per llaurar les feixes; o quan fra Maurici, amb el bastó a la mà i una mica encorvat, dóna de menjar als gats o agafa l’aixada per netejar quatre herbes; o quan fra Lluís, brandant les tisores de podar, talla cerimoniosament el raïm ja madur; o quan fra Josep alimenta i conversa amb els ocells; o quan fra Jaume, bellugadís com els esquirols, remena el bosc per collir espàrrecs boscans; o quan fra Enric dóna pastanagues als conills cridant-los pel seu nom. Els esquirols potser pensaran el mateix que nosaltres d’ells: que a aquests humans se’ls veu a gust i feliços; i de retruc ells se senten protegits. Es tracta d’una convivència natural, amable i respectuosa.

Ara bé, no tot és harmonia i bucolisme. La vida d’aquest hort i bosc no és tan regalada com sembla: els darrers vents huracanants van malmetre nombrosos arbres del bosc; i les garces i les cotorres, amb els budells buits, i mancades d’espais semblants en la ciutat, fan les seves destrosses als arbres fruiters i als planters. També cal vigilar altres ocells de bec gros que, aprofitant el nostre envelliment, facin de les seves en aquest espai.

Però els frares i els esquirols, malgrat ens caiguin tan bé, tenen un gran defecte: no saben adaptar-se prou bé al que en diem vida moderna. Temes com la practicitat, la rendibilitat, la previsió econòmica, l’aprofitament d’espais, l’especulació, el progrés, l’optimització de recursos, la productivitat, el màrqueting, no són –ni de lluny!- el seu punt fort. Però fra Manolo, aquests dies, ha fet planter de cebes tendres, d’enciams i de porros. Tornarem, un cop més, i seguint la tradició, i sense fer soroll, a començar.

La imatge de sant Francesc esculpida en pedra, i que presideix discretament l’hort acompanya delicadament a frares i esquirols. No diu res, però el seu gest ho diu tot: el cap i la mirada enlairats suaument cap al cel, i les mans, obertes, encarades amunt, i recolzades sobre les espatlles, segueixen esperant-ho tot de Déu.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Sumar enlloc de restar i dividir (Diumenge 26)

Senyor meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit profètic que s’havia distribuit davant del tabernacle. L’exclussivisme i la curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!”.

Una escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclussivisme i la curtedat de mires dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”. Jesús, en la mateixa línia que Moisès, respon: “Deixeu-lo fer... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.

El missatge d’ambdues lectures és clar: l’Esperit de Déu -l’Esperit de Jesús- és obert, integrador i aglutinant. L’esperit dels humans, contràriament, tendeix a parcelar, a incloure i a excloure. En definitiva: hem d’aprendre a sumar, enlloc d’entossudir-nos a restar i a dividir. I això no només serveix a nivell religiós, sinó a tots els nivells.

Però aquest missatge tan conciliador i respectuós ha de ser llegit, viscut i proclamat amb intel.ligència i no portant innocentment el lliri a la mà perquè pot ser utilitzat, i de fet ho és, en contra nostra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós ha esdevingut tan respectuós, tan cordial, tan comprensiu, tan benèvol amb els qui se senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments vàlids i convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món hem relativitzat tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem.

Ens hem passat les darreres dècades predicant que l’important era ser bona persona, que per ser bon cristià no calia ser d’Església, ni anar a missa els diumenges, que l'hàbit no feia al monjo, que la castedat era un anacronisme, que les devocions populars eren una carrincloneria, que era millor ajudar els altres que pregar. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que no es valori l’Església, que no es valori l’eucaristia dominical, que no es valori ser cristià, que no es valori ser capellà, o frare o monja, que no es valori la pregària, que no es valori casar-se per l’Església, que no es valori el bateig dels fills, que no es valori tot allò que dóna forma i expressió a la vida cristiana. Certament que tot això és complementari a la vida de fe, però no és superficial; certament que tot això no és l’essencial però ens és necessari. La vida de fe, sense això, queda despullada.

Amb el nostre discurs ja no cal que ningú vagi en contra de l’Església, ja ens n’encarreguem nosaltres mateixos a la perfecció! D’acord que eren temps que tocava fer aquest discurs, els esdeveniments polítics i eclesials ho portaven, però ara ja està caducat, ja no serveix, perquè la societat ja no és la mateixa. No és tracta, però, de caure en la intransigència repressora de Josuè i dels deixebles, sinó de ponderar l’actitud de Moisès i de Jesús: ells rebutjen els delers excloents de la comunitat, però en cap moment rebutgen la comunitat.

Els nostres temps ens porten a ser plurals i tolerants, i ho hem de ser, però sense relativitzar ni desqualificar la nostra vivència i expressió religiosa. Encara n’hem d’aprendre!

dijous, 24 de setembre del 2009

La revolta de les mares (Mare de Déu de la Mercè)

Compartíem, fa un parell de dies, una conversa amb unes mares -que també són àvies- de la comunitat cristiana. Parlàven dels seus fills, ja adults i pares de família, i excusaven -com a bones mares- la seva poca religiositat subratllant els seus valors i sensibilitat humana. No obstant, hi havia, de fons, un sentiment de resignació per no haver aconseguit transmeter-los la suficient vivència de fe. Els néts eren, ara, els candidats a catequitzar, atès que els fills, ja crescuts i autònoms, tenen la seva personalitat definida.

Amb aquesta conversa ressonant dins nostre vam llegir l’evangeli d’avui i ens va inspirar que les mares haurien de fer una revolta, discreta i subtil, però tanmateix revolta, amb els seus fills ja formats i pares de família. El que Maria aconsegueix del seu fill adult en l’escena de les noces de Canà és molt meritori. Maria aconsegueix que Jesús desplegui, sense tenir cap intenció, el seu potencial de fe. Sense imposicions, sense fer discursos, Maria simplement fa una observació: “No tenen vi”.

Aquesta observació, per la manera de respondre, sembla que molesti a Jesús, perquè li diu: “Dona, i jo què hi tinc a veure! Encara no ha arribat la meva hora!”. Fixem-nos que Jesús no li diu “mare” a Maria, com hauria estat el més correcte. Li diu “dona”, un indeterminat que pretén posar barreres. Jesús se sent pressionat a manifestar la seva vivència religiosa quan aquests no són els seus plans ni intencions del moment. Per això respon a la defensiva i amb aquesta sequedat.

Malgrat la resposta tallant i fins i tot evasiva de Jesús, Maria no perd la compostura, ni entra en discusió, ni exigeix obediència. Vol que el seu fill adult, assenyat i ben format actui, i ho fa amb aquella determinació i saviesa que tan sols les mares saben fer. Diu als mossos: “Feu tot el que ell us digui”. Maria ha iniciat el procés, però ràpidament es retira perquè el seu fill encari la situació. Jesús reacciona positivament davant “l’empenteta” de la mare, una empenteta convençuda, intel.ligent i pedagògica.
Proposem aquesta escena com un model d’inspiració per les mares creients d’avui dia que, al.ludint a falsos respectes, o tirant la tovallola, renuncien a ser “mares en la fe” dels fills ja grandets. Impregnats d’un ambient social que et pressiona per totes bandes però que és hipersensible a qualsevol manifestació religiosa titllant-la d’impositiva, es tracta de reaccionar i iniciar, convençuts, aquesta revolta mariana discreta i subtil.

Que Maria, suscitadora de la intervenció de Jesús, intercedeixi per nosaltres perquè també sapiguem suscitar la fe dels qui ens envolten donant-los l’empenteta necessària, especialment dels més estimats: fills i néts.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Què discutíeu pel camí? (Diumenge 25)

Què discutíeu pel camí?”, pregunta Jesús als deixebles. Ells van callar, imaginem que avergonyits, perquè el tema del debat -després d’haver escoltat l’anunci de la mort de Jesús- era qui ocuparia el seu lloc.

Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui d’ell seria el més important, com també són igual de deplorables les discussions, pugnes i desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, o en l’àmbit eclesial. Centrant-nos només en aquest darrer hem de reconèixer que el motiu que manté avui dia les esglésies cristianes desunides no és la teologia ni la sagramentologia: és consensuar la importància que cada patriarca ocupa dins de l’Església universal.

La cobejança, la cobdicia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o del nostre col.lectiu- neutralitzen la nostra sensibilitat, la nostra intel.ligència i la nostra fe per endinsar-nos per camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot, a l’enfrontament. L’altre i els altres deixen de ser germans, companys, amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants i àdhuc enemics.

En l’evangeli Jesús no moralitza ni recrimina aquest malaurat instint humà; ho recondueix sàviament en positiu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els afanys desmesurats d’ocupar llocs importants i, el que és pitjor, d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Els mitjans de comunicació ens donen, aquests dies, uns exemples escandalosos d'això. Ser servidor dels altres dóna sentit autèntic i fonamenta l’ocupar llocs importants per la bona marxa de la societat.

Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu el Senyor. Per un seguidor de Jesús, la cura delicada dels "no importants" té un valor afegit: trobem en ells la persona de Crist. Tot un misteri a descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el plaer de sentir-se adulat, reconegut i exalçat essent algú important.

divendres, 18 de setembre del 2009

Una paràbola amable (Dissabte 24)

La paràbola del sembrador irradia serenor i confiança. És un excel.lent antídot pels catastrofistes que proclamen, amb veu irritada i to apocalíptic, que tal i com van les coses la llavor de la Paraula acabarà per no donar fruit. S’equivoquen.

La paràbola del sembrador és un alliçonament pels creients dogmàtics que voldrien que la llavor donés sempre el cent per u. També esdevé un alliçonament pels no creients dogmàtics que desitjarien que fos completament trepitjada o menjada. Ambdues coses són inabastables malgrat els esforços humans.

La paràbola del sembrador és un vot de confiança divina en les immenses possibilitats i capacitats humanes de donar fruit, malgrat el descoratjament que ens puguin provocar els nostres fracassos i els dels altres.

La paràbola del sembrador expressa l’escampadissa de llavors, inacabable i constant, que Déu Pare desplega sobre els humans.

La paràbola del sembrador és un bàlsam espiritual regenerador i estimulant.

El fariseu Simó (Dijous 24)

La dona pecadora plorant als peus de Jesús i la reacció poc sensible del fariseu centren l’atenció del relat evangèlic. Nosaltres ens aturarem, però, en el tracte proper i respectuós que s’atorguen Jesús i el fariseu. Jesús l’anomena, curiosament, pel seu nom: “Simó, t’he de dir una cosa”; i ell respon amablement: “Mestre, digueu”. Aquest diàleg breu i senzill traspua, al nostre entendre, un lligam i un respecte entre els dos personatges.
L’evangeli ens recorda tres vegades el nom de Simó, potser per expressar els vincles amb Jesús i la primitiva comunitat, i que anomeni “Mestre” a Jesús ja és definitiu, evidenciant un reconeixement i un respecte.

Simó no és la caricatura habitual que ens agrada fer dels fariseus. En aquest relat té un nom i convida a Jesús a menjar amb ell, i no per descortesia, sinó possiblement per proximitat, no té els detalls que acostumem a tenir quan acollim invitats extraordinaris. Simó escolta silenciós i sense justificar-se l’ensenyament de Jesús i no es sorprèn que es perdoni els pecats a la dona: el relat diu ben clar que eren “els altres” asseguts a taula.

No obstant, podem acusar-lo clarament d’una cosa: de classificar a les persones i de mirar per sobre les espatlles els pecadors. Però qui estigui lliure de pecat que li tiri a Simó la primera pedra.

dijous, 17 de setembre del 2009

Festa de l’estigmatització de sant Francesc 2009

L’estigmatització és un fenomen inqüestionablement sobrenatural que desvetlla prevencions a l’home i la dona contemporaris: alguns escaldats d’antics pietismes exagerats; altres educats en l’escepticisme religiós; tots marcats pel pensament científic que sols accepta el que pot quantificar, mesurar i comprovar.

No obstant, aquesta irrupció “sobrenatural” en la vida humana és fruit d’una identificació “natural” amb el Crist crucificat. És el cas de sant Francesc i d’altres sants de la tradició franciscana com santa Verònica Giuliani i sant Pius de Pietrelcina.

Aquesta identificació tan sincera i vibrant amb el Crucificat, característica de l’espiritualitat franciscana, s’inspira en la tradició neotestamentària. Textos de sant Pau com “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist”, les crides de Jesús al seu seguiment pel camí de la creu, els relats de la passió, meditats llargament, assaborits pausadament, i posats a la pràctica amb convicció, han de donar, tard o d’hora, el seu fruit.

En comptadíssims casos aquests fruits es manifesten de forma extraordinària i sobrenatural; en altres, de forma genuïnament discreta; en altres, provocats per les duríssimes vicissituds històriques; en altres, com un petit tast, fugisser i enyoradís.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Reconvertir el desdeny (Dimecres 24)

"A qui podria comparar la gent del nostre temps?" "A qui s’assemblen?", diu Jesús. Són preguntes encara actuals i estimulants que es mereixen una reflexió serena que permeti trobar exemples senzills i eloqüents, com els que el Senyor Jesús formula en l'evangeli.

La intenció d'aquest relat és ben manifesta: constatar el desdeny dels contemporanis de Jesús, i ben possiblement, el dels contemporanis de l’evangelista; un desdeny que també es respira, en diferents intensitats, en els nostres temps: facis el que facis, diguis el que diguis, et qüestionaran, et desqualificaran, et miraran de reüll i displicents.

Aquest fragment evangèlic denunciador de menyspreus subtils però tanmateix reals, pot provocar, també, en els creients, un desdeny igual de visceral i repelent al que hom es rep.

L’evangeli, però, més que animar a la mútua desconsideració, a la pugna, o encara més, al conflicte, ens exhorta a recercar l’autèntica saviesa: aquella que practiquen els qui promouen el mutu respecte, la mútua reconeixença i la mútua consideració.