Els pots de farina i les gerres d’oli (Diumenge 32)

La viuda de Sarepta no és l’única a qui manca farina al pot i oli a la gerra. Un matrimoni immigrat proper, amb situació legal i esgotat el subsidi d’atur, abandonaran a final de mes el pis on han viscut sis anys perquè ja deuen cinc mesos de lloguer. Evidentment no és el problema del propietari qui, a través de la immobiliaria, començarà a fer les pertinents accions legals de desahuci.

Aquest és un petit exemple -entre molts altres- que testimonien que estem passant una època econòmica on les gerres de farina i els pots d’oli es van buidant de forma progressiva després d’uns anys en que tot vessava i regalimava a cor què vols. Els més desprotegits, com sempre, en són els més afectats.

Però hi ha altres gerres i altres pots que de tan plens i tan cofois que estaven, més que buidar-se, han reventat tacant-ho i esquitxant-ho tot. Em refereixo als pots i a la gerres de la cultura i la política catalana. Després d’unes dècades apassionants d’edificació d’un estat democràtic, de reconstrucció de la identitat i el govern nacional, ambdues gerres i pots havien quedat tan saturats d’autocomplaença i satisfacció que els aprofitats de torn, veient tant de contentament, no han pogut resistir la temptació de ficar-hi les dues mans en benefici propi.

És interessant constatar que avui, el president Montilla, demanava perdó públicament, talment com va fer el papa Joan Pau II en l’any jubilar 2000 pels pecats de l’Església. Només es demana perdó quan hi ha consciència de culpa. Un altre detall és que en els mitjans de comunicació apareixen, junt a les notícies tòpiques i típiques de sempre, més sermons i discursos del que és habitual.

Però encara podem parlar d’un altre pot i una altra gerra: l’eclesial. Aquests es va anar buidant, de forma desconcertant i simultània, mentre s’anaven omplint els altres pots i gerres mencionats. Pensàvem que seria temporal però ja ens passa com a la viuda, sembla que estiguem tocant fons, que les existències s’estiguin acabant, al menys al nostre país.

De totes maneres, malgrat la preocupació de veure el pot i la gerra eclesial tan buida no ens alarmem del tot. Com la vídua de la primera lectura, fem confiança: ella als mots del profeta Elies, nosaltres als mots de Jesús de Natzaret, que valora més el donatiu de la vidua pobra que la subvenció del govern, la comissió del proveïdor, el donatiu de l’amic ric, o el favor de l’amic influent.

L’evangeli critica als mestres de la Llei pel seu orgull i prepotència, quelcom que, inevitablement, es fa present tant en l’àmbit econòmic, cultural, polític i eclesial quan els pots i les gerres estan plens: “els agrada de passejar-se amb els seus vestits, que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients i els primers llocs a les taules”. Jesús no es mossega la llengüa: “Són els qui seran judicats més rigorosament”. Evidentment per Déu, no per nosaltres, que d’excusar-ho tot passem, immediatament, a tallar colls.

Ferran Mascarell deia avui en un periòdic: “Catalunya ha progressat, sí, però ha deixat de banda els valors col·lectius i el sentit de comunitat”. Acabava dient: “El fonament de tota comunitat és la confiança. La confiança és un dret”. Sembla el sermó d’un capellà a l’església! Bromes a part, són mots que poden ajudar a omplir, alhora, tots els pots i gerres.