dimecres, 18 de novembre del 2009

La mare Israel (Dimecres 33)

Mirat fredament, és una veritable tragèdia, per una mare, contemplar com els seus set fills, un darrera l’altra, són torturats i executats davant seu. El sofriment d’aquests moments esdevé quelcom inimaginable.

No obstant, el relat del segon llibre dels Macabeus ens mostra, sorprenentment, a una mare serena i desafectada, que exhorta als seus fills a morir dignament, i que fins i tot és capaç de construir uns inspirats discursos sapiencials. Podem afirmar que la lògica humana d’aquest relat és nul·la.

Però si a aquesta mare li posem el nom d’Israel, tot queda il.luminat i esdevé fàcilment entenedor. La mare és una al·legoria d’Israel, que malgrat la persecució que pateixen els seus fills, no deixa de manifestar la seva confiança en Jahvè, el Creador: “El creador del món és qui modela els homes abans de néixer i sap com s’ha format cadascun”. També diu: “Déu ho ha fet tot del no-res”. La mare Israel tampoc perd la perspectiva d’una vida futura quan afirma: “ell us retornarà bondadosament l’alè i la vida”.

Però el més significatiu és que, en el relat, la mare no mor, per la senzilla raó que Israel mai pot morir. Per això estimula als seus fills dient: “Fes-te digne dels teus germans i accepta com ells la mort perquè et pugui recobrar junt amb ells quan Déu es compadirà de nosaltres”.