“Hi haurà un temps de desgràcies...” diu el profeta Daniel. “Després d’aquelles desgràcies...” manifesta l’evangeli de Marc. És cert que utilitzem la paraula desgràcia per exagerar situacions, com per exemple: “serà una desgràcia que el Barça no guanyi tots els títols aquesta temporada”, o “quina desgràcia que no ens hagi tocat la loteria de Nadal!” No obstant, el sentit genuí del mot es refereix a esdeveniments impactants que ens alteren vívament i que afecten, d’alguna manera, la nostra religiositat. Etimològicament parlant, una “des-gràcia” és veure’s mancat de gràcia, és sentir-se desasistit de la gràcia i la protecció divina. Per què, sinó, quan passa alguna desgràcia ens preguntem: “Com és que Déu ho ha permès?”Aquesta era, fonamentalment, la pregunta que es farien els jueus contemporanis del profeta Daniel: “¿Com és que Jahvè ha permès que els grecs profanin el nostre temple de Jerusalem i que ens persegueixin a causa de les nostres pràctiques religioses?” La mateixa pregunta, en diferents circunstàncies, es farien els cristians contemporanis de l’evangeli de Marc: “¿Com és que Déu permet que siguem perseguits, empresonats, i executats pels romans pel fet de ser seguidors de Jesucrist?”
Tant si som molt creients o poc creients, tant si som si som molt progres o molt carques, les desgràcies ens remeten a la descura divina o a la possibilitat d’algun càstig diví. La conseqüència d’aquesta mentalitat és, indefectiblement, caure en el fatalisme o el determinisme, on els humans esdevenim unes titelles manipulades pels designis imprevisibles de Déu. Preguntar-nos perquè Déu permet les desgràcies, o pitjor encara, valorar-les com un càstig diví, és posar de manifest la feblesa i la inconsistència de la nostra fe. Davant d’una “des-gràcia”, desproveïts de respostes, ens refugiem en un victimisme infantil que carrega a Déu totes les culpes.
La resposta que dóna el profeta Daniel a aquesta mentalitat és clara: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”. Els justos són els creients que, malgrat la desgràcia, confien i no abandonen, que prefereixen callar abans que carregar-li a Déu el mort de la situació, que eviten el recurs fàcil del fatalisme i el determinisme; la seva integritat serà un referent per a tots. L’evangeli de sant Marc eixampla la panoràmica dels esdeveniments dient: “El cel i la terra passaran, però les paraules de Jesús no passaran”. És a dir, les desgràcies, les eufòries, fins i tot el Barça, acabaran esvaïnt-se; però els mots de Jesús continuaran ressonant per tota l’eternitat perquè provenen de la mateixa boca de Déu, l’Immutable, l’Inefable, l’Etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada