“El món no ens reconeix com no l’ha reconegut a ell”. Aquesta frase de la primera carta de Joan queda mig eclipsada per les manifestacions, vibrants i enceses, que som fills de Déu, i que caminem vers una absoluta identificació amb Jesús, el Fill en majúscules. Que el món no reconegui a Jesús ni als seus deixebles apareix sovint en els escrits anomenats joànics, que reflecteixen les dificultats que patia l’Església primitiva: exclusió social i, de vegades, persecució religiosa, per part del judaisme de l’època; i persecució política, expoliació de béns i execucions, per part de l’imperialisme romà.L’Apocalipsi, enmig de les seves visions carregades de simbolisme i de missatges criptics, també al.ludeix a la cruesa del moment històric, quan fa referència als màrtirs que han assolit la glòria del cel: “Aquest són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”.
Les Benaurances també traspuen les dificultats d’aquelles dècades quan posen en boca de Jesús aquests mots d’encoratjament: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” i “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”.
Les vicissituds del cristianisme han estat, segons l’època i la zona geogràfica, molt variades. Tan sols centrant-nos a casa nostra, en els darrers cent anys hem viscut un cristianisme fervorós i popular, una Setmana Tràgica, la persecució religiosa de la Guerra Civil, el nacional-catolicisme, el Concili Vaticà II, i ara vivim un nacional-laicisme.
Es tracta de canvis sovintejats i molt significatius i, en alguns casos, oposadíssims. Però el més important és subratllar que en tots els moments han aparegut creients que han destacat per la seva fidelitat, pel seu saber estar en aquell moment històric, per saber irradiar l’esperit de Jesús de forma nítida i convincent. Són els sants que ens han precedit, una corrua inacabable de creients de tota condició que en la seva època, en la seva àrea geogràfica, han irradiat la fe en Jesús als seu voltant i l’han transmès a les generacions posteriors. Alguns donant la vida, altres com a referents religiosos, molts de forma discreta.
Els cristians catalans, malgrat els nostres complexes i la nostra hipercrítica, podem celebrar la festa de Tots Sants orgullosos de la nostra tradició religiosa, un patrimoni humà i espiritual que ens ha de servir per respondre sense dramatismes ni actituds reaccionàries al nostre moment històric. Malgrat les dificultats de transmissió de la fe i la pèrdua de visibilitat social hi ha una vitalitat intrínseca real i tangible. Qui sap si són temps de cristianisme de catacomba, amb tot allò de positiu que té aquesta qualificació. La realitat és que, quan comences a furgar, vas trobant més creients, més respecte, i més religiositat de la que a bell ull aparentem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada