diumenge, 15 de novembre de 2009

L'ermita de Santa Maria (Des del Montnegre 9)

L’estiuet de sant Martí és una realitat aquest matí de dissabte. Fa un dia clar, el sol llueix, la temperatura és agradable, i el vent que ha bufat durant la nit s’ha apaivagat. Sortim de la rectoria i prenem, decidits, el camí cap a l’ermita de Santa Maria. Ens vam perdre la festa de la seva restauració -el sis de setembre- i ens delim per contemplar com ha quedat.

El nostre pas és apressat però gaudim del paisatge tardoral de la muntanya: el fullam dels castanyers comença a canviar de color i a caure de les branques, les cireres d’arbós ja són a terra, el poliol està florit, i els ocells fan silenci. En alguns revolts encarats al nord apareixen ben perfilades, a l’horitzó, les siluetes de les muntanyes més llunyanes. El Montseny ens mostra les seves fagedes, inconfundibles pels seus tons definídament ataronjats.

L’alzina grossa de can Preses, amb els seus vint i un metres d’alçada i el seu brancam multiforme amara el seu voltant d’una vibració solemne i reverencial.

Deixem la pista i enfilem, a la dreta, el camí que s’enlaira sobtadament i de forma continuada fins a Santa Maria. Uns metres abans d’arribar a l’ermita, a la dretra del camí, la font del Degotall fa honor al seu nom amb un raig petit i discretíssim, a diferència de la font de Santa Maria que, abans que els nostres ulls la vegin, se’ns ha fet audible amb el soroll alegre i viu del seu raig espetegant sobre la pedra.

Però el que ha absorbit la nostra atenció ha estat l’ermita restaurada. Quina senzillesa més elegant i captivadora! Quin bell contrast del blanc de la façana amb la pedra de les parets laterals! Quins graons d’accés més rústics fets amb troncs! Quina majòlica evocadora de la restauració més solemne! Quina porta de ferro més simpàtica i entranyable amb la inscripció “año 1886”! Quin interior més auster i digne, amb un llantió encès i un test amb anthuriums sota la peanya on reposa la imatge de la marededéu!

L’emoció ens ha envaït al veure l’ermita, i mentre ens agafavem delicadament als barrots de ferro de la porta, hem recitat l’Àngelus. Després, asseguts amb l’esquena arrepenjada al roure centenari, l’hem contemplada en silenci una bella estona.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Breu comentari sobre aquest relat emocionant que ens ha arribat a tothom i al fons.

Gràcies per aquestes i moltes més reflexions que es valoren en moments que és necessaria aquesta tasca.

Per acabar, encara que ho farem conèixer a la totalitat del grup, aci al Montseny es fa un cicle de cinema palestí per a qui pot interessar.

Ben cordialmnet,

Carles