Les relacions amb Jesús
Jesús de Natzaret, tal i com ens el presenten tots quatre Evangelis (Mateu, Marc, Lluc i Joan), apareix com un rabí del seu temps però, a la vegada, com un personatge extraordinari.
És un rabí (mestre) del seu temps perquè, com d'altres entesos en la Llei de Moisès, en els manaments de Déu, apareix ensenyant a tothom que se li adreça quina és la voluntat de Déu, és a dir, què vol dir de veritat estimar Déu i el proïsme.
Però és un personatge extraordinari perquè, a diferència de molts mestres religiosos del seu temps (els saduceus i els fariseus) no feia diferència de tracte amb ningú que venia a ell.
Jesús es feia amb qualsevol persona del seu poble. El podem veure en barca, envoltat de pescadors com Pere o Andreu, Jaume o Joan (Lc 5, 4-11) gent del poble ras; acollia també els rics (com la trobada amb el jove ric a qui demana que el segueixi, sense èxit, a Mc 10, 17-22).
Però, per a escàndol de fariseus (a qui els importava exageradament la puresa ritual i l'acompliment escrupolós de tots els manaments, especialment el descans del dissabte) i de saduceus (l'elit de la societat, l'aristocràcia que volia mantenir el seu poder i riquesa), Jesús és capaç d'acollir en el seu grup a publicans com a Leví-Mateu (funcionari encarregat de cobrar els impostos dels romans opressors i de robar el poble inflant aquests impostos per al propi guany) i posar d'exemple a nens i vídues (cfr. Mc 10, 13-16 i Lc 21, 1-4), que representaven (juntament amb els malalts i pecadors) l'estrat més baix de la societat, els qui no comptaven per a res i a qui tothom podia menysprear.
Aquests darrers, potser per trobar en Jesús algú que els acull desinteressadament i que els mostra un Déu proper i que els estima, reaccionen favorablement al missatge de Jesús.
Però, com hem dit, Jesús acull tothom i també es troba amb fariseus (Mc 7, 1-9) i saduceus (Mt 21, 23-27). Millor dit: aquests cerquen Jesús perquè, en principi, el veuen com algú que ensenya els camins de Déu amb una autoritat especial i que desemmascara les seves falses interpretacions de Déu i la seva falta d'amor, la seva injustícia vers el poble. Aquestes trobades però, lluny de ser tranquil·les, van creixent en tensió fins que esdevindran un complot per "pescar" Jesús en alguna cosa que pugui ser emprada en contra seva i condemnar-lo a mort.
Pel que fa als pecadors i als malalts Jesús no té cap por d'apropar-se a ells. Tot i que, per a la mentalitat de l'època, qui s'ajuntava amb un pecador ràpidament era titllat com a tal i se'l deixava de banda o se li prohibia l'accés als llocs de culte (sinagoga o temple). D'aquesta manera la persona en qüestió quedava en entredit i assenyalada davant tothom. Tothom l'evitava o el rebutjava obertament. Encara més: moltes malalties es consideraven fruit del pecat personal, de manera que un cec, un leprós... eren gent condemnada a viure sols i apartats de tothom.
Jesús també era extraordinari trencant altres esquemes socials. Els jueus de la seva època excloïen de les seves relacions a les persones que tenien a veure amb el poder romà opressor (com ara els centurions, els "mossos" de l'època) i els samaritans (els consideraven una raça impura, perquè l'origen d'aquest poble es remuntava a moviments de població que els assiris, en el s. VIII aC, havien "importat" per la força a l'antic regne d'Israel amb l'objecte d'evitar així que la població autòctona, recuperant nombre i forces, s'alcés en revolta contra ells). Jesús, en canvi, els restitueix en la seva qualitat d'éssers humans que són estimats per Déu desinteressadament i entranyable (cfr. Jn 4, 4-5.7-9.27 i Mt 8, 5-13).
Jesús té clar, doncs, que el Regne que anuncia és per a tothom, sense discriminacions, no sols per a Israel (per més que pensin ser el poble escollit) i així, amb les seves accions i paraules, presenta un Déu que és veritablement Pare de tots.