dijous, 29 d’abril del 2010

ALS MEUS ALUMNES DE 3rESO DE LES BORGES (1)





Les relacions amb Jesús


Jesús de Natzaret, tal i com ens el presenten tots quatre Evangelis (Mateu, Marc, Lluc i Joan), apareix com un rabí del seu temps però, a la vegada, com un personatge extraordinari.


És un rabí (mestre) del seu temps perquè, com d'altres entesos en la Llei de Moisès, en els manaments de Déu, apareix ensenyant a tothom que se li adreça quina és la voluntat de Déu, és a dir, què vol dir de veritat estimar Déu i el proïsme.


Però és un personatge extraordinari perquè, a diferència de molts mestres religiosos del seu temps (els saduceus i els fariseus) no feia diferència de tracte amb ningú que venia a ell.


Jesús es feia amb qualsevol persona del seu poble. El podem veure en barca, envoltat de pescadors com Pere o Andreu, Jaume o Joan (Lc 5, 4-11) gent del poble ras; acollia també els rics (com la trobada amb el jove ric a qui demana que el segueixi, sense èxit, a Mc 10, 17-22).


Però, per a escàndol de fariseus (a qui els importava exageradament la puresa ritual i l'acompliment escrupolós de tots els manaments, especialment el descans del dissabte) i de saduceus (l'elit de la societat, l'aristocràcia que volia mantenir el seu poder i riquesa), Jesús és capaç d'acollir en el seu grup a publicans com a Leví-Mateu (funcionari encarregat de cobrar els impostos dels romans opressors i de robar el poble inflant aquests impostos per al propi guany) i posar d'exemple a nens i vídues (cfr. Mc 10, 13-16 i Lc 21, 1-4), que representaven (juntament amb els malalts i pecadors) l'estrat més baix de la societat, els qui no comptaven per a res i a qui tothom podia menysprear.


Aquests darrers, potser per trobar en Jesús algú que els acull desinteressadament i que els mostra un Déu proper i que els estima, reaccionen favorablement al missatge de Jesús.


Però, com hem dit, Jesús acull tothom i també es troba amb fariseus (Mc 7, 1-9) i saduceus (Mt 21, 23-27). Millor dit: aquests cerquen Jesús perquè, en principi, el veuen com algú que ensenya els camins de Déu amb una autoritat especial i que desemmascara les seves falses interpretacions de Déu i la seva falta d'amor, la seva injustícia vers el poble. Aquestes trobades però, lluny de ser tranquil·les, van creixent en tensió fins que esdevindran un complot per "pescar" Jesús en alguna cosa que pugui ser emprada en contra seva i condemnar-lo a mort.


Pel que fa als pecadors i als malalts Jesús no té cap por d'apropar-se a ells. Tot i que, per a la mentalitat de l'època, qui s'ajuntava amb un pecador ràpidament era titllat com a tal i se'l deixava de banda o se li prohibia l'accés als llocs de culte (sinagoga o temple). D'aquesta manera la persona en qüestió quedava en entredit i assenyalada davant tothom. Tothom l'evitava o el rebutjava obertament. Encara més: moltes malalties es consideraven fruit del pecat personal, de manera que un cec, un leprós... eren gent condemnada a viure sols i apartats de tothom.


Jesús també era extraordinari trencant altres esquemes socials. Els jueus de la seva època excloïen de les seves relacions a les persones que tenien a veure amb el poder romà opressor (com ara els centurions, els "mossos" de l'època) i els samaritans (els consideraven una raça impura, perquè l'origen d'aquest poble es remuntava a moviments de població que els assiris, en el s. VIII aC, havien "importat" per la força a l'antic regne d'Israel amb l'objecte d'evitar així que la població autòctona, recuperant nombre i forces, s'alcés en revolta contra ells). Jesús, en canvi, els restitueix en la seva qualitat d'éssers humans que són estimats per Déu desinteressadament i entranyable (cfr. Jn 4, 4-5.7-9.27 i Mt 8, 5-13).


Jesús té clar, doncs, que el Regne que anuncia és per a tothom, sense discriminacions, no sols per a Israel (per més que pensin ser el poble escollit) i així, amb les seves accions i paraules, presenta un Déu que és veritablement Pare de tots.





Gesù, volto di Dio (dimecres quart de pasqua)

Aquesta vegada m'ha corregit l'homilia fra Pierluigi.

Nel salmo che abbiamo ascoltato, il salmista esprime il suo desiderio che Dio faccia splendere il suo volto su di noi. Così questo antico poeta diventa la voce dell'intera unamità e del suo più intimo e lacerante anelito. Siamo stati creati per la comunione con Dio e con la sua infinita felicità. Questo desiderio di vederlo, di sentire chiaramente la sua presenza, non può essere cancellato da nessun cuore umano.

La risposta a tale desiderio ci è arrivata in Gesù. Ce l'ha detto nel vangelo di oggi: Chi vede me, vede colui che mi ha mandato. E proprio questo il motivo della gioia di questo tempo pasquale. Alla luce della risurrezione, scopriamo nel volto di Gesù quel volto che il salmista desiderava, e impariamo nelle sue piaghe la profondità di quell'amore che ci ha creato.

I racconti degli Atti degli Apostoli che leggiamo durante questo tempo ci mostrano gli effetti di questa scoperta all'inizio della Chiesa. La Parola di Dio cresceva e si diffondeva e buttava giù le barriere tra popoli, culture e lingue. In Gesù il volto di Dio risplende per tutti, perchè tutti abbiamo nel nostro cuore lo stesso anelito di vederlo.

Se guardiamo con gli occhi della fede questa eucaristia che adesso celebriamo, anche noi saremo sorpresi da questo splendore divino, anche noi saremo invitati alla felicità della comunione con Dio e con tutti.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Capire Gesù (Dimarts quart de Pasqua)

Des de la ciutat sarda d'Iglesias, on estic fent una substitucio, i perquè el blog no quedi inactiu mentre fra Jordi és de viatge, envio aquesta homilia. A Catalunya mentrestant esteu celebrant la Mare de Déu de Montserrat. Quina sort! En fi, espero que el meu italià (degudament corregit per fra Fabrizio) sigui entenedor...



Alla domanda dei giudei che vogliono sapere chiaramente se Lui è il Cristo, Gesù risponde facendo riferimento alle sue opere. E questo il suo linguaggio, quello che ci fa capire che cosa significa essere el Cristo ed essere, come dice Gesù, uno con il Padre.

Quali sono queste opere? Gesù guarisce, perdona i peccati, resuscita i morti e soprattutto dà la sua vita sulla croce per tutti noi. Queste sono le opere che ci fanno capire bene il suo mistero.

Tutti hanno saputo che Lui era il Cristo. Ma non tutti hanno capito che cosa significava essere il Cristo per Lui. Non l'hanno capito i potenti che hanno visto in Lui uno che voleva sostituirli. Non l'hanno capito quelli che volevano farlo re dopo la moltiplicazione dei pani. L'ha capito il ladro che gli ha detto "Ricordati di me nel tuo Regno". L'ha capito la donna che gli asciugava i piedi con i suoi capelli. L'ha capito il cieco che gridava "abbi pietà di me" e il soldato che innanzi alla croce ha detto che era il Figlio di Dio.

Non lo capiamo noi quando speriamo da Lui il nostro successo, la nostra fama o la nostra comodità. Lo capiamo quando apriamo i nostri cuori con umiltà al suo perdono, quando ci riconosciamo deboli e malati e gli chiediamo la salute e la salvezza. Così possiamo ancora oggi sentire la sua voce che ci ripete: "Voi siete le mie pecore. Vi do la vita eterna. Non andrete perduti in eterno. Nessuno vi strapperà dalla mia mano".

dimarts, 20 d’abril del 2010

Això és el meu cos (Dimarts tercer de Pasqua)

En un llibre que s'ha publicat recentment en català, el cardenal de Lió diu que la frase essencial de la vida de Jesús és la que recordem cada dia en l'Eucaristia: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. M'ha sorprès, encara que ben mirat és bastant obvi. En aquesta frase hi ha resumit tot l'estil de viure i de morir de Jesús. És el mateix, en el fons, que expressa en l'evangeli d'avui quan diu: Jo sóc el pa. Entorn de l'altar, en cada eucaristia, es fa literalment veritat: el cos es fa pa i es continua entregant com a aliment per a nosaltres.

El que en l'eucaristia és literal, és a la vegada símbol i metàfora d'allò que estem cridats a ser. Quan el pare torna a casa cansat de treballar, podria dir als seus fills: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Quan la mare renuncia al descans per atendre el nen que plora, podria dir: Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Tots nosaltres som cridats a fer realitat en la nostra vida aquestes paraules, a convertir el nostre amor en treball, en sacrifici, en el do del nostre cos, esdevenint d'aquesta manera pa que alimenti els qui ens han estat encomanats.
Si nosaltres som, com diu sant Pau, el cos de Crist en el món, és a través nostre que aquestes paraules de l'eucaristia es comuniquen al món, que aquest pa de vida eterna que el Pare ens dóna s'escampa arreu com el mannà.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Del desconcert a l'experiència (Pasqua 2010)

Setmana Santa és una època de vacances que hom aprofita de moltes maneres. Els creients vivim aquests dies sants segons la inquietud religiosa que tinguem: hi ha qui ha assistit a la benedicció de rams i, avui o demà, es menjarà la mona; hi ha qui ha assistit a la benedicció de rams i avui ha celebrat la Pasqua; també qui ha assistit a tots els oficis dels dies sants participant especialment a la Vetlla Pasqual.

Respectant totes les opcions estem convençudíssims que és un do de Déu participar de tots els oficis de Setmana Santa. És més, malgrat la feina intensa que impliquen, és un do tenir cura de la seva preparació, perquè et permeten assaborir amb més intensitat el que aquestes celebracions ens recreen.

Acompanyar el Senyor Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem, compartir la taula en el darrer sopar, pregar amb ell en l’hort de Getsemaní, carregar la creu fins al Gòlgota, contemplar la seva mort, davallar-lo i enterrar-lo, esdevenen un itinerari de vida que ha quedat immortalitzat gràcies al sorprenent i desconcertant esdeveniment de la seva resurrecció.

Déu, el Pare, ressuscita a Jesús d’entre els morts i ell, de diferents maneres, es fa present a aquells que el van acompanyar. No és tracta d’un simple record ni de la frase habitual “continuaràs sempre viu en el nostre cor”. La litúrgia de la nit i del dia de Pasqua ens ofereix tres evangelis amb un itinerari progressiu de descoberta: ahir a la nit l’evangeli de Lluc acabava dient: “Pere se’n tornà a casa preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat”. La primera reacció és de desconcert. L’evangeli de Joan que es llegeix durant el dia acabava dient: “Fins aquell moment encara no havíen entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Es tracta d’un segon moment d’entendre i de creure. Per últim, l’evangeli dels deixebles d’Emmaús, llegible en aquest capvespre pels qui han seguit totes les celebracions, acabava dient: “Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa”. Un tercer moment és experimentar la seva presència i arribar a la certesa.

Els creients ens movem entre aquests tres moments: el desconcert, la creença i l’experiència. Si haguéssim d’escollir, triariem de poder tenir aquesta experiència del Resssucitat que desvetlla certeses de fe; però tal experiència cal cercar-la, cal buscar-la. És cert, però, que el Senyor Jesús és fa present a qui vol, on vol i quan vol. Ho constatem en els dos deixebles d’Emmaús que han marxat de Jerusalem deixant els altres germans, qui sap si llençant la tovallola i tornant desenganyats a casa. No obstant Jesús se’ls fa trobadís, revifa la seva fe i els fa tornar amb els germans.

Celebrar la Pasqua és revifar la flama de la nostra fe. És aturar-nos, donar mitja volta i tornar, si estavem marxant; és restar quiets si ens movíem massa o féiem massa coses; és callar i escoltar si parlàvem massa; és mirar atentament si anàvem d’esma; és il·lusionar-nos si ens estavem desil·lusionant; és confiar si estavem desconfiant.

Jesús Ressuscitat irradia la seva vida per tot arreu. Celebrar la Pasqua és prendre’n consciència un any més, deixant-se impregnar d’aquesta vivència que et fa veure-ho tot i viure-ho tot de forma diferent: més asserenada, més lúcida, més esperançada, més intensa, més oberta a Déu i més oberta als altres.

La figuera (Pasqua a Sant Martí del Montnegre)

L’arbre que li atribuïm tons pasquals és el que, junt amb l’olivera, apareix citat més vegades en el Nou Testament: ens referim a la figuera. La figuera floreix i treu fulla a l’inici de la primavera però els seus fruits no estan a punt fins a finals de l’estiu. Ha calgut un procés lent de maduració per poder degustar unes figues dolces, carnoses i mel·líflues.

La resurrecció de Jesús també necessita el seu procés de maduració per ser assaborida intensament. Després del primer esclat, imprevist i desconcertant, les dones i els deixebles necessiten el seu temps per assimilar l’esdeveniment. Les diverses aparicions i l’ascensió al cel són moments significatius d’una maduració que culmina amb la vinguda de l’Esperit Sant, precisament durant les festes de la recolecció, anomenades Xavuot o Pentecosta.

La resurrecció de Jesús, com la figuera, sobreïx de bons fruits, uns fruits amb gust de trascendència, uns fruits que delecten el paladar existencial i espiritual dels humans, uns fruits deliciosos que, com les figues protegides per grans fulles, no són visibles a bell ull i que cal saber trobar. Uns fruits que, com les figues seques, malgrat el pas del temps, mantenen viva i perenne la seva qualitat.

El fruit més important de la resurrecció de Jesús és la fe. Però no una fe en les coses i en Déu, sinó una fe en Déu que ho omple tot de sentit i, de retruc, et fa valorar les coses. Aleshores tot s’il.lumina i tot pren valor. Amb la fe tot es situa serenament al seu lloc i assoleix una harmonia corprenedora. Amb la fe assaborim un ençà ple de vibració i ens obrim, esperançats, a un enllà ple de Déu, un enllà etern i benaurat.

La figuera té la particularitat d’oferir una ombra benefactora, a redós de la qual hom pot meditar i pregar. A l’India se la considera un arbre religiós i se l’anomena “arbre bo”. Per això, curiosament, les males herbes mai poden prosperar sota una figuera. L’evangeli de Joan també ens explica que Natanael, abans de conèixer a Jesús, era sota una figuera, el lloc on els rabins es refugiaven per meditar la Torà. Igualment Jesús Ressuscitat esdevé el tronc on reposar la nostra existència, i la seva ombra benefactora ens omple de religiositat ajudant-nos a la reflexió, a la interiorització i a la pregària. Aleshores les males llavors internes i externes quedaran neutralitzades per la força que la resurrecció imprimeix en les nostres vides.

Per últim, per plantar una figuera cal fer un forat en un lloc de solell i deixar que la terra s’oxigeni, que respiri, que es mulli i que s’assaoni. Aleshores arrelarà amb força i creixerà ferma. Per plantar la resurrecció en la nostra vida cal, primer de tot, deixar-li un espai on toqui el sol; no val qualsevol racó. Cal oxigenar el nostre interior i deixar-lo respirar alliberat. Aleshores el Ressuscitat arrelarà i creixerà amb força, vertebrant i orientant la nostra vida en tot moment.

La veritat de la fe (Vetlla Pasqual 2010 a Arenys de Mar)

Pel setembre, si Déu vol, el Sant Pare viatjarà a Anglaterra. En el marc d’aquesta visita, presidirà la beatificació d’un dels pensadors més importants de l’Església del segle XIX, el cardenal Newman. Home d’una gran coherència, tant a nivell de pensament com de vida, va ser creat cardenal a la seva vellesa com a reconeixement pel seu treball i el seu exemple.

He pogut llegir darrerament, en una biografia, fragments del discurs que va fer a Roma en ocasió de rebre el títol de cardenal. I em va cridar molt l’atenció trobar que explicava de l’Anglaterra del segle XIX coses que es podrien dir, sense canviar una sola coma, de la Catalunya del segle XXI. Mirant la seva vida amb perspectiva, i posant en relleu quin n’havia estat el fil conductor, diu: “Durant trenta, quaranta, cinquanta anys, m’he estat barallant amb una idea que s’ha anat estenent. És la que diu que no hi ha veritat objectiva en matèria de religió. És a dir, que la religió és un sentiment purament subjectiu, que cadascú es fa a la seva mida. Aquesta idea, fins i tot quan comença en persones autènticament religioses, acaba desembocant en la incredulitat”.


Aquesta manera de pensar que Newman descriu, avui flota en l’ambient, està en l’aire que respirem, ens penetra subtilment per tot arreu. Curiosament, molta gent ho diu com si fossin els primers en arribar a aquestes conclusions. Mirat amb un punt d’ironia, podem dir que portem més de dos-cents anys repetint el mateix, i sempre amb la sensació que és una cosa nova, inaudita i mai pensada abans. El més greu és que afecta especialment la transmissió de la fe a les noves generacions. Els ensenyem moltes coses, fins i tot a ser del Barça, però la religió, considerada un pur sentiment subjectiu, queda en un racó. Si un dia tenen aquest sentiment, diem, ja ho buscaran.


El problema és que aquesta mentalitat ens enganya. Si jo crec que Déu existeix i un altre no ho creu, un dels dos ha de tenir la raó, no la podem tenir els dos alhora. Si jo sóc cristià i un altre és musulmà o budista, podem coincidir en algunes coses, però en altres divergim, fins i tot profundament. Si és veritat el que jo crec, no ho serà el que creu l’altre, o ho serà en una mesura més petita. La veritat, per ser veritat, no pot dependre de la meva opinió, ni del meu sentiment, ni dels meus gustos. No la puc inventar, no la puc crear, només la puc trobar, només la puc descobrir o se’m pot revelar.


Avui estem celebrant la resurrecció de Jesús. Si us hi heu fixat, tot en aquesta vetlla parla de la resurrecció, del pas de la mort a la vida. Hem començat a les fosques, i del ciri pasqual, símbol de Crist Ressuscitat, ens ha arribat la llum. Hem cantat el Glòria i l’Al·leluia. Si hem seguit amb atenció les lectures, hem sentit com Déu creava totes les coses, nosaltres inclosos, del no-res; hem baixat amb Abraham de la muntanya havent recuperat el fill que havia de morir; hem sortit de l’esclavitud d’Egipte, quan totes les esperances s’havien perdut, travessant el Mar Roig amb Israel.


No obstant, l’evangeli ens deixa amb una sensació de perplexitat. Davant del sepulcre buit, Pere no sap què pensar. El sepulcre és el record d’una vida que ja no hi és, que podem haver estimat o apreciat, però que ha desaparegut. Un sepulcre buit, per ell mateix, no diu res. Pot ser fins i tot una burla per als qui estimaven el difunt. L’evangeli d’avui, malgrat l’anunci dels àngels, acaba amb una pregunta, amb un interrogant.


No podria ser aquest evangeli un advertiment per a nosaltres? Si no creiem fermament en la veritat de la nostra fe, com viurem això que estem celebrant? Si creiem que tot es redueix a sentiments subjectius, si creiem no hi ha una veritat més enllà de nosaltres mateixos reclamant la nostra adhesió, ¿què veurem en les celebracions de l’Església? Fins i tot l’alegria d’aquesta Vetlla de Pasqua no ens semblarà res més que un sepulcre. Veurem Jesús com un home bo, potser fins i tot el més bo, com un innocent que va ser tractat injustament, com un savi que va dir paraules memorables. Però seguirà sent un personatge del passat, incapaç de donar vida, i l’Església un sepulcre que s’aferra al seu record. Després de tants segles, el més normal serà que anem veient el sepulcre buit, i que ens acabem allunyant, amb una pregunta al cor, si voleu, amb una incògnita, però res més.


En què es basa la veritat de la nostra fe? Com podem creure realment en això que professem? Certament, el que van viure Pere, Maria Magdalena, els apòstols i les santes dones va anar molt més enllà del sepulcre buit. En els evangelis d’aquest temps de Pasqua veurem que Jesús mateix se’ls va mostrar Ressuscitat. Va ser un fet inesperat, sorprenent, que els va canviar de dalt a baix. Unes persones que a la mort de Jesús havien fugit derrotades i que estaven aclaparades per la sensació de fracàs i de por, arribaran després fins als extrems del món conegut per portar la bona notícia. Tots hauríem d’haver llegit algun dia els evangelis i les cartes de sant Pau, on s’explica aquesta experiència trasbalsadora. En el seu testimoni es basa la nostra fe, perquè no es dóna la vida com van fer ells per un simple sentiment subjectiu, per una pura emoció. L’experiència del Ressuscitat va ser, per als deixebles, una experiència de veritat, o potser, més ben dit, l’experiència de la veritat, d’aquella veritat tan sòlida que val més que la pròpia vida.


Una fe de veritat exigeix la veritat de la fe. Ara bé, és aquesta una veritat que no s’imposa. Si la veritat és Jesús de Natzaret, el Ressuscitat, és una veritat que podem rebutjar, trair, negar, crucificar, enterrar, oblidar. Jesús no s’imposa, es proposa, s’ofereix, es dóna, ens crida. Per això, normalment, perquè el puguem experimentar, ens demana que fem primer el pas de la fe, que confiem realment en allò que professem amb els llavis.


Com a batejats, portem en nosaltres la imatge i la presència de Jesús Ressuscitat. En l’Eucaristia que celebrem, Ell ens ve a trobar amb el seu Cos i la seva Sang. Acceptats amb fe, els sagraments de l’Església ens fan trobar el Ressuscitat com el van trobar els deixebles aquell dia de Pasqua. Ens n’adonem perquè ens omple d’una alegria més forta que qualsevol fracàs o sofriment, d’una energia que ens fa aptes per a fer el bé, d’un desig íntim i ardent d’estimar i de donar-nos sense mesura.


Aleshores, també nosaltres, per pròpia experiència, comprenem que la nostra fe és veritat, que hi podem construir la vida al damunt, que és sòlida i no es redueix a un nostre sentiment. I aleshores nosaltres, com els apòstols, esdevenim, per als qui ens envolten, la presència visible del Ressuscitat.

divendres, 2 d’abril del 2010

Mantinguem ferma la fe que professem



En què creuen els qui creuen, aquest és el títol d’un llibre de fa un cert temps. Era un intent de donar resposta davant d’un món secularitzat, on el fet religiós no té lloc, un paper. Intentava fer comprensible quines idees i vivències movien als creients. Avui en la litúrgia de la tarda sentirem: Mantinguem ferma la fe que professem. Però quina és aquesta fe, dit d’un altra manera, en què creiem, millor dit, en qui creiem?


Creiem en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu. El Jesús que ens han transmès els Evangelis i on l’Església, nosaltres trobem la veritat, la vida, la pau, nosaltres mateixos. Avui però, mirem a Jesús i ens adonem que els seus ulls s’han tancat. Aquells ulls que han vist la multitud amb fam, que han plorat davant la mort de l’amic, que han transmès el perdó a Pere un cop l’ha negat. Aquests ulls avui s’han tancat.


Igualment les seves mans no es mouen. Aquestes mans que han beneit els infants, que han donat novament la salut, que han treballat, que han partit i repartit el pa. Avui estan fixades, clavades a la creu.


Seguim contemplant Jesús i mirem els seus peus. Aquests peus que són del missatger que porta bones noves, que han caminat sobre les aigües, que han estat rentats amb les llàgrimes de la pecadora i eixugats amb els seus cabells. Avui aquests peus també estan clavats.


La boca de Jesús guarda silenci, és eixuta per la set i el patiment. Aquesta boca que ha proclamat que el Regne era a prop i ha dit benaurats, que ha ensenyat ha dir ha Déu- Pare, que ha perdonat aquells que el crucificaven. Aquesta boca ja no té veu, Déu en Jesús, en el Fill guarda silenci. Un silenci que es reviu i es fa present en cada divendres sant.


No ens enganyem, no és fàcil mantenir la fe en un crucificat, en l’expressió màxima de la feblesa i la derrota. Però Jesús en ella ens dóna la prova d’amor, en la Creu ens dóna la força, i alhora una confiança, ja que aquesta creu demà serà plena de llum. La llum que prové de la Resurrecció. Per tot això els nostres ulls, la nostra boca, les nostres mans i els nostres peus han de ser avui els qui proclamin la Bona Nova, parlin d’Ell. Avui nosaltres mantenim ferma la fe que professem. La fe que Pau resumia dient: No vull saber res més que Jesucrist, i encara Crucificat.