diumenge, 4 d’abril de 2010

La veritat de la fe (Vetlla Pasqual 2010 a Arenys de Mar)

Pel setembre, si Déu vol, el Sant Pare viatjarà a Anglaterra. En el marc d’aquesta visita, presidirà la beatificació d’un dels pensadors més importants de l’Església del segle XIX, el cardenal Newman. Home d’una gran coherència, tant a nivell de pensament com de vida, va ser creat cardenal a la seva vellesa com a reconeixement pel seu treball i el seu exemple.

He pogut llegir darrerament, en una biografia, fragments del discurs que va fer a Roma en ocasió de rebre el títol de cardenal. I em va cridar molt l’atenció trobar que explicava de l’Anglaterra del segle XIX coses que es podrien dir, sense canviar una sola coma, de la Catalunya del segle XXI. Mirant la seva vida amb perspectiva, i posant en relleu quin n’havia estat el fil conductor, diu: “Durant trenta, quaranta, cinquanta anys, m’he estat barallant amb una idea que s’ha anat estenent. És la que diu que no hi ha veritat objectiva en matèria de religió. És a dir, que la religió és un sentiment purament subjectiu, que cadascú es fa a la seva mida. Aquesta idea, fins i tot quan comença en persones autènticament religioses, acaba desembocant en la incredulitat”.


Aquesta manera de pensar que Newman descriu, avui flota en l’ambient, està en l’aire que respirem, ens penetra subtilment per tot arreu. Curiosament, molta gent ho diu com si fossin els primers en arribar a aquestes conclusions. Mirat amb un punt d’ironia, podem dir que portem més de dos-cents anys repetint el mateix, i sempre amb la sensació que és una cosa nova, inaudita i mai pensada abans. El més greu és que afecta especialment la transmissió de la fe a les noves generacions. Els ensenyem moltes coses, fins i tot a ser del Barça, però la religió, considerada un pur sentiment subjectiu, queda en un racó. Si un dia tenen aquest sentiment, diem, ja ho buscaran.


El problema és que aquesta mentalitat ens enganya. Si jo crec que Déu existeix i un altre no ho creu, un dels dos ha de tenir la raó, no la podem tenir els dos alhora. Si jo sóc cristià i un altre és musulmà o budista, podem coincidir en algunes coses, però en altres divergim, fins i tot profundament. Si és veritat el que jo crec, no ho serà el que creu l’altre, o ho serà en una mesura més petita. La veritat, per ser veritat, no pot dependre de la meva opinió, ni del meu sentiment, ni dels meus gustos. No la puc inventar, no la puc crear, només la puc trobar, només la puc descobrir o se’m pot revelar.


Avui estem celebrant la resurrecció de Jesús. Si us hi heu fixat, tot en aquesta vetlla parla de la resurrecció, del pas de la mort a la vida. Hem començat a les fosques, i del ciri pasqual, símbol de Crist Ressuscitat, ens ha arribat la llum. Hem cantat el Glòria i l’Al·leluia. Si hem seguit amb atenció les lectures, hem sentit com Déu creava totes les coses, nosaltres inclosos, del no-res; hem baixat amb Abraham de la muntanya havent recuperat el fill que havia de morir; hem sortit de l’esclavitud d’Egipte, quan totes les esperances s’havien perdut, travessant el Mar Roig amb Israel.


No obstant, l’evangeli ens deixa amb una sensació de perplexitat. Davant del sepulcre buit, Pere no sap què pensar. El sepulcre és el record d’una vida que ja no hi és, que podem haver estimat o apreciat, però que ha desaparegut. Un sepulcre buit, per ell mateix, no diu res. Pot ser fins i tot una burla per als qui estimaven el difunt. L’evangeli d’avui, malgrat l’anunci dels àngels, acaba amb una pregunta, amb un interrogant.


No podria ser aquest evangeli un advertiment per a nosaltres? Si no creiem fermament en la veritat de la nostra fe, com viurem això que estem celebrant? Si creiem que tot es redueix a sentiments subjectius, si creiem no hi ha una veritat més enllà de nosaltres mateixos reclamant la nostra adhesió, ¿què veurem en les celebracions de l’Església? Fins i tot l’alegria d’aquesta Vetlla de Pasqua no ens semblarà res més que un sepulcre. Veurem Jesús com un home bo, potser fins i tot el més bo, com un innocent que va ser tractat injustament, com un savi que va dir paraules memorables. Però seguirà sent un personatge del passat, incapaç de donar vida, i l’Església un sepulcre que s’aferra al seu record. Després de tants segles, el més normal serà que anem veient el sepulcre buit, i que ens acabem allunyant, amb una pregunta al cor, si voleu, amb una incògnita, però res més.


En què es basa la veritat de la nostra fe? Com podem creure realment en això que professem? Certament, el que van viure Pere, Maria Magdalena, els apòstols i les santes dones va anar molt més enllà del sepulcre buit. En els evangelis d’aquest temps de Pasqua veurem que Jesús mateix se’ls va mostrar Ressuscitat. Va ser un fet inesperat, sorprenent, que els va canviar de dalt a baix. Unes persones que a la mort de Jesús havien fugit derrotades i que estaven aclaparades per la sensació de fracàs i de por, arribaran després fins als extrems del món conegut per portar la bona notícia. Tots hauríem d’haver llegit algun dia els evangelis i les cartes de sant Pau, on s’explica aquesta experiència trasbalsadora. En el seu testimoni es basa la nostra fe, perquè no es dóna la vida com van fer ells per un simple sentiment subjectiu, per una pura emoció. L’experiència del Ressuscitat va ser, per als deixebles, una experiència de veritat, o potser, més ben dit, l’experiència de la veritat, d’aquella veritat tan sòlida que val més que la pròpia vida.


Una fe de veritat exigeix la veritat de la fe. Ara bé, és aquesta una veritat que no s’imposa. Si la veritat és Jesús de Natzaret, el Ressuscitat, és una veritat que podem rebutjar, trair, negar, crucificar, enterrar, oblidar. Jesús no s’imposa, es proposa, s’ofereix, es dóna, ens crida. Per això, normalment, perquè el puguem experimentar, ens demana que fem primer el pas de la fe, que confiem realment en allò que professem amb els llavis.


Com a batejats, portem en nosaltres la imatge i la presència de Jesús Ressuscitat. En l’Eucaristia que celebrem, Ell ens ve a trobar amb el seu Cos i la seva Sang. Acceptats amb fe, els sagraments de l’Església ens fan trobar el Ressuscitat com el van trobar els deixebles aquell dia de Pasqua. Ens n’adonem perquè ens omple d’una alegria més forta que qualsevol fracàs o sofriment, d’una energia que ens fa aptes per a fer el bé, d’un desig íntim i ardent d’estimar i de donar-nos sense mesura.


Aleshores, també nosaltres, per pròpia experiència, comprenem que la nostra fe és veritat, que hi podem construir la vida al damunt, que és sòlida i no es redueix a un nostre sentiment. I aleshores nosaltres, com els apòstols, esdevenim, per als qui ens envolten, la presència visible del Ressuscitat.

1 comentari:

Francesc xerric ha dit...

M’ha semblat un escrit tant adient, encertat i profitós per a mi que me’l rumiaré a poc a poc. Gràcies