ADMIRABILE SIGNUM

FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA 2019

Amb aquests mots en llatí, que podríem traduir per “Signe admirable” o “Signe bell”, el Papa Francesc encapçala una carta on ha volgut parlar-nos de la importància del pessebre, presentant-la a Greccio, lloc que veié néixer el primer pessebre vivent sota la “direcció” de Sant Francesc d’Assís.

Em crida l’atenció aquest adjectiu admirabile que ha escollit. Etimològicament significa “digne de causar una sorpresa a la vista” (ja que prové de mirabilis paraula d’on deriven els nostres mots “meravella” i “miracle”). I em demanava què té per a nosaltres d’admirable el nostre pessebre. I m’ho demanava tot repassant (admirant!) la imatge d’una postal que m’han enviat i que reproduïm en aquest full, tot i sabent-me greu de no haver trobar l’autor per citar-lo. En la part superior trobem el pessebre amb la Sagrada Família tradicional: Maria, Josep i el Nen... els pastors que adoren el Nen, els Reis que també semblen admirar perplexos el què se’ls presenta davant la vista... En la part inferior, en canvi, en la mateixa postura i actitud, figures sorprenents: una mare, un pare, un nen... els qui “adoren” són dos socorristes i una parella de la Creu Roja que miren d’ajudar aquesta família de trets africans que semblen acabats d’arribar en pastera, i els tres Mags són tres Guàrdies Civils que també es miren aquesta família (no menys sagrada en la seva dignitat de fills de Déu) atònits.

Admirar el pessebre, doncs, és reconèixer que el que trobem ens causa sorpresa a la vista. Però potser la nostra vista ja no hi veu com deuria. El pessebre, de tant de reproduir-lo, ens ha deixat de sorprendre o de meravellar. Com si fos tant normal que Déu es vesteixi d’un cos com el nostre! Passa una mica com la Creu, de la qual hem fet sovint una joia sofisticada, un objecte decoratiu. I la postal ens recorda que el pessebre és un signe (i aquest és el paper de tot signe: captivar la nostra atenció i portar-nos més enllà) de què hi ha, malauradament, massa pessebres vivents en el nostre món fets d’homes, dones i criatures aclaparades per la injustícia i la violència. I que això no és just, que això no ha de ser.

Aquest diumenge, en celebrar la Solemnitat de la Sagrada Família, el text evangèlic evoca una família amb problemes, una família que fuig del terror i de la mort. El text evangèlic ens convida també, com a admirabile signum, a mirar més enllà. En els nostres temps són milers les famílies de Síria, Iraq, Hondures, Iemen, Nigèria i tants altres països... que en el fons del seu cor han sentit una veu que els deia: FUGIU, ESCAPEU-VOS, MARXEU!!! de la guerra, d’un futur incert, de la violència... Moltes, malauradament, ho han fet i s’han quedat pel camí. La celebració d’avui hauria de punxar-nos, quasi ferir-nos, perquè apunta cap aquestes altres famílies sagrades escampades pel món sense sostre, sense futur... que esperen un Natzaret que els aculli i on puguin refer-se... Demanem que la Llum que surt a raig del Pessebre, la Llum de Jesús, la Llum del Natzaré, és a dir, del Consagrat, ens obri els ulls per reconèixer d’un cop per sempre, al menys entre els qui ens confessem cristians, que tota vida humana, sense excepció, és també sagrada.  

Un misteri amagat (Sagrada Família 2019)

Quan una parella coneguda ha tingut el primer fill, ens plau dir-los, quan s'acosta Nadal, que han esdevingut com la sagrada Família de Natzaret. Els ho diem perquè el primer fill esdevé un sacseig integral: a nivell existencial desvetlla admiració pel gran misteri de la vida, on hi batega amagat el grandíssim misteri de Déu; a nivell de relacions, la parella s'eixampla i esdevé una família. Això és el que les lectures d'avui ens conviden a contemplar en aquest primer diumenge del temps de Nadal, dedicat a la sagrada Família. 

La primera lectura, del llibre de Ben Sira insisteix a respectar el pare i la mare, i en la responsabilitat de tenir-ne cura quan són ancians. Així com nosaltres érem amanyagats i acompanyats per ells quan érem incapaços de fer qualsevol cosa, ara ens toca a nosaltres fer el mateix amb ells. Per justícia i agraïment, en primer lloc; però també per esdevenir millors persones.  

La segona lectura ens detalla un elenc de comportaments que, si els complíssim, les nostres relacions familiars i de tota mena serien una bassa d'oli: s'exhorta a la compassió, a la bondat, a la humilitat, a la paciència, a suportar-nos, a perdonar-nos, a estimar-nos. Sabent que això és fàcil de dir i difícil de complir s'exhorta a escoltar la Paraula de Déu i a cantar plegats himnes i càntics de l'Esperit; és a dir, a reunir-nos com a comunitat creient. És el que fem cada diumenge, enlairant l'esperit i encoratjant-nos mútuament a fer-ho tot "en nom de Jesús". La lectura també parla breument que les dones siguin submises als marits, fragment que desplau, amb raó, a la dona moderna. No podem justificar aquest comentari perquè una altra carta, adreçada als Efesis, ho repeteix amb més detall. Sí que podem dir, per entendre el context, que es tracta d'una conveniència social i no pas religiosa, perquè el mateix sant Pau escrivia als Gàlates que no hi havia diferència entre jueu i gentil, esclau i lliure, home i dona, perquè tots som una sola cosa en Jesucrist (Gàl 3,28). Un text no justifica l'altra, però els dos apareixen en les cartes paulines. 

L'evangeli ens introdueix en les vicissituds de Josep, Maria i l'Infant abans d'instal·lar-se a Natzaret. Les circumstàncies convertiren la sagrada Família en refugiats per motius religiosos o per persecució política; com segueix passant amb tantes famílies d'arreu, fins i tot de casa nostra, que esdevenen refugiats o exiliats per motius religiosos i polítics. Però malgrat les dificultats, els àngels orienten Josep sobre el moment i els camins adequats per arribar a Natzaret. Un missatge il·luminador per no deixar-nos abatre per les dificultats que l'entorn ens pugui ocasionar. Sempre hi ha una veu angelical disposada a orientar-nos. Però cal fer silenci i estar atents.    

D'un cap a l'altre de la terra (Nadal del Senyor de 2019)

El profeta Isaïes parla de goig, de crits, d'esclats de goig, de dansar, de crits d'alegria. Aquest devessall d'emocions expressen el ressò popular de les paraules del missatger, que anuncia la pau i porta la bona nova als habitants de Jerusalem. Aquest missatger de bones noves ens fa pensar en la sentència del tribunal de Justícia de la Unió Europea, però no ens despistem. El profeta Isaïes anuncia el retorn de Iahvè a la ciutat de Jerusalem, devastada pels babilonis. La particularitat d'aquesta presència divina és que: "d'un cap a l'altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu".

Aquesta salvació local, que és visible de manera universal, també la subratllava el salm responsorial, en la frase que repetíem plegats: "D'un cap a l'altra de la terra tothom ha vist la salvació del nostre Déu". 

La insistència d'Isaïes i del Salm en apreciar i en celebrar la salvació universal de Déu, contrasta amb el pròleg de l'evangeli de sant Joan. Enmig de la solemnitat del discurs, que proclama Jesucrist com la gran revelació de Déu als humans, se'ns diu sense embuts que "el món no l'ha reconegut", i que "els seus no l'han acollit". De fet, una cosa és veure la salvació divina en Jesucrist, i l'altra, és fer-li cas i acollir-la. Aquest és el pas que fa la persona creient, i així ho expressava l'evangeli: "Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu". 

La celebració del Nadal ens convida a endinsar-nos en el misteri de Déu, que per molt que l'escrutem, sempre se'ns escaparà de les mans. Però si ens hi atansem amb fe, trobarem petites llums que ens guiaran. Sobretot, trobarem l'esclat lluminós de Jesucrist, "la llum que resplendeix en la foscor", "la llum veritable que il·lumina tots els homes". Jesucrist ens posa a l'abast la gràcia divina i la veritat divina, però per gaudir-ho cal fe: ens cal creure en el misteri insondable de Déu, ens cal creure en el misteri de l'encarnació que es concreta en Jesucrist: "Déu, ningú no l'ha vist mai: Déu Fill únic, que està en el sí del Pare, és qui l'ha revelat." 

La tradició cristiana, gaudeix de segles i segles de pòsit de creure i de celebrar el naixement de Jesucrist com el Fill de Déu. D'un cap a l'altre de la terra, avui ho estem celebrant un any més. D'un cap a l'altre de la terra, tothom avui veu la salvació del nostre Déu.

UNA ALTRA MIRADA

NADAL DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST. MISSA DE LA NIT

Dimarts, 24 de desembre de 2019

Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

Si dic que m’agrada el pessebre de la Paula Bosch potser em direu: “I qui és aquesta Paula Bosch?”. Si, en canvi, us dic que m’agrada el pessebre de l’Ada Colau, potser ja em direu una altra cosa! Però, de fet, són el mateix. El pessebre no és de l’Ada Colau, ella només ha acceptat que aquest pessebre de la Paula Bosch, escenògrafa de professió, fos el que aquestes festes simbolitzés el Nadal a la plaça de Sant Jaume.

Com sempre, aquest pessebre ha aixecat molta polseguera. Darrera de la polèmica sempre i principalment hi ha la sospita d’un cert menyspreu a tot el que és cristià. Es jutja que l’alcaldessa de Barcelona té al·lèrgia al fet cristià i al catòlic en particular. Però en aquesta Santa Nit no jutjarem quelcom que no podem certificar al 100%, perquè no he parlat amb l’Ada Colau personalment (que és qui podria desfer la sospita), i perquè en aquesta Santa Nit (al menys i sobretot avui!) no podem donar peu als judicis. Avui no és una Nit per a jutjar, és una Nit per a admirar!

I m’agrada el pessebre de la Paula Bosch perquè té la capacitat, potser per aquell qui té encara un cor inquiet o un cor obert a la sorpresa, de poder fer pensar. Una obra d’art ho és, crec, en la mesura no només en què és bella, sinó perquè té la capacitat de despertar o suggerir quelcom en nosaltres. Cert: molts esperaven un naixement tradicional a la plaça Sant Jaume... però han trobat un pessebre transgressor. Però hom es posa davant d’aquest pessebre i pot “llegir” una paràbola del nostre cor. En aquest hi ha un aiguabarreig de vivències, d'experiències que semblen una mica el caos que aquell ens presenta amb els seus calaixos i prestatges. Abans de muntar el nostre pessebre casolà, ni que sigui qualsevol dels pessebres de fra Jordi Marquet, cal anar als recons, a les lleixes, als calaixos i cercar aquella figura, aquell complement, que col·locat com cal donarà com a resultat EL PESSEBRE. En el nostre cor de creients també hi ha un munt de calaixos: oberts, tancats, endreçats o a mig endreçar... i entre ells hi ha també Maria, Josep i el Nen... la Nit de Nadal que avui celebrem és també un treure pols a tot allò que confessem, que creiem, que esperem d’una forma rutinària i endreçar-lo per tornar a posar en el centre EL PESSEBRE: MARIA, JOSEP I EL NEN.

Hem escoltat a l’Evangeli: Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Si volem celebrar el Gran Misteri d’aquesta Santa Nit prenguem-nos temps per a regirar el nostre cor perquè d’una vegada i per sempre el Nen tingui un lloc on habitar-hi. Com bé ho volia per als seus frares i per a cadascú de nosaltres Sant Francesc: “I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant...” (1R 22, 27)

El primer pessebre transgressor, però, no ha estat cap dels que podrem pensar o inventar nosaltres, els humans. Un cop més és Déu mateix qui se’ns ha avançat. Fixem-nos, sinó, en l’anunci dels àngels als pastors: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora. Qui seria capaç de posar en una menjadora a un Rei, a un Príncep, a un Déu? Els fills de reis o magnats, no són als palaus i entre coixins suaus? A qui se l’hi acudiria fer-ho, sense veure-hi perillar el seu cap? I nosaltres ens queixem de veure’l a la plaça Sant Jaume de Barcelona en uns calaixos?

Acabo. En la carta que recentment el Papa Francesc ha volgut renovar la nostra mirada vers el pessebre i que ha titulat Admirabile signum (“Signe admirable o bell”) m’agrada recordar la definició d’admirable: “quelcom digne de causar una sorpresa a la vista”. La Paula Bosch ho ha aconseguit amb la seva obra. Però el pessebre real de fa 2000 anys aconsegueix encara causar-nos sorpresa? És Déu mateix qui ve. És Déu mateix qui entra en la nostra història. És Déu mateix que pren la iniciativa de trobar-se amb nosaltres des de la feblesa d’un nounat. Si avui això no ens sorprèn, no és el signe del Déu amb nosaltres qui ha fracassat... és que ens cal una altra mirada, ens que ens cal que Ell torni a donar-nos la vista. En aquesta Nit i en totes les foscors del nostre món us preguem: SENYOR, QUE HI VEGI! SANT I JOIÓS NADAL!!!

Tot és a punt! (Diumenge 4rt Advent)

Tot és a punt per l'esdeveniment, que és la celebració del naixement de Jesús, el fill de Déu. Els nostres carrers, botigues i cases ja estan guarnits amb decoracions nadalenques. Els pessebres llueixen a molts llocs per ambientar-nos en la festa. Les neveres i congeladors estan ben proveïts pels àpats familiars. Els regals són a punt o quasi. Les activitats nadalenques de tota mena també estan acabant-se. A partir d'avui, tenim un parell de dies per concentrar-nos, per centrar-nos en l'essencial. Es tracta d'escoltar el batec religiós del misteri de Nadal, percebre la meravellosa flaire divina que, gràcies al naixement de Jesús, amara la terra. Les lectures d'avui, quart i darrer diumenge d'Advent, en hi ajuden. 

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres", ens explicava la primera lectura. El profeta Isaïes intuïa la mà divina en la dona jove del rei Acaz. El fruit que portava en les seves entranyes seria una evidència que Déu era amb els fills d'Israel. De fet, va ser així: ella engendrà Ezequies, el salvador de Jerusalem i del regne de Judà dels ferotges assiris, després de la trista conquesta i pèrdua del regne del nord. El rei Ezequies, fill del rei Acaz, esdevindria l'encarnació del títol d'Emmanuel, salvant el seu poble dels pretesos conqueridors.  

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres". Ho repetia l'evangelista Mateu, inspirant-se en els oracles del profeta Isaïes, però concretant-los en Josep, descendent de David (com el rei Acaz i Ezequies), en Maria, i en el seu fill Jesús. Però aquest nou Emmanuel no serà un salvador puntual, sinó un salvador constant, fidel al contingut semàntic del seu nom, perquè Jesús significa "salvació de Déu". Aquesta presència salvadora serà possible gràcies a la responsabilitat de Josep, a la fidelitat de Maria, i a la credulitat dels dos a les veus angelicals. Perquè Déu sempre es serveix dels humans per portar a terme els seus designis salvadors, concretats de manera definitiva en Jesucrist. Aquest és el veritable regal de Nadal, i que celebrem amb tanta solemnitat: Que Déu esdevé proper no només una estona, sinó en figura humana i de manera constant. Què més podem desitjar els humans quan anem perduts per la vida? 

La grandesa de Jesucrist l'explicava sant Pau a la segona lectura, detallant  el seu ADN humà i celestial: "pel seu llinatge humà nasqué de David, però per l'esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu". Tot és a punt, tenim encara dos dies per captar tot això, i celebrar el Nadal amb la joia i l'emoció que es mereix.

Decididament (21 de desembre de 2019)

 
"Maria se n'anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà". La descripció de l'evangeli de sant Lluc explica un itinerari geogràfic i també religiós, on es subratlla que Maria va fer el trajecte "decididament". Aquest "decididament" no és superflu, sinó indicatiu del tarannà d'aquella noia rural de la Galilea: decidida en acollir el missatge de l'àngel; decidida en compartir el seu embaràs sorprenent amb l'embaràs sorprenent de la seva parenta Elisabet.

Maria i Elisabet esdevenen, a més de parentes de sang, parentes d'embaràs celestial.

Déu amb nosaltres fins a la fi (20 de desembre de 2019)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Ho explicava el profeta Isaïes en la primera lectura, reflectint la brillant teologia de l'Antic Testament: que Déu es manifesta a través de les vicissituds humanes. 

El Nou Testament concretarà aquesta frase d'Isaïes en Maria i en Jesús, l'Emmanuel vingut del cel, el "Déu amb nosaltres" fins a la fi dels temps.