Va ben vestit i ben pentinat. Porta a la mà una bossa de plàstic blanca amb alguna beguda per oferir, com els altres interns que esperen per anar al vis-a-vis amb l’esposa, la nòvia, l’amiga o la família.
Ens saluda i ens comenta que avui no vindrà a missa. El motiu és evident. Està content, com els altres, perquè la rutina penitenciària avui es trenca de forma positiva i gaudirà d’aires externs.
No obstant, a l’hora de començar la celebració el veiem a la capella -assegut i capcot- amb els altres companys. “Què fas aquí?”, li preguntem. Abatut i desconsolat ens diu que la seva nòvia no ha vingut. Optem pel silenci, conscients que el dolor el té bloquejat. És com si el món li hagués caigut al damunt esclafant-lo. Un agut sentiment d’abandó li travessa el cor i l’ànima.
Durant la missa no té ni esma d’aixecar-se i se’l veu plorós i capbaix. Un company li posa el braç sobre l’espatlla, rodejant-lo amicalment. Acabada la celebració ens explica que ha trucat a la nòvia i li han dit que està hospitalitzada perquè s’ha volgut suïcidar amb una sobredosis. Està sola, el seu germà és drogaaddicte i ell és a la presó.
Desfet i impotent ens demana: “Padre, llámela y dígale que no se drogue”.