Som en un centre penitenciari de dones, a punt de celebrar l’eucaristia. És la nostra primera visita. Les internes i algunes voluntàries que col·laboren en la celebració entren esglaonadament a la sala i parlen entre elles esperant el moment de començar. Hi ha un rostre que ens és familiar i ens adonem que ens esguarda fixament. Li diem, des de lluny, que la coneixem, però no recordem el lloc. Ens cita l’espai comú que vàrem compartir fa anys i espeteguem espontàniament el seu nom. Quina coincidència!
Ens hi acostem i, amb tota naturalitat, li preguntem si fa de voluntària. Ella ens respon, amb els ulls apagats i abaixant la mirada, que està presa. No podem donar crèdit al que hem escoltat. “Per fiar-me de qui no m’havia de fiar” ens diu com a explicació de tot plegat. La policia la va detenir a la feina implicant-la amb els seus caps que es dedicaven a activitats delictives. Porta preventiva a la presó set mesos a l’espera del judici.
Malgrat el suport incondicional de la seva família l’estada a la presó li és un autèntic calvari. Els primers mesos li semblava que vivia una ficció, però a poc a poc ha anat resignant-se. Però el parlar i la mirada revelen un estat anímic depressiu per no dir ensorrat.
Expliquem això no per qüestionar el sistema judicial -que en aquest cas intuïm que es tracta d’un delicte important- ni tampoc per denunciar uns empresaris sense escrúpols.
Simplement posem en evidència que una persona normalitzada, que ha treballat en llocs digníssims i respectadíssims es pot trobar, sense buscar-ho, dins una garjola.
No podem estigmatitzar l’entorn penitenciari amb la superficialitat amb què ho fem i convençuts que nosaltres mai ens hi veurem involucrats. Cada intern o interna és una història digne de ser reconduïda i la seva realitat és molt més complexa del que ens atrevim a judicar sense miraments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada