diumenge, 13 de febrer de 2011

La judaicitat de Jesús i Pau (Diumenge 6)

Ensenyem una saviesa que no és del món present ni dels dirigents”. Sant Pau, dient això als cristians de Corint, podria semblar un líder sectari o un obscurantista que s’adreça en exclusiva als seus deixebles i els comunica unes revelacions divines a les quals no tenen accés ni els savis ni els poderosos.

Si considerem a l’apòstol un obscurantista o un sectari ens equivocarem de totes totes. Sant Pau significa exactament el contrari: com Jesús ell cremà la seva vida perquè tots els pobles i tots els humans tinguessin accés a la revelació de Déu, sense cap limitació ni cap exclusió. Jesús i Pau –en el segle I- són els abanderats d’un judaisme integrador que pretenia anar més enllà del compliment de la Torà o de la qüestió ètnica com a identificadors de la pertinença al judaisme.

Però Jesús i Pau eren dos jueus pietosos, circumcidats el vuitè dia, ben formats, complidors dels manaments de la Torà i seguidors de la seva tradició religiosa que en cap moment menystenen. Els dos estarien convençuts que la religiositat jueva no tindria cap raó de ser sinó s’irradiava enfora, no per anar a la caça d’adeptes i alimentar les seves files, sinó perquè la revelació de Déu arribés d’un cap a l’altre de la terra i el judaisme esdevingués quelcom integrador i universal.

Les crítiques de Jesús i Pau vers el judaisme que apareixen en els evangelis i les cartes no pretendrien trencar res –com tradicionalment interpretem els cristians-, sinó qüestionar per poder eixamplar més el cercle. Malauradament els cristians dels primers segles utilitzaren aquestes crítiques neotestamentàries com arguments definitius per trencar ponts i construir murs separadors amb el judaisme. Per la seva part, el rabinisme de l’època, incòmode amb aquell grup de jueus seguidors de Jesús i del carismàtic Pau que trencaven esquemes i acollien pagans, optaren per considerar-los heretges i expulsar-los del judaisme. Uns i altres van optar per tancar files enlloc d’optar per obrir-les.

Quelcom semblant ha passat amb la generació del concili Vaticà II que van obrir portes convençuts que l’Esperit Sant els inspirava a fer-ho. Trencaven esquemes i proposaven un cristianisme menys cultual i més social, més obert amb els mateixos germans cristians, amb les altres religions i amb qualsevol ésser humà. Es tractava d’una proposta integradora i universal.

Podem afirmar que s’hi van deixar la pell i els qui encara estan al peu del canó segueixen deixant-se-la. El resultat és el mateix que amb Jesús i Pau: un descrèdit de les autoritats religioses i un rebuig dels sectors més ortodoxes que fan un diagnòstic convençudíssim: la invasió laïcista i la pèrdua de religiositat que ha sofert la nostra societat és culpa d’aquesta generació que ho ha relativitzava tot. Així de durs i d’intransigents es manifesten, com els succeïa a Jesús i a Pau amb els seu entorn religiós.

Sant Pau diu als corintis que la saviesa que ell ensenya és amagada en la figura de Crist crucificat. Una saviesa que segueix costant d’entendre fins i tot als qui gosem anomenar-nos cristians.