dissabte, 5 de febrer del 2011

Deu anys després (Cròniques sarrianenques 34)

Ens hem creuat pel carrer. Les nostres mirades es resseguien mentre la sorpresa augmentava de forma progressiva fins que ens hem aturat. Després de deu anys ens hem reconegut. Ell va ser el primer resident del nostre recurs d’acollida. Un dia, sense dir res, va desaparèixer... Fins avui.

Ens explica moltes coses que no entenem adequadament car el seu castellà continua essent igual de precari. Captem que va tornar al seu país, però la mort esglaonada de la mare i del pare, junt amb les escasses expectatives de futur, el motivaren a retornar de nou a Catalunya.

Sembla que vulgui esbravar-se i ens ensenya un munt de documentació que branda amb nerviosisme. Li han renovat el permís de residència, però la policia li ha explicat que l’oferta de treball que porta és incorrecta. Li diuen que l’empresari l’està enganyant i que el denunciï.

- Com he de denunciar a qui em dóna treball!- respon amb un xiscle i iniciant un estat d’agitació que li provoca augmentar el volum de la veu i gesticular amb una exageració quasi teatral. Assegura i repeteix amb insistència que, sortit de la presó, no s’ha ficat en problemes i que retornat a Catalunya ha estat treballant sense contracte en la construcció, com ho corroboren les seves mans aspres i rascades. Presumeix de ser molt bo col·locant qualsevol tipus de paviment.

Però els tràmits administratius, a més de treure’l de polleguera, es converteixen en hores de feina no remunerades perquè treballa fora de la legalitat. La seva indefensió és absoluta!

No va ben vestit com anava abans, impecable i presumit. Porta roba gastada i bruta, un signe evident que la passa malament com ell mateix reconeix. Habita en un lloc indigne que de moment no pot deixar, perquè és on li envien les cartes per renovar els papers. Es pregunta, molt apesarat, perquè Déu el castiga amb totes aquestes penúries.

Li diem que ens vingui a veure si li cal roba o alguna altra cosa. Ens diu que ho farà dilluns al matí. Serà cert?