dimarts, 25 de febrer del 2014

D'INTRIGUES CORTESANES

Dimarts, 25 de febrer de 2014
Jm 4, 1-10/Sl 54/Mc 9, 30-37

El cardenal entra a l’Església de Roma, germans, no a una cort. Evitem tots i ajudem-nos els uns als altres a evitar hàbits i comportaments cortesans: intrigues, xerrameques, capelletes, favoritismes, preferències. Que el nostre llenguatge sigui el de l’Evangeli: “Sí, sí; no, no”; que les nostres actituds siguin les de les Benaurances, i el nostre camí el de la santedat. Aquestes paraules foren pronunciades diumenge passat pel papa Francesc en l’Eucaristia concelebrada a Roma amb els nous cardenals nomenats.

A mi em van arribar a través d’un vídeo que un amic va penjar al Facebook a través de la pàgina web del Corriere della Sera. Estic segur que tothom que les ha pogudes escoltar o llegir (l’homilia la podeu trobar sencera al portal informatiu ZENIT), haurà pensat que ja era hora que un papa fes un discurs d’aquesta mena, i potser tindrà raó. I això és pel fet que la majoria de nosaltres tenim el xip posat en què l’Església és la jerarquia i, per tant, una tirada d’orelles com aquesta no està gens malament.

Però un arriba al dia d’avui, agafa les lectures que la litúrgia ens proposa per al nostre aliment i meditació comunitària, i surt una mica escuat de tot plegat. L’Apòstol Jaume desemmascara (ara que som a una setmana del Carnestoltes que tant ens recorda la nostra tendència a la disfressa) la nostra realitat més pregona i ens fa un petit tractat sobre les passions humanes. També en això el nostre llenguatge modern ens distorsiona la possibilitat d’entendre una mica el text, perquè nosaltres fem servir quasi exclusivament el mot “passió” per dues coses: l’amor eròtic o l’esport. Així parlem d’un amor apassionat o de la passió pel futbol, quedant reduït quasi tot en aquests camps. Sant Jaume fa servir el mot “passió” o “desig” per referir-se, en canvi, a tota una gamma de pulsions humanes que inclouen diferents camps: el desig de plaers de tot tipus, l’enveja, les lluites i baralles, l’afany de posseir... i aquí hi som tots retratats, d’una forma o una altra. Perquè les intrigues, les xerrameques, les capelletes, els favoritismes, les preferències no són només un divertimento de cardenals, són un retrat de les nostres passions, dels desigs que es coven en el fons del nostre cor. Ningú no ens escapem del seu ús provocant discòrdies arreu i provocant-nos els uns als altres. L’Apòstol encerta de ple el seu diagnòstic: és una qüestió d’amor, concretament d’allò que ens enamora. I la seva sentència és clara: No sabeu que enamorar-vos de coses mundanes és renyir amb Déu? La solució que ens proposa és la humilitat, que no vol dir posar-hi sorra al que som i fem, amagant-ho, sinó reconeixent-ho i acostant-nos a Déu amb la promesa que Ell se’ns acostarà i ens guarirà.


Curiosament, i parlant de passions, aquesta és la instrucció que Jesús dóna al seus deixebles (i ja és curiós aquest terme, “instrucció”, aplicat al que Jesús diu): El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies. Passem de les passions nostres a la seva Passió. Els deixebles, com potser nosaltres, no ho entenen. A la por a preguntar afegiran la insensatesa de discutir qui serà el més important. I m’atreviria a dir que la Passió del Senyor no és el patiment ni la mort cruenta en si, sinó que és tot un programa de vida que comença amb l’abaixament de l’Encarnació, una vida que s’ha gastat, que s’ha donat pels altres. La conseqüència d’aquest programa de vida no podia ser altra que una vida donada i gastada del tot, morint per cadascú de nosaltres. Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots... i Jesús ho subratllarà la nit del Dijous Sant amb el rentament de peus i morint com un malfactor. D’aquesta manera el noi posat enmig nostre i abraçat per Jesús esdevé el símbol de l’única cosa en què les nostres passions particulars han de convertir-se: en un estar perdudament enamorats de Déu i el proïsme, l’única manera en què les intrigues esdevindran plans de grup; les xerrameques, diàleg; les capelletes, una llar; el favoritisme, la preferència per l’altre; les preferències interessades, el donar-se desinteressadament.

SI VOLS LA PAU PREPARA’T PER LA GUERRA


Si un dia aneu al Centro Cultural de los Ejércitos a Madrid veureu que, a l’entrada, hi ha un escut en el qual hi ha escrit: Si vis pacem, para bellum, que és la famosa frase llatina del segle IV que vol dir: Si vols la pau, prepara’t per la guerra. I crec que és una molt bona consigna. Especialment pels cristians.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. La millor manera de preparar la pau és preparar-se per la guerra. I per preparar la guerra, cal un bon exèrcit. Uns bons soldats.

Aristòtil, que va viure quatre segles abans de Crist i que va ser instructor d’Alexandre el Gran, parla de les virtuts cardinals. Una de les virtuts cardinals és la fortalesa, que és la base de la valentia. Aristòtil, després de parlar-ne llargament i de descriure-la, posa com exemple de fortalesa i valentia el soldat. Uns quants segles més tard, el segle XIII en concret, un gran teòleg cristià, sant Tomàs d’Aquino, llegeix els textos d’Aristòtil i els fa seus en bona part, però a l’hora de posar un exemple de fortalesa i valentia no posa el soldat, sinó el màrtir.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra, i això està bé, però des de Jesús podríem dir que no és la violència dels soldats la que ha d’instaurar la pau, sinó l’exèrcit dels qui construeixen la pau i que estan disposats a donar-ho tot, fins la pròpia vida. El qui vol la pau ha de saber que es trobarà amb la tribulació, l’oposició, la guerra. Cal preparar-se per la guerra. El màrtir és el soldat de Crist. L’exèrcit esclatant dels màrtirs, com cantem en el Te Deum. El màrtir, que és el paradigma del creient, exerceix una força passiva, de contenció, que certament li pot costar la vida, però està mogut bàsicament per una actitud positiva, perquè cerca el Regne de Déu, perquè cerca ser constructor de la pau, perquè cerca ser en Crist, ell i totes les coses. En el prefaci dels màrtirs diem: En el martiri la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni. El màrtir és transparència de Crist per això és paradigma del cristià. Tot cristià, com el màrtir ha de ser transparència del Crist.

I cal aquesta actitud per seguir Jesús en el que ens diu avui: Heu sentit a dir: “ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Estimeu els vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si el màrtir és transparència del Crist, Crist és transparència del Pare. Perquè es tracta d’anar fins el final: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. No es tracta de perfeccionisme malaltís, sinó de la manera de ser-ho. No complint simplement lleis, sinó fent com el Pare Celestial que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Cal tenir-ho molt present tot això, cal la meditació assídua del bé, com diu la pregària introductòria, per contrarestar el que constantment passa com “les evidències” en les converses i en els mitjans... i, sobretot, en el nostre cor. I el primer que us diran és que tot això és molt maco, però que un Estat necessita un exèrcit, no de màrtirs, sinó de soldats. I el cristià no cal que ho contradigui, ni que doni la raó a això, perquè aquestes paraules de Jesús van dirigides a un exèrcit molt concret que som nosaltres, els creients. Nosaltres som l’exèrcit del Crist, cridats a donar-ho tot, a ser constructors d’una pau basada en la valentia dels seguidors de Jesús. Jesús no es dirigeix a Pilat, ni a Herodes, ni a ningú que tingui poder, ni als polítics, sinó a la gent del carrer, a nosaltres. Així va enviar sant Francesc els seus frares i també els laics que el seguien desarmats, però amb la força de ser portadors de Crist.

I això pot ser perquè tenim la força de ser Temples de Déu, on Déu hi habita, on Déu actua. Com diu Pau: El temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. D’aquí la consciència de la pròpia dignitat que Pau ens presenta: Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefas, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre i vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. Preparem-nos per una guerra sobretot contra nosaltres mateixos que no acabem de creure que el que ens proposa Jesús sigui realitzable. Amb Ell tot ho podem. Sant Francesc i tants d’altres ens diuen que no és una simple il·lusió, o utopia. Cal,doncs, valentia, cal creativitat per ser una alternativa a la violència. no som els únics, ni els primers, ni estem sols.



diumenge, 23 de febrer del 2014

CÒPIES I MODELS

SIROCCO - José Ortíz Echagüe
Diumenge VII, 23 de febrer de 2014
Lv 19, 1-2, 17-18/Sl 102/1 Co 3, 16-23/Mt 5, 38-48

Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. I amb aquesta frase del Levític comença el problema! Què demanava Déu al poble d’Israel en dir-los aquestes paraules? Què ens demana a nosaltres, cristians i cristianes del s. XXI?

Potser la primera clau és distingir entre còpies o models. Què és una còpia? Fer una còpia d’un quadre, d’un escrit, de qualsevol cosa, és reproduir-la exactament igual a l’original. Ja s’entén que esdevenir nosaltres una còpia de Déu (en la seva manera de ser, en la seva manera de fer) ens resulta humanament impossible. De fet, en el cas hipotètic que fóssim capaços d’esdevenir una còpia perfecta de Déu, ja ens podem imaginar la quantitat de déus que hi hauria al planeta... només de pensar en com es comporten alguns que ja en aquesta vida s’ho creuen (perquè en la història humana de “messies” i de “déus” creguts n’hi ha hagut per donar i vendre), fa feredat. No, no pot ser aquest el camí evangèlic. Déu no ens demana esdevenir còpies seves. Seria demanar-nos un impossible.

Per contra, què és un model? El model és, en si, una proposta. Un noi o una noia, quan fan de models (per alguna marca de moda, per exemple) fan això mateix: són presentats com a propostes a imitar. Nosaltres ja sabem que no som en tal o tal altre model que surt a la passarel·la, que no tenim ni en somnis la seva figura, però ens fem una idea d’allò que vesteixen i, si ens agrada, segur que ho comprarem. I vestirem o portarem el que ells porten... a la nostra manera. I ja això mateix ens farà únics i irrepetibles.

El problema ve quan el model (que és una proposta) el confonem amb una còpia i això és una desgràcia... perquè aleshores no sols volem portar el modelet que llueixen, sinó tenir el seu cos, ser pastats a ells... i arriben els problemes quan el nostre cos té un metabolisme diferent i la nostra talla no es pot assemblar a la dels professionals, sinó és després de moltes penúries... Però ja sabem què passa quan algú cau en aquest dur esclavatge del “cos 10”: bulímia, anorèxia, tot un atemptat contra la salut.


És alliberador saber que Déu no vol fer de nosaltres còpies. Mai no estaríem a l’alçada de Déu i Ell ho sap. Acabaríem sent, permeteu-me la comparació, uns bulímics o anorèxics espirituals... malaltís tot plegat. Jesús, en canvi, ens proposa Déu, a qui anomena PARE, com EL MODEL a imitar: Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. I això, certament, és alliberador, perquè imitar no és copiar, no necessito assemblar-me en tot a Déu, sinó mirar de fer i de comportar-me com Jesús ho feia. No vol dir que sigui fàcil, ni Déu ens demana assolir-ho tot d’avui per demà; però és engrescador. És per això que Jesús ens proposa anar més enllà, perquè el verb estimar no té fronteres en la seva conjugació: només estimant, es pot superar la venjança i el pur ull per ull, dent per dent; només estimant es pot donar i compartir sense posar condicions; només estimant es pot ultrapassar el límit de l’amistat als propers, podrem estimar fins i tot els enemics. Sols Déu pot ser el nostre model. Només Ell és capaç d’ensenyar-nos aquest tipus d’amor. Per això diu Jesús: Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Aquest amor no és pur sentimentalisme, és un amor exigent. Sabem que és possible, però, perquè Jesús ho va viure. I no sols Ell, sinó molts cristians al llarg de la història de la humanitat. Acceptem el repte d’anar més enllà, de portar el vestit de Crist que tots tenim pel baptisme i lluir-lo a la nostra manera, amb les capacitats i dons que Déu mateix ens ha donat. Si tots ho fem, mostrarem al món els mil i un rostres de l’amor de Déu. Serem el verb estimar en totes les seves conjugacions!

dissabte, 22 de febrer del 2014

UN AMOR CORRESPOST

Divendres, 21 de febrer de 2014
Jm 2, 14-24.26/Sl 111/Mc 8, 34-9, 1


Poques vegades vaig arribar a parlar de religió amb el meu cap de departament, allà per la prehistòria quan treballava en una editorial de llibres jurídics, però un dels temes que sempre em treia, per provar-me un xic aleshores, era el d’un company de feina d’una determinada denominació cristiana a qui jo mai no havia arribat a conèixer, que tenia una curiosa moral. Deia més o menys el següent: Jesús m’ha salvat per la sola fe, per tant no cal que faci res; puc viure com vulgui perquè Jesús ja m’ha salvat, no haig de fer cap mèrit.

Naturalment aquesta era la seva visió de les coses que feia de la doctrina de la justificació per la fe de sant Pau una caricatura adaptada a la seva barra, que era molta. Res a veure amb el que creien i practicaven els seus germans de denominació cristiana.

Amb tot, aquesta forma de reaccionar (imagino que ell se les donava d’intel·ligent i d’avançat) era més antic que l’anar a peu, perquè si hem escoltat les paraules de sant Jaume a la primera lectura veurem que és una reacció molt forta de l’apòstol a aquesta manera d’entendre la fe; cosa que vol dir que hi havia gent que ja pensava d’aquesta manera: com estic salvat, el que faci ara ja no hi compta, faré el que vulgui.

Sant Jaume, en el pur estil semític (practiquíssim), ho té clar: Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs, bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

Aquesta discussió entre la fe i les obres, si ens salven una o les altres, ha portat de cap i hi ha posat moltes tensions entre catòlics i protestants al llarg de la història. I segurament, si ens fiquem en aquest terreny, uns podrem seguir esgrimint les paraules de sant Jaume i d’altres les de sant Pau sense entendre-les ni posar-les en el seu context. S’hauran convertit en una arma d’exclusió de l’altre. Ens trobarem en un carreró sense sortida.

Ara bé, hi ha alguna sortida davant aquests arguments? Penso que sí, si un para atenció, com us proposo, a les paraules de Jesús que escoltem avui a l’Evangeli. Hem escoltat coses com: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (...) Quan el Fill de l’home vindrà amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, s’avergonyirà dels qui s’hauran avergonyit de mi i de les meves paraules... Certament que sense la fe no som res, perquè aquesta fe en Jesús ha d’amarar tot el que fem i el que som; certament que la nostra fe, sense unes obres que demostrin el que vivim, és a dir, una fe que no sigui només de paraules buides, és morta... però el que Jesús sembla deixar entreveure en les seves paraules és que està parlant no d’abstraccions, no de programes a realitzar o no, sinó d’una RELACIÓ, d’una COMUNIÓ profunda amb Ell.

Es tracta de voler o no voler anar amb Ell; es tracta d’acompanyar-lo o no allà on Ell ens demanarà d’anar si bonament l’escoltem; es tracta de si ens farà vergonya o no estar en la seva companyia. La companyia d’Algú que, com també hem escoltat a l’Aclamació abans de l’Evangeli ens diu amics, perquè ens estima i es vol relacionar amb nosaltres.


Són les obres... és la fe...? Tot té el seu lloc, segurament, però el que importa, el que Ell mateix sens dubtes ens demana és UN AMOR CORRESPOST. Ell està disposat a fer la serva part, farem nosaltres la nostra?

dimarts, 18 de febrer del 2014

NO ESTIGUIS PREOCUPAT, OCUPA’T!


Aquests dies, qui més qui menys, tothom està refredat. L’altre dia també jo no em vaig sentir massa bé i vaig demanar a la farmàcia que em donés alguna cosa. En llegir el prospecte, molt semblant a d’altres de la seva mena, hi havia escrit, entre altres coses: “Aquest medicament  produeix somnolència, es desaconsella conduir cotxes o maquinària perillosa. També produeix insomni”. O sigui, que t’adorm i no et deixa dormir a l’hora. I, certament, havia de fer un esforç per no dormir-me durant el dia i no em deixava acabar de conciliar el son durant la nit. Produïa un estat d’ensopiment que no em deixava estar ni despert ni adormit.
Amb tot, no és un estat massa diferent del que normalment vivim, només l’accentua. En lloc de parlar d’aquest medicament, podríem parlar de la nostra manera de viure: tendim a viure mig aletargats. Com si prenguéssim Frenadol. Ni quan estem desperts ho estem del tot, tenim el cap en un altre lloc. Ni quan dormim ens deixem anar de les nostres cabòries. No som allí on estan els nostres peus, sinó que estem com enfonsats en nosaltres mateixos. Entre nosaltres i la realitat hi ha una espessa capa de preocupacions.
La Universitat de Barcelona ha posat en circulació una frase que es pot llegir pels carrers i que diu: “No et preocupis pel futur, ocupa-te’n!”. És una bona recomanació per al futur i per a qualsevol altra cosa. La millor manera de desfer preocupacions és passar de la preocupació a l’ocupació. No quedar-se tancat en el neguit, sinó passar a l’acció.
Diu el llibre del Siràcida: “Si tu vols, guardaràs els manaments. Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua... vida i mort: pren el que vulguis”.
Jesús mateix vol que passem (“immediatament”) de la preocupació a l’ocupació: “Ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell”. Si això diu sobre allò que fem, igualment ho fa d’allò que diem: “Digueu sí quan és sí; no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne”. I també amb la mateixa contundència diu de tallar tot mal pensament: “Tothom qui mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri”. Ara, aquí, no cal esperar més, és el moment d’actuar, de tallar, de ser coherent. No tenim cap altre espai que aquest, ni cap altre temps que l’ara.
Però això no és possible, sinó com diu el Salm: “Feliços els homes que guarden el pacte i busquen el Senyor amb tot el cor”. Només podem guardar el pacte si cerquem el Senyor amb tot el cor, o com diu més endavant: “Feu aquesta gràcia al vostre servent: que visqui pensant en la paraula que heu donat.” Només podré seguir els seus camins si tinc present la seva paraula en el meu cor.
O com diu l’oració d’entrada a la missa: “Oh Déu, Vós prometéreu d’habitar en els nets i humils de cor”. És la seva presència en nosaltres el que ens fa possible no quedar-nos tancats en preocupacions i passar a ocupar-nos en aquest pla que Déu ja tenia decidit abans de tots els temps i que s’ha revelat en Jesús.
Vivim aletargats, massa preocupats, poc esperançats. Ens cal descarregar preocupacions i fer-ne ocupacions. Petites si voleu, però reals. La nostra fe és d’una obertura infinita, però d’una humil i quotidiana concreció en l’ara i aquí. Només amb l’Infinit en el cor podem decidir ara i aquí. Només ara i aquí podem obrir el nostre cor a l’Infinit.

diumenge, 16 de febrer del 2014

MÉS LLUM!

Diumenge VI, 16 de febrer de 2014
Sir 15, 15-20/Sl 118/1 Co 2, 6-10/Mt 5, 17-37

Si tu vols... Ets tu qui ha de decidir... són les paraules que hem escoltat a la primera lectura i que posen l’èmfasi en una característica ben humana i molt discutida: la llibertat.

La llibertat, la llibertat de debò (no el mer fer el que un vol, ni l’anar en contra pel gust d’empipar), crec que és quelcom que ens fa por. Ho ens n’hauria de fer. Al menys si tenim en compte les paraules que ens diu el savi Jesús fill de Sira: L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. Ni més, ni menys. L’ésser humà és, en el moment de les opcions, de les prioritats, aquell qui té tot un horitzó de possibilitats davant seu a l’hora d’escollir. Fins i tot la vida i la mort i, si escull la vida, rebrà la vida; però si escull la mort, rebrà la mort. I això és molt seriós, perquè parlem d’una vida guanyada o perduda. Però aviat ens ve una pregunta: de veritat som amos de les nostres decisions? Una resposta ràpida seria que sí. I, fins i tot, que mai no som més amos de les nostres decisions que quan sabem dir NO. És a dir, quan aprenem a veure que no tot convé i que cal saber fer una tria de les opcions, que no tot és bo ni tot s’hi val a la vida, que ens cal discerniment. Però l’experiència també ens diu que, en certs nivells, o ens manca coneixement o som fàcilment manipulables i, per tant, no sempre optem pel millor, sinó pel més fàcil, pel que diran, pel políticament correcte... No som lliures del tot.

El salmista sembla tenir aquesta intuïció. Sap que pot escollir, que té llibertat d’acció i una llibertat que ve de Déu mateix (qui no ens vol ni titelles ni autòmats, és per això que ens ha dotat d’intel·ligència), però ens manca quelcom: ens cal UN GUIA, UNA LLUM. Això, però, és el que justament ens fa fàcilment manipulables, perquè aquesta necessitat la tenim, la intuïm al fons del nostre cor i sovint busquem “messies” que ens guiïn i sovint els trobem i se n’aprofiten. El salmista, però, cerca aquest plus en la font, en Déu mateix: Obriu-me els ulls i podré contemplar les meravelles de la vostra llei... Mostreu-me el camí dels vostres decrets... Feu-me entendre la vostra llei...

L’Evangeli d’avui, per altre cantó, ens mostra un Jesús que es presenta com a Aquell que porta la Llei a la seva plenitud. La clau, crec, per interpretar les seves paraules és aquesta: Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Fariseus i mestres de la Llei eren per al poble el model de pietat i santedat, molt més que els sacerdots, ja que en temps de Jesús el sacerdoci tenia molt d’elit i de pactista amb el poder polític (Herodes o Roma) que l’allunyava de la gent. Jesús demana un plus: anar més enllà de la pietat i la norma dels fariseus i dels mestres de la Llei, anar més enllà de la mera pràctica literal dels preceptes, als quals ells hi dedicaven tota la vida.

Al menys aquest sembla ser el suggeriment del mateix Jesús qui els diu i ens diu: Sabeu que està manat... Doncs jo us dic... Aquestes paraules són la llum que demanava el salmista: descobrir i ser conscients que ens quedem curts, que l’amor a Déu i al proïsme és més exigent que la simple norma, però ENORMEMENT MÉS ALLIBERADOR. Perquè si bé és veritat que, per amor fins i tot a l’enemic, Jesús és capaç de demanar-nos de donar la vida; és alliberador perquè sabem que estimar, compartir, donar-nos, ens fa més humans, ens realitza com a persones, acompleix el Regne del cel, tot i que estimar de veritat ens pugui fer patir.


Anar més enllà de la norma, d’aquella norma que sabem que diu l’adagi: Feta la llei, feta la trampa; de la norma que ens fa minsos, estrets de mires, perquè només fem allò a què estem obligats o ens interessa, és el que ens demana Jesús. Sabem que no hi arribem, sabem que ens costa, però sabem també que no estem sols fent aquest camí, tenim l’Església que ens hi ajuda i sabem també que Crist és el veritable model per tirar endavant i escollir plenament LA VIDA.

dimarts, 11 de febrer del 2014

LA MARE DE DÉU DEL SIGNE

Dimarts, 11 de febrer de 2014
Mare de Déu de Lourdes
1 Re 8, 22-23.27-30/Sl 83/Mc 7, 1-13

En algunes festes o memòries de la Mare de Déu, com la d’avui, la Mare de Déu de Lourdes, a l’oratori tenim el costum de posar una icona concreta, l’anomenada Mare de Déu del Signe. Suposo que la teniu present: representa la Mare de Déu dempeus amb els braços oberts i alçats com si estiguessin en actitud de pregària, d’agraïment o disposats a abraçar-nos, mentre de l’interior del seu ventre (com si tinguéssim la visió de raigs X de Superman), podem veure el Nen Jesús que ens mira i ens beneeix.

Doncs bé, ha estat llegint la primera lectura d’avui i contemplant aquesta imatge quan m’han vingut a la ment unes paraules que santa Clara adreçà (3a Carta 21-26) a santa Agnès de Praga: Sabem que, per la gràcia de Déu, l’ànima humana, la més digna de les criatures, és més gran que el cel, perquè els cels, juntament amb totes les altres criatures, no poden contenir el Creador, mentre que només l’ànima fidel és estatge i residència seva; i això en virtut de la caritat, de la qual estan desposseïts els impius. Ho diu la mateixa Veritat: “Qui m’estima, serà estimat pel meu Pare, i jo l’estimaré, i vindrem a ell i en ell farem estada (Jn 14, 21-23). Doncs, així com la gloriosa Verge de les verges, el portà físicament, tu, de forma semblant, seguint les seves petjades, sobretot les de la pobresa i la humilitat, el pots, sens dubte, portar sempre espiritualment en un cos cast i virginal, contenir aquell que et conté a tu i totes les criatures i posseir allò que, comparat amb les altres possessions transitòries d’aquest món, posseiràs més fortament.

Pensava en la pregària de Salomó avui qui, fent realitat el que havia estat desig del seu pare David, la construcció del Temple del Senyor intueix: Però, ¿Déu pot residir veritablement aquí a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no són capaços de contenir la vostra immensitat, ¿com la podrà contenir aquest temple que jo he construït? El que en Salomó és una intuïció que permet ja relativitzar en certa mesura les funcions del Temple i el que representa, per no caure en el pecat de fer-se un déu a mida, que puguem dominar i sotmetre, santa Clara en treu totes les conseqüències d’una afirmació del mateix Jesús: Qui m’estima, serà estimat pel meu Pare... i vindrem a ell i en ell farem estada i del misteri de l’Encarnació concretat en la persona de Maria, qui portà per nou mesos en el seu ventre el Salvador del Món. Sí, dirà santa Clara, hi ha un lloc on Déu hi és a mida, perquè Déu s’ha volgut fer petit: el ventre de Maria, però també l’ànima de tot creient que estima Jesús, perquè Ell és fidel i mai no es desdiu de les seves promeses. Ens habitarà, ens omplirà, ens beneirà, ens enfortirà.


Què significa per a nosaltres avui creure les paraules de Jesús i les conseqüències que en treu santa Clara tot recordant, sens dubte, sant Francesc (cfr. Carta als fidels)? Hauria de significar, per exemple, saber-nos habitats per Algú que ens estima fins el punt de, sabent com som, fer-se a la nostra mida, no per quedar-nos petits, atrofiats i mesquins, sinó per elevar-nos a una vida plena de sentit i generosa. Però, també, no podem negar-ho, crec que hauria de significar que no sols els creients en Jesús pel baptisme d’una forma particular sinó també tota humana criatura (els no cristians també), perquè som el lloc on Déu rau i vol habitar-hi, Déu confereix a l’ésser humà, tot ésser humà, una dignitat que l’Església avui vol defensar amb la mateixa fermesa o més, no però amb els mateixos mitjans, com l’ONU defensa els Drets Humans. És per això que l’Església té una paraula sobre l’avortament, encara que molts ho facin passar com si l’Església mai no tingués en compte ni la mare que pateix ni la nena (i ho són tantes que fa feredat veure les estadístiques) que és violada o explotada sexualment. Que cada nen, cada nena, cada home i dona (no importa l’edat, l’orientació sexual, el color de la pell o la religió que practica o no practica) és quelcom sagrat, és un Sagrari on Déu es manifesta, és el que posà en evidència el misteri de Nadal, és el que em diu la icona de la Mare de Déu del Signe.

dilluns, 10 de febrer del 2014

AIXÍ, QUÈ ESTÀ DEMANANT?



L’altre dia vam tenir una trobada al convent de Pompeia. Hi va parlar un voluntari de l’Associació ARRELS. Com sabeu, aquesta associació s’ocupa de les persones sense sostre. En la seva aportació, aquest voluntari, va parlar de l’iniciador d’aquesta associació, un jesuïta. Diu que aquell home, en una ocasió, va donar un entrepà a un indigent i que, en girar-se, aquest li va llençar l’entrepà a l’esquena. Les reaccions del jesuïta podien ser moltes, però va optar per fer-se la pregunta: “Així, doncs, què està demanant aquest home?”. Intentar respondre a aquesta pregunta sense acontentar-se mai amb una resposta que serveixi per a tothom i, encara menys si és una resposta teòrica, és el que dóna vida i força als qui volen realment acostar-se a l’altre, sigui o no marginal.

Llegim a Isaïes: “Diu el Senyor: comparteix el teu pa amb els qui tenen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds... no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides... quan invoquis al Senyor, Ell et dirà: “Aquí em tens!”... s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà com el migdia”. Sant Francesc, en el seu Testament, diu una cosa semblant: “Quan jo estava en pecats em repugnava molt veure leprosos, però el Senyor m’hi conduí i vaig fer misericòrdia amb ells. I quan me n’apartava, allò que m’era amarg se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Però, tant Isaïes com sant Francesc, no estan parlant d’un fet automàtic. Hom sap que és difícil fer el bé. Sobretot si hom no es pregunta: “I, doncs, que està demanant aquest home?”. I cada vegada que hom es troba amb algú, cal fer-se aquesta pregunta. Sobretot perquè tampoc nosaltres no sabem respondre massa aquesta pregunta. Què és el que jo demano? Què vull, realment?

Perquè la manera de poder fer el bé és saber què és el que jo vull. Perquè jo també sóc un indigent, un pobre, nu i desvalgut, com diu l’Apocalipsi. Fa poc estava en un convent on, a l’hora de beneir la taula, es deia: “Senyor, doneu pa a aquells que tenen fam i als qui en tenen, doneu-los fam de Vós”. I jo em preguntava: Aquells que tenen fam de pa, només tenen fam de pa? No tenen fam d’amor, de Déu? O Déu és un patrimoni dels rics, i els rics... tant fàcilment s’adonen d’allò que els manca? I no són precisament ells els qui tant fàcilment creen falses necessitats que acaben esclavitzant-los? Tots som un entramat de necessitats, pors, i no sabem demanar el que necessitem. Tots som pobres.

Per això sant Pau es presentà als de Corint com un pobre. Lluny de tota prepotència del ric, a qui li sembla que tot ho pot arreglar, Pau diu: “Em vaig presentar entre vosaltres feble, esporuguit i tremolós”. I en la manera de parlar també ho era: “En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa... ni pel prestigi, ni l’eloqüència...”.

Perquè, de fet, el Déu mateix que predica Pau va actuar i actua de la mateixa manera: lluny de tota prepotència. Diu Pau: “Us vaig anunciar el Misteri de Déu... i no vaig voler saber res més que Jesucrist i encara clavat a la creu”.

És el Déu de les Benaurances: el Déu dels pobres, dels humils, dels compassius, dels qui posen pau... El Déu pobre, humil, compassiu, el qui no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la. És Jesús, Ell és la llum de les nacions que esvaeix tota tenebra. I que, reflectit en nosaltres, il·lumina el nostre entorn.

Podríem fer-nos, de nou la pregunta: “I, així, què demana aquest home?”, i encara: “Així, què demano, jo? Què vull?”. Mirant Jesús a la creu, al Jesús de les Benaurances, intuïm què estem demanant. Seguint-lo, ho gustem.

diumenge, 9 de febrer del 2014

FLAIXOS, NEONS I LLUMS VERITABLES

BODY ART (Bruce Nauman)
Diumenge V, 9 de febrer de 2014
Is 58, 7-10/Sl 111/1 Co 2, 1-5/Mt 5, 13-16

Un dels grans avenços de la humanitat fou el dia en què l’ésser humà va vèncer la foscor a través del foc. El domini del foc va permetre que l’home cavernari fos capaç de superar el viure subjecte al dictat del sol. Amb un senzill foc de camp no sols va canviar el tipus d’alimentació (passant dels àpats crus als àpats cuinats), sinó també van néixer les històries al voltant del foc, la vida íntima, familiar a redós dels contes, les llegendes, els mites... va néixer la cultura.

Es podria dir també que la segona gran revolució va ser quan del foc es va passar a la llum elèctrica. La vida a ciutats, pobles i viles va fer un tomb. La nit ja no era un problema ni per treballar, ni per divertir-se, ni per estar amb família. A més ara també de nit es podia fer vida fora de casa, es podia voltar i passejar. Avui seria del tot impensable una ciutat a les fosques. De fet seria caòtic avui que una ciutat es quedés hores a les fosques, perquè l’electricitat no ha quedat només limitada a l’enllumenat.

Però jo diria que aquests avenços, que ho són indubtablement, han entrat tant en la nostra manera de viure que han configurat també la nostra manera de ser. M’explico. Podríem dir que avui hi ha vides que són com el flaixos d’una càmera: espontanis, intensos, fulgurants fins a encegar... però en acabar torna la foscor. Són, per exemple, les vides de portada de revista, de primera pàgina d’algun diari més o menys sensacionalista, però vides condemnades a desaparèixer de l’espai públic de forma quasi directament proporcional a la seva aparició en escena. Potser ens atreuen en un moment donat... però a poc temps que passi les hem oblidat perquè una altra vida igual de fulgurant ens crida l’atenció.

Hi ha vides que són com els llums de neó. Algunes són fredes, distants en el clima que creen al seu voltant. Provoquen reaccions contrastades. O ens atreuen o les rebutgem. No ens deixen indiferents. Altres són càlides, potser sensuals, poden provocar en nosaltres certa atracció, fins al punt de cercar aquest clima perquè en certs moments ens reconforta. Algunes són de diferents colors i intensitats, com els neons d’una discoteca i, per tant, tant atractives com  enlluernadores. Són sovint, les vides dels famosos i famoses del futbol, del cinema, de l’economia, de la política... o la de l’amic o el veí que fa o té el que nosaltres no podem fer o tenir. Parlem de l’atracció o rebuig que ens provoquen, de la manera en què sovint ens emmirallem... podríem fer un pas més i reflexionar si, de tant emmirallar-nos, no hi ha també quelcom de flaix o de neó a les nostres vides, fent-ne unes vides d’aparença o de mediocritat, subjectes a la moda i al què diran, en lloc de ser unes vides autèntiques tot i que quotidianes.

Com sigui, cap de nosaltres està cridat a ser flaix o neó, sinó llum autèntica. De fet JA HO SOM: Vosaltres sou la llum del món. Una llum com la de la lluna potser, humil i sense grans pretensions perquè no és una llum pròpia, sinó reflectida, ja que en clau cristiana la nostra llum no pot ser una altra que la de Crist. Però la llum de la lluna en una nit sense núvols és evocadora, nítida i clara, perquè reflecteix la llum del sol que és forta i potent. La llum que nosaltres som i estem cridats a ser cada cop amb més força és aquesta llum humil que reflecteix el Crist per mitjà d’aquelles obres que més s’adiuen a la manera de fer de Jesús i que tant Isaïes com sant Pau evoquen: és la vida que no és gasiva sinó oferta; que no és egoista ni tancada, sinó solidària i oberta. Una manera de fer que és llum i que, primer de tot, ens treu de les nostres pròpies foscors per convertir-nos en torxes enceses, en foc i en caliu: Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia.


Preguem que aquesta Eucaristia ens uneixi més per a ser un fogar de llum en el nostre món.

dimecres, 5 de febrer del 2014

ESTADÍSTIQUES

Dimecres, 5 de febrer de 2014
Santa Àgata, verge i màrtir
2 Sa 24, 2.9-17/Sl 3/Mc 6, 1-6

Som gent d’estadístiques. Ens agrada mesurar-ho i classificar-ho tot al nostre voltant: quants votaran tal cosa en les properes eleccions; quina mitjana de temperatura va fer l’hivern passat en comparació amb l’actual; quants accidents de carretera hem tingut aquest passat mes de gener en comparació al desembre passat... Dóna igual si ens interessen massa o no, aquests tipus d’estadístiques, perquè ens les serveixen a dojo sí o sí en diaris i telenotícies... Però no només ho mesurem i ho classifiquem tot de portes enfora; som uns veritables especialistes en estadístiques, tant, que també en portem d’internes. Són una mica el nostre cens particular: quant tinc (posem el que vulguem: diners, cotxes, simpatia, valor, audàcia...); quan mesuro (en alçada, en volum, en èxits...); quant necessito (per arribar a fi de mes, per comprar això o allò altre...), quant em manca (per semblar-me a... per tenir tant com....). Una llarga i refinada estadística per comparar-nos i mesurar-nos amb el company, amb l’amic, amb el rival (sobretot amb el rival!!!!) per treure’n la mitjana de tot plegat a veure si ens mirem al mirall i traiem ni que sigui un aprovat.

Jo diria que els dos texts d’avui ens posen, cadascú en el seu estil, a la seva manera, en guàrdia davant les nostres estadístiques; perquè, ja ho sabem, el problema amb les estadístiques és que poden ser manipulables, poc objectives, sobretot les nostres internes.

David vol fer un cens. El rei que, com ja havia augurat Samuel anys enrere (1 Sa 8, 11-18) en parlar del que farien els reis futurs, ja començava a veure la seva població com a simples efectius militars, vol fer un cens. I això que David ja ho devia saber que la cosa no estava ben pensada, perquè ja se li havia dit a Moisès (Ex 30, 12): Quan facis el cens general dels israelites, cada empadronat pagarà al Senyor un rescat per la seva vida; així no els caurà al damunt cap flagell en ocasió de l'empadronament. Res de res, a comptar... I el càstig, tot i que és dur, vol remarcar l’estupidesa del monarca (i la nostra) de pensar que allò que comptem ja el tenim al sac. A part, en el cas de David, de ser un pecat greu de desconfiança davant aquell Déu que li havia promès que no li mancaria res ni a ell ni a la seva dinastia.

Jesús vol fer miracles. Tant que, com de passada, el text ens recorda que, malgrat tot, només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. Jesús xoca amb les estadístiques dels seus veïns. No hi ha res a fer... perquè els veïns ja l’han apamat... a ell i a la seva família. El fill del fuster (i això és el més bonic que segurament pensaven d’Ell i de sa mare en la petita Natzaret)... Vés que ha de fer, el fill del fuster! Doncs res, Jesús haurà de marxar del seu poble sense poder fer cap miracle.

A quin tipus d’estadístiques sóc afeccionat? A les que em fan pensar que tot ho controlo i que res no necessito? Compte, perquè segurament perdré l’alegria de sentir-me i saber-me proveït en escreix d’allò que necessito; perquè segurament perdré la felicitat d’adonar-me que en tinc prou amb poc i compartint el que em sobra... O les meves estadístiques preferides són les que col·loquen una etiqueta o, pitjor, una marca a ferro roent damunt la gent per classificar-la, per menysprear-la, per denigrar-la? És català, és castellà, és gitano, és sudaca, és musulmà, és gai... és... oblidant que tots són els meus germans i germanes en el llarg i sovint no massa fàcil camí de la vida.


Més aviat celebrem que, definitivament, per a Déu no hi ha estadístiques, hi ha els nostres noms i els dels nostres germans i germanes escrits a preu de sang, la sang de Jesús, en el Llibre de la Vida.