diumenge, 27 de setembre del 2009

Sumar enlloc de restar i dividir (Diumenge 26)

Senyor meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit profètic que s’havia distribuit davant del tabernacle. L’exclussivisme i la curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!”.

Una escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclussivisme i la curtedat de mires dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”. Jesús, en la mateixa línia que Moisès, respon: “Deixeu-lo fer... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.

El missatge d’ambdues lectures és clar: l’Esperit de Déu -l’Esperit de Jesús- és obert, integrador i aglutinant. L’esperit dels humans, contràriament, tendeix a parcelar, a incloure i a excloure. En definitiva: hem d’aprendre a sumar, enlloc d’entossudir-nos a restar i a dividir. I això no només serveix a nivell religiós, sinó a tots els nivells.

Però aquest missatge tan conciliador i respectuós ha de ser llegit, viscut i proclamat amb intel.ligència i no portant innocentment el lliri a la mà perquè pot ser utilitzat, i de fet ho és, en contra nostra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós ha esdevingut tan respectuós, tan cordial, tan comprensiu, tan benèvol amb els qui se senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments vàlids i convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món hem relativitzat tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem.

Ens hem passat les darreres dècades predicant que l’important era ser bona persona, que per ser bon cristià no calia ser d’Església, ni anar a missa els diumenges, que l'hàbit no feia al monjo, que la castedat era un anacronisme, que les devocions populars eren una carrincloneria, que era millor ajudar els altres que pregar. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que no es valori l’Església, que no es valori l’eucaristia dominical, que no es valori ser cristià, que no es valori ser capellà, o frare o monja, que no es valori la pregària, que no es valori casar-se per l’Església, que no es valori el bateig dels fills, que no es valori tot allò que dóna forma i expressió a la vida cristiana. Certament que tot això és complementari a la vida de fe, però no és superficial; certament que tot això no és l’essencial però ens és necessari. La vida de fe, sense això, queda despullada.

Amb el nostre discurs ja no cal que ningú vagi en contra de l’Església, ja ens n’encarreguem nosaltres mateixos a la perfecció! D’acord que eren temps que tocava fer aquest discurs, els esdeveniments polítics i eclesials ho portaven, però ara ja està caducat, ja no serveix, perquè la societat ja no és la mateixa. No és tracta, però, de caure en la intransigència repressora de Josuè i dels deixebles, sinó de ponderar l’actitud de Moisès i de Jesús: ells rebutjen els delers excloents de la comunitat, però en cap moment rebutgen la comunitat.

Els nostres temps ens porten a ser plurals i tolerants, i ho hem de ser, però sense relativitzar ni desqualificar la nostra vivència i expressió religiosa. Encara n’hem d’aprendre!

dijous, 24 de setembre del 2009

La revolta de les mares (Mare de Déu de la Mercè)

Compartíem, fa un parell de dies, una conversa amb unes mares -que també són àvies- de la comunitat cristiana. Parlàven dels seus fills, ja adults i pares de família, i excusaven -com a bones mares- la seva poca religiositat subratllant els seus valors i sensibilitat humana. No obstant, hi havia, de fons, un sentiment de resignació per no haver aconseguit transmeter-los la suficient vivència de fe. Els néts eren, ara, els candidats a catequitzar, atès que els fills, ja crescuts i autònoms, tenen la seva personalitat definida.

Amb aquesta conversa ressonant dins nostre vam llegir l’evangeli d’avui i ens va inspirar que les mares haurien de fer una revolta, discreta i subtil, però tanmateix revolta, amb els seus fills ja formats i pares de família. El que Maria aconsegueix del seu fill adult en l’escena de les noces de Canà és molt meritori. Maria aconsegueix que Jesús desplegui, sense tenir cap intenció, el seu potencial de fe. Sense imposicions, sense fer discursos, Maria simplement fa una observació: “No tenen vi”.

Aquesta observació, per la manera de respondre, sembla que molesti a Jesús, perquè li diu: “Dona, i jo què hi tinc a veure! Encara no ha arribat la meva hora!”. Fixem-nos que Jesús no li diu “mare” a Maria, com hauria estat el més correcte. Li diu “dona”, un indeterminat que pretén posar barreres. Jesús se sent pressionat a manifestar la seva vivència religiosa quan aquests no són els seus plans ni intencions del moment. Per això respon a la defensiva i amb aquesta sequedat.

Malgrat la resposta tallant i fins i tot evasiva de Jesús, Maria no perd la compostura, ni entra en discusió, ni exigeix obediència. Vol que el seu fill adult, assenyat i ben format actui, i ho fa amb aquella determinació i saviesa que tan sols les mares saben fer. Diu als mossos: “Feu tot el que ell us digui”. Maria ha iniciat el procés, però ràpidament es retira perquè el seu fill encari la situació. Jesús reacciona positivament davant “l’empenteta” de la mare, una empenteta convençuda, intel.ligent i pedagògica.
Proposem aquesta escena com un model d’inspiració per les mares creients d’avui dia que, al.ludint a falsos respectes, o tirant la tovallola, renuncien a ser “mares en la fe” dels fills ja grandets. Impregnats d’un ambient social que et pressiona per totes bandes però que és hipersensible a qualsevol manifestació religiosa titllant-la d’impositiva, es tracta de reaccionar i iniciar, convençuts, aquesta revolta mariana discreta i subtil.

Que Maria, suscitadora de la intervenció de Jesús, intercedeixi per nosaltres perquè també sapiguem suscitar la fe dels qui ens envolten donant-los l’empenteta necessària, especialment dels més estimats: fills i néts.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Què discutíeu pel camí? (Diumenge 25)

Què discutíeu pel camí?”, pregunta Jesús als deixebles. Ells van callar, imaginem que avergonyits, perquè el tema del debat -després d’haver escoltat l’anunci de la mort de Jesús- era qui ocuparia el seu lloc.

Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui d’ell seria el més important, com també són igual de deplorables les discussions, pugnes i desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, o en l’àmbit eclesial. Centrant-nos només en aquest darrer hem de reconèixer que el motiu que manté avui dia les esglésies cristianes desunides no és la teologia ni la sagramentologia: és consensuar la importància que cada patriarca ocupa dins de l’Església universal.

La cobejança, la cobdicia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o del nostre col.lectiu- neutralitzen la nostra sensibilitat, la nostra intel.ligència i la nostra fe per endinsar-nos per camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot, a l’enfrontament. L’altre i els altres deixen de ser germans, companys, amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants i àdhuc enemics.

En l’evangeli Jesús no moralitza ni recrimina aquest malaurat instint humà; ho recondueix sàviament en positiu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els afanys desmesurats d’ocupar llocs importants i, el que és pitjor, d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Els mitjans de comunicació ens donen, aquests dies, uns exemples escandalosos d'això. Ser servidor dels altres dóna sentit autèntic i fonamenta l’ocupar llocs importants per la bona marxa de la societat.

Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu el Senyor. Per un seguidor de Jesús, la cura delicada dels "no importants" té un valor afegit: trobem en ells la persona de Crist. Tot un misteri a descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el plaer de sentir-se adulat, reconegut i exalçat essent algú important.

divendres, 18 de setembre del 2009

Una paràbola amable (Dissabte 24)

La paràbola del sembrador irradia serenor i confiança. És un excel.lent antídot pels catastrofistes que proclamen, amb veu irritada i to apocalíptic, que tal i com van les coses la llavor de la Paraula acabarà per no donar fruit. S’equivoquen.

La paràbola del sembrador és un alliçonament pels creients dogmàtics que voldrien que la llavor donés sempre el cent per u. També esdevé un alliçonament pels no creients dogmàtics que desitjarien que fos completament trepitjada o menjada. Ambdues coses són inabastables malgrat els esforços humans.

La paràbola del sembrador és un vot de confiança divina en les immenses possibilitats i capacitats humanes de donar fruit, malgrat el descoratjament que ens puguin provocar els nostres fracassos i els dels altres.

La paràbola del sembrador expressa l’escampadissa de llavors, inacabable i constant, que Déu Pare desplega sobre els humans.

La paràbola del sembrador és un bàlsam espiritual regenerador i estimulant.

El fariseu Simó (Dijous 24)

La dona pecadora plorant als peus de Jesús i la reacció poc sensible del fariseu centren l’atenció del relat evangèlic. Nosaltres ens aturarem, però, en el tracte proper i respectuós que s’atorguen Jesús i el fariseu. Jesús l’anomena, curiosament, pel seu nom: “Simó, t’he de dir una cosa”; i ell respon amablement: “Mestre, digueu”. Aquest diàleg breu i senzill traspua, al nostre entendre, un lligam i un respecte entre els dos personatges.
L’evangeli ens recorda tres vegades el nom de Simó, potser per expressar els vincles amb Jesús i la primitiva comunitat, i que anomeni “Mestre” a Jesús ja és definitiu, evidenciant un reconeixement i un respecte.

Simó no és la caricatura habitual que ens agrada fer dels fariseus. En aquest relat té un nom i convida a Jesús a menjar amb ell, i no per descortesia, sinó possiblement per proximitat, no té els detalls que acostumem a tenir quan acollim invitats extraordinaris. Simó escolta silenciós i sense justificar-se l’ensenyament de Jesús i no es sorprèn que es perdoni els pecats a la dona: el relat diu ben clar que eren “els altres” asseguts a taula.

No obstant, podem acusar-lo clarament d’una cosa: de classificar a les persones i de mirar per sobre les espatlles els pecadors. Però qui estigui lliure de pecat que li tiri a Simó la primera pedra.

dijous, 17 de setembre del 2009

Festa de l’estigmatització de sant Francesc 2009

L’estigmatització és un fenomen inqüestionablement sobrenatural que desvetlla prevencions a l’home i la dona contemporaris: alguns escaldats d’antics pietismes exagerats; altres educats en l’escepticisme religiós; tots marcats pel pensament científic que sols accepta el que pot quantificar, mesurar i comprovar.

No obstant, aquesta irrupció “sobrenatural” en la vida humana és fruit d’una identificació “natural” amb el Crist crucificat. És el cas de sant Francesc i d’altres sants de la tradició franciscana com santa Verònica Giuliani i sant Pius de Pietrelcina.

Aquesta identificació tan sincera i vibrant amb el Crucificat, característica de l’espiritualitat franciscana, s’inspira en la tradició neotestamentària. Textos de sant Pau com “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist”, les crides de Jesús al seu seguiment pel camí de la creu, els relats de la passió, meditats llargament, assaborits pausadament, i posats a la pràctica amb convicció, han de donar, tard o d’hora, el seu fruit.

En comptadíssims casos aquests fruits es manifesten de forma extraordinària i sobrenatural; en altres, de forma genuïnament discreta; en altres, provocats per les duríssimes vicissituds històriques; en altres, com un petit tast, fugisser i enyoradís.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Reconvertir el desdeny (Dimecres 24)

"A qui podria comparar la gent del nostre temps?" "A qui s’assemblen?", diu Jesús. Són preguntes encara actuals i estimulants que es mereixen una reflexió serena que permeti trobar exemples senzills i eloqüents, com els que el Senyor Jesús formula en l'evangeli.

La intenció d'aquest relat és ben manifesta: constatar el desdeny dels contemporanis de Jesús, i ben possiblement, el dels contemporanis de l’evangelista; un desdeny que també es respira, en diferents intensitats, en els nostres temps: facis el que facis, diguis el que diguis, et qüestionaran, et desqualificaran, et miraran de reüll i displicents.

Aquest fragment evangèlic denunciador de menyspreus subtils però tanmateix reals, pot provocar, també, en els creients, un desdeny igual de visceral i repelent al que hom es rep.

L’evangeli, però, més que animar a la mútua desconsideració, a la pugna, o encara més, al conflicte, ens exhorta a recercar l’autèntica saviesa: aquella que practiquen els qui promouen el mutu respecte, la mútua reconeixença i la mútua consideració.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Mare de Déu dels Dolors 2009

L’actual espai del Gólgota -dins l’edifici del Sant Sepulcre- és accessible per uns enlairadíssims graons. Presideix la capella principal una gran creu sobre unes restes visibles de la roca del Calvari. Als costats de la creu, les imatges de Maria i de l’apòstol Joan, evoquen l’escena de l’evangeli d’avui. Davant la creu hi ha un altar sota el qual el fidels s’agenollen per pregar i per venerar l’arbre sant.

A la dreta de la capella del Calvari hi ha la capella de la Crucifixió i entremig, sota la volta que separa les dues capelles, a tocar de la roca del Gòlgota, hi ha un bust de la Mare de Déu dels Dolors, protegit per una urna de vidre i sostingut per un peu en forma de columna. Una espasa clavada en el cor de la Dolorosa evoca els mots de Simeó quan el nen Jesús és presentat al Temple.

Aquesta marededéu dels Dolors sovint passa desapercebuda pels pelegrins que, malgrat caminin pel seu davant, tenen la mirada fixada en la creu i la roca del Calvari. No obstant, aquest bust tan discret és venerat per dones cristianes de Jerusalem, habitualment joves, que malgrat la gent o l’enrenou, s’agenollen al seu davant i preguen devotament.

El segon pla d’aquesta imatge de Maria ens evoca el segon pla del seu sofriment, i la proximitat a la roca ens evoca la proximitat al seu fill. Maria és tota ella discreció, proximitat i saber estar. Serem capaços d’imitar-la?

dilluns, 14 de setembre del 2009

Exaltació de la Santa Creu - 2009

La festa de l’exaltació de la Santa Creu està associada amb la basílica del Sant Sepulcre, edificada a Jerusalem per l’emperador Constantí i inaugurada l’any 335. Aquesta basílica esdevingué una solemníssima exaltació de la creu del Senyor Jesús.
Entre la cúpula que cobria el sepulcre de Jesús i la gran nau principal hi havia un atri porticat on, en la vessant sud, al descobert, lluïa la roca nua del Gòlgota, el lloc de la crucifixió, que podia ser contemplat i venerat quasi en la seva forma originària.

Els fidels de l’època bizantina, després de pregar comunitàriament i de celebrar els sants misteris en la nau principal, anàven en processó a aquest atri intermig on veneraven la roca del Gòlgota i la creu del Senyor. D’allí, es dirigien al sepulcre al voltant del qual deambulàven cantant, pregant i portant llànties enceses.

Aquest itinerari litúrgic dels cristians bizantins és l’expressió d’un itinerari teològic i també espiritual: venerar la creu de Jesús ens porta, indissociablement, a celebrar la seva victòria sobre la mort. Per això exalçar la creu de Jesús és manifestar la nostra adhesió a Aquell que ungeix el nostre sofriment, que amoroseix la nostra por a la mort, que vivifica la nostra existència.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Esdevenir deixeble (Diumenge 24)

Sant Pere apareix, en alguns textos del Nou Testament, com un home impregnat de forts contrastos. El més sonat és durant el darrer sopar, quan manifesta que seria capaç de donar la vida per Jesús i poc després, en el patí del gran sacerdot, atemorit, el nega tres vegades. Una altra escena és en el llac de Tiberíades quan Jesús li diu que tiri les xarxes per pescar i ell, desconfiat, ho fa més per obediència que per convicció; poc després, veient la pesca miraculosa, de genolls i compungit, li diu que s’allunyi d’ell que és un pobre pecador.

Una tercera escena és l’evangeli d’avui on Pere expressa la seva sensibilitat religiosa quan respon a la pregunta que Jesús adreça als deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La finor i la intuïció espiritual de Pere queden reflectides amb la resposta: “Tu ets el Messies”. L’apòstol, a més de captar, manifesta sense embuts la grandesa de Jesús. Instants després, contradient benintencionadament a Jesús, és posat en evidència davant dels altres deixebles, i rep un moc considerable del Senyor: “Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu sinó com els homes!”.

El contrast és impactant i els mots que Jesús adreça a Pere són duríssims, amén de fer-ho de forma pública, que és quan les coses ens couen més. Un detall molt revelador és quan la nostra versió catalana diu “Fuig d’aquí, Satanàs” l’original grec diu quelcom que sembla incomprensible: “Fuig darrera meu, Satanàs”. Aquesta extranya expressió s’entén a la perfecció quan, tot seguit, Jesús proclama: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”.

És a dir, el deixeble de Jesús és el que sempre va “al seu darrera”, seguint-lo fidelment i coherentment, passi el que passi, vingui el que vingui. El deixeble de Jesús no va mai “al seu davant”, reconduint-lo per on li interessi segons els seus criteris, pensaments o necessitats del moment. El veritable deixeble sempre “va darrera”, conscient que els camins a seguir són els que Déu li proposa, no els que ell, en cada moment, i segons li plagui, vulgui seguir.

L’evangeli d’avui sembla dir-nos que no n’hi ha prou amb tenir sensibilitat religiosa, fins i tot que no n’hi ha prou amb manifestar que Jesús és el Messies. Això és només un primer pas. Cal fer-ne un altre de més decisiu: esdevenir deixeble, i esdevenir deixeble implica seguiment, negar-se, prendre la creu, perdre la vida, perdre-ho tot per guanyar-ho tot; implica, en definitiva, anar sempre al darrera de Jesús.

El seguiment de Jesús no és, però, assimilable al seguiment que ens demanen les entitats esportives, la nostra empresa, els mitjans de comunicació, els partits polítics, fins i tot -de vegades- les nostres autoritats religioses: un seguiment efervescent, crematístic, acrític i submís. El seguiment de Jesús implica, certament, seducció i vibració com tots els seguiments, però té quelcom definitiu i inigualable: Jesús no ens proposa, com els altres seguiments, la lluna, que apareix i desapareix; Jesús ens proposa el cel, però un cel que no cau, un cel veritable i infinit, un cel on ens trobarem amb el mateix Déu.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Lluna plena (Del Nil al Sinaí 10)

A les nou del matí ens ve a buscar l’Alí amb el seu posat silenciós i el seu caminar serè. Porta dues passatgeres dins la furgoneta. Només ocuparem quatre de les dotze places del vehicle. La carretera que va de Santa Caterina fins a la costa és preciosa, tranquilíssima, fluint enmig de valls habitualment estretes on, als seus peus, llueixen algunes acàcies, l’arbre de la zona. Les muntanyes acompanyades de desert esdevenen una combinació captivadora de la natura, tot un espectacle pels sentits.

Ens aturem en una barraca rònega i aparentment abandonada enmig del desert. Apareix, no sabem d’on, un beduí que ens convida a entrar, posant unes mantes a terra per seure, i preparant un te a l’estil del que ahir a la nit va fer l’Alí. Després apareix la seva dona, amb una farcell amb mercaderies per vendre; cal aprofitar.

Passades les onze del matí ja hem arribat al litoral, a Nuweiba. El conductor Alí suggereix de fer, si volem, un bany en les agradabilíssimes aigües del Mar Roig. El sí és absolut. Ell ens esguarda des de la platja, fumant serenament. Quina aigua més increïblement transparent, quin paisatge més tranquil i bell, quin bany de fi de viatge! La natura ens gronxa amablement delectant-nos amb les seves delicies fins al darrer moment!

Passat el migdia ja som a la frontera de Taba. En el lloc on ens deixa la furgoneta hi ha un grup d’egipcis asseguts a la voravia que ens diuen, referint-se a l’Alí: “Good driver!”. Un servidor, espontàniament i del fons del cor els respon: “Good man, after, good driver!”.

El pas per la frontera egípcia és rapidíssim. En la frontera israeliana avui és especialment lent. Passats tots els controls habuts i per haver agafem un taxi fins a l’estació d’autobusos d’Eilat per intentar agafar l’autocar a Jerusalem que surt a les dues. Arribem un minut abans, però no hi ha places. Toca esperar fins a les cinc de la tarda. Aprofitem per dinar tranquil.lament i celebrar que el viatge ha estat esplèndid, per mirar les fotos i per posar ordre a les notes que hem pres durant aquests dies.

A quarts de nou, ja completament fosc, estem vorejant el mar Mort, tocant a Jericó, a punt d'enfilar la carretera que puja a Jerusalem. La lluna apareix ja plena. Havíem sortit en quart creixent i tornem amb el cicle acabat. La visió de la lluna: plena, arrodonida i radiant, és la imatge perfecta que expressa la vivència del viatge: ple, arrodonit i radiant.

Estem convençuts que els alumnes del Riccardo quedaran, com nosaltres, impactats per aquesta experiència quan, el proper curs, facin el mateix itinerari (el mes de març, no al pic de l'estiu com nosaltres...)
Estem immensament agraïts de la invitació que ens ha fet.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Te amb sàlvia (Del Nil al Sinaí 9)

L’Alí, el taxista beduï, ens explica una mica la seva vida: ara està sol. Per això es passa la tarda amb nosaltres a la haima. Deu tenir quasi setanta anys.

Compartim, plegats, la posta de sol i l’entrada de la nit, el moment de prendre te. L'Alí va a la seva furgoneta i porta tot l’equipament: un fogó de butà, una tetera de metall esmaltada de blanc, te a granel, sàlvia collida a la muntanya, sucre, i dos gots petits de vidre.

En poca estona el te està llest i la tetera dóna per molt. Anem compartint el got que, un cop finalitzat el te, el nostre amfitrió l’omplena i l’ofereix a un altre. Val a dir que la combinació de te i sàlvia és ben gustosa. Anem fent rondes de te. Això crea una agradable sintonia que dóna peu a que altres es vagin afegint i ampliant el cercle.

S’instal.len a la haima tres turistes procedents de Taba –la frontera israeliana- que a la matinada pujaran al Sinaí i l’endemà mateix tornaran a la frontera. No sabem el motiu, però un dels turistes comença, fora de la haima, a cridar i a amenaçar a algú. Reclama, excitat, alguna cosa i exigeix parlar amb la polícia.

Aquestes vociferacions esdevenen ridícules en un racó de món com aquest i el seu to displicent crea un evident incomoditat en tots els qui som a la haima i en els responsables del càmping, tots gent tranquil.la i afable.

Poc després l'home dels crits torna, més tranquil, a la haima, acompanyat d’algú que sembla haver solucionat el problema i que, amablement, segueix calmant-lo. El nostre Alí, amb tota la bona intenció del món, omple un got de te, s’aixeca i, delicadament, el deixa al costat del turista. Aquest, sense captar el gest del beduï, sense ni mirar-lo a la cara, agafa el got d’una revolada, es beu el te d’un glop aixecant el got fins a la posició vertical i, insensible, com si es tractés d'un servei obligatori de la haima, deixa el got a terra per seguir furgant en la seva bossa.

Aquesta escena ens ha il.lustrat com els nervis i l’excitació –encara que siguin justificats- ens impedeixen captar els gestos -trencadissos i discrets- d’amabilitat que els altres ens pugin fer.

La Haima (Del Nil al Sinaí 8)

Acabats els relats beduins, que ens han fet respirar aires patriarcals, baixem fent dreceres i, a un quart de dotze, estem visitant el monestir de Santa Caterina: l’esbarzer mil.lenari, l’església i el recent museu de les icones agençat amb molt de gust on hi ha exposat, entre les belleses iconogràfiques, el retaule català de santa Caterina del segle XIV. Aprofitem per visitar la nova hospederia del monestir que permet acollir grups en un ambient diferent als hotels. Resulta que l’encarregat també és conegut del Riccardo, però avui no hi era.

A quarts de dues arribem al càmping. Després d’una dutxa amb aigua freda ens instal.lem en la haima que presideix el càmpig. Allí dinem, prenem un te, fem la becaina, descansem, llegim i pactem, amb un beduï taxista que ens ha vingut a veure, que l’endemà ens portarà amb altre gent a la frontera de Taba. El taxista es diu Alí i es veu que no té res a fer perquè també es queda sota la haima, un espai òptim per entaular conversa amb els beduins de la zona.

La tarda va passant i aprofitem, amb l’ajut de l’Alí i d’un altre beduï, per fer un llistat de les diferents tribus beduines que hi ha en la península del Sinaí: n’hem apuntat dinou i també la zona on habiten.

Constatem que hi ha un jove beduí estirat sobre els coixins sense moure’s. Al principi pensem que fa la migdiada, després que deu estar molt cansat, després ja no sabem què pensar. L’Alí ens comenta que deu estar drogat. En Riccardo ens explica que el govern egipci fa la vista grossa a les plantacions d’opi que cultiven els beduins enmig del desert. És una manera subtil de passivitzar-los en la mesura que, a poc a poc, van ocupant els seus territoris per construir-hi hotels i recintes turístics.

Aleshores comprenem que els dos beduins “aturats” que hem vist a la muntanya estarien afectats per la somnolència que produeix l’ingestió de l’opi.

Relats patriarcals contemporanis-3 (Del Nil al Sinaí 7)

Un dia, el pare del Ramadan, tallà ell sol una palmera de dotze metres d’alçada. Acabada de tallar l’arrossegà, també sol, cinc quilòmetres fins al campament. Seguidament, l’anà seccionant i en construí un cobert.

(Nota: les palmeres, acabades de tallar, porten molta aigua en el tronc. S’acostuma a deixar-les assecar dos o tres anys fins que perden més de la meitat del seu pes. Aleshores se les transporta i se les manipula amb més facilitat)

Set anys després, el pare del Ramadan es disposà a desmuntar aquell cobert amb la col.laboració dels seus fills, els quals no tenien prou força per aixecar els travessers secs. El pare els recordà el que ell, tot sol, havia fet set anys abans amb la palmera acabada de tallar.

Relats patriarcals contemporanis-2 (Del Nil al Sinaí 6)

El pare del Ramadan va tenir alhora quatre esposes.

A la nit, anava al llit d’una esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava al llit d’una altra esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava al llit de la tercera esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava amb la quarta esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava i anava a dormir a l’estança dels hostes.

(Nota: els homes i les dones dormen en habitacions separades)

Al matí següent, la primera esposa li portava un esmorzar consistent i nutritiu a base de formatge, dàtils i altres productes per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després es presentava la segona esposa: li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després es presentava la tercera esposa: li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després, la quarta esposa li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer. L'última esposa, veient les tres safates buides, constatava que aquella nit havia estat al llit amb totes quatre.

Relats patriarcals contemporanis-1 (Del Nil al Sinaí 5)

El pare del Ramadan actualment té cent-cinc anys, ha tingut sis dones i vint i dos fills. Fa poc va morir el seu fill gran. Tenia setanta-dos anys.

El pare del Ramadan de jove era fortíssim i anava sol a caçar gaseles per les muntanyes. Quan en caçava una li treia la pell i es feia, amb ella, un cinturó. Després encenia un foc i preparava unes brases per cuinar-la. Es menjava tota la gasela sencera menys les entranyes i el cor.

El cor li portava al fill preferit –el primogènit- i li deia: “Pensa que, perquè ets el preferit et porto el cor de la gasela, que si no, també me l’hagués menjat”.

Una muntanya amb flaires de farigola (Del Nil al Sinaí 4)

El darrer tram de pujada –vint minuts- té esglaons excavats a la roca. Als seus costats, entre les escletxes de la roca broten unes mates esllanguides i irrissòries, aparentment seques pel seu color esgrogeit, però que destil.len una flaire intensíssima molt semblant a la farigola. Arribem dalt del cim amarats d’aquest perfum natural.

És un goig gaudir en solitari del cim d’aquesta muntanya i ens disposem a assaborir-ho buscant, cadascú, el seu racó. Resem Laudes especialment reposats, sentint-nos uns privilegiats de pregar serenament en aquest indret. Després, fem silenci i contemplem.

A les nou i deu en punt decidim baixar. Hem estat una mica més de mitja hora que ens ha sabut a glòria, mai més ben dit! Compartim, en forma d’adjectius qualificatius, el tipus de silenci que hem experimentat dalt del cim: penetrant, recollit, religiós.... Inspirats per l’indret i l'olor a farigola, ens posem a “parlar sobre el silenci” fins arribar al coll. La barraca on era en Mansur està tancada però el veiem a l’extrem de la plana d’Elies, a punt de baixar pels esglaons. Ens saluda brandant el braç. El corresponem. Nosaltres baixem pel camí llarg que voreja la vall del monestir i que ens permetrà delectar-nos del paissatge dels voltants.

Arribem a la barraca on havíem quedat. En Ramadan es desperta i es prepara les herbes. Un altre beduï jove, ens ofereix un cafè i constatem que parla i es mou excessivament lent. A la barraca del Mansur també hem vist un altre jove així. Pensem que deu ser algun petit retard mental fruit de l’endogàmia d’aquestes tribus.

El jove, amb ganes de parlar, ens explica la vida del pare del Ramadan, un autèntic patriarca beduí. Constatem que els relats del beduí tenen un llenguatge i una intenció molt definits: es tracta d’exalçar el personatge evocant les seves gestes i les seves capacitats. Pensem, immediatament, en els relats dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, antics beduins...

Escoltem, bocabadats, la narració, sentint-nos afortunats d’escoltar de primera mà, i en un entorn tan genuí, uns relats de beduins tan propers als relats dels patriarques bíblics. Ramadan també escolta, atent i callat, suposem que un cop més, aquestes històries.

Mansur, un beduí encantador (Del Nil al Sinaí 3)

A un quart de vuit arribem a la plana d’Elies, el lloc on la tradició ubica la cova del profeta (1Re 19,9-13). Hi ha un gran xiprer al bell mig de l’esplanada i una capella commemorativa en un costat. Hem trigat una hora i mitja en arribar. El cim és molt a prop i veiem que encara hi ha gent baixant: són els darrers que, seguint a la resta, tornaran pel mateix camí per on han pujat. Alguns, poquíssims, giren a l’esquerra del coll i davallen a la plana d’Elies per seguir pel camí dels esglaons. La nostra estratègia ha funcionat. Estarem sols dalt del cim i no ens haurem creuat amb tota la gernació de gent i de camells que baixa.

A uns cent metres de la plana d’Elies, pujant, hi ha el coll des d’on comença el darrer tram d’ascensió del Sinaí, que es fa a peu. Els camells arriben només fins allí, on hi ha la darrera barraca de beduins. En Mansur, un guia beduí amic del Riccardo, en té cura.

L’alegria del trobament i les abraçades van seguides d’una invitació a entrar i a prendre un te. Xerrem i xerrem (bé, xerren; nosaltres, com sempre, només entenem paraules i seguim, de lluny, la conversa). Ens ofereix unes fogasses de pa cuit a l’estil beduï: molt prim, rodó i gran, que es plega fàcilment en dues meitats. Ho agraïm perquè ja és hora d’esmorzar i estavem en dejú.

S’ajunten altres beduins joves a prendre te amb nosaltres, contents que algú parli la seva llengua i els hi dediqui una mica de temps. Mansur deu tenir a prop de seixanta anys. Pertany a la tribu dels Djebeliye (literalment: “muntanyencs”), els beduins que ancestralment han viscut al voltant del monestir, protegint-lo i servint-lo. La seva conversa és afable: parla de muntanyes, de valls, de camins, de rutes que fa amb camells pels voltants de la muntanya del Sinaí. També ens explica que, quan la península del Sinaí era en mans dels israelians, viatjà per tot Israel. Va arribar fins a la muntanya de l’Hermón!

És un quart de nou. Portem exàctament una hora xerrant i subtilment insinuem que cal arribar al cim. En Ramadan, veient la nostra desimboltura, ens confirma que no es troba bé i que ens espera, en el camí dels camells, en la primera barraca de beduins. Allí hi ha les herbes que buscava pel camí de pujada i que no ha trobat. Es farà una infusió i dormirà una estona.

dissabte, 5 de setembre del 2009

El guia Ramadan (Del Nil al Sinaí 2)

No farem la típica pujada de nit al Sinaí, envoltats de gent, de camells, de beduins oferint-nos aigua i begudes, d’estar apilonats dalt del cim i de baixar corrents després de veure sortir el sol. Hem fet anteriorment aquesta experiència i optem per un ascens més tranquil. Pujarem de bon matí i pel camí dels 3.750 esglaons, la ruta tradicional, més costeruda però molt més ràpida.

A les cinc del matí, encara fosc, amarats de silenci, enfilem la vall del monestir fins arribar al pàrquing dels autocars, on hi ha el control de policia, el qual despertem i que, amb cara de pocs amics, i completament a les fosques, ens mira els passaports. És obligat pujar sempre acompanyat d’un guia beduí que també van a despertar. Hem d’esperar una bona estona i veiem, finalment, acostar-se un xicot, fent tentines i estossegant. No es deu trobar bé perquè fa mala cara. Suposem que s’ha quedat dormint enlloc de pujar dalt del cim com la resta.

A tres quarts de sis -ja amb claror- passem pel costat del monestir. Uns cinquanta metres després ens desviem del camí actual dels camells per girar a la dreta i enfilar el camí dels esglaons. Ens hem presentat: el nostre guia es diu Ramadan. Definitivament aquest beduí no es troba bé: segueix estossegant i ja ha fet, en menys de mitja hora, dues parades tècniques darrera una pedra. Ja ens veiem portant-lo a coll i bé.

El camí és fa estret i arribem a un congost únicament accessible per una porta, anomenada de sant Esteve, a tocar d’un petit eremitori per on passem pocs metres després. Allí comencen uns graons ben costeruts que culminen en la porta de la Confessió. En aquest indret hi havia, antigament, un monjo que confessava els pelegrins abans de fer el darrer tram d’ascensió.

La península del Sinaí (Del Nil al Sinaí 1)

Ens despertem quan el sol ha sortit. Som a prop del Caire. Contemplem un fenomen que sols hem vist a Egipte. Quan el sol ha sortit sencer de darrera l’horitzó acostuma a difuminar-se però, aquí, el disc solar encara continua sencer una bona estona. Això inspiraria les antigues representacions de la barca solar portant el disc d’un costat a l’altre del cel.

Arribats al Caire baixem a la cèntrica estació de Ramsès i d’allí som, en poca estona, al convent dels dominics. Tenim temps de dutxar-nos, de concelebrar en l’eucaristia dominical, de dinar plegats i de fer una bona migdiada. La tarda la passem llegint el llibre de l’Èxode, preparant-nos pel viatge de l’endemà.

A les 11’40 del matí (més o menys) surt l’atrotinat autocar de línia en direcció al monestir de Santa Caterina. Atravessem Suez, que encara no coneixíem, i entrem dins el túnel subterrani que passa per sota el canal i que ens introdueix dins el desert del Sinaí. Poc després passem, sense aturar-nos, per Ain Musa, on encara hi ha un pou d’aigües amargues, el lloc on la tradició religiosa recorda el passatge bíblic de Marà (Ex 15,22-25), on Moisès endolçí aquelles aigües.

Deixem de vorejar la costa i ens endinsem en el desert. Ja freturàvem. Les muntanyes comencen a rodejar-nos amb les seves varietats clarament diferenciables de pedra calcàrea, de pissarra i de diorita. Entrem a l’oasi de Feiran, el més gran del Sinaí. La tradició ubica aquí l’episodi de Rafidim (Ex 17), on Moisès feu brollar aigua de la roca i el poble d’Israel lluità amb els amalequites.

A prop de les sis arribem al destí, quan el capvespre comença a destil.lar els seus colors càlids que amoroseixen les austeres roques d’aquestes muntanyes. Ens dirigim al “Fox Camp”, el càmping que hi ha al peu de la vall del monestir. Està ple, però encara queden les tendes de campanya que, pel mòdic preu de 10 lires egípcies la nit, ens ajudaran a identificar-nos encara més amb el poble d'Israel sojornant en tendes als peus del Sinaí. Estem encantats!

Un bon ensurt-2 (Cròniques jerosolimitanes 2009-17)

Passem desapercebuts enmig de corredisses, de crits de Shabbos! i d’avisos dels megàfons policials. Ens desviem, a pocs metres, i pugem cap a la catedral russa, on entrem. Estem tan alterats que ni els cants inspiradíssims de les monges, ni veure que el prevere i el diaca porten ornaments blaus perquè són les primeres vespres de la Dormició de Maria segons el calendari ortodox, aconsegueixen calmar-nos.

A més, la monja que ven els objectes religiosos està desatenent la botiga que hi ha dins la nau de l’església. Està mirant cap a l’iconostasi perquè és l’hora de llegir l’evangeli que porta, en un gran i pesat estoig platejat, el diaca. Tot ens rellisca a causa del nostre trasbalsament. També patim pel que pugi haver-li passat al cotxe que hem abandonat sense gaires miraments. Llegit l’evangeli ens atansem a la monja i li demanem un rosari. Ens respon, amablement, que esperem que acabi la celebració, dintre d’uns 10 minuts.

Aprofitem l’avinentesa per tornar al carrer on hem aparcat. Ja no hi ha vianants i el cotxe... està intacte al seu lloc. Respirem.... Pugem, més alleugerits, a la catedral, i arribem just quan el prevere dóna la benedicció final a cada fidel amb un pinzell sucat amb oli perfumat. Ens posem a la cua, besem d’esma les icones i rebem la unció-benedicció del prevere amb una abracada afegida, que agraïm i corresponem, espontàniament, de forma exageradament afectuosa. Indefectiblement, estem nerviosos...

Comprat el rosari, sortim de la catedral santiguant-nos repetidament a l’estil ortodox per asserenar-nos. Agafem el cotxe, i les nombroses obres i carrers tallats no aconsegueixen, diguem-ne, apaivagar-nos; al contrari, ens estem atabalant progressivament de no trobar cap carrer adequat. Decidim agafar el camí més clar, el carrer Ha-Neviim que, malgrat donem volta, sabem que es circula normalment.

A mig carrer ens adonem que anem en direcció al barri de Mea Shearim i veiem novament, de lluny, la policia i la manifestació. Tornem a la boca del llop! Girem en rodó de forma poc “ortodoxa” (mai més ben dit) i fugim, com gossos apallissats, de la zona.

A l’entrar a casa, més tranquils, ens posem a riure del que ha passat.

Un bon ensurt-1 (Cròniques jerosolimitanes 2009-16)

Aprofitem l’escasíssima circulació que hi ha en Shabbat per fer una escapada, amb el cotxe, a comprar queviures en les botigues properes a la Porta de Damasc. Acabat, ens dirigim a la catedral russa ortodoxa de la Trinitat que estan celebrant les primeres vespres del diumenge. Volem escoltar els cants de les monges i comprar un rosari de la pregària del cor.

Circulem per carrerons que ens porten a un carrer llarg i ample –Shivé Israel- situat darrera l’ajuntament. Els capvespres de Shabbat, abans que es pongui el sol, molts jueus religiosos que viuen al barri de Mea Shearim caminen per aquest carrer, entren per la porta de Jaffa, i es dirigeixen al Mur Occidental, per cloure allí el dia festiu.

Per aquest motiu no ens estranya que, abans d’arribar, veiem força homes de negre que van amunt i avall. Arribats a la cruilla d’aquest carrer aturem el vehicle per girar a la dreta, com correspon. Mirem a l’esquerra i, enlloc de veure circular algun cotxe veiem, a una distància d’uns 50 metres, molts jueus ortodoxos junts. Caminen en la nostra direcció i ocupen tot el carrer. Tenim temps de passar, pensem, i mirem a la dreta, on veiem més jueus religiosos que caminen en ambues direccions, agitats i miran el grup que ve per la nostra esquerra..

Absolutament inconscients del que està passant entrem, a poc a poc, en el carrer. De sobte, sentim el crit d’un nen a prop nostre. No entenem què ha dit però captem que no és un crit espontani i fugaç. Es tracta d’un crit estudiat, agressiu, que sona a consigna i que ha entrat més endins de les nostres orelles clavant-se com un dard.

Sortosament reaccionem: el nen cridava Shabbos! (Shabbat en Yidish) per conduir un vehicle en dia de repòs. Finalment se’ns obren els ulls: els que venen per l’esquerra encapçalen una manifestació i ens acabem de ficar dins la boca del llop. L’alè, per un instant, se’ns atura i una intensa escalfor ens puja al cap. La por, en dècimes de segon, ens ha clivellat.

L’esglai provoca que els nostres sentits i el nostre cervell s’aguditzin i reaccionin ràpidament. Mirem de nou a l’esquerra: són centenars de jueus ortodoxos askenazis i porten strömel, el barret polonès cilindric i de pell negra. Escoltem els megàfons de la policia i alguns apreten a correr, esporugits, mentre criden Shabbos!. Deuen ser els qui, cada Shabbat, es manifesten contra el pàrquing que obre en dissabte tocant a la Porta de Jaffa. La policia deu estar dispersant-los.

No ens podem quedar on som, ni tampoc podem circular per la part lliure del carrer perquè podem sortir malparats! Veiem, a la nostra dreta, cotxes aparcats, amb la bona fortuna que hi ha espai darrera un cediu el pas on, ràpidament, deixem el cotxe. Sortim més ràpid encara i marxem, no corrents per no cridar l’atenció, pero sí molt àgilment i esmunyint-nos enmig del safareig que hi ha organitzat.

Des de l’arribada al carrer fins al moment d’aparcar no hauran passat més de vint segons...(Continua...).

divendres, 4 de setembre del 2009

Comprant pa (Cròniques jerosolimitanes 2009-15)

No podem resistir las temptació de comprar pa en una parada improvisada al carrer durant el Ramadà. Hi veiem munts de pans rodons gruixuts, pans aplanats en forma de coca, panets en forma de llonguet, barres allargades, pans de motllo. Quasi totes aquestes varietats de pa estan guarnides amb sèsam.

Ens quedem observant, de lluny estant, la parada, fixant-nos com compra la gent. No volem fer el pagès a l’hora d’atansar-nos-hi. En aquests llocs cal, tant com es pugui, aparentar que fas quelcom habitual per evitar que et clavin o que t’emportis el que ells volen.

Decidida la quantitat i la varietat del pa ens acostem i agafem, com tothom, una bossa de plàstic per anar triant i posant els pans que ens semblin més ben cuits. Sobtadament, un marrec no més gran de quinze anys ens agafa la bossa, el pa que tenim a la mà i, en un vist i no vist, ens torna la bossa amb quatre pans a dins. Amb una veu sentenciosa ens diu: 10 shekels!

Reaccionem amb tota la tranquil.litat del món, sense voler perdre el control de la situació. Li diem que no en necessitem tants i, cerimoniosament, agafem dos pans per tornar-los a la pila. El marrec ens fica, de nou, els pans a la bossa i ens diu amb un to definitiu: “Dos pans costen set shekels i quatre pans en costen deu”.

Trontollem una mica per la resposta, però insistim que no ens cal tant de pa. Aleshores ell, mirant-nos amb un cert desdeny, sense badar boca, ens fa un gest obrint la mà que interpretem com que callem i que paguem d’una vegada. Desarmats per la mirada i el gest de l’adolescent treiem, obedients i vençuts, els deu shekels i ens emportem, resignats, els quatre pans.

Tornem a casa aclaparats per les magnífiques dots persuasives d’aquell adolescents que, en pocs segons, ens ha derrotat psicològicament.

dijous, 3 de setembre del 2009

L’essencial (Cròniques jerosolimitanes 2009-14)

Li preguntem a l’Abdala, el treballador de casa, musulmà, si ha penjat la làmpada de Ramadà a l’exterior de casa seva. Amb el seu seny i mesura caracteristics respon: -This is not important. The important is to pray God all this time. La nostra pregunta queda definitivament resposta.

Passats alguns dies li preguntem com prova el Ramadà i ens respon: -Al ham du le Al.la! Li preguntem com es troba i respon el mateix: Gràcies a Déu!

L’altra dia era ell qui buscava conversa. Ens diu, amb un somriure infantil: -Has vist quina bona temperatura fa aquests dies durant la jornada? Al.là ens ajuda.

Ramadà (Cròniques jerosolimitanes 2009-13)

Mai haviem viscut el Ramadà en un entorn musulmà i opinem, convençuts, que es tracta d’un fenomen social equiparable a les festes de Nadal en la nostra societat de rel cristiana. Es un gaudi, quan sortim de la biblioteca a les sis de la tarda, veure com la Porta de Damasc i tot el seu entorn es desperta de l’ensopiment de la jornada solar i, com si fos un divendres, la gent surt al carrer, uns per ampliar l’espai de la botiga i acollir més clients, altres per muntar parades al mig del carrer, altres per comprar fonamentalment queviures.

El menjar és la mercaderia estrella: un forner cou pa armeni davant teu damunt una planxa metàl.lica ben calenta, sucs casolans servits en ampolles de plàstic de litre i mig, munts de pa de diferents menes, fruita, falafels i altres freigits acabats de fer, pinxos fumejant a la brasa, pastes cuites i envasades davant teu... Tot un festival destinat a remoure els sucs gàstrics que han estat passius durant la jornada i a afavorir els encontres familiars en els àpats, especialment viscuts durant aquestes setmanes.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Arabs o jueus? (Cròniques jerosolimitanes 2009-12)

La nostra ruta quotidiana passa davant del famós hotel King David que, per la seva història i ubicació esdevé l’hotel més conegut i reconegut d’Israel. Quan ens hi acostem, sentim música àrab, tambors, picar de palmes i cants àrabs que provenen del passadís ajardinat que hi ha entre la vorera i l’entrada a l’hotel.

Sorpresos de sentir música “àrab” en un hotel tan “israelià” pensem, mentre ens acostem, que potser són àrabs-israelians benestants que han vingut, per reivindicar-se, a celebrar un casament en aquest hotel. Però a quarts de nou del matí no són hores de fer aquesta mena de celebracions...

La nostra sorpresa és, quan arribem, el veure ballar uns homes que porten posada al cap una kipà. Aleshores ho comprenem: es tracta de jueus sefardites que canten i ballen a l’estil àrab i que celebren un prometatge. Ens complau aquesta escena que posa de manifest que quelcom tan característic en una cultura com ballar, cantar i fer festa esdevé tan semblant en jueus i àrabs.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Molokheia i conill (Per les ribes del Nil 21)

El darrer dia a Luxor el dediquem a relacions socials. La mare del nostre amfitrió Farrash ens ha convidat a casa seva a menjar sopa de molokheia (una mena d’espinacs) i conill. És l’àpat més suculent que s’ofereix a uns convidats. Uns pans de blat propi, amassats i cuits a casa, acompanyen la gran safata metàl.lica rodona que, posada a terra, fa alhora d’estovalla i de taula. Asseguts a terra, i beneïda la taula, ens posem a menjar els homes sols.

El dia anterior han col.locat a la sala dels convidats un ventilador al sostre perquè estiguem a gust. Es tracta d’una casa molt senzilla, pobra, a escassos metres del riu. El pis és de terra, cobert en alguns llocs amb estores. Ens expliquen rient que, fa uns anys, degut a una crescuda del Nil, l’aigua va entrar dins la casa i els arribava al genoll. Dos coloms entren pel pati i es posen en la tarja oberta de damunt la nostra porta. Els dos gats de la casa estan al nostre costat esperant que els hi llencem els ossos. Després de dinar anem a rentar-nos les mans a la bomba d’aigua que hi ha a l’entrada de la casa. Constatem, mirant aquesta vivenda, que la precarietat i la senzillesa de vida et fa més flexible i tolerant.

A la nit agafem el tren cap al Caire. Aquesta vegada viatgem asseguts, però els vagons tenen aire condicionat. En Farrash, visiblement emocionat, no vol veure marxar el seu entranyable amic Riccardo i se’ns ha acomiadat a l’andana, una estona abans que arribés el tren. Hem pujat en silenci, sense ganes de parlar, enyorats abans d’hora, conscients que, quan ens despertem al matí, haurem canviat la calidesa de l’Alt Egipte pel bullici de la ciutat més poblada d’Àfrica, el cel net i blau per un immens núvol de contaminació, un Nil amic i proper per un Nil llunyà i simple subministrador d’aigua.